Avui em toca enyorar, i feia temps que no enyorava. Em toca provar d’espantar els fantasmes melàngics del record cruixent, de l’ànima que estira, tot sol, els plecs del llit dessendressat després de l’esbojerrat cap de setmana. I no és pas que vulgui fugir-ne, de l’enyor, perquè sens dubte m’avisa que sóc viu i estimo.

M’amagaré rere el cinqué treball, rere la nit primera i el carnisser, rere la data d’entrega més boja i l’1 + 1= 0 qu no tinc, de moment, cap intenció de fer públics. Malgrat se m’aconselli que ho faci. M’amagaré, com sempre, ben lluny de tots vosaltres.

I més ara, que sé que torno a enyorar.