Em miro al mirall. Al meu darrera hi ha una malaltia. S’anomena passió.

A qui li importi: torno a escriure, com cada any, a principis d’octubre. I tan de bo la meva vida quedi supeditada durant 10 dies a la visió abstracte d’uns visionaris valents que expliquen el que volen com els hi dona la gana.

Començo l’1, dijous, amb el meu ex-conegut Jaume Balagueró. Sí, he aconseguit unes entrades d’última hora. Només espero passar-ho la meitat de bé que l’any passat.

No crec que parli del què em sembla ni aquesta ni cap d’altra: he aprés que és difícil parlar de cinema a la lleugera, per molt que alguns s’entestin a voler ser més papistes que el papa. I la veritat, no crec que a ningú li interessi -ni li importi- la meva personal i subjectiva opinió.

Només vull aprendre d’allò que em fa tan feliç.