19:15. Bocata queso y jamon caliente i aigua. Passejada amb Corbachos, Balaguerós, Iglesias and co. I de repente, inaugurem nou any. Nou Festival.

Al primer que aquest any veig és al Malcolm McDowell. Està gran, el tio, però es clar… és l’Àlex de la taronja mítica, i sempre ho serà. I al seu costat un home rabassut i barbut anomenat Walter Hill li fa festes a l’entrada de l’auditori.

Passo de tot i me las piro a l’hotel, abans d’entrar a sala. No vaig sol, però continuo necessitant respirar el primer dia fent una passejada, com sempre. I com sempre, malgrat anar amb algú vaig sol, perquè és una necessitat solitària. Quan me’n canso i comprovo que l’hotel ha canviat una mica cap a pitjor, es fa l’hora i entrem a sala.

I després de dos curts (un de meravellós, Alma, i un altre de valent però menys interessant, Yanindara), i una mena de broma protagonitzada per un senyor que cada cop em cau millor (aquest Sala és tan friky que és impossible que no et caigui d’una altra manera), pugen a l’estrada el Balagueró i el Plaza i la colla de la pesigolla d’una segona part molt entretinguda a estonas, però excessivament recarregada i atordidora a d’altres. De moments sublims però poca consistència, en destaco l’apartat visual i estètic: ja m’agradaria a mi algun dia arribar a aconseguir una ambientació i il.luminació tan collonudes comn les que aconsegueix aquesta peli. Ja m’agradaria algun dia arribar-li a la sola de la sabata en molts aspectes, a Rec 2, si m’hi dediqués. Però tampoc ens podem enganyar: entre aquesta i la primera, no hi ha color. La primera.

Demà més. Hierro i Thirst. Esperem que el subidón no desaparegui.

Això de Sitges, nens, és una puta meravella.

I si m’hagués de morir, que sigui aquí.