Les últimes grans creacions audiovisuals que he vist tenen a veure amb dues illes. L’Una va perdent pistonada i només em manté alerta per pura crebilitat: la d’uns guionistes que durant cinc temporades m’han fet passar estones formidables davant la televisió. L’altra m’ha fet comprovar com als grans creadors no els pots donar mai per morts: l’illa de Shutter fa que viatgis amb l’Scorsese de pilot a la més fosca de les bogeries. Una autèntica teranyina (surrealista?, abstracta?cubista? expressionista?) aterridora que es capaç de fer tremolar als qui menys s’ho esperen està esperant-vos al cinema. Jo hi torno la setmana que ve, perquè el territori dels malsons ha estat sempre la meva fosca obssessió. I ara hi ha algú que els ha sabut captar en el seu més gran esplendor.