M’aixeco del llit, contemplo amb avorriment els diaris de marca digital mentre faig esforços per comprendre quin dia fa avui. Em menjo dos kiwis. Miro el móbil. M’assec al sofaret i deixo que la son se m’enganxifi de nou als ulls. Respiro. Sóc feliç perquè d’aquí a dues hores em fotré el millor entrepà que em podria imaginar al millor bar d’entrepans de BCN. Malgrat no hi ha massa motius per ser feliç.

Potser escriuré una nova història, que potser després filmaré, que després potser muntaré, que després potser portaré a algun concurs o a alguna productora o, potser, es quedarà fent companyia a la resta d’històries escrites, filmades, muntades i no presentades a cap concurs ni a cap productora que resten damunt la meva taula d’autopsies digitals, més blanca que una patena.

Sigui com sigui es dissabte, i malgrat ser feliç dins la més grossa de les infelicitats, provaré de comprendre per què continuo pensant, quan m’estiro al llit, que cauré al buit…  si estic totalment estirat.