Em criden i m’apropo, sense saber per què ni quan ni com. Les llengües es masteguen en un exercici inútil d’empaties descarades, a la recerca del sensesentit més lógic mai imaginat. I esdevé allò que mai va deixar que es desenvolupessin les històries, les culpes i els programes més absurds de televisió.

Ara em vigilen, m’observen i jo que me n’adono. Recordo Sitges i el Festival… Els llums vermells d’aquella nit perillosa, a les 101 més poètiques i plenes de fantasmes… i erem tots una condemna decidida pels condemnats a riure, plorar, cantar i follar.

Al meu voltant milers de formigues salvatges mosseguen el meu inconscient fins que ja no em queda ni una engruna de vergonya, fins que cauen els mites més salvatges que parlen de com n’és de necessàri l’ordre i d’equivocat el caos… ja no hi ha amagatall possible.

Ha nascut el moment enverinat de la condemna, i han estat els  condemnats els que han decidit participar en aquest estrany acte de cultura antropófoga. Ens menjarem l’infinit perquè sinó ell se’ns cruspirà a nosaltres.

Espero de debó que l’assassí de casa deixi de rondar-me… abans que sigui massa tard i es penedeixi de fer la seva feina.