( Bull in the Heather… uns Sonic Youth per a veure les coses des d’una perspectiva.. diferent?…http://www.youtube.com/watch?v=2T4BsnXmJaI )

 

Vaig arribar a l’hospital unes hores després d’enfilar el camí de muntanya més recargolat que mai hagués pogut pensar que existiria. Les corbes, les cent una famoses “corbes del dolor” eren el preu que s’havia de pagar per a penetrar en aquell camí que havia decidit recórrer degut a l’avorriment i la falta d’estímul al que m’havia portat la meva nova vida. I de seguida vaig comprendre que aquella mena d’aventura que m’esperava havia de ser especial i diferent, perquè des de bon començament m’havia transmès aquella inquietud que transmet l’esperança davant els esdeveniments destinats a ser importants. Especial i potser, només potser, perillosa. Això últim ho sentia també, però no sabia el perquè.

 

 
Darrera meu es tancaven les portes blanques, i els metges interns n’obrien d’altres al meu davant que m’anaven conduint a nous espais que encerclaven més espais, cada cop més allunyats de la porta exterior que ja havia deixat molt enrere. A l’aire s’hi respirava una remor inequívocament desencisadora, i tenia la sensació que allà ningú hi anava mai a passar un dia d’esbarjo com jo havia decidit fer. De fet, aconseguir la visita amb aquell malalt va ser realment complicat, però ja se sap que quan es vol s’aconsegueix gairebé tot. I allò ho volia amb totes les meves forces. No sabia ben bé per què, però ho volia. Es podria dir que ho necessitava. Gairebé, perquè tot allò que havia estat fent durant les últimes tres setmanes d’aquell estrany mes d’agost no havia aconseguit treure’m del cos la sensació que tot s’estava esgotant: que el temps m’estava munyint, que l’ànima s’esvaïa lentament mentre l’esgotament m’estrenyia fins a no deixar-me respirar. La sensació que la meva vida no es dirigia cap un lloc concret des que vaig tenir la sort de ser tocat pels dits de l’atzar i vaig poder deixar de treballar m’estava turmentant i per aquest motiu vaig decidir apropar-me a aquell maleït recinte de bojos. Suposo que volia enllestir un reportatge que m’havia estat xuclant l’energia durant els meus anys de feina, que ara quedaven tant lluny com semblava que ho estava qualsevol lloc real d’aquell imponent –i inquietant- edifici.

Volia parlar amb el més malalt de tots els malalts que poblaven l’Hospital Psiquiàtric de la Mare de Dèu del Dolor. Volia parlar amb l’Àngel. I ara podia fer-ho.

L’última porta. El zelador em va mirar d’adalt a abaix i després de respirar profundament, va permetre que la travessés. Recordo sentir-lo dir que si necessitava res pitgés el botó d’una mena de comandament a distància que duia a la bata i que ara em va facilitar. Vaig assentir.

“No pateixi: està controlat. Però no se l’escolti massa; té verí a les paraules”.

Però jo havia fet tot aquell viatge precisament per a escoltar-lo, per a escoltar tot el que m’hagués de dir l’Àngel, l’intern que havia aparegut un dia misteriosament a l’Hospital del Dolor i del que no se’n sabia res més que el que ell havia decidit explicar. Volia conèixer la seva història i volia escoltar de la seva boca la seva personal visió del món.

Allà es trobava, assegut i mirant-me. Ni somreia ni estava seriós. Podria dir que era inexpressiu, però mentiria: transmetia tranquil•litat però també intranquil•litat, i en la seva presència tot semblava tenyit d’una forta sensació d’irrealitat. Començava a comprendre com la Núria, la meva antiga companya del diari, no havia aconseguit estar-se a la mateixa habitació que ell durant més de dos minuts, en els que sembla ser que ell ni tan sols va obrir la boca. Només se la mirava. Començava a comprendre perquè aquell ésser humà havia estat reclòs allà dins sense que ningú es preguntés massa com hi havia anat a parar, ni què havia fet. Començava a entendre allò que la opinió pública mai va entendre: que un desconegut sense cap referència de cap tipus fos acceptat en un dels hospitals de salut mental de més prestigi del país quan hi havia gent que no podia ni somniar a pagar un sol dia d’estada entre els seus murs. Els metges van parlar de “pacient especial”, de “curiositat mèdica”, de “font de coneixement de la ment humana”, mentre els veïns del que havia estat una comunitat pròspera parlaven de maledicció, terror i “presència diabòlica”. Tot rumors. Tot històries de poca fiabilitat. Llegendes urbanes estúpides inventades per a justificar els mals moments que tota vil•la pot passar quan es desgasta i no s’adequa als nous temps.

El vaig mirar. M’hi vaig dirigir. “Hola Àngel. Vull parlar amb tu”.