Avui ha marxat un altre grup. Un més. I després de tants anys treballant amb alumnes, els finals i els acomiadaments m’han fet la pell més dura, gairebé més inflexible davant actes com el d’avui. Per això l’esclat d’emocions és més contingut, potser… però existeix igual.

Enmig de plors inconsolables, de llàgrimes construides des del pas dels anys, l’alegria davant la novetat i la por al desconegut, i des d’una tarima no massa alta avui ha tornat la litúrgia repetida de cada final de curs,  amb els únics canvis de les cares dels integrants d’una promoció anomenada Mario. Però el fet de repetir-se, de finalitzar en la rutina, en el cansament de final de curs, en la tensió del dia a dia que fa esclatar per qualsevol cosa no vol dir que no continuï emocionant. Sempre emociona, malgrat la pell es faci més dura. Malgrat jo sigui més inflexible. Malgrat jo em faci més vell i ells -sembla- que cada cop siguin més joves.

I malgrat des de fòra pugui semblar que tot estigui nodrit d’una nostàlgia gairebé impostada, en moments com els d’avui sempre hi apareix la màgia. I avui ha tornat a passar. Sigui pels motius que siguin, l’acte acaba funcionant i la catarsi col.lectivitza i catalitza les emocions i es produdeix un esclat irrepetible dins d’una situació repetible i repetida. És el que tenen les litúrgies, suposo, i pel motiu que funcionen i existeixen. Fan explícita una situació, en aquest cas una despedida. Fan que un concepte abstracte esdevingui gairebé físic, i acaben derrotant fins i tot als més forts – o els que s’ho creuen, de forts-.

A la promoció Mario: m’heu tornat a derrotar; però és una derrota emocional que condueix a una altra victòria. Gràcies per fer-me sentir igual de jove malgrat cada cop em faci més gran.