agenda de divendres


La fiebre, conocida a veces como temperatura o calentura, es un aumento en la temperatura corporal por encima de lo que se considera normal. La temperatura normal del cuerpo humano fluctúa entre 36’5º y 37’5º. La fiebre actúa como respuesta adaptativa que ayuda al cuerpo a combatir los organismos que causan enfermedades y surge en respuesta a unas sustancias llamadas pirógenos que derivan de bacterias o virus que invaden el cuerpo”. Wikipedia. Gran font d’informació. Juas.

Si senyors. He patit el que més amunt algú il.luminat va anomenar com a calentura, i aquest cop no pas en el sentit agradable del mot. I aquest fet m’ha obligat a restar a casa tancat durant un parell i mig de dies i a haver d’anul.lar el viatge a Madrid, que no sé pas si em replantajaré. És allò de la meva bona sort, ja ja ja.

En fi, que almenys he anat fent cosetes, aquests dies, quan el mal de cap i de coll m’ho permetien. I sobretot quan les dues taronges que va aparèixer sota les cantonades de la meva mandíbula van marxar definitivament, o almenys van convertir-se en quelcom molt més petit. I així us passo la informació que he anat recopilant sobre aquest cap de setmana proper. Allá va.

Comencem amb Doomsday, una cinta del sempre interessant Neil Marshall. Dic això sempre pensant amb els seguidors del cinema fantàstic i de terror, i tinc en compte les seves dues últimes produccions, molt celebrades dins el gènere: Dog soldiers i sobretot la terrorífica The Descent. La Rhona Mitra, el Bob Hoskins, l’Adrian Lester, l’Alexander Siddig, el Malcolm McDowell, i el David O’Hara protagonitzen aquest ja anomenat per alguns Thriller futurista apocalíptic, en el qual un mur aixecat per aillar la població britànica d’un virus letal és la causa que durà als fets que es narren al film. Mmmm no sé no sé… no n’hi masses, últimament, de cintes que sonen al mateix? En fi, que és una qüestió de confiar amb el seu director.. o de passar de tot. Què faré jo? No ho sé, perquè ara mateix anar al cinema amb el fred que hi foten els aires acondicionats és més que un risc, per mi, així que…

La segona gran estrena de la setmana seria Superagente 86. De película del Peter Segal. I dic això perquè sembla ser que n’hi ha molts que l’esperen, aquesta. Jo no.

Interpretada per l’Steve Carell (Maxwell Smart) i l’Anne Hathaway (Agent 99) ens trobem davant la revisió cómica del clàssic televisiu del Mel Brooks dels anys 60, que pel que sembla té el seu principal punt interessant precisament al protagonista. Sobre la resta no en parlen massa bé i de fet el que he pogut llegir (3 fonts d’informació diferents) no és precisament massa prometedor. Jo aquesta ja la volia esquivar, però és que després d’haver llegit el que he llegit em penso que encara més… A veure si algú de vosaltres en diu alguna cosa. 

La tercera gran aposta blockbusteriana de la setmana és X-Files: I Want to believe del Chris Carter, responsable ja al seu moment de la història que va dur a la pantalla al 1998 el Rob Bowman (The X-Files: Fight the future) i de la mateixa sèrie del Mulder i l‘Scully que tant d’èxit va tenir als anys 90. Els seus intérpretes són els mateixos Mulder i Scully (David Duchovny i Gillian Anderson), que aquest cop sembla que s’allunyen dels OVNI’s i els fenòmens paranormals per investigar el cas d’un assassí en sèrie. Els que l’han vist diuen que s’ha volgut tornar a l’esperit de les dues primeres temporades de la sèrie, però a mi tot plegat em sona a màquina de fer diners venida a menos que vol gaudir de los tiempos pasados que fueron mejores. De tota manera, a mi m’agradava més Millenium, del mateix Carter. I se la van carregar molt més ràpidament, així que no crec que s’hagi volgut arriscar com -penso- ho va començar a fer amb aquella sèrie protagonitzada per un omnipresent Lance Henriksen/Franck Black. Algú la recorda?

Amb Sueños del desierto entrem a la part més allunyada del glamour de les estrenas d’aquesta setmana, però no per això (tot el contrari) menys importants. La història que ens explica aquí el Zhang Lu ens trasllada a l’estepa de Mongòlia mitjançant la narració pausada de les relacions entre tres personatges, un home, una dona i el seu fill. Sembla que parlem, doncs, d’una cinta introspectiva i d’una forta càrrega emotiva, i dirigida per un Zhang que al seu moment va rebre el premi ACID a Cannes 2005 per Grain In Ear. Se’ns dubte, un cinema diferent a l’esmentat més amunt i precisament per això podria ser interessant. Compte, que no desaparegui!  

Líbranos del mal, de l’Amy Berg és una d’aquelles cintes dures però necessàries que de vegades arriben a les pantalles.  I si bé el plantejament no és precisament “alegre” (documental basat en el cas del sacerdot católic irlandès Oliver O’Grady, un pedòfil que sembla va abusar de multitud d’infants durant els 70 a Califòrnia, i a més amb una Esglèsia que li tapava les vergonyes) estic convençut que valdrpa molt la pena de veure. En recordo alguns de molt bons, de documentals que parlen de temes “difícils” (un d’ells el Capturing the Friedmans, que recomano a tothom que estigui pel damunt dels 16 com a mínim, però) i normalment són tremendament efectius i directes com una bala. Aquesta jo no me la perdo. A més sembla que s’entrevista directament a aquest O’Grady i les seves victimes, i només espero que no converteixi un tema com aquest en un espectacle. Ho comprovaré per mi mateix.

Per acabar està RIF 1921 (Una historia olvidada), un altre documental que aquest cop parla d’una guerra molt poc recordada entre Espanya i França a inicis del segle XX (Guerra de Marroc o d’Àfrica) i que prova precisament d’explicar que va existir i que va suposar -com totes les guerres- una gran quantitat de pèrduas humanes. La recuperació de la memòria històrica en aquest cas és el motiu que ha trobat el Manuel Hornillo per a dirigir aquest document amb una veu en off a càrrec de l’Imanol Arias. Un gènere, el del documental, que com he dit abans sempre resulta enriquidor i interessant. 

 

Bé, em penso que no em deixo cap, i com ja torna el mal de coco potser que m’aturi. That’s all folks, i gaudiu dels vostres caps de setmana de llibertat i luxúria desenfrenats! (ai perdó: això és el que jo voldria per mi… arghhh)

 

 


(a mi, es que quan fa això em fot por, no ho sé…:  http://es.youtube.com/watch?v=HuBVbVxxPVo&feature=related   ) 

 

No us sentiu sols?

Dilluns marxo a Madrid. Una bona notícia per aquells que no em soporten, però amb la contrapartida que tinc preparats uns 6 posts que només he de engegar amb un sol cop de “clic“. Així que… mala suerte amigos!

Tornaré diumenge, i ja us avanço que aquesta setmana no podré fer l’agenda de divendres. Almenys això penso, però potser a algun moment d’aquest plàcid viatge pels sentits podré fer un foradet per redactar-la. Veurem. Són sis dies amb masses trampes per dur a terme una bona conducte. 

El gall d’indi m’espia. Noto que la nostra relació ha variat substancialment des que ha aprés ha llegir i a fer coses que mai hagués fet un ésser de la seva espècie. De vegades em fa por la seva capacitat per interpretar pel.lícules, llibres o fets creatius amb una lucidesa que esmicola qualsevol tòpic que tingui a veure amb l’anomenat “que no es moco de pavo“. No ho sé, m’aterra que la seva independència i autonomia el dugui a prendre decisions que podríen resultar fatals per a mi… 

Us deixo, ja torna del teatre, No vull que pensi que m’he adonat, de com n’està evolucionant. Ja us aniré informant.

 

(“Hola maco! Què tal? Com ha anat el teatre? Bé? No? Sí que em sap greu.. vols una miqueta de pinso d’ahir…?…”)

Dues estrenes més per avui divendres dia 18, i una confirmació. Parlo de A soap (enjabonado), “opera prima” de la Pernille Fischer Christensen, una realitzadora danesa que va estrenar aquesta història ara fa dos anys. Sembla que parla de les relacions que s’estableixen entre dues veines, una noia de 32 anys -la Charlotte– que comença una nova vida a un nou apartament i la Verónica, una transexual que està molt tancada a si mateixa i està tot el dia a casa. La relació entre les dues serà el motiu de gairebé tot el desenvolupament de la trama a una cinta que va guanyar el Gran Premi del Jurat l’any 2007 al Festival de Berlin. Paraules majors, doncs, per una cinta protagonitzada per la Trine Dyrholm (considerada una de las millors actrius de la seva generació) i el David Dencik. Em penso que valdrà molt la pena.

La segona estrena és Pont de Varsòvia, pel.lícula del Pere Portabella (Die Stille vor Bach, 2007) realitzada l’any 1989 ( !!! ) i que protagonitzen gent com el Josep Maria Pou, el Jordi Dauder o el Francesc Orella. Cinta catalana que parla de tres personatges, un músic una professora i un escriptor, dins un argument de difícil definició i que sembla busca la crítica exagerada a la banalització de la creació artítica mitjançant un cinema força experimental. Tenint en compte qui és el seu director i l’any de producció (fa 19 anys), potser valdria la pena passar-se pel cinema abans que desapareixi.

Finalment, concloure explicant que la cinta Yo serví al rey de Inglaterra sembla que si s’estrena aquesta setmana, i per tant voldria comentar que es tracta d’una cinta dirigida pel Jiri Menzel, director premiat amb l’Oscar per la seva pel.lícula Trenes rigurosamente vigilados, i que parla de com un cambrer d’ambició infinita reflexiona, en sortir de la presó, al voltant dels fets que el van dur al seu tancament. L’arribada de Hitler al poder, el seu matrimoni amb una alemana i el profit que en va treure de tot plegat són alguns d’aquests fets sobre els que gravita l’argument d’un film que va guanyar el Premi a la Millor Pel.lícula al Festival de Cinema de Comèdia de Peñíscola i el premi FIPRESCI a la Berlinale 2007 . Se’ns dubte, una cinta interessant protagonitzada per dos actors de qualitat, el Oldrich Kaiser -destacat del món del teatre- i l’Ivan Barnev, actor jove bulgar de gran projecció.

 

En tots tres casos, i sobretot en el cas dels dos primers -aquests dos sembla que s’estrenen només als Verdi, a Gràcia– , parlaríem de risc greu de desparició imminent, i podríem dir que són una mostra d’aquell cinema invisible del què parlava al post d’Aleksandra i que han acabat apareixent. Quedeu, doncs, avisats, i tant de bo no me’n deixi cap més!

(què bons, què bons… : http://youtube.com/watch?v=qF6C_zZOrdE )

 

Bentornats, pares, fills i esperits sants! Fàcilment reconeixibles pels seus somriures infinits, els habitants estivals de les vacances cerquen embogits minuts que siguin minuts i no hores per la pressió de l’avorriment. Platja, passeig i rebaixes marquen el frívol pas del temps d’aquells que ja poden dormir fins les dues i ja han cremat els vestits foscos com els seus estats anímics. Bentornats, de nou, al circ de l’oci! No estossegueu massa de desídia, i si ho feu procureu posar-vos un mocador a la boca!

 

Aquest divendres il·luminarà les cares dels més somniadors, els més violents i fins i tot d’aquells que vulguin comprovar la subversió dels valors del terror via producció espanyola, tot esperant que quedi almenys a l’alçada d’aquelles fantàstiques cintes que poblaven el seu imaginari més jovenívol! I la prosa surt de la meva imaginació gairebé més plàcida que la pròpia esperança d’aturar-la! Atura-la, Xfar! Tros de pesat!

 

Bé, anem per feina: un Park Chan-wook així com per començar esperava de fa temps la seva oportunitat. I si fins ara el creador d’Old Boy sempre sorprenia per la seva posada en escena de la violència més desencisadora, compte amb els que esperin d’ell aquí el mateix que va calmar els més assedegats amb la seva arxipopular Trilogia de la venjança: res a veure, nens! Vista pels meus ulls al Sitges passat aquest realitzador asiàtic ens proposa una mena de conte de fades (he llegit “por ahí” una Ameliè a la coreana) on una cyborg preciosa roman tancada a un psiquiàtric preguntant-se què és real i què no ho és. I’m a cyborg, but that’s OK és la menys Park-wookaniana de les pel·lícules fetes per aquest potent realitzador, però que no perd en cap moment la seva força visual i a més demostra que és capaç de fer molt més que posar-nos la pell de gallina de pura bufetada. Ara la poesia visual i un estrany sentit de l’humor –que els seus fans reconeixereu- són el pal que sustenta aquesta hora i escaig d’espectacle pels sentits. Així, estranya com és, es presenta com una estrena interessant que jo mateix revisaré perquè al seu moment la vaig veure rere dues cintes més i no vaig poder suportar la passió de son… Ai, Xfar! Què et fots iaio i que poc que ho sembla!!! JA!

 

La segona estrena és Hancock, i ens mostra un superheroi (un altre??? colllonssssssss) que aquest cop sembla més superANTIheroi que una altra cosa. El senyor és alcohòlic, gasta mala llet i tothom sembla que l’odia perquè s’ho carrega tot. La ciutat li té botada i ara voldrà canviar la seva imatge mercès a un a qui salva la vida. Ell? El Will Smith. La cinta? Jo què sé: sembla que entretindrà, però no patiu, que rebreu prou informació d’ella com per acabar EXTASIATS. Ja ho sabeu, aquells qui vulgueu veure com la machine money-maker actual de Hollywood va fent-se més ultramillonari, no ho dubteu i calceu-vos el vestit de crispeta més espectacular. Segur que passareu una bona estona. O no. Ah! El director és el Peter Berg! Sí! El de Very Bad Things! Hi ha esperança!

 

Anem a la tercera. I aquesta promet molt i ja veurem el què. Precedida per la polèmica. Precedida per la comparació amb Ciudad de Dios. Precedida per rius de tinta que parlen d’un narrador en primera persona pervers i indecent i que ha provocat la indignació a tot arreu on s’ha projectat, i sobretot al Brasil que vol retratar… Ja ho sabeu oi? Si, per fi. Ja ha arribat. Ja és aquí. I no és l’Arale: és Tropa de élite, d’un José Padilha que reivindica per la seva pel·lícula una segona oportunitat que no la prejutgi per tot allò que he esmentat més amunt. Quins pebrots, el tio: si és un taquillazo!!! Jo hi penso anar, a veure aquesta història que parla de la BOPE (Batallón de Operaciones Especiales Policiales), una mena de cèl·lula quasi militar i sectària apart de la bòfia integrada per rambos que semblaven incorruptibles al càrrec d’un capità, el Nascimento, que s’enfronta a una situació personal i professional totalment noves. Una BOPE que reuneix lo mejor de cada casa y de mètodes gairebé feixistes (o sense el gairebé) davant la corrupció i el narcotràfic i que actuava de formes més que sospitoses. Una BOPE que sembla fou responsable de fets indesitjables i un retrat, novament, d’un Brasil ultraviolent i descontrolat que tothom sembla rebutjar però que, paradoxalment atrau moltíssim a tots i tothom. BUffaaaaa ja veurem, ja, com ha resolt aquesta papereta el Padilha, de parlar de corrupció i mètodes ultres sense caure al de sempre i l’exageració… Als de Berlín els va semblar més que ve: varen donar-li el premi a la millor pel·lícula, així que…

 

A la quarta posició (que malament, Xfar, se t’esgoten els inicis discursius o què?) trobaríem Escondidos en Brujas (ai ai ai quin títol), cinta que barreja acció i riure a parts iguals i protagonitzada per cracs com el Ralph Fiennes i el Colin Farrell. Comèdia que parla de dos assassins a sou que va a petar a Bruixes després de fotre la gamba a una feineta a Londres, i que probablement deixaran d’exercir de matons després d’aquest encàrrec a l’anomenada Venècia del Nord. Decideixen, doncs, fer turisme, i un d’ells començarà a desbarrar de tal forma contra la seva situació i la ciutat que farà que entre l’un i l’altre les coses es posin cada cop més passades de voltes. No ho sé, vistos tràiler i intèrprets, potser fins i tot és divertida. Passaré d’ella de moment, però potser més endavant a una d’aquelles tardes que esdevenen eternes… a veure que hi diu la crítica que segueixo habitualment.

 

La penúltima es Eskalofrío, la que més em ve de gust veure. Per què? Doncs mira, terror, boscos i tòpics que poden sempre deixar de ser-ho (aquesta és l’esperança) a una història dirigida per un paio que, com a mínim, sembla tenir un gust estètic important –que ja és molt-; parlo de l’Isidro Ortiz, realitzador de Somne i sobretot del Faust 5.0 que si bé no mataven sí que tenien alguna cosa que les feia especials, diferents. Ja veurem. A mi es que em tiren les històries d’aquestes, que parlen de nanos amb al·lèrgies estranyes a la llum, o que prometen posar de l’inrevés els tòpics del gènere que més m’ha fet gaudir des que sóc una criatura. N’espero molt, Ortiz! No me jodas, ahora!

 

Deixo pel final el Garage del Leonard Abrahamson. El creador d’Adam & Paul es despenja aquí amb una història que parla d’un tonto del pueblo que treballa a una gasolinera perduda a Irlanda i que trobarà en el David – un noi que començarà a treballar amb ell durant les vacances d’estiu- algú amb qui podrà iniciar una relació d’amistat, que trontollarà amb l’aparició d’un personatge femení… No sé que dir-vos… potser és “untuición” (com deia un alumne que vaig tenir fa un temps) però me huele mal el asunto. No sé si m’arriscaré. Ja us ho faré saber.

 

Acabo amb una recomanació d’un lector del bloc: sembla ser que només aquest cap de setmana del 18/19/20 al Lliure fan una obra anomenada A disapearing Number, un espectacle que pel que ell comenta sembla que conjuga poesia i matemàtiques. Ai senyor, segur que està molt bé, però jo passo. El teatre, ho confesso, no és lo meu. I les matemàtiques diguem que tampoc. Per dir-ho suau. Si ho digués greu, diríem que “me traen al pairo”, potser perquè mai les he enteses i em van martiritzar anys i panys. Encara hi somio, amb les malparides… I és que jo sóc de lletres. O no es nota?

Au, que us aprofiti! I bon cap de setmana!

 

pd: em penso que també estrenaran Yo serví al rey de Inglaterra, pero com no es posen d’acord amb les dates no n’he parlat… Si s’estrenés les meves disculpes…

Enceto una secció que provarà de fer-vos arribar, cada dijous si m’és possible i en tinc la informació, tot el que estigui relacionat amb les estrenes de la setmana. Si funcionés la meva intenció seria anar fent una recerca cada cop més acurada de tot allò que us pogués fer saber de cada pel·lícula que s’estrenés i potser ho faria extensible a d’altres aspectes de l’actualitat cultural de la ciutat de Barcelona, en aquest cas. Evidentment, m’encantaria que algú que no fos de la ciutat ens apropés a d’altres fets que s’estrenessin a d’altres indrets, principalment relacionats amb el cinema però sense deixar d’esmentar res d’interès artístic, sigui l’àmbit que sigui. I sobretot si el que es projecta, presenta o s’exhibeix és de caràcter provisional.

Espero les vostres aportacions, a veure si entre tots plegats fem que els caps de setmana siguin encara més atractius.

 

Estrenes de l’11 de juliol

 

Les coses estan de la següents manera: estem a l’estiu i ara hi ha de tot, i en molts moments aquest “tot” no arriba als mínims de qualitat desitjables. Però com normalment no hauré vist res del que ara comentaré –és el cas- us explicaré el que s’exhibirà a partir d’avui a les sales i allò que per alguns motius em produeixi bones o males vibracions.

 

Comencem amb Kung Fu Panda. Nova pel·lícula de la Dreamworks que es capbussa dins aquell tipus de cinema per a tots els públics, sempre que els agradin cintes del tipus Madagascar, Toy Story, Ratatouille o Shrek –malgrat algunes de les anteriors no pertanyin a aquest estudi cinematogràfic sinó a Pixar, una companyia californiana fa poc absorbida per la Disney i que es dedica exclusivament al cinema d’animació-. Amb  Kung Fu Panda s’estrena una pel·lícula que sembla que feia anys esperava el seu torn per sortir a la llum i que a més a aconseguit bones crítiques, un fet que normalment assoleixen –en general- les cintes d’animació que es fan últimament i que conjuguen perfectament humor i diversió sense ser carregants ni excessivament infantils. No sé què tal resultarà, però el fet que un dels motius per fer-la aquest cop sigui el cinema d’arts marcials promet moments que com a mínim sembla que poden ser entretinguts. Ja veurem, de moment, jo passo.

 

Seguim amb Prométeme (Zavet) de l’Emir Kusturica, un realitzador especialista a endur-se premis dels festivals més prestigiosos, com ho demostren els rebuts per Recuerdas a Dolly Bell, a Venècia (millor pel·lícula/director novell), Papà està de viaje de negocios i Underground, ambdues Palma d’Or a Cannes o El sueño de Arizona a Berlín i Gato negro, gato blanco, novament a Venècia però aquest cop no com a director novell sinó amb el premi més prestigiós. Aquest cop el Kusturika fabrica una mena de conte fabulós que reflexiona sobre certs aspectes històrics, polítics i socials de l’antiga Iugoslàvia, i ho fa amb actors no professionals i el vigor i força que el caracteritzen les seves últimes produccions (algunes d’elles, no tant ben rebudes per la crítica ni pel públic). Sempre pot ser interessant una cinta d’aquest director, amb la qual cosa queda recomanada.

 

Continuem amb tres produccions espanyoles o on Espanya hi té alguna cosa a veure: Gente de mala calidad, una comèdia negre del Juan Cavestany (El asombroso mundo de Borjamari y Pocholobufff) que reflexiona sobre el que s’és quan s’arriba a certa edat i el que es volia ser i que sembla que es queda a mig gas, tot i comptar amb una colla d’actors de primera volada com la Maribel Verdú o l’Alberto San Juan.

L’altra seria Nevando Voy, un drama rodat en aproximadament un mes, de baix pressupost i que ja ha obtingut alguns premis en alguns Festivals com el del públic a Valladolid. Les dues directores, la Maitena Muruzábal i la Candela Figueira ens proposen a la seva primera realització una cinta que parla de l’arribada de dues noves treballadores a una fàbrica que té una secció que embala cadenes per la neu. Desbordada per la demanda, aquesta reclama el servei de més treballadors i una empresa temporal els hi proporciona  l’Àngela i la Karmentxu durant dues setmanes. Un film que sembla que parla de temes molt propers a la realitat del mon laboral i que sembla força estimulant si més no per escapar de la rutina del cinema d’estiu.

L’ultima d’aquestes tres comentades abans és Un novio para Yasmina, un film de la Irene Cardona que parla de relacions personals i reflexiona sobre la realitat de la immigració i la seva integració. Sembla que es mou en el terreny de la comèdia romàntica, de la mateixa manera que també sembla que no acaba de convèncer ni a un ni a l’altre aspecte. Jo de moment, també me l’estalvio.

 

Finalment, i com a traca final, parlaria de les dos produccions amb més números per a atraure el públic però d’una qualitat com a mínim dubtosa: Dos colgaos muy fumaos: fuga de Guantánamo i Postdata: Te quiero. La primera continua les psicodèliques i absurdes aventures del Harold i el Kumar que ja protagonitzaven a Dos colgaos muy fumaos, i que aquest cop acaben amb ells tancats a Guantánamo en ser confosos amb uns terroristes. Fantàstic. Mala pinta té, la cosa, encara que de ben segur més d’una riallada psicòtica se m’acabaria escapant amb aquesta immensa tonteria. No penso pas pagar per veure-la, però potser un dia i amb amics a casa si li faré un raconet, ja veurem com la posen.

I en relació a l’altra sí que directament la descarto perquè el que proposa em sembla d’una nyoyeria que no tinc cap ganes d’empassar-me, i sinó vosaltres mateixos: una parella perfecta se separa per la mort per malaltia del noi, que en saber de la seva imminent desaparició comença a escriure una sèrie de cartes que anirà rebent la seva vídua durant les setmanes immediatament posteriors a la seva desaparició. D’aquesta manera provarà de fer-la sentir millor i “acompanyar-la” el màxim de temps possible durant el dol. Mare meva… La parella protagonista són la Hillary Swank (què està fotent, aquesta noia amb la seva carrera???) i el Gerard Buttler (el de 300) i la veritat és que per molt bé que estigui realitzada i -potser fins i tot escrita- desprèn un tuf d’americanada de cap de setmana que ja no puc ni plantejar-me de veure-la. Si m’equivoco, sisplau que algú m’ho expliqui i m’empassaré el meu prejudici i les meves paraules. Però és que nens, el cinema està massa car com per jugar-se-la veient coses com aquesta…

 

Bé, no sé si m’en deixo alguna, però en tot cas destacaria això, aquesta setmana. Tant de bo sigui millor del que sembla i gaudiu d’allò que aneu a veure. Ja m’anireu comentant, si us ve de gust fer-ho.