amics


(escrit per ser publicat el passat dissabte dia 11)

 

Avui no vinc sol a Sitges. Finalment, i després de molts anys de veure com jo marxava sol amb el tren al voltant de l’octubre per veure un seguit demesurat de pel.lícules, dos dels meus amics s’han decidit a acompayanar-me i veure amb els seus propis ulls què coi és això del Festival. Encara que això era l’excusa, perquè el que ens venia de gust a tots tres era trobar-nos i passar unes bones estones dinant, sopant o al cinema. Però tots tres junts i rient-nos de tot i tothom, inclosos nosaltres mateixos.

I ha estat realment agradable. Amb ells el Festival lluia més perquè ja sabeu el què diuen: tot existeix en el moment en que algú més t’acompanya i les coses només es carreguen de sentit quan algú més participa de les teves vivències. I és molt cert. I si aquest algú són dues de les persones que més t’aprecies, doncs el resultat és una experiència el doble de maca i satisfactòria del que normalment ja és.

El que no sé és com haurà estat per a ells. Em consta que s’ho han passat de conya i han rigut molt, però la qüestió cinematogràfica no ha estat la més encertada, en el seu cas. I això que els cabronassos han vist la que es diu serà la gran triomfadora del Festival, la sueca Let the right one in. Una història preciosa entre un nen que no troba el seu lloc i una nena vampiressa que li fa la vida més fàcil i agradable. Una posada al dia i una nova perspectiva del tema del vampirisme al cinema, i una bufada d’aire nou a tots aquells que de vegades creiem que determinats temes poden estar morts i enterrats. El problema, però, pels meus amics Jose i Marc ha estat que es tracta d’una cinta de ritme lent i que s’ha passat a una hora complicada i a més un divendres, el dia que tothom està més cansat. I no els hi ha agradat. Què hi farem! M’ha sabut greu, però el que és maco del cinema és la varietat de gustos i opinions, i el fet de compartir una pel.lícula i poder comentar-la amb ells ja ha estat prou regal per mi, que de vegades tendeixo, en això del cinema, a un cert aillament.

Ja en parlaré, d’aquesta història de vampirs tan peculiar en el seu moment. Però ara vull acabar de comentar el dia. Perquè la cosa s’ha posat realment divertida quan un cop dins de la sala he sentit que algú cridava el meu nom. I jo que em giro i veig a dos ex alumnes de l’any passat, el Pol i el David, cridant-me a uns metres nostres. M’apropo. Estaven exultants. Les seves cares brillaven. Em recordaven a mi fa molts anys, quan anava pel Festival al.lucinant amb tot el que veia, i fent els possibles per entrar a la sessió que fos, si podia ser pel morro. Exactament el que els dos peces aquests han estat fent: els paios s’han fabricat una acreditació de… promotors??? i amb ella han entrar per la cara a un parell de sessions, inclosa la vampírica que esmentava abans. Nada más y nada menos! La peli que tohom volia veure! I els animals han aconseguit passar! Impressionant!

No podia parar de riure, i em semblava genial. I no com a demèrit del Festival, ni molt menys. De fet, estic convençut que els han deixat passar de pura simpatia i pel morro que li han fotut al tema, sobretot desprñes que m’expliquéssin amb més detall com ho havíen aconseguit… Em sembla genial per l’entusiasme, per les ganes, per la cara i per l’expressió que feien tots dos en veure la sala i on eren, en estar al Festival. En gaudir del cinema, en definitiva. Pol, David, ja us he dit pero ara ho repetixo públicament: el vostre ex tutor i professor de castellà és el vostre fan número 1! I l’any que vé espero tornar-me a trobar amb vosaltres!

M’he deixat de comentar que abans de tot això s’ha passat Prime Time, una òpera prima d’un director espanyol força fluixeta i que abans d’ella, s’ha projectat un curt -anomenat SNIP-, que ha fet regirar l’estòmac a més d’un i de dos… Aquest Sala és un terrorista! I cada cop em fa més al pes com a director del Festival, la veritat…

Demà s’acaba el tema, nois. I ja veig a venir la meva reacció. Però de moment gaudim de les hores que falten, i afortunadament, aquest cop en bona companyia… Que duri!

 

(demà Long Weekend, Sessió sopresa i The city of Ember)

Anuncis

Sensacions…. bufff com m’agrada que esclatin…

 

Ja estem, com sempre. Au! Ja ha començat el xou i la mare que ens va matricular! Ha engegat el projecte anual de compromís per fer-me feliç d’entre tots els projectes que es fan i es desfàn, I venga! Vámonos de nuevo amb els cerimonials i les corbates, i els frikis disfressats de persones que durant una setmana viuen la festa de la sintonia amb l’espai exterior, els monstres de sèrie B (o Z) i els assassins en série. I jo allà enmig, entre els uns i els altres procurant encara definir el meu paper entre tota la moguda.

Molt ben acompanyat i amb mal de gola arribo al Sitges més buit dels últims anys, i també al més edificat. Els voltants de l’Auditori estan massacrats de tant ciment i costa de percebre l’olor de mar que abans s’ensumava a banda i banda dels carrers més poc transitats. El deliri del Festival de fa 17 anys que vaig viure per primer cop ha anat desapareixent per donar pas a d’altres deliris, ni pitjors ni millors, depenent de l’estat d’ànim del consumidor. I la veritat és que quan m’apropo durant el mes d’octubre aa aquesta vila costanera se’m fa difícil estar de mala gaita, i per tant la meva objectivitat pot posar-se molt en dubte.

Provaré, però, de definir el que dic amb la distància prudencial de qui se sap tan aprop d’allò que observa que sap que no serà fàcil dir més veritat que la pròpia. I del primer dia començaré dient allò de “nada nuevo bajo el sol”. La bona notícia seria que la cerimónia no ha estat tant pedant, avorrida i llarga com en d’altres vegades. I això sempre cal agrair-ho.

La Brunet ja no hi és. Trobarem a faltar les seves respostes directes a un públic ansiós i de vegades ultra. Però l’Auditori espetega com sempre i una música horrorosa que es repeteix a intervals de 2 minuts i ens destrossa les oides ens ho confirma de forma radical. La pantalla, majestuosa, convida any rere any a gaudir de l’espectacle que hi projectarà sigui quina sigui la seva qualitat, i em trobo (ens trobem) davant la millor sala de cinema que mai he trepitjat. Tot això no és nou, i molt que ho agraeixo.

I aleshores la desfilada de corbates i corbatons,  dels personatges estrambótics que han estat convidats per somriure mentre donen la ma a les cares conegudes, i suposo que els que tenen entrada perquè hi posen la pasta i sense ells el merder no rutllaria. No ho sé. Però any rere any veig butaques buides i aquest any encara més que l’any passat. I és trist començar així un Festival que sé que té molts, moltíssims seguidors, que entrarien si posessin les entrades dels qui no assisteixen -gratuitament- a la venda. Què hi farem!

Uns homenatges: primer al Paul Newman, projectat en Cinemascope davant un públic entregat, torna a la vida en el passi entretallat de parts d’algunes de les seves pel.lícules. El segon a un Stanley Kubrick que va crear la pel.lícula que aquest any és el motiu del Festival, el 2001. I després del videoclip de rigor de lo mejor de lo que veremos estos días i un curt basat en un conte del Cortàzar arrenca l’últim Alexandre Aja: Mirrors. Moltes ganes i, per tant, molta decepció. Com explicaré en el proper article sobre la pel.lícula. 

En definitiva: sóc feliç. Sóc feliç perquè estic al poble que més alegries m´ha donat per centímetre quadrat des de fa molts anys. Feliç perquè sempre sento que és dissabte durant el Festival. Feliç perquè durant 10 dies el temps i les preocupacions sembla que s’aturin (rectifico: s’aturen) i feliç de comprovar que passi el temps que passi, jo continuo essent la mateixa criatura que ara fa uns quants anys va trepitjar per primer cop El Retiro per veure Akira en anglès i sense subtítols, i va sortir demanant que allò no s’acabés mai. Que allò era el que volia sentir sempre. Que allò era tot el que necessitava per fer que la seva vida fos collonuda.

I on són les cares conegudes que esmentava adalt? 

Doncs mira, sabeu què? Que preferixo no esmentar-les. Amb el pas del temps, fins i tot els desgraciats m’estampen un somriure a la cara. Sobretot quan Sitges és testimoni dels desafortunats reeencontres.

Nens, això acaba de començar. Visca la mare que va parir el Festival!

 

(demà Transsiberian i Crows Zero)

Martyrs és la pel·lícula mes extrema que he vist mai”. Àngel Sala, director del Festival internacional de cinema de Catalunya ( Sitges 2008 )

 

M’encanta l’estiu. La platja que no trepitjo, els turistes que no em deixen passejar tranquil per la Rambla, la calor que se m’enganxa al cos fent una fina pel·lícula humida que és capaç d’enxampar mosques i insectes com una teranyina… MMMMmmmm… tot sembla resolt a aconseguir que perdis la paciència si no fos perquè realment M’ENCANTA l’estiu. I una de les coses que més m’agraden té a veure no tant amb el que aleshores (ara) hi passa, sinó més aviat amb les notícies del què passarà en breu. I en especial, les relacionades amb el Festival de Sitges.

Esmorzo els meus 4 euros amb 10 a la cafeteria del carrer Ferran: la meva mitja xapata de formatge i pernil a la planxa, aigua i tallat van baixant per la gola, i aleshores llegeixo a El periódico una notícia relacionada amb la 41ª edició del Festival que se celebrarà del 2 al 12 d’octubre. Comencen parlant de l’homenatge, enguany, al 40 aniversari del 2001: A Space Odissey del Kubrick i continuen amb algunes pel·lícules –ja confirmades- que entraran a concurs dins la secció Oficial fantàstic. Foto el camp de la cafeteria: allò no és prou per a mi. Necessito veure la web oficial del Festival. Necessito més informació. La xapata resta podrint-se al damunt de la taula, i només em queda temps per pagar. Res més.

 

Pujo la Rambla esquivant estàtues humanes, trileros, polis i guiris. També bicicletes mig tarades del Bicing que semblen taques vermelles movent-se amunt i avall sense gaire ordre i fent eslàloms perillosos entre les figures humanes, estàtiques o en moviment. Els temps es dilata i es fa llarg i la meva imaginació es dispara pensant en el què d’aquest any al Melià Gran Sitges

 

Arribo a casa i consulto la web. I hi veig això: http://www.cinemasitges.com/ct/index.php?a=news_fitxa&idNot=305

 

Val, no és massa. Però és un començament. I si no ho creieu, mireu aquests tràilers…

 

Vinyan, Fabrice du Welz http://www.youtube.com/watch?v=RuER0LJDZok

Martyrs, Pascal Laugier http://www.youtube.com/watch?v=9EOajUNs9gw

Surveillance, Jennyfer Lynch http://www.youtube.com/watch?v=QT2dy7WogTI

Let the right one in, Tomas Alfredson http://www.youtube.com/watch?v=vreC0pWNObU

La possibilité d’une île. Michelle Houellebecq http://www.youtube.com/watch?v=YrxtoKAvtWI

The Chaser, Hong-Jin Na http://www.youtube.com/watch?v=0obDVN36HDU&feature=related

Blindeness. Fernando Meirelles http://www.youtube.com/watch?v=iiEEcCls8AA

 

Torno a la meva rutina diària. I ja en tinc ganes, de corbes de Garraf.

Jejeje… quin gran moment…

El caprici de l’atzar (bé, o potser no tant) va fer que divendres passat conegués algú que surt per la televisió, allò que anomenem”una persona coneguda”. I malgrat diu que no té res a veure amb la gent famosa amb qui tracta gairebé a diari el què és molt cert és que caminar al seu costat és sinónim de mirades de reüll, comentaris en veu baixa i objectiu de crítiques estúpides per part d’aquells que s’hi creuen, pel simple fet d’haver aparegut a les seves vides a través de la pantalla de la tele, dels diaris o la ràdio.

No vull fer explícit el seu nom, aquí, perquè aquest serà el meu homenatge particular a algú que penso que mereix una petita mossegada d’anonimat que ara com ara no té a excepció de comptades vegades. I és que malgrat -com sabeu qui em llegiu- durant el Festival de Sitges m’he anat topant amb gent que també és el que s’anomenaria “famosa“, totes aquelles vegades no havia tingut la oportunitat de parlar-hi, de compartir una estona de conversa ni de riure de les animalades que com qualsevol altre hijo de vecino podien explicar-me. Aquest cop, doncs, això sí que s’ha produït. I la veritat és que ha estat fantàstic: no hi ha res tan allissonador per a qualsevol que comprovar en primera persona que el que pensaves de la gent pública, de tal o qual “personatge” té cara, ulls i un tros de cor de tamany considerable, sobretot tenint en compte les injustes i constants crítiques que estan acostumats a escoltar -almenys en aquest cas- i a les que aquesta persona procura no donar massa importància. Coses de l’estil d’estar sopant a un restaurant amb una espelma encesa  i que la taula del costat exigeixi al cambrer que se’ls hi encengui la seva, d’espelma, perquè “en la mesa de “tal” la vela está encendida“; i és clar, ells no poden ser menys. En fi…

El cap de setmana que vaig tenir la sort de compartir amb aquesta persona i algunes de les seves amistats hagués pogut ser complicat, per mi. Gens acostumat a tractar amb assumptes que tenen a veure amb aquesta gent “pública”, dins converses al voltant d’aquesta mateixa gent -de qui només tinc l’informació d’haver-los vist a la pantalla o als medis de comunicació- que són l’entorn que els envolten, podria haver-me fet sentir despenjat i força aïllat, allunyat de tot plegat. Però aquí vaig descobrir com ni teles, ni ràdios, ni diaris, ni res del que fa que tothom pugui opinar de qui no coneix amb la lleugeresa més injusta han fet que perdés ni un gram de la seva humanitat, i estigués constantment patint per com m’estava trobant. Conscient de la meva possible llunyania de les seves converses i de la meva manca de connexió amb tot allò de que parlaven mentre sopavem, a tot moment vaig sentir el suport d’algú que volia que estigués bé  i s’esforçava per donar a entendre que res ni ningú li havia erosionat la seva capacitat de ser agraït, i molt menys la seva imatge ni le seva feina públiques -que per cert, realitza de forma impecable-. En cap moment vaig veure la xuleria, la prepotència, l’estupidesa de qui alguns l’acusen i en canvi vaig veure algú amb qui val la pena passar una estona de la teva vida. I simplement perquè és una bona persona.

Tot això em va fer preguntar-me els resorts que fan que tots nosaltres opinem i prejutgem sempre allò que considerem que ens pertany encara que no sigui així. En el cas dels medis de comunicació, i em penso que sobretot al de la televisió, la impressió que fa és que tot el que hi apareix és susceptible de ser analitzat, criticat i destrossat per nosaltres simplement perquè esmorzem, dinem o sopem “amb ells”. I sembla que ens encanti descobrir com es mouen, dinen, sopen, es diverteixen o el que sigui que facin per exagerar allò que no és res més que el comportament que tindria qualsevol de nosaltres, però que semblen diferents en pertànyer a aquestes entitats “públiques“. I és tremendament injust, i ho és en tots els casos però sobretot quan resulta que són tot el contrari del que la gent es pensa. Com era el cas aquest cop. Un autèntica injustícia que he de dir que jo no crec que pogués portar-la amb la tranquilitat que vaig veure que la portava, encara que vull que sapigueu que amb la preocupació íntima de saber què havien dit a les seves esquenes. Normal: és, abans de res, persona que personatge, i com a tal no li agrada sentir-se despreciat ni maltractat encara que no conegui de res aquells qui el critiquen. Enlloc d’emprenyar-se dibuixa un somriure mentre em diu allò de “ho veus, el que hem d’aguantar? I a sobre no podem expressar la nostra desavinença perquè ens titllarien encara més de bordes…“. Quina putada no? I ho és perquè això no hauria de passar-li mai ni a ningú. I molt menys per fer la seva feina.

Quan una persona és encantadora ho és malgrat el que de vegades s’opini d’ella, i només vull agrair-li la seva constant preocupació i la seva el.legància alhora de transmetre’m aquesta preocupació. Coi, mai m’hagués pogut imaginar que algú podia superar amb aquesta marca “de record” tot un entorn que a qualsevol altre l’hagués convertit en una altra cosa, probablement avorrida i poc interessant. Felicitats, bona persona. Pertanys al que jo anomeno la gent maca, la que val la pena, i tant de bo a partir d’ara als que anomeno els meus amics. I no pel fet de ser famós, o conegut, o com collons se li digui, a això de què et reconeguin… sinó per ser com ets. I per cert, en saps un colló de cinema, no ho hagués dit pas! 

Perquè en el fons aquest és el problema, que no ho hagués dit mai perquè no et coneixia. I quan no es coneix es difícil poder jutjar. O no?

(foteu-li la culpa d’això al Benet. Val. I a mi, d’acord… : http://es.youtube.com/watch?v=fsScA8U417g )

  

Tic tac, tic tac… el temps passa i les bufetades i les carícies apareixen a parts iguals… 

Estic sec. Tic el cervell sota l’aspirador i les ganes damunt dels fogots del sol de juliol. Ja no em surt res, de dins i l’Xfar està a punt de despedida. I és que de vegades ho engegaria tot a rodar. Per cert: mai havia vist tants pilotes junts. Mai de la vida. Quin horror, els llepaculs. Per Dèu.

Curiós. “Ets el (…) ?” em va dir… Jo, espantat, que em giro i li dic “Què he fet?”. Somriu. No l’havia vista mai.

Vaig sentir-te l’altre dia. Sabia que eres per aquí i em feia gràcia saludar-te”. Cony. I jo que li dic “M’has conegut per la veu?”. Ella riu. “No, home, però m’han comentat que eres tu”.  Que era “jo”. Jo. I qui coi sóc jo? No sóc el mateix de fa una setmana, un mes, un any?

El Benet em diu “Ho veus, ja ets famós. T’has quedat tots els mèrits”. Tota la vida parlant amb gent de cinema. Tota la vida sentint que sóc un friki. Tota la vida patint perquè ningú comprendrà mai la meva convivència amb el gall d’indi… i ara, au! I a mi que em sembla tot tan absurd que acabaré exil.liant-me amb el Jack, el Locke and co. a l’illa més misteriosa del planeta(?) terra…

El mes d’octubre del 2008 passarà a la història de la meva vida. No només aniré a Sitges, també passarà una altra cosa. Aquells que em coneixen i m’estimen ja ho saben, encara que tot pendent de confirmació. Però ja ho saben. I si algun dia faig realitat el meu somni els faré partícips de tot allò que em passi de bo per haver-me aguantat tants anys. Thank you very much a tots, vull que em llanceu al mar quan m’esfondri i només sigui un record sense imatge. Visca les meves cendres, em cago en els nínxols.

No em surt res més, ara com ara. El pis fa pudor d’insecticida i em cansa tot el que sigui pensar; per tant, no pensaré. Almenys fins que en torni a tenir ganes. El gall d’indi ja parla, potser li ensenyaré a escriure i li demanaré que escrigui per mi. Tampoc penso que a ningú li importi massa, veient la baixada de visites al bloc… Estic com alliberat!!!

I després dels “Viva España”, fulls verds, coloquis, entrevista, cinemes, teatres, dances, lectures, visionats, ràdios, emprenyaments, plors, alegries, riures, sopars, dinars, soldadets de plom, cafés, traicions, amagatalls, pomades, xampús, revelacions, felicitacions, hipocresia, i mil i una mentides que hem de expressar cada dia per viure en societat decideixo que aquests propers 55 dies em vull convertir en la cosa menys important de la història de la humanitat.

 

pd: tant de bo molesti a qui em ve de gust molestar, però és complicat. Per fer-ho caldria que llegís entre línies. I em penso que no sap ni llegir. 

Erre que Erre Danza

 

Creació i interpretació: M. Ángeles Angulo, Mario G. Sáez, Teresa Navarrete i Ricardo Salas.

Direcció escènica i dramatúrgia: Antonio Calvo

Il.luminació: Carles Rigual

Imatge i grafisme: Kike Segurola

Música en directe: Miguel Aguilar, David Crespo i Roger Crespo

 

(una petita mostra…: http://es.youtube.com/watch?v=-n_TIGp-rNs

L’aire acondicionat del Nacional està massa fort i com la parella a qui espero no destaca per la seva puntualitat espero fora del recinte o agafaré una pulmonia. Aprofito per arrepenjar-me a l’escala i contemplar l’edifici, l’entorn que l’encercla i respirar les vacances que m’estan esperant en breu, després del tràmit de la conferència d’ética i cinema de dimarts i de la setmana de l’escola d’estiu.

Recordo que aquí vaig tenir la sort de viure un dels moments més preciosos dins un teatre que recordo, sinó el més preciós. Fou, com ara, un juny de fa uns 3 anys, que vaig contemplar bocabadat com un senyor anomenat Heiner Goebbels feia amb uns textos de l’Elias Canetti, una càmera de vídeo, uns instruments senzills i una escenografia minimalista un espectacle meravellós anomenat ‘Eraritjaritjaka’ (en llengua aborigen australiana “nostàlgia d’alguna cosa que s’ha perdut”) i em demostrava que un teatre també podia sotregar-me de la mateixa manera que ho fa el cinema o la lectura d’un bon llibre.  Aquest record d’un muntatge que mai més he vist ni he pogut recuperar en DVD (i això que l’he buscat amb ànsia) em fa somriure: tant de bo el que veurem avui estigui a un sol quart de la vàlua d’aquell espectacle. Amb això estaria més que satisfet.

Baixem. Ens sentem (per cert, ens toca a primera fila, i això m’angoixa una mica) i esperem. Veig una làmpara enmig de l’escenari i uns instruments al terra. No he volgut saber res ni llegir gairebé res del què veurem per no anar condicionat, i només tinc clar que és una espectacle de dansa. Apaguen els llums. I comença a haver moviment al damunt de l’escenari. 

M’agrada l’inici. Quatre persones, dos nois i dues noies, reposen al damunt d’una catifa il.luminada per una sola llum de salò de pis modernillo. Un noi s’apropa i se’ls mira. Gira amb parsimònia i torna enrere i s’apropa a la zona on hi ha els instruments i dos nois més, que engeguen un particular concert de música ambiental en directe i de molt bona qualitat. Em venen al cap les paraules del Mike de Twin Peaks : “y allí siempre hay música en el aire”. Somric perquè el que veig comença a motivar-me. 

I comença la dansa. Els ballarins s’entortolliguen i sembla que es busquen però sense trobar-se. No vull extreure una explicació del seus moviments perquè desvirtuaria el moment que estic vivint i prefereixo deixar-me portar. Observo que somriuen però no estan contents, com ninots sense vida moguts pels fils de les emocions, de les sensacions. I mentre duren aquestes sensacions tot va bé. Quan acaben, quan es troben, quan s’apropen per a fer de la seva trobada un cara a cara mirant-se als ulls deixen de somriure i els ninots ballarins sembla que només pateixen perquè no saben enfrontar el que es troben al seu davant, que és qui desitgen –o rebutgen-. El pols de l’instint és el motor d’uns moviments cada cop més enrevessats i perfectament sincronitzats i em sembla talment que veig uns animals seduint-se amb el seu ball infinit i en un entorn oníric on la música fa que puguis desconectar durant els 65 minuts que dura l’espectacle.

Moments preciosos, com els que protagonitzen els dos ninots ballarins a un banc, o els del ball d’un d’ells i una de les nines mentre “bateguen” les seves galtes convertint-se en el reflex de les seves intencions… I en general la proposta em satisfà força -malgrat en algun moment hi ha una certa reiteració de motius- i això m’alegra. És allò de que tot s’ho val quan el que es vol comunicar arriba d’alguna manera al receptor. I m’han arribat un vertader cúmul de sensacions veient aquests cossos embogits  transmeten i expressant-se amb el seu moviment.

En sortir, opinions de tots el colors. Escolto i aprenc, perquè en aquest camp (com a la majoria) no hi entenc massa, però tinc la impressió que com més veus més es perd el fet d’experimentar la novetat i gaudir d’un territori verge desconegut capaç de fer del teus minuts i les teves hores quelcom interessant, i això em preocupa. Potser el fet de veure tant de cinema esborra la capacitat per gaudir-ne completament en anar coneixent cada cop més els mecanismes del seu llenguatge… Potser per això la majoria de les crítiques que llegeixo d’aquest espectacle són dolentes.

Però tinc molt clar que avui he gaudit i que malgrat pugui ser per la meva poca experiència com a espectador d’aquest tipus de muntatge, és un fet a agrair a aquesta gent anomenada Erre que Erre. A partir d’ara els seguiré la pista.

Per cert: no ha estat a un quart d’aquella meravella del Goebbels, perquè hi ha coses incomparables. Però a nivell de sensacions, ha arribat una mica més lluny que a un sol quart. I no deixo d’escoltar la música del muntatge mentre caminem cap al cotxe, i al dia següent. Ni mentre escric això. Bona senyal.

 

Gràcies per la recomenació a qui ja sap.

Comença la setmana Vigalondo . Divendres el senyor de la màscara rosa envairà els nostres cinemes…

 

7:35 de la mañana 

 

Pàgina següent »