Beck


Lose lose lose lose lose lose lose lose YOU LOSE


– Ara Juli, ara!

La llum travessava la runa de la casa abandonada. Dins d’ella, el Juli competia i per primer cop, estava a punt de vèncer. I per aquest motiu, la seva mare no podia deixar de cridar-li, articulant mots encadenats fruits de passions reprimides rere la catàstrofe, la d’un fill incapaz de vèncer.


– Ara Juli, ara!

No ho sabia. Aleshores. Que les paraules eren feridores. No va entendre que els seus mots podien desencadenar la catàstrofe de la competivitat. No podia competir perquè se sabia perdedor, i ara havia de fer-ho pel desig d’una mare desesperada. I atés per la seva indecisió, el Juli va deixar de competir. Va aturar-se.


– Ara Juli, ara!

No va deixar de dir aquelles paraules ni tant sols quan el Juli va travessar aquell paisatge devastat per les pors d’altres inmaculats perdedors, de la mateixa manera que va deixar de dir-les quan les mans del seu fill van escanyar el coll d’una mare que va saber el que volia dir, i ara de debó, “competir” pel seu fill.

 

– Ara calla, mare. Ara calla.

(In the time of chimpanzees I was a monkey

butane in my veins so i’m out to cut the junkie…

http://www.youtube.com/watch?v=TJN3PGqDRNg )

 

 

 

Abans del Gummo, abans de l’Elephant… i emparentat amb las cowgirls psicodèliques de polze quilomètric del Van Sant i els viatges metafòrics/al.lucinats amb barrets i agulles hipodèrmiques del bo del  Burroughs i el Matt Dillon fent, aquest últim, de cowboy de les farmàcies… 

Amb el record dels aparentment retardats mentals, subnormals, els idiotes del Von Trier; els protagonistes de la Sitcom francesa de l’Ozon, amb la seva rata de laboratori ensumant una família que passa de l’ensopiment a la orgia incestuosa… amb la Doom generation i el Nowhere de l’Araki  i els seus adolescents allunyats del 90210 del Beverly Hills que esclaten convertits en una versió spatter ianqui del Gregorio Samsa… amb la fotografia cutre i la filmació casolana dels documentals de les celebracions familiars que acaben revelant els secrets d’una suposada gran mentida anomenada “cas Friedmans”…  

Amb el Cronenberg abans de fer reflexions sobre la violència, i mentre practicava el cinema com es practica el sexe amb The Naked Lunch, i el periodisme gonzo del fàstic i la por a Las Vegas, amb un periodista drogoaddicte i el seu advocat psicòpata guiats amb la tremolosa ma d’un Thompson que en morir va demanar que les seves restes fossin llençades amb un canó pels aires… amb el canó/braç d’un home màquina japonès que neurotitzava –encara més- els somnis en blanc i negre del Lynch “esborrador” amb el ritme histèric del Shynia Tsukamoto  

Amb la estètica casual del Private Idaho i el seu xapero narcolèptic dels deserts -sense miratges-, la deixadesa, les sensacions… sempre les sensacions… i el grunge com a posat que va destruir-se a sí mateix de pur cansament… i amb un cowboy “brokeback” jovenet (aquest encara viu) tenint visions de conills gegantins que et parlen a cau d’orella… amb les Converse All Star als peus i els texans vestint escuradents mentre es passava del que era original a producte de moda… i amb el Paranoid Android o el South Park, ambdós rondant per un món ridícul i espantós i que només comprenen o bé resignant-se a ell o bé incendiant-lo…

Tot plegat records que em venen al cap amb aquesta Loser  (vídeo i cançó) del 94.  

I a tu?  

Et ve al cap alguna cosa?