blade runner


Sempre m’emociona veure aquest moment.

http://www.youtube.com/watch?v=ZQcUS4chhc4

El monòleg improvisat d’un Rutger Hauer que el va alçar a l’olimp del mites cinematogràfics sembla tan mesurat, tan pensat, tan enorme que transgredeix, que gairebé insulta el fet lingüístic per a fer empal·lidir la paraula, que tan sols quan evoca -com ho fa en aquest majestuós text- pot comunicar de la manera que aquí ho fa. I el que comunica ja no és desesperació, ni conformisme per o amb una mort que està a punt de fer-se explícita. El que comunica és el llegat d’una vida que s’acaba i que abandona la seva llar física sense rancúnia, i expressant la seva alegria per haver viscut uns moments únics, perquè ningú més els ha viscut… fent que tu també esdevinguis únic. Es produeix la reflexió d’un temps que ofega amb el seu pas el record d’aquests moments, metaforitzats en les llàgrimes d’una pluja que durant tot el film no ha deixat de caure des d’un cel gris i antipàtic, fosc, i que ara es revela lluminós, clar i blau en volar cap a ell el símbol blanc de la pau i la puresa que el Nexus abraçava amb els seus braços despullats.

No cal més que veure aquest moment de Blade Runner per a comprendre que estem al davant d’alguna cosa tan formidable que no pot qualificar-se amb cap adjectiu de grau menor al de extraordinària. I així ho hem entès molts durant molt anys, que coincidim en referir-nos a ella d’aquesta forma. La vitalitat que recorre encara ara les venes d’aquesta història la fa immortal -com ho són sempre els clàssics- i forta, resistent, davant del pas del temps. I això, un gran mèrit d’una producció que en el seu moment no va ser precisament un èxit de masses, es confirma en continuar analitzant punts interessantíssims del film. I si no em feu cas, mireu-vos aquest clip i després en parlem:

http://www.youtube.com/watch?v=y0wY3TTarrk

Friedrich Nietzsche parlava d’un superhome que mataria a Déu per a ser lliure i alliberar-se de les cadenes que el mateix home havia creat: les de la normativa d’un ésser suposadament superior basat en la fe que se suposava que ens havia donat l’alè de vida i que donava sentit a la nostra existència, al nostre sofriment. Però de creació humana. La pregunta seria: què passaria si tinguessis Déu al teu davant? La resposta, en el cas del Roy Batty, és fulminant: o em contestes a les meves preguntes o la creació es rebelarà en sentir-se enganyada, pervertida i confosament manipulada. Tota resposta és impossible quan la pregunta que es planteja és d’impossible formulació, però a Blade Runner la qüestió passa a ser possible, en trobar-se creador i creat. I mai a la vida he vist una escena que em fes reflexionar tant sobre el paper del creador –qui sigui i creador del que sigui, no necessàriament Déu o un ésser superior- i la seva responsabilitat. Aquí es plantegen moltíssims temes que no penso ni plantejar ni comentar, però que ens tornen a donar una idea del què és aquesta pel·lícula.

És tremenda, la resolució d’aquesta escena: primer se-n’s presenta un joc intel·lectual que acaba amb una acció instintiva fruit de la desesperació i la frustració. Dels escacs a l’assassinat hi ha tan sols uns minuts, crucials per a comprendre el drama del Nexus-6 –i el de tots plegats-: ningú pot explicar-nos el perquè de les coses, del sofriment ni de la injustícia de la extinció, malgrat que aquí es produeixi la situació idònia perquè això passi. Ni tan sols qui ha creat al Roy pot respondre qüestions com les de la vida i la mort o el pas del temps, i la resposta –paternalista- del Tyrell (“la llum que brilla amb el doble d’intensitat s’esgota el doble de ràpid”) no fa més que confirmar que la ignorància no forma part només del “producte”, sinó també del productor. I conduit per la pròpia supervivència i necessitat d’entendre per què els replicants són com són i estan condemnats a morir quan la seva vida no ha fet més que començar –sobretot en la comparació amb la humana-, el Roy Batty esdevé un vertader superhome que exercirà de botxí de Déu i la seva llibertat amb la tranquil·litat de conèixer, com a mínim, la ignorància de qui l’ha dut al món: la mateixa que la seva, igualant-los a tots dos. Una resposta trista i gens tranquil·litzadora per al Nexus, però que el dota de la força per a dur a terme el parricidi sense cap mena de remordiment. A partir d’aquell moment, serà el protector de sí mateix i dels seus, sabent que no queda més temps que del que disposa i tot el conduirà a expressar-se de la manera que ho fa en l’últim tram de la seva vida quan ja ha entès que tots plegats –replicants i humans– juguen al mateix joc i amb la mateixa informació: cap.

És evident que tot plegat és una metàfora grandiosa, i que els replicants no fan més que reproduir el que l’ésser humà ha estat fent des que té capacitat per a raonar: tractar de comprendre els perquès de la nostra existència. I també és clar que si Blade Runner emociona és perquè ha estat capaç de transmetre aquest missatge no només amb eficàcia, sinó també amb la empatia suficient com per a connectar amb el públic que estigui predisposat a fer-ho. Els missatges de la cinta (molts més dels que en aquests tres apartats he comentat) no deixen de formular-se un cop i un altre, fent que l’espectador no pugui deixar de sentir compassió per allò que en principi ens ha de provocar por, però que acaba assemblant-se massa a nosaltres. Així, ens trobem davant una història que des d’un embolcall aparentment fred és capaç de posar-nos la pell de gallina encara que l’hagis vist moltes vegades, i que segur serà immortal i no s’esgotarà pas malgrat els anys passin perquè tracta els temes universals que sempre ens han preocupat i ens preocuparan. Llarga vida a la incògnita que ens ha de dur a aprofitar els moments, i abandonem-nos a la alegria de la experiència mentre aquesta pugui durar. Perquè de vegades no dura massa.

Anuncis

(atenció als links!!! al damunt de les paraules/frases en vermell)

Més tard en el temps i en revisar-la vaig començar a adonar-me de la quantitat de camps que abastava la seva narració i la simbologia que s’hi amagava al darrera de les seves imatges. I foren els ulls i la seva constant presència a la pel·lícula un d’aquests primers símbols que em va sobtar, el que primer em va cridar l’atenció. Uns ulls que apareixien, un cop i un altre, per a omplir la pantalla de vegades reflectint-se en ells, com miralls, allò del que eren testimonis… o també com a víctimes de la més absoluta de les crueltats. Un ulls que mostraven, amb l’anomenat test Voight-Kampff, la realitat –o artificialitat- de l’individu, que no podien mentir i que buscaven espantadissos les explicacions del seu creador. Els ulls com a metàfora del que succeeix dins l’ànima –humana o no humana, si és que aquesta última s’admetia com a tal fos quina fos la seva naturalesa- i també com a imatge del qui mira i és observador del que passa al seu voltant. Els dels animals -artificials, que a la novel·la del K.Dick eren símbol de prestigi social i econòmic- es presentaven en moltes escenes com a testimonis impassibles de tota mena de situacions, creats pels dissenyadors genètics emprats per la Tyrell Corporation per a dotar de veritat – o provar de fer-ho- el que havia sorgit del laboratori…

Tota la simbologia dels ulls, tan present a la història de l’art, de la literatura –ja a l’edat mitjana es parlava d’ells com a conductors dels dimonis de l’amor, quan una donzella “encantava” un cavaller incaut- i evidentment del cinema que sempre ha begut i beurà de totes aquestes influències dota la pel·lícula d’una mena de fil conductor que passa per a ells i en el qui molts hi han volgut veure tota una explicació global de la cinta.

Però no són els ulls l’únic símbol de la pel·lícula, hi ha d’altres; com els unicorns, apareixent en els somnis del Deckard (i insinuant la seva pertinença al món artificial dels replicants, com confirma en aquest clip el mateix Ridley Scott), o en forma de la més bella de les creacions papiroflèxiques d’un dels personatges més misteriosos de la cinta, el que ens composa l’actor Edward James Olmos, que sembla voler proporcionar certa felicitat la parella protagonista enmig de la foscor dels enigmes més universals (“quant de temps ens queda?”). Els unicorns, sempre símbol de puresa però també de llibertat, apareixen en diferents ocasions al llarg de la història per a mostrar-nos d’alguna manera un raig d’esperança –o melancolia- i trencar amb la seva poesia els entorns foscos que emmarquen tota el desenvolupament dels fets. D’un blanc immaculat, ens recorden que campen lliures i que en ells hi resideix allò que de vegades l’home és incapaç de ser o de crear.

Hi ha, doncs, enigmes resolts, a Blade Runner? Per a mi n’hi ha més de no resolts, per fortuna. De insinuadors. Els símbols representen realitats, les amaguen al darrera de les ombres, les omplen de misteri i en aquest hi resideix la seva capacitat evocadora. Les Càntigas d’Amor i d’Amigo de la literatura Galaico-portuguesa es basen en ells per a crear una de les líriques més senzilles però a la vegada belles de la història de la literatura –com vaig tenir la sort de descobrir gràcies a un dels millors professors que vaig tenir mai, el senyor Basilio Losada– i era en ells on hi residia tota la força de la música de les paraules, on s’hi emmirallaven les mateixes ones del mar que avançaven i retrocedien cantant a l’amant que la donzella esperava a la vora del mar… El símbol amaga i insinua, i és impedint que es trenqui el misteri on guanya la seva batalla contra el que es mostra. I a Blade Runer els símbols, per molt que els vulguem interpretar no deixen d’encerclar tota una història amb el més apassionant dels misteris… Sort que hi ha cinema que encara insinua i que frega la realitat mitjançant la cortina de fum que ens proporcionen i proporcionaran sempre els símbols. Algú més en va veure cap a la pel·lícula?

Blade Runner és una pel·lícula tremendament complexa; i no pel seu argument sinó per tot el que d’ella se’n pot extreure. I la seva anàlisi total seria gairebé impossible… Però el fet no seria potser tant aconseguir desxifrar el que ens fa entreveure, sinó més aviat endinsar-se en aquest món brut i fosc que ens mostra per a descobrir una escletxa d’esperança i de comprensió davant tot allò que viu i respira i en definitiva tracta de fer de la seva existència un camí d’aprenentatge del que probablement no hi acabarà sorgint una resposta clara… El fet que l’home “artificial” acabi perdonant l’home “natural” fa que es reverteixen els papers d’una naturalesa que amb crueltat o no, va adjudicant els seus papers als individus que caminen pel seu escenari. Cal viure una vida que, com diu l’Edward James Olmos a una de les frases finals de la pel·lícula és un it’s too bad she won’t live .. but then again, … who does?que ens podem prendre amb angoixa o amb la curiositat de qui la vol viure amb la més absoluta de les plenituds. Un carpe diem final que queda ressaltat per una cita gairebé màgica en llavis d’un home que sembla pel seu aspecte que serà el botxí cruel de la parella, i que en canvi acaba esdevenint metàfora de les segones oportunitats. Una lliçó més que ens proporciona aquesta meravellosa pel·lícula, demostrant-nos el poder hipnòtic del cinema i la seva capacitat per a fer-nos reflexionar. I si això no és així, que hi fem encara ara, 25 anys després, fent-nos preguntes al voltant d’aquesta obra mestre?

( Compareu-los!!!

http://www.youtube.com/watch?v=4lW0F1sccqk tràiler antic

http://www.youtube.com/watch?v=Km1CP69b2Vo&feature=related tràiler nou )

Últimament passejo força pel carrer Ferran. Encara no m’han passat prou coses perquè el consideri un dels carrers que més em pugui estimar (com ho són alguns del meu antic barri), però malgrat tot, els esmorzars de cap de setmana a una de les seves cafeteries més emblemàtiques, les pujades i baixades envoltat de la riada humana moguda per l’ànsia de visitar Les Rambles o la Plaça Sant Jaume i d’altres fets l’estan convertint en un carrer important a la meva història personal. I en aquest marc l’altre dia vaig anar a petar amb un cartell que anunciava el passi, als Maldà, de la pel·lícula Blade Runner. O millor dit, de la versió restaurada en motiu del 25é aniversari de la seva estrena.

De cop vaig començar a somriure, i ho feia perquè recordava que va ser precisament el Maldà el cinema on dins una sessió doble vaig veure per primer cop aquesta pel·lícula. I recordava l’immens impacte que em va causar veure-la quan probablement comptava només amb uns 12 o 13 anys. I també recordava que si hi vaig anar va ser per veure El exorcista, del Friedkin, i no per a veure Blade Runner, que en aquells moments no era una pel·lícula que m’interessés especialment. Quina sessió doble! El exorcista i Blade Runner

Evidentment hi vaig anar acompanyat. En aquest cas d’una de les meves germanes, que no sé com va tenir el valor d’acompanyar-m’hi tenint en compte el mal rotllo que li provocaven aleshores les pelis de terror que a mi tan m’agradaven… El cas és que un cop allà, i després que el meu pare m’inflés el cap dient-me “ja veuràs, ja, lo malament que ho passaràs” a peu d’escala, el que va passar és que aquell dia El exorcista no em va fer ni fred ni calor -tot i que em va agradar el suficient com per a revisar-la posteriorment amb més anys i comprovar les seves vertaderes virtuts- i en canvi la que em va deixar en estat de shock fou la del Ridley Scott. I sobretot per tres motius: el primer, perquè vaig passar por de debò en una de les escenes. El segon perquè no vaig entendre gairebé res del que havia vist i el tercer perquè sense haver entès massa, sabia que el que havia vist era una gran pel·lícula i diferent, i que allà s’hi volien dir moltes coses. Sí, els efectes especials eren espectaculars, l’ambientació fabulosa, la estètica impressionant.. però al darrera hi havia alguna cosa més. I era alguna cosa seriosa, el motiu de tota aquella història. Alguna cosa que hauria de descobrir més endavant, perquè durant força anys la imatge del Roy Batty matant al seu creador tot esclafant-li els ulls amb els polzes, després d’haver besat la seva boca, em va perseguir a més d’un malson i va fer que em mantingués allunyat de la pel·lícula.

Vist des del moment present, i després de pensar molt en com enfocar aquest homenatge a una de les pel·lícules que més m’estimo, podria dir que, literalment, aquell dia vaig quedar superat per moltes coses, però bàsicament vaig ser superat per la imatge. Bé, per unes imatges, en plural, plenes de bellesa, però plenes també de tristesa, por, melancolia…

Aquell va ser el primer cop que em passava, però no seria pas l’últim. Afortunadament!

ull2.jpg

unicorn.jpg

20 anys després… en breu el segon dels clàssics.

(aquí teniu els 8 primers minuts… coi, per què em fascina d’aquesta manera? http://www.youtube.com/watch?v=70imDHASb4I )

BRUTAL FUCKING MURDER 

  

“I si avui fos demà? Tu estaries asseguda allà mateix, en aquell sofà, i tu i jo no estaríem ara tenint aquesta conversa…” 

Quan la Grace Zabrisikie li diu això a la Laura Dern, en uns cinc minuts que gairebé enceten la nova producció del director ianqui, comences a sospitar que la nova creació del Lynch tornarà a dur-te pels camins d’allò que mai encertarem a entendre. 

I cal entendre-ho tot? 

El Lynch més absolutament desbocat camina amb total llibertat per aquesta pel·lícula, que gairebé deixa en ridícul tota la seva narrativa cinematogràfica anterior, ja de per sí trencada i força experimental. O com a mínim personal. L’Inland empire neix d’una concepció molt personal d’entendre el cinema i si em permeteu, diria que l’art; també d’una concepció de la imatge i del so i de la manipulació d’aquests per a transmetre sensacions, o crear ambients que ens mostrin mons diferents, particulars i molt relacionats amb el que és oníric i amb l’irracional món del subconscient. La resposta radical del Lynch sempre es presenta embolcallada del que seria la més pura sensació, crec que amb una voluntat no tant elitista com necessària per a comunicar el que vol comunicar. O per comunicar com vol fer-ho. O potser simplement per a expressar el que sent de la manera que vol o necessita expressar-se. 

El David Lynch no és un creador de imatges absurdes que responen només a una voluntat transgressora de fer cinema; em penso que ell és molt més que això, i de tota la seva filmografia en dedueixo algunes coses que m’agradaria comentar de forma breu i a títol molt personal: 

1.     Que jo sàpiga, ningú ha dit mai que el cinema tingui la obligació de fer-se entendre o de perseguir una voluntat únicament lineal en relació a la seva narrativa o al seu llenguatge. No cal ser explícit perquè no hi ha cap llei “cinematogràfica” que així ho demani. I si el cinema continua essent un art plàstic té tot el dret de experimentar per a aconseguir ser una excel·lent forma d’apropar-se a la suggestió. En això, el Lynch és el millor o dels millors, i la seva capacitat per a ambientar, inquietar i endinsar-se en el terreny del que podria qualificar-se com a irracional és innegable. Per tant, si l’art és lliure per a la expressió, per què negar a un artista l’experimentació amb un medi que sovint se-n’s presenta de forma convencional per a narrar històries convencionals? 

2.     No podem pretendre que la visió general del cinema ens allunyi d’altres possibles formes d’entendre’l. És a dir, que el fet que entenguem de manera general que el cinema està regit per a una sèrie de convencions no implica que això sigui una veritat absoluta. De fet, si tot el cinema respongués al mateix tipus d’enfoc a l’hora de narrar no hi hauria cap possibilitat d’evolucionar o fer-lo créixer… ni d’explorar noves formes expressives i nous i diferents llenguatges. En aquest sentit, cal experimentar, i en això torno a reivindicar el Lynch com un dels millors… 

3.     És absolutament comprensible que a moltíssima gent no li agradi el seu cinema… de la mateixa manera que ho és que a molta gent no ens agradi el Rambo, el Rocky Balboa, Los supersalidos i moltes d’altres. A mi el que em rebenta és que a nosaltres, a qui ens agrada el Lynch, o el Greenaway (que per cert no m’interessa) o molts d’altres fora del que seria el circuit més comercial (per dir-ho d’alguna manera) ens anomenin frikis o pedants, i en canvi si veus l’Stallone assassinant amb una ganivet a tort i a dret xinesos, vietnamites o el que sigui no ho siguis i a més guanyis el plus de la “normalitat”: per aquí no hi passo. Au vinga! Qui és el pedant, el prepotent ara? No jutgem tant i gaudim més, aprendrem moltes més coses. 

4.     Em penso que el Lynch no rebutja l’argument en cap de les seves propostes, però el veig molt més interessat en el fet de transmetre sensacions; amb això vull dir que ens trobem davant un creador d’atmosferes més que d’un narrador de històries, però cal tenir en compte que també n’explica, i de molt interessants. El “problema” aquí (per dir-li d’alguna forma) és la necessitat de l’espectador de comprendre, de seguir i resseguir una història. Per a gaudir de la funció, amb el Lynch cal deixar-se anar. Si no ho fas, difícilment entraràs en el seu cinema.  

En definitiva, volia fer saber als seguidors d’un cinema diferent o que tinguin ganes de veure fins a quin punt es pot experimentar amb aquest medi, que no es perdin aquesta pel·lícula. Als seguidors del Lynch no cal que els digui res, perquè de ben segur que ja fa temps que saben que la van posar a la venda… En general, doncs, gaudiu-la o detesteu-la… però sisplau, no pontifiqueu amb els adjectius: tot té el seu valor sempre, i en tot cas les coses et poden agradar… o no. Acceptem el què és diferent, perquè sempre enriqueix. O no és així?

(ADMIREU la força d’aquests Pixies, responsables d’una de les millors cançons de rock que mai he escoltat… I a més, gaudiu d’algunes de les brillants escenes de la excepcional Fight Club, del Fincher… sobretot la final. On coi és la meva ment? Where is my mind? http://www.youtube.com/watch?v=BDcjemEqr1o&feature=related )

M’agradaria explicar una coseta, penso que força divertida,  respecte del Rutger Hauer, i de la seva presència al Festival de Sitges d’enguany. 

Per aquells que no ho recordeu, aquest actor, el Hauer, fou el protagonista de Blade Runner, juntament amb el Harrison Ford, i interpretava el paper de Roy Batty, el replicant Nexus6 més perfecte i amb més capacitats “humanes” que es presentava en aquella història. Aquest paper, que suposo que seria  una autèntica joia per a qualsevol actor, ell el va tirar endavant no només amb solvència sinó també amb una perfecció que ara com ara no se m’acudiria NINGÚ que ho pogués fer millor, o ningú que pogués interpretar-lo, fins i tot, que no fos ell.

En celebrar-se aquest any el vint-i-cinquè aniversari de Blade Runner, el Festival va decidir portar-lo com a estrella convidada i per oferir-li la famosa “Màquina del temps”, un guardó artesanal i molt estimat pel Festival i els seus aficionats que entrega a figures llegendàries del cinema que encara estan en actiu o que per algun motiu ho han estat. Fins aquí tot normal. Però l’anècdota que volia explicar amb aquest actor és una de ben diferent, i molt curiosa. La cosa va més o menys de la següent forma: mentre esperava l’inici de la cerimònia de Clausura al Hall de l’hotel, assegut en una butaca, prenent un cafè puta mare (quin cafè, el del Gran Melià.. caret però indescriptible…) i anava veient com tots els actors, actrius, directors, etc. presents allà anaven sent entrevistats pels diferents medis de informació, jo m’anava relaxant cada cop més però alhora entristint-me perquè tot allò ja s’acabava. I sempre, per a somriure una mica, em passo per la cafeteria i veig el show” que allà es munta de famosos i aficionats adolescents que van a la caça de la signatura més preuada. A mi la veritat és que tot allò no m’afecta massa (ho va fer en el seu moment, sobretot al principi) i ara ho miro des de fora com una cosa francament divertida. Però el que sí m’afecta i no suporto de cap manera és que em filmin amb una càmera o em preguntin alguna cosa per algun programa. Ni tant sols vull sortir en imatge “de rasquilló” –ni sense voler, vamos-, i si veig que hi ha possibilitat de que això passi, fujo d’allà esparverat enduent-me pel davant qui sigui i el què sigui. I en aquelles que assaboria el cafè que observo com TV3 comença a gravar una entrevista amb la Manuela Velasco, la protagonista del REC dels Balagueró i Plaza, guanyadora del premi a la millor interpretació. I començo a detectar com l’angle de la càmera va variant i fa que l’objectiu comenci a semblar voler enfocar lentament i perillosa cap allà on soc. I començo a sentir agobio. Com sempre en aquests tipus de situacions. M’aixeco emprenyat i marxo del meu confortable seient i amb el cafè a la ma, i busco desesperadament un lloc a la barra interior del bar. Poso el meu cul al damunt d’un tamboret i em disposo a continuar amb la litúrgia de l’últim dia.   

Poc a poc comprovo com els frikis no perden el temps: tots darrera del Julio Fernández i del Brian Yuzna. I tothom pendent de l’entrevista amb la Manuela, que ha fet que m’alcés de la meva “trona” de placidesa. En el fons trobo tot aquell entusiasme molt càndid i fins i tot tendre perquè bàsicament és sincer: els adolescents i no tant adolescents que van bojos darrera de les cares conegudes del Festival de Sitges son veritables devots d’aquells a qui persegueixen, i això em fa venir al cap el dia que vaig demanar, tremolós, una signatura al Wes Craven… o al Peter Jackson, quan encara no era conegut. O la tarda que em vaig topar amb el Tarantino tot passejant per la Platja de Sant Sebastià… Pensant en tot això em desperto de cop en veure al meu costat un nuvolot de càmeres i de gent xisclant. “Mite-l’s, són aquí!”… “Veniu, porteu la càmera!”… Quan m’adono tinc el Corbacho, l’Angulo i el Pablo Carbonell embotits en les seves samarretes promocionals (excepte el primer, aparentment més tranquil·let, i amb cara de jo només passava per aquí…) i tot de fans just a unes passes de mi. Merda. Torno a aixecar-me per a fotre el camp. De fet, jo tinc la culpa: si estic allà deu ser perquè en el fons tot allò em fa molta més gràcia de la que jo mateix imagino, i no puc queixar-me perquè estic enmig de tot el merder. Però també és cert que el bar del Melià és l’únic lloc al que pots recórrer si vols fer un cafè mentre esperes entrar en la següent sessió, sinó vols, és clar, carregar-te les esquenes amb una passejada de quinze minuts fins el bar del cementiri… En definitiva, torno a fugir de la situació. I ara no sembla que quedi cap lloc decent on ficar-hi el cul per a esperar la mitja hora que queda fins a l’inici de la cerimònia (que espero no sigui tan horrorosa com la de l’any passat…). Aconsegueixo veure que a fora, al jardí del l’hotel, on estan les terrassetes i les taules exteriors, s’hi combrega força gent però sembla que més tranquil·leta. I ara la veritat és que em ve de gust estar tranquil·let. I per jugar sobre segur, decideixo quedar-me dret amb el colze repenjat de la barra exterior del bar, mentre em miro el Figueres, el Gorina, la Brunet i d’altres que si no entrevisten algú, fan petar la xerrada. I tot és molt agradable fins que passa la més grossa de totes.Ara els crits que escolto son esbojarrats, gairebé histèrics. I m’espanto. M’espanto perquè en mirar al meu voltant no hi ha ningú, i és evident que aquella massa de gent  mira cap on soc jo mentre alça el volum de la seva demanda: “Tío, fírmame un autógrafo, please!”, sento que diu un d’ulleres de pasta mirant cap allà on estic. Ara sento pànic. I m’adono que he comés un error.La barra on estic repenjat fa un angle recte i des d’on estic situat aquest angle no em permet veure el que hi ha a l’altra banda. Imagino que allà deu ser-hi el motiu de tota aquella cridòria, i en començar a veure els primers flaixos, trec el cap i el veig: és el Rutger Hauer.

El que em faltava: la icona del Festival d’enguany. I està realment acollonit… sap que la gent l’ha ben caçat. Me’l miro i em mira. I passa una cosa curiosa: sense dir-nos absolutament res, el replicant Roy Batty de Blade Runner em transmet una sensació directe de total angoixa. Potser es telèpata? El miro als ulls i faig una ganyota que ve a dir: “tio, em sap greu eh? La que t’espera!”. Em mira i amb la seva cara em contesta, amb tota claredat: “collons nano, no saps la raó que tens”. I somriem tots dos. Jo foto el camp d’allà. Ara, en girar-me, el Roy Batty/Nexus 6 s’ha convertit en el Rutger Hauer, un actor que fa molt de temps que va deixar de ser notícia, i es dona un bany de multituds penso que molt merescut: tothom té dret a reviure glòries passades. I el paio ho està gaudint. I aleshores penso que aquelles fraccions de segon en les que ens vam comunicar potser es perdran en el temps com llàgrimes a la pluja, però jo no les oblidaré: va ser el dia que vaig veure amb claredat que per res del món m’agradaria ser famós. Llarga vida a l’anonimat.

 “¿Quin és l’únic ésser que genera una necessitat de fugir de la realitat inventant-se mentides? Aquell a qui la realitat li produeix patiment.”, Friedrich Nietzsche  

“La llum davantera del cotxe il·lumina una línia discontinua groga que es distorsiona i accelera cap a un final incert, mentre el Fred crida desesperat. S’està produint el canvi, el seu dolorós canvi…”

La idea de l’altre, del qui ets i qui no ets, del doble, sempre ha estat present en el cinema, en la literatura, en qualsevol manifestació artística sobretot de caire narratiu. A Lost Highway això es produeix amb tanta força que és un dels motius essencials de la pel·lícula.

Una festa. Música moderna, cool. Gent “guapa”. El Fred i la seva preciosa dona, la Reneé (Patricia Arquette) en gaudeixen i allà, ell topa amb un personatge (interpretat per un més que misteriós Robert Blake) que li diu que en aquell mateix moment, també és a casa seva. Que ell, aquell amb qui el Fred parla ara mateix, és en aquell mateix moment, a casa del Fred. No el creu, evidentment, i la “criatura” li prega que agafi el seu mòbil i truqui al seu pis, que és on assegura que es troba en aquell precís instant (apart de ser al seu costat). El Fred pensa que li prenen el pèl, truca, i li respon aquell que té al davant. Des de casa. I no només contesta, sinó que hi parla, hi conversa.  

Apareix aquí el primer element que distorsiona la realitat, el que fins aquell moment era lògic. Allò que és normal passa a ser anormal, i l’espectador comença a preguntar-se quina classe de pel·lícula està veient. S’inquieta, o directament deixa d’interessar-se. Si vols linealitat i lògica no miris res del Lynch, i si ho fas, dóna-li una oportunitat. I si creus que et pren el pèl, deixa-te’l prendre: no és tant greu. Més greu és perdre el pèl davant alguns telefilms del cap de setmana…

El Fred penja el telèfon i espantat, pregunta a aquell, a allò, qui és i com ho ha fet. Ell li contesta amb un riure terrible i profund que gairebé no és humà. Desprès desapareix enmig de les celebracions i la gent de la reunió. No en sabrem gaire més, d’aquest personatge. Només notarem la seva intimidadora presència en algun moment més de la cinta. Però tindrem la seguretat, com a espectadors, de què l’hem vist abans, en algun moment de la pel·lícula just en el moment de veure’l per primer cop xerrant amb el Fred. La seva frase “normalment no entro als lloc on no se m’ha convidat” és tan aterridora que és quasi una amenaça, és vampírica. El que li contesta al Fred quan aquest li pregunta “qui ets, ens coneixem?” és tan simple com difícil d’assimilar quan algú té l’absoluta certesa de que res és ja segur en aquell moment, ni ho serà més. “Sí, a casa teva”, li contesta, “ens varem conèixer allà”. 

Qui és aquest personatge? Real, imaginari, doble… I qui és el Fred? O què li passa? El Fred, com aquest individu, serà un enigma que mourà part de la pel·lícula. Però no un enigma amb un final, amb una explicació raonable, sinó un enigma inintel·ligible que més endavant provocarà diferents sensacions en l’espectador, que el faran moure’s nerviós en la seva butaca. Són els enigmes sense resolució els que poden remoure les teves entranyes. Perquè no hi ha res més atemoridor que allò del que no se’n té cap notícia, cap explicació. Més endavant, quan el Fred torni a topar-se amb aquest personatge, ja haurà esdevingut el seu “altre”, un nou Fred. Deixarà de ser ell per desdoblar-se en algú més en un moment determinant de la pel·lícula, i deixarà de ser el Fred per ser-ho, de nou, més endavant. El doble, la idea del doble, apareix tan salvatge que és simbòlica, abstracte… no hi cap dins la lògica ni pot ser real. Però, repeteixo: tenen lògica els malsons?

Ara el personatge del Fred desapareix per donar pas a un altre que és jove, guapo, i que té tracte directe amb un mafiós anomenat Dick Laurent. Sí, el que “és mort” de l’inici, el de d’intèrfon. Aquest nou “altre”, “doble” si voleu, és molt diferent al Fred i també demostrarà ser-ho en el seu atreviment, que quedarà palès en algunes de les seves actuacions fins que torni a desaparèixer per tornar a donar pas al Fred, que reapareix enmig del desert i despullat.

Provoca sorpresa a Lost highway  la falta de linealitat en la narració, i una estructura trencada que va endavant i endarrere sense aturar-se mai a ser lògica o il·lògica; és una locomotora que accelera i no s’atura perquè no li cal fer-ho, de tan forta com és la seva embranzida. A això s’hi afegeix la desaparició/reaparició del personatge principal que ha passat per una metamorfosi física i mental dins un recinte tancat, un fet que no afecta la resta de la realitat que és la mateixa per tots els personatges excepte pels dos principals (que en realitat són un) que han canviat. El Lynch va dir a propòsit de tot plegat, que el seu film era una “història d’un personatge que fuig de la realitat a través d’un fugida psicogènica”. Es podria definir com la fugida mental (i en aquest cas també física) d’algú que odia la seva pròpia realitat per a construir-se una altra de diferent. És una possibilitat.

Però res més lluny de la meva intenció que interpretar al Lynch. En la seva incertesa és on hi trobo el major dels meus plaers com a aficionat al cinema i a la fantasia. Interpretar el Lynch, o provar de fer-ho, és només això, intentar-ho. Tot està ben tancat dins una ment que potser no vol ser entesa per la lògica però sí per l’esgarrifança, per la pell, pel calfred que pot provocar-te qualsevol obra d’art quan t’atravessa els sentits. Deixeu que l’art, com el somni o el malson, de tant en tant us els travessi.

Pàgina següent »