Cinemes Verdi


Arribo a l’Auditori i avui toca Martyrs, l’experiència definitiva del Festival, diuen; i em dic a mi mateix que no llegeixi res, que no val la pena. Que ja estic prou influenciat per tot el que s’ha dit i he sentit. Però no m’en puc escapar i entro a l’hotel a la recerca del diari del dia. Allà hi llegeixo un article, on ve a dir que la peli del Pascal Laugier és d’un radical que fins i tot se li va fer difícil a l’Àngel Sala en el seu passi a Cannes, sobretot en el seu tram final. Collons. Tanca el diari imbècil!

Passejo per la cua. No ho tinc clar. He passat experiències desagradables en un cinema que no em ve de gust repetir. Veig un amic del meu cunyat i em diu que ha parlat amb gent que ja l’ha vista i que els hi ha agradat, però no em parla de le seva violència. Continuo caminant i l’inquietud se’m va menjant… I això que n’he vistes de tots colors, dins una sala de cinema! I des de ben criatura, cony!

Òstia… Veig una ambulància? Sí: al davant de l’Auditori hi ha plantificada una ambulància. Que ha passat res? Segueixo caminant i vaig cap a les guixetes de Teleentrada. Allà parlo amb un conegut crític de la televisió, que a més és un paio encantador. M’explica que l’ha vista pel matí. Que és terriblement morbosa. Que l’impacte i la cruesa de les seves imatges ha fet vomitar al matí a algun espectador. Que la sala durant la projecció estava en un silenci sepulcral i realment impressionant. Que hi vagi, que no m’ho pensi. Que sí, que l’ambulància l’ha posada la organització del Festival per si a algú la peli se li posa “malament”, però que de ben segur que val la pena el risc. Li contesto que ara estic encara més nerviós, i em ric. I em proposa el següent:

“tu entra a la sala. La peli dura 96 minuts, i el que penso que és el millor de tot passa a l’últim tram de la cinta, els 10 últims minuts. Si no pots aguantar, marxa de la sala, però fixa’t quan resta pels 10 minuts finals, i aleshores tornes a entrar. A la sortida si em veus m’expliques el què”.

D’acord, doncs. M’hi fico.

I aleshores entra el Pascal Laugier. I explica que Martyrs és una cinta incòmode i molt negativa, que transmet males vibracions. I que si volem li tornem a ell totes les que experimentem, que ho accepta. Que tot el que s’està produint al voltant de la cinta pot fer que la veguem “contaminats” pel llegit i escoltat, i que per tant ens deixem portar oblidant-nos de tot perquè ell ens volis fer oferir, com a espectadors, uan experiència total, nova, brutal i d’un impacte visceral.

S’apaguen els llums i abans de la pel.lícula passen un curt d’un director novell argentí, Mamá. I quan acaben els breus 5 minuts que dura, comença el missil immisericorde que és Martyrs.

En sortir moltes càmeres de la tele; les esquivo: no suporto que em filmin! Preguntes típiques, sobre la violència de la cinta. Respostes de tots colors, algunes francament irritants, la veritat. Quan surto de l’Auditori i em dirigeixo a l’exterior m’acarina un aire frecot i bo, i em sento alliberat. Ja he passat l’experiència, la muntanya russa. He estat martiritzat? Em penso que sí. Tots nosaltres. Ja en parlaré en una altre post, en tot cas…

Veig al crític (disculpa el tractament, si llegeixes això!). Em diu que què tal. Li dic que bufff.. que tela marinera. Que l’he aguantada i que no m’he mort. I que és una cinta com a mínim curiosa i que encara he de païr. El deixo gaudir del seu sopar, fa cara d’agobiat. Em relaxo prenent el disseté café del dia. I penso molt en el que acabo de veure. Molt. I mentre ho faig escolto el que de ben segur el director no vloia escoltar: un xaval amb una samarreta de la Matanza de Texas li diu a un altre que “lo mejor ha sido cuando cogen a la tía y la bajan a…… (bla bla bla) y le hacen… (bla bla bla)”. Aquest és el vertader perill d’aquesta pel.lícula. Perquè escolteu, només és una pel.lícula, no un crim. No una peli qualsevol, però és el que és ni més ni menys. I potser més d’un hauria de recordar-ho. 

I evidentment, el que ve ara està molt desvirtuat. Blindness, del Meirelles, basada en una obra del Saramago, i que tenia moltes ganes de veure es converteix en una pel.líucla “a posteriori” de l’impacte de la producció francesa, que m’ha deixat en estat de xoc. Provo d’allunyar-m’hi i em centro en la cinta que ara es projecta. Quan ho faig veig quelcom que serà un éxit de taquilla… què us hi jugueu?. Quan surto del cinema i em dirigeixo al cotxe són les 00:00 tocades. Per primer cop des que sóc al festival miro enrere, cap a la foscor, quan vaig a cercar el cotxe. Somric: feia temps que una pel.lícula no em provocava tant… hi torno a sentir-me criatura.

I cap a les costes. I d’allà a casa. I demà, el vertader martiri: el despertador. Puta realitat… que algú s’encarregui d’ella, sisplau!

Anuncis

Dues estrenes més per avui divendres dia 18, i una confirmació. Parlo de A soap (enjabonado), “opera prima” de la Pernille Fischer Christensen, una realitzadora danesa que va estrenar aquesta història ara fa dos anys. Sembla que parla de les relacions que s’estableixen entre dues veines, una noia de 32 anys -la Charlotte– que comença una nova vida a un nou apartament i la Verónica, una transexual que està molt tancada a si mateixa i està tot el dia a casa. La relació entre les dues serà el motiu de gairebé tot el desenvolupament de la trama a una cinta que va guanyar el Gran Premi del Jurat l’any 2007 al Festival de Berlin. Paraules majors, doncs, per una cinta protagonitzada per la Trine Dyrholm (considerada una de las millors actrius de la seva generació) i el David Dencik. Em penso que valdrà molt la pena.

La segona estrena és Pont de Varsòvia, pel.lícula del Pere Portabella (Die Stille vor Bach, 2007) realitzada l’any 1989 ( !!! ) i que protagonitzen gent com el Josep Maria Pou, el Jordi Dauder o el Francesc Orella. Cinta catalana que parla de tres personatges, un músic una professora i un escriptor, dins un argument de difícil definició i que sembla busca la crítica exagerada a la banalització de la creació artítica mitjançant un cinema força experimental. Tenint en compte qui és el seu director i l’any de producció (fa 19 anys), potser valdria la pena passar-se pel cinema abans que desapareixi.

Finalment, concloure explicant que la cinta Yo serví al rey de Inglaterra sembla que si s’estrena aquesta setmana, i per tant voldria comentar que es tracta d’una cinta dirigida pel Jiri Menzel, director premiat amb l’Oscar per la seva pel.lícula Trenes rigurosamente vigilados, i que parla de com un cambrer d’ambició infinita reflexiona, en sortir de la presó, al voltant dels fets que el van dur al seu tancament. L’arribada de Hitler al poder, el seu matrimoni amb una alemana i el profit que en va treure de tot plegat són alguns d’aquests fets sobre els que gravita l’argument d’un film que va guanyar el Premi a la Millor Pel.lícula al Festival de Cinema de Comèdia de Peñíscola i el premi FIPRESCI a la Berlinale 2007 . Se’ns dubte, una cinta interessant protagonitzada per dos actors de qualitat, el Oldrich Kaiser -destacat del món del teatre- i l’Ivan Barnev, actor jove bulgar de gran projecció.

 

En tots tres casos, i sobretot en el cas dels dos primers -aquests dos sembla que s’estrenen només als Verdi, a Gràcia– , parlaríem de risc greu de desparició imminent, i podríem dir que són una mostra d’aquell cinema invisible del què parlava al post d’Aleksandra i que han acabat apareixent. Quedeu, doncs, avisats, i tant de bo no me’n deixi cap més!