Cuentos



 

“Vols parlar del núvols oi? Del cel, de la terra, de tot el que t’envolta… Vols que parlem del teu avorriment…”

Un calfred em va travessar l’espinada. Havia pensat més d’un cop durant el viatge d’aquell dia quina seria la perspectiva de la realitat d’algú com l’Àngel, que duia tancat 25 anys de la seva existència. De fet, ho havia pensat mentre mirava el cel i els núvols, tot recorrent el camí que duia fins les cent una “corbes del dolor”.

– Tu vols que parlem?- Vaig voler ser educat cedint-li la possibilitat d’engegar-me, buscant transmetre una certa humilitat per trobar-me a una casa que no era la meva, que era la seva. –Si et ve de gust a mi m’encantaria. Per això he vingut-.

– Ho imagino. Però no entenc l’interés… què pot tenir un pobre diable com jo que dir-li a algú tan (des)ocupat com tu?

Havia dit ocupat o desocupat?

– De què vols parlar?- va insistir…

Vaig empassar una bossa de saliva que s’avia anat acumulant a la meva gola. Estava nerviós, però ho atribuïa no tant a les paraules de l’Àngel, sinó més aviat a l’excitació de trobar-me davant algú tan interessant…

Jajaja. No saps de què vols parlar oi? De fet sempre passa el mateix. Veniu aquí i us assenteu al meu davant, buscant respostes… que jo no us en dono mai. La majoria triguen menys de dues hores minuts a marxar, perquè no els concedeixo el que busquen. Però de tant en tant.. de tant en tant algú decideix quedar-se aquí amb mi una mica més de temps, el suficient com per a coneixem realment bé… Seràs d’aquests, tu?

Seràs d’aquests?

Ho sóc?

La sensació d’asfíxia que vaig sentir aleshores fou terrible. Estava atemorit davant els ulls d’aquell home petit i calb que em mirava amb ulls negres de tauró, inexpressius però alhora desperts i francament humans.. I malgrat la seva presència no semblava que hagués de tenir por, però d’alguna forma en tenia.

– Val, doncs diguem tu de què estàs disposat a parlar?

Va rumiar un moment abans de contestar.

– Si tu veiessis amb els meus ulls, entendries perquè sóc aquí. De veritat que sí. I m’agradaria que hi veiessis tot, amb els meus ulls…

Vaig contestar-li dos segons més tard, embolicat d’emoció.

– Sí, a mi també m’agradaria, però això no és possible. Per què no fem alguna cosa més pràctica i…

No em va deixar acabar la frase.

– Per què no és possible? Em penso que hi ha una manera…- va replicar.

– Doncs explica’m com i estaré encantat, de veure-hi amb els teus ulls…

L’Àngel em va mirar d’adalt a abaix. M’estava com enregistrant. Semblava que volés mirar més enllà de la meva fisonomia, del meu físic, per a tocar el meu interior i assaborir-lo per fer-se amb ell però sense fer-me mal, sense violència… Semblava que em volés comprendre, que tractés d’entendre qui era jo i què feia allà. I ni jo mateix ho sabia. Estava allà per avorriment? Per a acabar un reportatge que m’havia interessat durant molts mesos, quan treballava, i abans que la meva vida es convertís en una absoluta monotonia? Ni jo mateix sabia la resposta. Però era allà. I semblava que tota la meva vida hagués estat esperant aquell moment, aquell viatge, aquelles cent una corbes… Aquella cara de l’Àngel mirant amb els seus ull negres…

– Deixa’m fer a mi, no et preocupis- va dir.

I va començar a parlar.

“Deixa’m que t’expliqui com és el cel. El cel és un cúmul de agulles d’aigua blaves i fredes que s’acumulen i ens transmeten que estem embolicats en una esfera preciosa que ens protegeix de tot i tothom. Però no és ferm: és un bombolla que envolta d’altres bombolles que s’encaren les unes davant les altres formant rengleres de petits cels que s’amaguen cercant un lloc darrera els astres humits que no podem arribar a contemplar”.

“I els núvols?” Vaig preguntar.

“Els núvols, són insectes. Insectes negres que s’ajunten i representen formes que en realitat no tenen més forma que la que s’imaginen els mateixos insectes, fruit de la por a construir-se per pur atzar. No deixis mai que un núvol s’apropi massa al teu voltant, o els insectes que hi ha a dins aconseguiran que formis part de la seva colònia. Això, és clar, si no vols ser part de la seva colònia… Jo vaig voler ser-ho, fa temps. Però ara ja no”

L’Àngel s’alçava, a cada paraula, a una distància cada cop més elevada de la meva. No sabia quin era exactament el propòsit de tot allò que em deia, però jo no deixava de prendre notes frenèticament, absorbit per les seves paraules. Volia saber com pensava, apropar-me a la seva manera de veure el món, amb els seus ulls.

Fins que tot va desaparèixer. I vaig veure amb els seus ulls.

 

 

( Bull in the Heather… uns Sonic Youth per a veure les coses des d’una perspectiva.. diferent?…http://www.youtube.com/watch?v=2T4BsnXmJaI )

 

Vaig arribar a l’hospital unes hores després d’enfilar el camí de muntanya més recargolat que mai hagués pogut pensar que existiria. Les corbes, les cent una famoses “corbes del dolor” eren el preu que s’havia de pagar per a penetrar en aquell camí que havia decidit recórrer degut a l’avorriment i la falta d’estímul al que m’havia portat la meva nova vida. I de seguida vaig comprendre que aquella mena d’aventura que m’esperava havia de ser especial i diferent, perquè des de bon començament m’havia transmès aquella inquietud que transmet l’esperança davant els esdeveniments destinats a ser importants. Especial i potser, només potser, perillosa. Això últim ho sentia també, però no sabia el perquè.

 

 
Darrera meu es tancaven les portes blanques, i els metges interns n’obrien d’altres al meu davant que m’anaven conduint a nous espais que encerclaven més espais, cada cop més allunyats de la porta exterior que ja havia deixat molt enrere. A l’aire s’hi respirava una remor inequívocament desencisadora, i tenia la sensació que allà ningú hi anava mai a passar un dia d’esbarjo com jo havia decidit fer. De fet, aconseguir la visita amb aquell malalt va ser realment complicat, però ja se sap que quan es vol s’aconsegueix gairebé tot. I allò ho volia amb totes les meves forces. No sabia ben bé per què, però ho volia. Es podria dir que ho necessitava. Gairebé, perquè tot allò que havia estat fent durant les últimes tres setmanes d’aquell estrany mes d’agost no havia aconseguit treure’m del cos la sensació que tot s’estava esgotant: que el temps m’estava munyint, que l’ànima s’esvaïa lentament mentre l’esgotament m’estrenyia fins a no deixar-me respirar. La sensació que la meva vida no es dirigia cap un lloc concret des que vaig tenir la sort de ser tocat pels dits de l’atzar i vaig poder deixar de treballar m’estava turmentant i per aquest motiu vaig decidir apropar-me a aquell maleït recinte de bojos. Suposo que volia enllestir un reportatge que m’havia estat xuclant l’energia durant els meus anys de feina, que ara quedaven tant lluny com semblava que ho estava qualsevol lloc real d’aquell imponent –i inquietant- edifici.

Volia parlar amb el més malalt de tots els malalts que poblaven l’Hospital Psiquiàtric de la Mare de Dèu del Dolor. Volia parlar amb l’Àngel. I ara podia fer-ho.

L’última porta. El zelador em va mirar d’adalt a abaix i després de respirar profundament, va permetre que la travessés. Recordo sentir-lo dir que si necessitava res pitgés el botó d’una mena de comandament a distància que duia a la bata i que ara em va facilitar. Vaig assentir.

“No pateixi: està controlat. Però no se l’escolti massa; té verí a les paraules”.

Però jo havia fet tot aquell viatge precisament per a escoltar-lo, per a escoltar tot el que m’hagués de dir l’Àngel, l’intern que havia aparegut un dia misteriosament a l’Hospital del Dolor i del que no se’n sabia res més que el que ell havia decidit explicar. Volia conèixer la seva història i volia escoltar de la seva boca la seva personal visió del món.

Allà es trobava, assegut i mirant-me. Ni somreia ni estava seriós. Podria dir que era inexpressiu, però mentiria: transmetia tranquil•litat però també intranquil•litat, i en la seva presència tot semblava tenyit d’una forta sensació d’irrealitat. Començava a comprendre com la Núria, la meva antiga companya del diari, no havia aconseguit estar-se a la mateixa habitació que ell durant més de dos minuts, en els que sembla ser que ell ni tan sols va obrir la boca. Només se la mirava. Començava a comprendre perquè aquell ésser humà havia estat reclòs allà dins sense que ningú es preguntés massa com hi havia anat a parar, ni què havia fet. Començava a entendre allò que la opinió pública mai va entendre: que un desconegut sense cap referència de cap tipus fos acceptat en un dels hospitals de salut mental de més prestigi del país quan hi havia gent que no podia ni somniar a pagar un sol dia d’estada entre els seus murs. Els metges van parlar de “pacient especial”, de “curiositat mèdica”, de “font de coneixement de la ment humana”, mentre els veïns del que havia estat una comunitat pròspera parlaven de maledicció, terror i “presència diabòlica”. Tot rumors. Tot històries de poca fiabilitat. Llegendes urbanes estúpides inventades per a justificar els mals moments que tota vil•la pot passar quan es desgasta i no s’adequa als nous temps.

El vaig mirar. M’hi vaig dirigir. “Hola Àngel. Vull parlar amb tu”.

Lose lose lose lose lose lose lose lose YOU LOSE


– Ara Juli, ara!

La llum travessava la runa de la casa abandonada. Dins d’ella, el Juli competia i per primer cop, estava a punt de vèncer. I per aquest motiu, la seva mare no podia deixar de cridar-li, articulant mots encadenats fruits de passions reprimides rere la catàstrofe, la d’un fill incapaz de vèncer.


– Ara Juli, ara!

No ho sabia. Aleshores. Que les paraules eren feridores. No va entendre que els seus mots podien desencadenar la catàstrofe de la competivitat. No podia competir perquè se sabia perdedor, i ara havia de fer-ho pel desig d’una mare desesperada. I atés per la seva indecisió, el Juli va deixar de competir. Va aturar-se.


– Ara Juli, ara!

No va deixar de dir aquelles paraules ni tant sols quan el Juli va travessar aquell paisatge devastat per les pors d’altres inmaculats perdedors, de la mateixa manera que va deixar de dir-les quan les mans del seu fill van escanyar el coll d’una mare que va saber el que volia dir, i ara de debó, “competir” pel seu fill.

 

– Ara calla, mare. Ara calla.

(Lararalalala! http://es.youtube.com/watch?v=5MltrnVOG2s )

El captaire es mirava els caminants mentre es mossegava les ungles. Dispers, mantenia el cap ben alt a la recerca de les mirades més compassives per rebutjar-les. Va aclucar els ulls. I va topar amb l’home número 1.

L’home número 1 caminava inquiet i va escoltar la mirada del captaire. En sentir com li castigava, va abaixar el cap i va asseure’s al seu costat.

Sense parlar , el captaire va alçar-se i va deixar que l’home número 1 estirés la ma. Va caminar nerviós cap a l’home número 2.

L’home número 2 va comprovar la seva cartera i ve treure una quantitat determinada de diners, amb la que va pensar que podia comprar la confiança d’aquell que s’acostava; perquè sabia que fóra perillós no aconseguir-ho. Quan van ser cara a cara va voler entregar el feix de bitllets al captaire, però aquest va mirar l’home número 1, que continuava assegut a terra al seu lloc. L’home número 2 va riure. El captaire va abaixar el cap i va treure del seu abric una nova realitat.

Dins d’ella, l’home número 1 i l’home número 2 descansaven els seus peus al damunt de les fosques intencions d’un captaire que era ric i feia ferum de colònia cara.

Quan el captaire va obrir els ulls, va veure dos homes. L’1 i el 2. I abans que l’apallisséssin va decidir tornar a aclucar els ulls i deixar que l’atzar guiés aquell episodi de la seva vida.

Plovia i el món era un lloc deliciós quan una dotzena de cops li xisclaven ben fort que seguia viu.

(Visca l’alegria, i la mare que la va matricular!: http://es.youtube.com/watch?v=ZHTI31XuQxk)

Tan indesitjable com la vida de qualsevol en la qual podria arribar a convertir-se, l’existència del Manel Comes de Parradelles va esdevenir particularíssima i neuròtica en l’estudi de l’avorriment. Passejava des de feia mesos dins un estat propi del més immòbil dels objectes i el discórrer normal de qualsevol ésser que respirés i transpirés va deixar de tenir la seva lògica al mateix moment en què ell ho va decidir, dins un estiu de xafogors insuportables.

Tot el seguit de successos remeten al Manual pràctic de la Deixadesa Personal que va decidir escriure per donar sentit a una vida de plena insatisfacció i rere la que es trobava des que el seu únic ésser estimat (el seu cactus) se’l va mirar i ell, al·lucinat per l’apatia, va sentir-lo parlar alt i fort i amb la veu del que a ell li va semblar el Constantino Romero doblant el Clint Eastwood: “Almenys treu-ne profit, de la teva incapacitat d’efectuar i produir actes de profit, no?“. I així va començar a posar-s’hi, pensant que volia escriure el seu procés de desnonament personal perquè en un futur immediat tothom pogués ser-ne partícip i si volia, i en el cas de voler a més fer-ho bé, seguir les mateixes passes que ell va seguir per arribar a un final de camí àmpliament satisfactori.

Va deixar, doncs, de fer totes aquelles activitats que el connectaven amb els actes normalment relacionats amb les persones de bé i de sentit comú, com per exemple anar al cinema, llegir, rentar-se i poc a poc fins i tot menjar. Només pensava per tenir ben clar com exposar el seu cas -lògic per a ell, estrambòtic per a la resta- de forma que prengués un sentit total i fins i tot estètic prou interessant com per ser pres amb la seriositat que allò mereixia. Volia parlar de la seva nova vida d’abúlia i immobilitat, i això no era qualsevol cosa.

Així que va decidir convertir-se en objecte de l’observació de sí mateix, i cada dia escrivia meticulosament, després d’una prèvia reflexió i maduració de l’experiència personal, totes aquelles passes seguides durant les últimes hores i que l’havien dut amb èxit a fer explícit aquell nou modus vivendi. I malgrat feia una pudor insuportable i havia perdut pes, cinc dies després d’iniciar la seva nova aventura vital es trobava molt més aprop de sí mateix del que mai havia arribat a sentir-se. Allò era el que sempre havia volgut: dedicar-se obssessivament a la seva persona sense cap mena de sentit aparent que no fos el de la pròpia necessitat, amb la idea que encara que s’esforcés molt, mai ningú l’acabaria d’entendre. I puc assegurar sense equivocar-me, com a narrador imparcial dels fets, que la seva recerca i exposició personal a través de la narrativa en primera persona li resultava tan adictiva com qualsevol substància us que pugueu imaginar: ni l’alcohol, amb el què havia lluitat gran part de la seva vida, ni el tabac, ni la cocaïna (que no havia aconseguit deixar de banda mai del tot) li havien proporcionat tal sensació de pau alhora de saber-se perdut dins un camí sense retorn que l’estava duent a una destrucció inevitable que, si més no, el feia sentir persona perquè sentia com mai ho havia fet abans. I la satisfacció que li proporcionava la seva narcisista producció literària el satisfeia prou com per obsessionar-se cada cop més i de formes absolutament neuròtiques i imprevisibles. Estava enganxat a la seva enumeració personal dels fets de la seva inapetència, descobrint a cada segon que avançava més i més sobre el seu caràcter, i ni deu mil psiquiatres podien haver arribat més lluny que ho estava fent aquella activitat desenfrenada.

Un mes i mig després que el Manel Comes de Parradelles iniciés el seu Manual pràctic de la Deixadesa Personal, el camí que pretenia dur-lo al més immens dels coneixements sobre sí mateix a qui ningú hauria tingut mai accés, un mes després que ell deixés de ser persona per esdevenir objecte d’estudi d’un malaltís cirurgià de l’apatia extrema, dues setmanes després de deixar de poder articular els braços i la ment per manca de forces, de vitamines i fins i tot de capacitat de moviment, va deixar de respirar. I després el cor va deixar de bategar. O a l’inrevés. El cas és que el Manel Comes de Parradelles va deixar de pertànyer al món dels vius.

Diuen els policies que el van trobar que l’apartament on vivia feia pudor de fems de rata morta i de descomposició, i que era pràcticament impossible poder respirar sense un mocador que els hi tapés els narius. També que el sofà on estava estirat el seu cos estava mossegat per tota mena d’insectes i larves que tractaven de cruspir-se -amb èxit- un cos ple de nafres i del color dels dits d’un fumador.

Però el que no diuen les cròniques policials és què va passar amb el Manual pràctic de la Deixadesa Personal, aquell llibre amb el que el Manel Comes de Parradelles va voler deixar el seu llegat a la humanitat.

Només se sap que el cap de la policia que el va trobar mort al seu apartament, va plorar primer la mort de la seva dona en estranyes circumstàncies. I que després, diuen que per la incapacitat de superar aquest fet, va acabar tan deprimit que se’l van trobar en circumstàncies similars a les del Manel Comes de Parradelles. I que el fill del policia, adolescent amb ganes de brega, va anar seguint les passes del llegat familiar i va acabar apareixent a casa d’un oncle que el va acollir de la mateixa forma, dos mesos abans que l’oncle no aconseguís apagar el llum de la seva habitació abans de caure desmaiat i després mort a l’habitació de casa seva, sota la desesperada mirada d’uns metges forenses que no entenien el què estava passant.

Però el que jo sí sé, és que el Manual pràctic de la Deixadesa Personal del Manel Comes de Parradelles mai va ser trobat. Ni mai es trobarà.

(foteu-li la culpa d’això al Benet. Val. I a mi, d’acord… : http://es.youtube.com/watch?v=fsScA8U417g )

  

Tic tac, tic tac… el temps passa i les bufetades i les carícies apareixen a parts iguals… 

Estic sec. Tic el cervell sota l’aspirador i les ganes damunt dels fogots del sol de juliol. Ja no em surt res, de dins i l’Xfar està a punt de despedida. I és que de vegades ho engegaria tot a rodar. Per cert: mai havia vist tants pilotes junts. Mai de la vida. Quin horror, els llepaculs. Per Dèu.

Curiós. “Ets el (…) ?” em va dir… Jo, espantat, que em giro i li dic “Què he fet?”. Somriu. No l’havia vista mai.

Vaig sentir-te l’altre dia. Sabia que eres per aquí i em feia gràcia saludar-te”. Cony. I jo que li dic “M’has conegut per la veu?”. Ella riu. “No, home, però m’han comentat que eres tu”.  Que era “jo”. Jo. I qui coi sóc jo? No sóc el mateix de fa una setmana, un mes, un any?

El Benet em diu “Ho veus, ja ets famós. T’has quedat tots els mèrits”. Tota la vida parlant amb gent de cinema. Tota la vida sentint que sóc un friki. Tota la vida patint perquè ningú comprendrà mai la meva convivència amb el gall d’indi… i ara, au! I a mi que em sembla tot tan absurd que acabaré exil.liant-me amb el Jack, el Locke and co. a l’illa més misteriosa del planeta(?) terra…

El mes d’octubre del 2008 passarà a la història de la meva vida. No només aniré a Sitges, també passarà una altra cosa. Aquells que em coneixen i m’estimen ja ho saben, encara que tot pendent de confirmació. Però ja ho saben. I si algun dia faig realitat el meu somni els faré partícips de tot allò que em passi de bo per haver-me aguantat tants anys. Thank you very much a tots, vull que em llanceu al mar quan m’esfondri i només sigui un record sense imatge. Visca les meves cendres, em cago en els nínxols.

No em surt res més, ara com ara. El pis fa pudor d’insecticida i em cansa tot el que sigui pensar; per tant, no pensaré. Almenys fins que en torni a tenir ganes. El gall d’indi ja parla, potser li ensenyaré a escriure i li demanaré que escrigui per mi. Tampoc penso que a ningú li importi massa, veient la baixada de visites al bloc… Estic com alliberat!!!

I després dels “Viva España”, fulls verds, coloquis, entrevista, cinemes, teatres, dances, lectures, visionats, ràdios, emprenyaments, plors, alegries, riures, sopars, dinars, soldadets de plom, cafés, traicions, amagatalls, pomades, xampús, revelacions, felicitacions, hipocresia, i mil i una mentides que hem de expressar cada dia per viure en societat decideixo que aquests propers 55 dies em vull convertir en la cosa menys important de la història de la humanitat.

 

pd: tant de bo molesti a qui em ve de gust molestar, però és complicat. Per fer-ho caldria que llegís entre línies. I em penso que no sap ni llegir. 

(women and children first… this is really happening? http://es.youtube.com/watch?v=jJ9KYriPbU4 )

Primera:

Segona:

Tercera:

Quarta:

Cinquena:

Sisena:

Em sentia com si tingués deu anys. Atemorit. Les presències… aquelles presències que recordava com anaven i venien, de fora endins, de dins a fora… destorbant la meva percepció de les coses… cridant les meves orelles, percebent la meva olor de terror, pinçant l’últim del meus nervis… desitjant fer-me mal.

Vaig decidir que havia de dormir. Potser tot allò s’esvairia amb l’arribada de la llum del matí. Però em feia por un altre malson. Vaig fer-me una til·la. Vaig prendre’m un relaxant muscular. Després, un ansiolític. Finalment vaig anar al llit i vaig resar, per primer cop en molts anys, a un Déu en el que no creia com ho feia de petit amb l’esperança dels qui necessiten una fe que els mantindrà allunyats del dolor.

L’endemà revisaria totes les meves notes. Buscaria el meu doble on fos. Estava decidit a arribar fins el fons de tot plegat, i si la resolució d’aquella història passava per la meva pròpia destrucció, hi estava disposat. El que fos per no haver de sentir por un altre cop.

Com l’havia passat tota la meva vida. Sense saber el perquè.

Però amb la llum del dia no s’hi va presentar, la calma. I la llum que el sol filtrava travessant les cortines recremades de les finestres no duia més resposta que una amarga sensació interior que no m’abandonava des de feia ja masses dies, masses setmanes.

Una llum del dia enfosquida… amb la que només va aparèixer més dolor. I noves formes de pànic que ni jo mateix hagues estat capaç d’imaginar un temps enrere. Somni rere somni, pensament rere pensament, la sensació de vigilia es va anar apoderant del meu repós fins que anar a dormir va acabar significant romandre alerta. Veia ulls oberts, vermellosos, parpellejant un cop i un altre observant-me, i només la química aconseguia fer-me descansar. I pel damunt de tot la meva pròpia veu, parlant-me… en un estrany procés en el que pensava hi trobaria alguna resposta. La idea del doble… la simetria… ja no em feia tant de mal com al principi perquè era evident que m’estava consumint cada dia una mica més, i el meu esgotament em mastegava la poca lucidesa que encara em quedava.

I aleshores vaig decidir tornar a comprovar el meu bloc. No sé perquè aquell dia, no sé d’on vaig treure les forces. Però ho vaig fer.

“L’Xfar es va alçar. Feia pudor de malaltia. El pis en feia. Una malaltia que l’havia estat turmentant I que només va aconseguir vèncer aquell matí, i només per a encendre l’ordinador. Quan ho va fer va escriure la direcció del seu bloc. I mentre ho feia recordava la seva família. Recordava la seva ex parella. Recordava tots aquells que havia estimat alguna vegada, amb la por de qui no està segur de tornar-los a veure. Pensava en totes les errades que havia comés, en totes les injustícies de les que havia participat. Provava de no deixar-se cap detall i desitjava recordar tot el que li fos possible, per algun motiu que desconeixia.”

La pantalla es va engegar. I es va desplegar al seu davant la pàgina que més por li feia d’un temps ençà.

Pàgina següent »