david lynch


Passo de conversa surrealista a conversa estúpida en sortir de la sessió de la filla del Lynch, i escolto com un aspirant a ves a saber què comenta amb un gafapasta alguna cosa semblant al següent: “que què m’ha semblat la peli? Doncs depèn. Com a peli normal, vols dir?” No he escoltat més. No sé si el següent adjectiu qualificava algun altre tipus de cinema “no normal” que desconeixia fins el dia d’avui. O a un cinema “del Festival”. No ho sé. Però malgrat aquesta bajanada, la palma se l’ha endut el coleguilla que s’ha assegut a la meva esquerra durant la projecció amb els seus comentaris i els de la seva parella sobre la cinta que acabàvem de veure, que us asseguro que eren, com a mínim, demencials. No us els desvetllo perquè tenien massa a veure amb el final d’una cinta, aquesta Surveillance produida pel senyor David Lynch, que molt em temo que arribarà a les cartelleres, i no us voldria esguerrar el final…

 

Un dia interessant, malgrat el que he dit més amunt. Per començar el meu puto refredat pràcticament m’ha abandonat i per continuar tres de les quatre vistes han estat, com a mínim, interessants, i en un crescendo francament d’agraïr després de tanta pel.lícula. De tot plegat n’extrec algunes conclusions. Una, que per aguantar aquest ritme de visionat cal ser espavilat i comprar pel.lícules amb horaris que et permetin certs moments de descans. I avui, malgrat no he sopat (i ara són les 3:30 de la matinada, no crec ja que ho faci) sí he pogut dinar amb tranquil.litat i després fins i tot fer una volteta pel Brigadoon. La segona, que potser valdria la pena passar de la secció oficial fantàstica i anar directe a allò que es projecta fora de concurs, perquè fins ara és aquí on m’he topat amb les produccions més interessants. En concret dues que m’han entusiasmat i de les què espero poder -quan tingui una mica de temps- fer-ne esment al blog. Parlo de la torbadora i magnètica Deadgirl, dirigida per dos ninyatos amb el que he pogut xerrar un parell de minuts ara que encara no són coneguts i es passegen per Sitges sense ser reconeguts, i la terriblement perversa Home Movie, que ha aconseguit posar-nos dels nervis a mi i a tot el Prado. Cap de les dues exempte de polèmiques, puc dir amb força garanties de no equivocar-me que seran dues de les grans d’aquest any, encara que essent, com són, cintes petites. Bones notícies sempre des de la veu del cinema més independent i conseqüentment, més arriscat.

 

La decepció d’avui ha estat Your Name Here que malgrat ens ha deixat una bona interpretació d’un Bill Pullman que avui repetia (no us ha semblat un doble del Michael Douglas?) no ha fet res més que confondre a un públic que sembla que en part ha assistit gratuitament -gentilesa del Festival- probablement perquè la sala semblés més plena. Una sort per a ells, una feinada pels que ens havíem deixat els quartos per veure aquest absolut despropòsit. Llàstima perquè prometia. Com gairebé sempre tot el que fa fallida.

 

Per contra, la visió poètica del dia l’ha protagonitzat una noia amb un vestit lila a la platja de Sant Sebastià. Jo baixava de l’Auditori amb el cap a la cinta de la Jennifer Lynch i repassant mentalment el possible comentari que acabaré fent sobre el que m’ha semblat. Mentre observava el tall de l’horitzó, mig ennuvolat i tacant la perspectiva d’un fosc cendrós adient amb el que acabava de veure, he vist una noia que ballava enmig de la sorra, aliena a tot i a tothom. La fresca de la tarda no semblava afectar-li massa, i tampoc el fet que desenes de caminants i curiosos s’haguessin posat a mirar-se-la encuriosits. Primer rient; després, com jo, gaudint de la imatge d’algú que es deixava anar per allò que li demanava el cos. El ball m’ha seduit fins el punt d’aturar-me i seguir amb atenció la seva estranya dansa, mentre pensava amb allò que es deien capcots el Kyle MacLachlan i la Laura Dern a Blue Velvet i que subratllà tan bé el mestre Badalamenti amb la seva banda sonora original: “que n’és, d’estrany, aquest món”. Afegiria que durant el mes d’octubre, a aquesta localitat costanera anomenada Sitges, i en el meu cas des de ja fa 17 anys, també és un món meravellós i del que val la pena gaudir-ne. I no paro d’agrair que això continuï essent així.

(demà Gonzo, The Life and Work Of Dr. Hunter S. Thompson, The Sky Crawlers i Vinyan)

(tasteu una mica i veureu…: http://youtube.com/watch?v=3cVzHeJ0Z3I  )

 

Direcció: Rian Johnson.
País: USA.
Any: 2005
Durada: 110 min.
Gènere: Drama
Intèrprets:
Producció: Ram Bergman i Mark G. Mathis.
Música: Nathan Johnson

Fotografia:
Steven Yedlin
Disseny de producció: Jodie Tillen
Vestuari: Michelle Posch

 

El Rian Johnson va encarar el seu projecte amb l’encert que de vegades enlluernen les òperes primeres dels que al futur immediat seran el millors realitzadors. I la seva Brick va fer tremolar els cinemes del Sitges de fa dues temporades amb una capacitat per sorprendre molt inesperada, vistes l’edat i l’experiència del director, i a mi em va fer tapar la boca que sovint els descreguts obrim per pur caprici i fins i tot per desencant, davant la visió reiterada de films, un rere l’altre, durant els 10 dies que arriba a durar un Festival. Perquè és en aquest marc que els ulls se t’obren de bat a bat i tornes a creure amb el cinema i la seva capacitat per transportar-te als llocs més interessants quan apareix una joia com aquesta cinta, per molt comuns que aquests llocs  siguin dins el setè art.

 

I això és el primer destacable a Brick: els llocs comuns que no importa que ho siguin. Els tòpics que no molesten. La reivindicació d’un gènere, el negre, l’anomenat cinema noir, mercès a la imaginació d’un artista que ha sabut recrear tot l’esperit de les produccions que comptaven amb gent com el Bogart, la Grahame, o la Lara Turner, i móns com el del Raymond Chandler (autor de El sueño eterno i guionista, entre d’altres, de Extraños en un tren) i el Dashiell Hammet (novelista de Cosecha roja o el halcón maltés). I més cap aquí en el temps, fins i tot fa pensar en grans pel·lícules com el Miller’s crossing dels Cohen o el Blue Velvet (o els Twin Peaks televisius) del Lynch. Destaca, a més, per la seva capacitat d’embolcallar una acció dins una mena de microcosmos atemporal on no importa tant la versemblança del seu funcionament com el desenvolupament d’una història que cinematogràficament funcioni i produeixi el plaer de l’espectador. I és molt, el plaer que ens proporciona Brick.

 

El Johnson va saber construir una història de detectius cedint el protagonisme als adolescents d’un institut de tocs gairebé irreals i obviant tot un món, el món exterior, el món adult –només present en comptades i ridícules ocasions-, per descarregar tot una cortina aïllant al seu voltant i tancar l’espectador a un univers nou i excitant i de poques referències reals. Aquest món estrany i diferent capacita el seu protagonista -dur com el diamant i perspicaç com el mateix Sherlock Holmes-, el Brendan, de la força i la intel·ligència necessàries per resoldre un assassinat i tota una trama de droga i corrupció en mans d’un grandíssim Lukas Haas, actor que dóna vida a un The Pin que circula entre el mite i la realitat. Un argument simple que va recargolant-se –i aquí hi destacaria l’únic però del film, que a alguns moments complica massa la trama- fins a arribar a una conclusió que molts ja voldrien per les seves mal acabades pel·lícules. Una història plena de girs argumentals i sorpreses que fan aparèixer el somriure a la cara dels espectadors en reconèixer durant el metratge de la cinta tantes i tantes històries que ja havia vist dins el cinema més clàssic però aquest cop protagonitzat per uns jovenets amb un descar impropi de la seva edat –i d’una primera pel·lícula-.

 

M’agradaria destacar pel damunt de tot la capacitat per narrar visualment i sense massa pressupost escenes d’una alta complexitat tècnica, com la persecució entre un desconegut i el Brendan, o la batalla final als baixos del pis de The Pin on molts s’hi jugaran quelcom més que la vida. També el sentit de l’humor, amb moments deliciosos com el de la mare del Lukas Haas oferint al Brendan un got de suc a casa del seu estimat fillet, o algunes de les topades entre el Tugger i el protagonista, que en cap moment deixa de mostrar una imatge de seguretat malgrat li caiguin del cel les mil i una bufetades. Però sobretot la intensitat de l’entorn que aconsegueix crear el Rian Johnson, gairebé teatral, que fa que l’espectador de The Brick no deixi mai de tenir la sensació que viu una història seriosa i complexa sense caure mai en el ridícul, quelcom que seria tremendament fàcil a mans de qualsevol altre que no dominés com aquí demostra fer-ho el realitzador la direcció d’actors (tots estan EXCEL·LENTS), la seva capacitat per a engegar uns diàlegs fantàstics i sobrats de força i l’esquelet principal de la història – un fet que no era gens fàcil d’aconseguir amb aquest material, per cert-.

 

Un film, doncs, que conté tots i cadascun dels elements necessaris per gaudir de qui es decideixi a contemplar-lo, i que està fet des de l’estómac d’un primer tast pel cinema. I un director que de ben segur ens donarà molt al futur Gaudi-lo, sisplau, que val moltíssim la pena.

Martyrs és la pel·lícula mes extrema que he vist mai”. Àngel Sala, director del Festival internacional de cinema de Catalunya ( Sitges 2008 )

 

M’encanta l’estiu. La platja que no trepitjo, els turistes que no em deixen passejar tranquil per la Rambla, la calor que se m’enganxa al cos fent una fina pel·lícula humida que és capaç d’enxampar mosques i insectes com una teranyina… MMMMmmmm… tot sembla resolt a aconseguir que perdis la paciència si no fos perquè realment M’ENCANTA l’estiu. I una de les coses que més m’agraden té a veure no tant amb el que aleshores (ara) hi passa, sinó més aviat amb les notícies del què passarà en breu. I en especial, les relacionades amb el Festival de Sitges.

Esmorzo els meus 4 euros amb 10 a la cafeteria del carrer Ferran: la meva mitja xapata de formatge i pernil a la planxa, aigua i tallat van baixant per la gola, i aleshores llegeixo a El periódico una notícia relacionada amb la 41ª edició del Festival que se celebrarà del 2 al 12 d’octubre. Comencen parlant de l’homenatge, enguany, al 40 aniversari del 2001: A Space Odissey del Kubrick i continuen amb algunes pel·lícules –ja confirmades- que entraran a concurs dins la secció Oficial fantàstic. Foto el camp de la cafeteria: allò no és prou per a mi. Necessito veure la web oficial del Festival. Necessito més informació. La xapata resta podrint-se al damunt de la taula, i només em queda temps per pagar. Res més.

 

Pujo la Rambla esquivant estàtues humanes, trileros, polis i guiris. També bicicletes mig tarades del Bicing que semblen taques vermelles movent-se amunt i avall sense gaire ordre i fent eslàloms perillosos entre les figures humanes, estàtiques o en moviment. Els temps es dilata i es fa llarg i la meva imaginació es dispara pensant en el què d’aquest any al Melià Gran Sitges

 

Arribo a casa i consulto la web. I hi veig això: http://www.cinemasitges.com/ct/index.php?a=news_fitxa&idNot=305

 

Val, no és massa. Però és un començament. I si no ho creieu, mireu aquests tràilers…

 

Vinyan, Fabrice du Welz http://www.youtube.com/watch?v=RuER0LJDZok

Martyrs, Pascal Laugier http://www.youtube.com/watch?v=9EOajUNs9gw

Surveillance, Jennyfer Lynch http://www.youtube.com/watch?v=QT2dy7WogTI

Let the right one in, Tomas Alfredson http://www.youtube.com/watch?v=vreC0pWNObU

La possibilité d’une île. Michelle Houellebecq http://www.youtube.com/watch?v=YrxtoKAvtWI

The Chaser, Hong-Jin Na http://www.youtube.com/watch?v=0obDVN36HDU&feature=related

Blindeness. Fernando Meirelles http://www.youtube.com/watch?v=iiEEcCls8AA

 

Torno a la meva rutina diària. I ja en tinc ganes, de corbes de Garraf.

Erre que Erre Danza

 

Creació i interpretació: M. Ángeles Angulo, Mario G. Sáez, Teresa Navarrete i Ricardo Salas.

Direcció escènica i dramatúrgia: Antonio Calvo

Il.luminació: Carles Rigual

Imatge i grafisme: Kike Segurola

Música en directe: Miguel Aguilar, David Crespo i Roger Crespo

 

(una petita mostra…: http://es.youtube.com/watch?v=-n_TIGp-rNs

L’aire acondicionat del Nacional està massa fort i com la parella a qui espero no destaca per la seva puntualitat espero fora del recinte o agafaré una pulmonia. Aprofito per arrepenjar-me a l’escala i contemplar l’edifici, l’entorn que l’encercla i respirar les vacances que m’estan esperant en breu, després del tràmit de la conferència d’ética i cinema de dimarts i de la setmana de l’escola d’estiu.

Recordo que aquí vaig tenir la sort de viure un dels moments més preciosos dins un teatre que recordo, sinó el més preciós. Fou, com ara, un juny de fa uns 3 anys, que vaig contemplar bocabadat com un senyor anomenat Heiner Goebbels feia amb uns textos de l’Elias Canetti, una càmera de vídeo, uns instruments senzills i una escenografia minimalista un espectacle meravellós anomenat ‘Eraritjaritjaka’ (en llengua aborigen australiana “nostàlgia d’alguna cosa que s’ha perdut”) i em demostrava que un teatre també podia sotregar-me de la mateixa manera que ho fa el cinema o la lectura d’un bon llibre.  Aquest record d’un muntatge que mai més he vist ni he pogut recuperar en DVD (i això que l’he buscat amb ànsia) em fa somriure: tant de bo el que veurem avui estigui a un sol quart de la vàlua d’aquell espectacle. Amb això estaria més que satisfet.

Baixem. Ens sentem (per cert, ens toca a primera fila, i això m’angoixa una mica) i esperem. Veig una làmpara enmig de l’escenari i uns instruments al terra. No he volgut saber res ni llegir gairebé res del què veurem per no anar condicionat, i només tinc clar que és una espectacle de dansa. Apaguen els llums. I comença a haver moviment al damunt de l’escenari. 

M’agrada l’inici. Quatre persones, dos nois i dues noies, reposen al damunt d’una catifa il.luminada per una sola llum de salò de pis modernillo. Un noi s’apropa i se’ls mira. Gira amb parsimònia i torna enrere i s’apropa a la zona on hi ha els instruments i dos nois més, que engeguen un particular concert de música ambiental en directe i de molt bona qualitat. Em venen al cap les paraules del Mike de Twin Peaks : “y allí siempre hay música en el aire”. Somric perquè el que veig comença a motivar-me. 

I comença la dansa. Els ballarins s’entortolliguen i sembla que es busquen però sense trobar-se. No vull extreure una explicació del seus moviments perquè desvirtuaria el moment que estic vivint i prefereixo deixar-me portar. Observo que somriuen però no estan contents, com ninots sense vida moguts pels fils de les emocions, de les sensacions. I mentre duren aquestes sensacions tot va bé. Quan acaben, quan es troben, quan s’apropen per a fer de la seva trobada un cara a cara mirant-se als ulls deixen de somriure i els ninots ballarins sembla que només pateixen perquè no saben enfrontar el que es troben al seu davant, que és qui desitgen –o rebutgen-. El pols de l’instint és el motor d’uns moviments cada cop més enrevessats i perfectament sincronitzats i em sembla talment que veig uns animals seduint-se amb el seu ball infinit i en un entorn oníric on la música fa que puguis desconectar durant els 65 minuts que dura l’espectacle.

Moments preciosos, com els que protagonitzen els dos ninots ballarins a un banc, o els del ball d’un d’ells i una de les nines mentre “bateguen” les seves galtes convertint-se en el reflex de les seves intencions… I en general la proposta em satisfà força -malgrat en algun moment hi ha una certa reiteració de motius- i això m’alegra. És allò de que tot s’ho val quan el que es vol comunicar arriba d’alguna manera al receptor. I m’han arribat un vertader cúmul de sensacions veient aquests cossos embogits  transmeten i expressant-se amb el seu moviment.

En sortir, opinions de tots el colors. Escolto i aprenc, perquè en aquest camp (com a la majoria) no hi entenc massa, però tinc la impressió que com més veus més es perd el fet d’experimentar la novetat i gaudir d’un territori verge desconegut capaç de fer del teus minuts i les teves hores quelcom interessant, i això em preocupa. Potser el fet de veure tant de cinema esborra la capacitat per gaudir-ne completament en anar coneixent cada cop més els mecanismes del seu llenguatge… Potser per això la majoria de les crítiques que llegeixo d’aquest espectacle són dolentes.

Però tinc molt clar que avui he gaudit i que malgrat pugui ser per la meva poca experiència com a espectador d’aquest tipus de muntatge, és un fet a agrair a aquesta gent anomenada Erre que Erre. A partir d’ara els seguiré la pista.

Per cert: no ha estat a un quart d’aquella meravella del Goebbels, perquè hi ha coses incomparables. Però a nivell de sensacions, ha arribat una mica més lluny que a un sol quart. I no deixo d’escoltar la música del muntatge mentre caminem cap al cotxe, i al dia següent. Ni mentre escric això. Bona senyal.

 

Gràcies per la recomenació a qui ja sap.


El Lynch és un manipulador. Carrega contra la superfície, contra la pell i l’embolcall i busca com un gos (un dels símbols que més utilitza al seu cinema) la trencadissa, ensumant-la i mostrant-la al públic amb orgull com qui mostra amb orgull les seves misèries. A Blue Velvet tot comença amb un aspirant a voyeur que sota l’etiqueta de curiós observa la brutícia del seu voltant i la fa seva fins a ficar-se-la ben endins, buscant els misteris d’un món brut que sembla que és bonic al ulls del matí més radiant. L’atracció pel que roman amagat desperta la curiositat i el morbo del personatge principal de la funció que juga a dues bandes, la fosca i la lluminosa, com si anés a la recerca de la seva pròpia identitat i no sabés cap a quina banda ha de tirar. El Kyle MacLachlan (l’alter ego durant molts anys del Lynch) es presenta com el fill perfecte que tothom voldria tenir; però el Lynch ens fa comprendre ràpidament que tota ànima té un punt de perversa per molt que els seus fets sembla que s’amaguin sota la clemència i l’altruisme. I ens canvia les perspectives canviant-nos el personatge perfecte i convertint-lo en humà imperfecte gràcies a les seves cada cop més dubtoses actuacions. Dubtoses, sí, però també humanes. L’està ajudant, a aquella cantant que té la filla segrestada, o el que vol és tastar la malaltia que ella li diu que li ha escampat per dintre? Quins motius mouen al protagonista a anar compulsivament a casa de la cantant per a veure més, i més, i més cada nit? Per què accedeix a aquella relació aparentment malaltissa amb ella, quan sap que la naturalesa de la seva relació està íntimament marcada per la violència d’un Dennis Hopper que està muntat al cavall de la bogeria?

Suposo que les dualitats ens atrauen perquè estem sempre determinats per a elles. I a Blue Velvet els dos camins que emmarquen els fets dels protagonistes, i fins i tot el mateix marc de la història –aquest poble de camins impol•luts i actes irreprovables- es troben perfectament delineats. D’una banda, la Laura Dern, rossa i innocent, és la part més tendra i virginal del sentiment romàntic, allò que aspira qualsevol per anar de bracet pel carrer. D’altra banda, la Isabella Rossellini, morena i de mirada ambigua, és la part obscura més engrescadora, la desconeguda, la de difícil pronòstic. La que atreu pel misteri i alhora repugna i atemoritza pel que implica i significa.

I el poble? Perfectament dividit en dues cares, gairebé en podem distingir cadascuna d’elles en un pla únic on hi aparegués la fotografia del que és extern i perfecte amunt, i a sota hi arrelessin les més horribles realitats, amagades però no per això inexistents. La llum del dia, la del sol i el cel blau, és un testimoni de fets ben diferents als que mostren la llum dels neons de la nit, de la llum artificial de locals infectes plens de monstres amb màscares d’ésser humà, o éssers humans amb màscares de monstre. La baixada als inferns del Kyle MacLachlan l’apropa al dolor –físic i mental- en un xoc del qual no podrà mai més recuperar-se: un cop s’ha estat en contacte amb la brutícia és difícil treure-se-la del damunt, i la olor que deixa sobre el qui l’ha ensumada difícilment desapareixerà.

Blue Velvet, però, també és un film ple de símbols. I malgrat alguns són evidents no deixen de ser encertats, perquè tornen a desprendre el tuf de la contaminació perversa, del conte explicat que malgrat té final feliç no ha deixat mai de ser tremendament cruel. Així, els ocells que són símbol, per la Laura Dern, de l’amor pur i del romanticisme, i que a un moment donat de la cinta serveixen per a fer un retret, al final de la història es fan presents físicament però no com un podria pensar, sinó com un element que també insinua la seva lletjor en una imatge –la final- força inquietant. Al bec d’aquell animaló hi resideix la certesa que no per ser símbol ha perdut la seva condició instintiva, i alimenta la sensació de l’espectador de trobar-se davant un nou missatge desencisador.

Un grapat d’escenes de la pel•lícula fan d’ella tot un manual de (de)mostració de la insalubritat humana. I en aquest sentit suposo que em quedaria amb aquella tremenda que es produeix des que el Hopper “segresta” al que ell anomena “veïnet” (MacLachlan) i el condueix a l’infern del que està amagat a la foscor. I l’infern no té diable vermell amb cua, ni calderetes que desprenen fum, és un infern ben terrenal. La interpretació en playback del Dean Stockwell de l’In Dreams, de l’Orbison, és tant trista i patètica que genera una mena de sensació de tristesa, però que s’acaba de la pitjor manera possible, generant en el personatge del Hopper un esclat de ràbia amb les pitjors conseqüències, que rebrà el MacLachlan en carn pròpia mentre veu com una prostituta obesa balla al damunt d’un cotxe. La pallissa que rep el protagonista no acabarà amb la seva vida però sí amb la seva innocència, i el retornarà al feliç món de la mentida amb el somriure abans ingenu trencat de banda a banda de la cara. I l’infern ja no serà un lloc, sinó un estat, un descobriment rere cada cosa que miris, com una condemna. Quan es trenca el somni i es converteix en malson, s’acaba amb les mes grans ingenuïtats.

Us recomano, si no ho l’heu feta ja, fer una ullada a aquesta peça obscura que és Blue Velvet, i també que jugueu al joc de deixar-vos anar: és com millor es gaudeix de les pel•lícules d’aquest enginyer de la por que s’anomena David Lynch. I si en el vostre visionat ploreu, us espanteu, rieu o simplement us sentiu enganyats no patiu: si una cosa aconsegueix aquest home és no deixar indiferent a ningú. I això ja és prou com per a invertir-hi hora i mitja de la vostra (nostra) vida.

http://www.portishead.co.uk/


Acollonit. Així és com m’ha deixat la primera escolta de l’últim disc dels de Bristol, que feia 10 anys que no publicaven. I si jutgem pel resultat final, em penso que de vegades la opció de deixar passar el temps abans que un artista torni a expressar-se mercès a la seva obra serveix per a reinventar-se i aconseguir travessar els seus propis límits.

Si us he de dir la veritat, mentre escric aquest post escolto The Rip, una de les peces d’aquest Third que acaba de sortir al mercat, I se’m posa la pell de gallina. La barreja de sons i ritmes i la veu profunda i trencada de la Beth Gibbons floten literalment pel menjador de casa meva i la sensació de inquietud és tan palpable com la que puc sentir quan veig, escolto o admiro alguna peça d’art que connecta amb la meva forma de veure i interpretar les coses. I quan acaba aquesta, aleshores sona Plastic, encara més evocadora i estranya. Però és després (bé, ara, ja que m’havia aturat fins al següent tema que aconseguís tallar-me la respiració) amb Machine Gun, -probablement el tall més terriblement sec i aterridor que he escoltat en anys i que va més enllà del que és per a mi una simple cançó-, quan m’adono que això que escolto no és normal (podeu escoltar-lo al vídeo penjat més adalt). Patint dins meu aquesta metralladora sento vertader pànic i em pregunto si els Portishead han fet alguna mena de pacte amb el diable per a aconseguir crear aquest so tan capaç de dur-me a sentir coses que fins ara només la imatge havia aconseguit fer-me sentir.

No és, però, un disc fàcil. No ho és gens. Però em penso que cal fer l’esforç de tractar de comprendre’l, de intentar ser partícip del que pretén i de deixar-se anar, encara que sigui en una primera i única escolta, perquè és tan diferent als productes que estem acostumats a escoltar que és gairebé depurador per a les oïdes; un filtre del fet rutinari, de la repetició insulsa, que ens cola la porqueria i la despulla per a mostrar novetat. Escolteu-lo. Encara que l’acabeu detestant. Encara que l’acabeu odiant.

Us deixo aquí dos vídeos: un, de la cançó Only You del seu primer disc, Dummy, dirigit per un Cunningham excel•lent i del que ja he parlat en algun moment en aquest bloc però a qui no he acabat mai de fer justícia (ho faré, ho juro!). L’altre, l’All Mine, del seu segon CD, l’anomenat Portishead, i presentat amb un videoclip que… no puc definir amb paraules (veieu-lo i ja em direu).
Del seu tercer, aquest Third, només us demano que procureu escoltar-lo pels motius d’abans, i acabo fent-vos una confidència que justifica el meu consell: sempre he dit que si fos director de cinema m’agradaria dirigir el que dirigeix el Lynch. Que si fos escriptor, m’agradaria escriure el que escriu el Millàs, el Welsh o el Hunter S. Thompson. Bé. Si hagués de posar música a certs moments de la meva vida, o fes el cinema que m’agradaria fer… o mentre escrivís el que m’agradaria escriure, em penso que escoltaria els Portishead. Aconsegueixen arribar tan lluny amb els seu so com la imatge o la paraula. Ara mateix, i sol som soc a casa, només us puc dir que hauré d’apagar immediatament el reproductor de música. Estic certament acollonit i en algun moment he sentit sensació d’ofec, de vertadera angoixa. Malparits… com us ho heu fet?

 


Ara fa molts anys vaig descobrir que existia algú en aquest món del cinema que era capaç de transportar-me molt més enllà que qualsevol altre. Vaig descobrir, a més, amb una barreja d’estranyesa i de por, tot un imaginari que compartia amb aquelles peces que aquella mena d’extraterrestre de rostre de plastilina realitzava, posant a prova un cop i un altre les rareses que s’amaguen rere un món que era més i més estrany quan més l’observava l’objectiu de la seva càmera.

Encara em fa por, veure algunes pel•lícules del Lynch. Em foten de l’inrevés. Em canvien la perspectiva i fan que tot el que d’alguna forma se m’havia presentat al davant es reveli com a descaradament desconegut i fascinant, però també pervers i aterridor. Ningú com el Lynch és tan capaç de manipular-me com a espectador per a dur-me a situacions i ambients tan irreals, tan onírics, apropant-me a allò que em fascina però que alhora rebutjo -o almenys això és el que voldria creure-. Sense polèmiques, sense daltabaixos, amb la suavitat del vellut blau que du la Isabella Rosellini quan canta el Blue Velvet amb la seva veu trencada, tot esperant que el Dennis Hopper aquella nit no li faci el mateix mal que la nit anterior. Tot esperant que la seva vida deixi de ser el malson que és. Tot esperant que algú li expliqui com n’és, d’estrany aquest món.

Blue velvet és una gran ganyota lletja de la superfície de les coses. Les tanques, blanques, recent pintades… l’olor de la fusta, que travessa la pantalla gràcies als detalladíssim plànols que hi dedica el director de Montana als camions que la duen cap a la serraria… les cares amables dels veïns i la suposada tranquil•litat que regna en l’ordenat món exterior –l’ il•luminat i l’afable- queden retratades per la foscor del detall humit d’una orella tallada plena de formigues que ens convida a fer una ullada a allò que ningú vol veure i que provoca el vertigen, la nàusea i la incomoditat. La falsa seguretat queda bombardejada a Blue Velvet només començar la pel•lícula, mentre sonen les notes de la cançó que dona títol al film i la veu del Bobby Vinton acompanya un fet del tot inesperat. I mentre una mànega de reg s’entortolliga metaforitzant un nus mortal que escanya el cor del tranquil veí de la comunitat el seu gos, que tant s’estima, aprofita per beure’s l’aigua que deixa anar aquell cuc de plàstic i que sorgeix de la ma mig morta del seu amo. No borda buscant ajuda, només beu i gaudeix del xàfec. I comences a inquietar-te.

Plena de moments perfectament planejats, Blue Velvet no deixa de sorprendre’m cada cop que la veig. De a mateixa manera que sé que compta amb molts detractors (crec que fou el Jaume Figueres a Sitges que va ser l’únic que es va atrevir a alçar la veu contra ella quan va guanyar el premi a la millor pel•lícula, al 1986), també hi té al darrera molts fidels, i mai deixa ningú indiferent. De fet, recordo que el primer cop que em vaig abocar a Blue Velvet vaig tenir una sensació molt diferent a la que vaig experimentar en un segon visionat. Vaig passar de sentir que allò era interessant però que ho havia d’entendre, a veure que no calia entendre-ho tot per a que resultés interessant. I malgrat això encara ara penso que Blue Velvet és una pel•lícula força entenedora dins la seva filmografia, si la comparem amb Lost Highway, Mulholland Drive o la críptica Inland Empire

Així, vaig gaudir més en intuir al Lynch que quan m’entestava a comprendre’l. I Blue Velvet va esdevenir interessant i diferent quan més em transportava a una mena d’estat endormiscat en el que el deixar-se anar i aventurar-se al risc de la sensació es premiava amb el gaudi. Vaig descobrir el valor del fet oníric a cada una de les seves cintes, i va convertir-se amb el que més m’apassiona del seu cinema. I quan més em mirava a la Isabella Rosellini cantant al damunt de l’escenari de les tenebres d’un club oblidat de la ciutat aparentment més perfecte de tota Amèrica, més entenia el joc de l’orquestrador de tot l’invent, d’aquest fotògraf de la foscor amagada rere la llum.

Pàgina següent »