Doppelgänger


(women and children first… this is really happening? http://es.youtube.com/watch?v=jJ9KYriPbU4 )

Primera:

Segona:

Tercera:

Quarta:

Cinquena:

Sisena:

Em sentia com si tingués deu anys. Atemorit. Les presències… aquelles presències que recordava com anaven i venien, de fora endins, de dins a fora… destorbant la meva percepció de les coses… cridant les meves orelles, percebent la meva olor de terror, pinçant l’últim del meus nervis… desitjant fer-me mal.

Vaig decidir que havia de dormir. Potser tot allò s’esvairia amb l’arribada de la llum del matí. Però em feia por un altre malson. Vaig fer-me una til·la. Vaig prendre’m un relaxant muscular. Després, un ansiolític. Finalment vaig anar al llit i vaig resar, per primer cop en molts anys, a un Déu en el que no creia com ho feia de petit amb l’esperança dels qui necessiten una fe que els mantindrà allunyats del dolor.

L’endemà revisaria totes les meves notes. Buscaria el meu doble on fos. Estava decidit a arribar fins el fons de tot plegat, i si la resolució d’aquella història passava per la meva pròpia destrucció, hi estava disposat. El que fos per no haver de sentir por un altre cop.

Com l’havia passat tota la meva vida. Sense saber el perquè.

Però amb la llum del dia no s’hi va presentar, la calma. I la llum que el sol filtrava travessant les cortines recremades de les finestres no duia més resposta que una amarga sensació interior que no m’abandonava des de feia ja masses dies, masses setmanes.

Una llum del dia enfosquida… amb la que només va aparèixer més dolor. I noves formes de pànic que ni jo mateix hagues estat capaç d’imaginar un temps enrere. Somni rere somni, pensament rere pensament, la sensació de vigilia es va anar apoderant del meu repós fins que anar a dormir va acabar significant romandre alerta. Veia ulls oberts, vermellosos, parpellejant un cop i un altre observant-me, i només la química aconseguia fer-me descansar. I pel damunt de tot la meva pròpia veu, parlant-me… en un estrany procés en el que pensava hi trobaria alguna resposta. La idea del doble… la simetria… ja no em feia tant de mal com al principi perquè era evident que m’estava consumint cada dia una mica més, i el meu esgotament em mastegava la poca lucidesa que encara em quedava.

I aleshores vaig decidir tornar a comprovar el meu bloc. No sé perquè aquell dia, no sé d’on vaig treure les forces. Però ho vaig fer.

“L’Xfar es va alçar. Feia pudor de malaltia. El pis en feia. Una malaltia que l’havia estat turmentant I que només va aconseguir vèncer aquell matí, i només per a encendre l’ordinador. Quan ho va fer va escriure la direcció del seu bloc. I mentre ho feia recordava la seva família. Recordava la seva ex parella. Recordava tots aquells que havia estimat alguna vegada, amb la por de qui no està segur de tornar-los a veure. Pensava en totes les errades que havia comés, en totes les injustícies de les que havia participat. Provava de no deixar-se cap detall i desitjava recordar tot el que li fos possible, per algun motiu que desconeixia.”

La pantalla es va engegar. I es va desplegar al seu davant la pàgina que més por li feia d’un temps ençà.

(I’m not here… this isn’t happening? I tu què creus? Que està passant o no? http://es.youtube.com/watch?v=nZq_jeYsbTs&feature=related )

Eren milers. Totes al meu damunt, en rengleres perfectament coordinades. Totes desitjant menjar-se’m.

No sabia d’on havien sortit. I la meva desesperació era tan real com qualsevol certesa, no com cap malson. Només… només volia.. desaparèixer.

Dins el somni em rebel·lava perquè les petites mossegades de totes aquelles cuques vermelles infestaven la pell de tot el meu cos. Van començar per les extremitats, i ara es dirigien cap a les parts toves i desprotegides. Es dirigien als ulls. I mentre encara veia com s’apropaven, vaig començar a escoltar una veu. I era una veu coneguda. Era la meva veu. O això em semblava a mi.

“Torna-ho a comprovar.. ho recordes, Xfar? Recordes?”

Com se suposava que ho havia d’oblidar…

“Per què vols saber més? Tan orgullós, ets? Tan segur vols estar de la teva pròpia creació que ni tan sols et refies de tu mateix? Tan gelós de tot allò que t’envolta ets que no deixes de remenjar-te malgrat el dolor? Tantes vegades he volgut que aprenguessis el valor del que duies a dins, i tan poc que he aconseguit… No puc creure que ara com ara vulguis entrar en aquesta espiral sense retorn que et suposarà continuar buscant una veritat que no existeix, que has creat per a fer-te mal a tu mateix…”

La veu anava fent-se més agra, però potser era el regust de les cuques a la meva boca. O el fet de pensar en la pell morta que m’anaven arrencant. No n’estava segur. Potser les dues coses. Mai havia experimentat tant de dolor, mai de la vida.

“Això és una renaixença, Xfar. No ho oblidis”

I vaig despertar.

Tenia el cos ple de ferides. I l’habitació feia pudor de suor. De tancat. Sentia els veïns barallar-se. Escoltava el soroll del motor de l’aire condicionat del pesat del tercer quarta. Endevinava qualsevol moviment que ningú ni res pogués fer a metres de distància. Tot el meu cos estava tan alerta que gairebé no podia respirar.

A casa hi havia algú. N’estava segur. Hi havia algú.

“Aquí dins hi és. Ell. Ho sé. Hi és”

L’escoltava al menjador. Al lavabo. L’escoltava a la cuina. L’escoltava per tot arreu. L’escoltava dins meu.

I no volia escoltar-lo.


(Bufffffff… com acabarà això? La meva total convicció de voler tirar endavant, queda frenada quan em deixo anar davant del teclat… i quan escolto peces extasiants com aquesta…: http://www.youtube.com/watch?v=niIcxMuORco&feature=related )

Primera:

Segona:

Tercera:

Quarta:

I l’angúnia em va clavar un cop tan sec que no vaig poder fer més que deixar que tot el meu cos es desplomés un cop els genolls van topar amb el terra. Aquella llibreta vermella…

“Aquella llibreta vermella li era tan aliena com el conte del Gos i l’amo, com el conte del Mite del doble, com tot el que havia estat escrivint. No era seu, tot allò. No era seu de cap de les maneres. La desesperació per a trobar-se, novament, davant un fet que l’havia estat angoixant feia uns dies de la manera que ho va fer, li va produir un dolor que el va torbar fins el punt de desesperar-se, i desesperar-se. Com fins aquell moment mai li havia passat.”

Una estona més tard, i quan em trobava una mica menys aterrit per totes aquelles revelacions, vaig decidir que em calia assumir, de nou, la possibilitat del doble, de la simetria. I em vaig obsessionar.

Vaig deixar passar uns minuts abans de tornar a revisar aquell comentari.

“torna-ho a comprovar”.

Qui m’havia deixat aquell comentari en aquell text?

Vaig començar posant, en el mateix text, una resposta que demanava que sisplau, qui havia escrit aquella frase es donés a conèixer, que era realment important per a mi. Què feia dies que em preguntava

“… que em pregunto qui va deixar aquí aquest comentari, i t’estaria molt agraït si et posessis en contacte amb mi. Sisplau, fes-ho. Moltes gràcies i perdona si t’he molestat d’alguna manera.”

Vaig trigar en acceptar l’enviament, perquè a mida que el llegia em semblava patètic i desesperat, i conseqüència d’algú que demanava ajuda, que ho estava passant molt malament. I jo sempre he estat un paio força orgullós. El cas és que vaig trigar més a fer aquest petit comentari del que trigo normalment a escriure una de les crítiques de cinema o històries curtes del bloc. O hauria de dir, que escriu el meu doble?
Al final, i després de donar-hi moltes voltes, no vaig ser capaç d’engegar una crida millor que aquella, i vaig decidir que m’era igual si sonava o no desesperada, o si semblava que demanés ajuda. Perquè era cert, que estava desesperat. I tot allò m’estava alterant tant la vida que volia finalitzar-ho el més aviat possible.

Sempre m’ha angoixat, el neguit de l’espera. Des de ben menut. Criat dins tot allò que algú pot necessitar, em vaig anar convertint en una criatura que malgrat ser carinyosa, volia tot el que guaitava i de la manera més ràpida possible. Aquesta manca de paciència de nen mimat va anar-se traduint amb el pas del temps en un vertader problema, sobretot quan poc a poc va anar esdevenint un fet que modificava el meu caràcter i el feia més agre, més intolerant, sobretot amb tots aquells que m’estimaven. Ja se sap que la confiança fa fàstic i que a qui es fa més mal, encara que no pretenguis, és a qui més t’estimes i t’estima. Però no va ser fins la meva primera relació de parella seriosa que no em vaig adonar que aquest punt no era només una particularitat més o menys despreciable de la meva persona, sinó que feia mal a qui convivia amb mi, perquè li presentava un company intolerant i amb poca capacitat per a admetre la decepció. Podríem dir que no tenia cap tolerància davant l’espera ni davant el fet de no quedar satisfet de forma immediata.

En anar a viure sol em va fer reflexionar sobre aquestes i d’altre qüestions, perquè era evident que no eren correctes i no em feien cap bé, ni a mi ni als altres. I poc a cop i amb esforç vaig engegar tota una feina d’autocontenció al davant de la decepció i procurava no emprenyar-me i controlar-me, bàsicament perquè emprenyar-se quan un viu sol i ningú l’escolta és ridícul, i a més fa que t’adonis encara més de la ridiculesa de les teves reaccions. I aquest procés d’autoconeixement no era només en aquest aspecte de la meva manera de ser, ho va ser en molts d’altres punts que ara no venen al cas i que us avorririen, però que van servir perquè un 15 d’octubre del 2007 engegués un projecte que em va venir al cap tornant en cotxe del Festival de cinema de Sitges per les costes del Garraf. Un projecte anomenat Lugares por donde transito (en referència al viatge encisador de les costes que sempre m’ha fascinat), les coses que mai s’obliden (perquè tenia al cap la meva recent ruptura personal i una pel·lícula del Todd Solonz que es va traduir aquí d’aquesta forma). En aquesta tornada a casa recordo que vaig començar a pensar en tot allò que havia escrit i mai m’havia atrevit a ensenyar a ningú, i mentre la música de Radiohead i Pink Floyd acaronava les meves oïdes, i amb les finestres del vehicle baixades i l’olor del mar i de la nit i de la velocitat i de tot allò que sempre m’ha fet escapar de tot allò que m’envolta, m’anava adonant que la meva vida havia fet un tomb important i que ja res seria el mateix que abans. I que potser ja era hora que el nou Xfar es replantegés els perquès de tot allò que en el passat més immediat no havia fet per diferents motius, molt d’ells estúpids a ulls de la meva nova perspectiva i la meva nova realitat.

I vaig començar a publicar al Lugares. I hi havia gent que em seguia. I jo em sentia cada cop més, i més bé, perquè a més de divertir-me em servia de catarsi i feia que m’anés coneixent millor a cada cosa que publicava, sobretot si naixia d’experiències més personals.

Vaig anar, doncs, transformant-me amb una persona diferent, o almenys això era el que creia. I vaig deixar d’angoixar-me tant davant la decepció, i d’esclatar de la forma que ho feia abans, o almenys procurava no fer-ho ni tant ni de la mateixa forma. Per tot plegat, podreu comprendre que el dia que tot això del mite del doble es va iniciar, es va produir novament a la meva vida un daltabaix que convertia tot de nou en un procés regressiu que feia que sortissin de dins meu les meves pors més atàviques i la meva part de personalitat més fosca, aquella que des de la meva separació havia volgut reparar de la millor manera possible per a no caure mai més en els mateixos errors.

Però ara… tornava a tenir el neguit de qui no controla la seva vida. I fins que no tingués una resposta al meu comentari estava convençut que no podria estar mai més tranquil. Que no tornaria a agafar les regnes de mi mateix.

I en l’espera, el comentari no apareixia. Però una nit… Una nit vaig tenir un somni.

I va ser tan terrorífic que em penso que va arrencar-me d’una urpada violentíssima una part de la meva cordura.

(portes que s’obren… màgiques, còmiques… aterridores: http://www.youtube.com/watch?v=1WylZ1DphCM)

Primera

Segona

Tercera

No trobava el .doc, i va haver de fer una cerca al disc dur del seu ordinador. Tenia la impressió que l’havia esborrat, però d’altra banda no n’estava segur. Un altre cop aquesta indecisió provenia d’una errada de la meva memòria, o simplement qui va escriure tot allò era l’entitat, individu, o presència -o el que fos-, que mentre feia l’escrit m’havia tornar a posseir?

Dins tot aquell procés de recerca, em van agafar ganes de plorar. Les pors de la meva infantesa se’m reproduïen 25 anys més tard prenent-se una mena de revenja per haver estat expulsades en algun moment concret de la meva vida, en el que vaig decidir transformar certs neguits en una altra cosa que era més controlable i que no em duia pel camins de la vertiginosa sensació de pànic. Tenia calfreds per tot el cos igual que els havia patit a les nits de lluna plena dins la petita habitació de casa dels meus pares, que més d’un cop havia estat el marc de les mes horripilants històries que un nano de menys de deu anys era capaç d’imaginar-se. Els monstres que poblaven el meu record s’anaven materialitzant novament, encara que s’allunyaven una mica als d’aleshores. Eren monstres igual d’irracionals i terrorífics però s’enfrontaven a una ment que era capaç d’analitzar-los de forma diferent, i que tractava de mantenir-se surant en un mar de terror i pors que en el seu moment haguessin estat capaç de destrossar la meva cordura, si s’haguessin presentat dins meu amb la força que ara ho feien.

De sobte, la cerca va donar el fruit inesperat.

S’han trobat 1 documents amb el nom El mite del doble”.

Vaig respirar mínimament alleujat. En aquells moments, aquella troballa i la llibreta vermella serien l’única prova que marcaria si tot allò ho havia escrit jo o no. I un cop amb el document en pantalla, em vaig disposar a llegir.

“…L’Xfar estava espantat i es trobava sol davant la pantalla de l’ordinador. Sabia que trobaria, a tota aquella nova manera d’organitzar les seves idees, una nova forma de idear contes. Però a la realitat sabia que tot era per a aconseguir endevinar si darrera les seves paraules hi estava ell o una mena de doble que el posseïa i el feia escriure dia rere dia…”.

El pànic em va dominar. Un cop més, no sabia si jo havia escrit allò. Vaig esbufegar, intranquil, cercant la llibreta al meu voltant, l’única cosa que em podia suggerir una resposta, cap a una banda o un altre. La llibreta era una cosa REAL. Sentia que em marejava, i les nàusees que experimentava van anar fent-me el mal necessari com perquè les meves cames tremolessin i semblava que no poguessin amb el pes del meu cos, feixuc i pesant com el d’un mort.

Va ser aleshores quan vaig trobar, al damunt de la tauleta del rebedor, la llibreta vermella.

“L’Xfar va obrir la llibreta pel seu primer full, i allà hi va veure un seguit d’anotacions nervioses que no va voler llegir encara. Al seu davant i a uns segons d’aquell moment angoixant, trobaria una resposta. No sabia si la que volia trobar o no, però una resposta. Li va costar força decidir-se, però finalment va fer-ho. Va començar a llegir tot el que allà ell hi havia escrit”.

Aleshores, vaig caure de genolls.


( un caçador em va al darrera… http://www.youtube.com/watch?v=o6h_-JAlLnI )

… i aquí la segona…

Jo continuava escrivint. Però el conte del Mite del doble l’havia aparcat, com qui abandona una motxilla enutjosa i pesant mentre passeja, buscant la tranquil•litat. Volia oblidar-me de tota aquella misteriosa idea del doble, la simetria i el Doppelgänger que tant de mal m’havia arribat a fer. Ja se sap que quan alguna cosa ens produeix dolor i ens sembla que la superem procurem oblidar-nos d’ella per intentar fer veure que no ha existit, i fins i tot aconseguint-ho si ens fem la proposta amb la suficient fermesa. Sigui un fet concret, una situació determinada o una persona concreta. És un dels poders del nostre inconscient. Suposo que és el valor del nostre instint de supervivència que ens incita a fer-ho per a procurar allunyar-nos del dolor i apropar-nos al meravellós món de l’anestèsia de la nostra menyspreada -però estimada en el fons- rutina de cada dia.

Va ser quan vaig rebre un mail que em demanava si acceptava o no publicar el comentari d’algú a un dels meus escrits, un d’antic. Precisament, vaig pensar, era aquell que va desencadenar en el seu moment tota la història del Doppelgänger i la conseqüent necessitat de narrar l’aleshores abandonat conte del Mite del doble. Vaig decidir revisar aquell text encara que des d’alguna zona del meu cos hi havia quelcom que em deia, que em cridava alertant-me que allò no ho havia de fer.

El text i el comentari no es corresponien en absolut, encara que hi havia una espècie de connexió estranya entre l’un i l’altre. El text parlava d’un gos i el seu amo, i estava en castellà. El comentari deia:

“torna-ho a comprovar”.

Res més. Però això, que semblava més una confusió d’algun lector, o una broma estúpida d’algun dels meus amics, va tornar a despertar en mi el mateix neguit de feia uns dies. I vaig decidir tornar a revisar el text del conte del “gos i l’amo”, el titulat com a “Érase una vez un perro sin dueño…y un dueño sin perro.

“Mentre llegia, L’Xfar s’anava neguitejant cada cop més, fins que la por va resultar insuportable. Tornava a comprovar com aquell esclat de paraules i aquella història de la que en el seu moment s’havia sentit tan orgullós, li resultava propera, però alhora molt, molt aliena. No era la seva història, l’havia escrit un altre. N’estava plenament convençut.
Aleshores, se li va acudir la forma de comprovar, novament, la validesa del seu escrit: revisaria l’inici del seu conte, el del Mite del doble, i les seves notes de la llibreta vermella. Tornaria a repetir, a revisar, l’inici d’aquella història. Seguiria el consell irreal d’un comentari absolutament real que signava algú que es feia dir “no ho sé”, i ho faria perquè estava convençut que tornaria a sentir l’allujament que ara feia unes setmanes havia sentit el primer cop que va fer aquell experiment”.
Estava convençut que així seria.

Diuen que val més riure que plorar. El problema és que ni una cosa ni l’altre arriben a descriure el que arrel d’aquell moment començaria a passar a la meva vida.

La meva nova vida.
 

 

 

 

( pors de tantes i tantes coses… em disparen directa al que es construeix dins meu. Què hi tinc, que em fabrica des de la paraula? http://www.youtube.com/watch?v=oxpHMx5Sr1E&feature=related )

  
A cada paraula que escrivia, agafava una llibreta petita de color vermell on hi anotava el perquè de la meva elecció, de que hagués escollit aquell mot i no un altre. Vaig pensar que potser d’aquesta manera no només aconseguiria implicar-me molt més amb el que anava sorgint de la (meva o seva?) imaginació, sinó que, a més, d’aquesta xarxa neuràlgica d’interconnexions, potser sorgirien noves idees que em portarien a d’altres històries que anirien a parar a d’altres i després a d’altres línies argumentals, de forma gairebé infinita. I va ser l’inici del conte anomenat El mite del doble.

“El mite del doble.

“L’Xfar estava espantat i es trobava sol davant la pantalla de l’ordinador. Sabia que trobaria, a tota aquella nova manera d’organitzar les seves idees, una nova forma de idear contes. Però a la realitat sabia que tot era per a aconseguir endevinar si darrera les seves paraules hi estava ell o una mena de doble que el posseïa i el feia escriure dia rere dia”.

Em trobava exultant. En quant acabava d’escriure una nova frase, donava un cop d’ull a la meva llibreta vermella. Allà es trobaven totes les meves anotacions i amb elles podia arribar als camins que em portaven a la meva memòria, a enregistrar a foc cadascuna de les meves paraules. A cada una que escrivia, engegava un circuit escrit que s’iniciava a la meva imaginació i que em duia d’una paraula escollida a una altra de forma que tot quedava íntimament relacionat. D’aquesta manera, si era jo qui escrivia, si era realment jo, recordaria tot el procés que em lligava a l’estructura sintàctica del text des de la seva creació, de la mateixa manera que també recordaria el procés que m’havia portat a decidir el perquè de l’elecció de cadascun dels mots i les seves relacions posteriors en la organització del text. Estava establint ponts invisibles que farien visible els camins que organitzaven el meu discurs per a poder desempallegar-me de la anguniosa idea de que jo no era qui feia els escrits que apareixien al meu bloc. Sabia que així podien passar dues coses: si estava posseït per un doble ho sabria de forma immediata al cap d’un temps d’haver escrit una nova frase, o un nou text: si ni tan sols consultant la meva llibreta vermella no era capaç de veure’m com l’autor de les línies que llegís, voldria dir que amb força probabilitat no seria jo qui les hauria escrit. La segona cosa que podia passar era que un cop la llibreta vermella m’hagués fet de crossa reconegués tota la frase o l’escrit fent-me’l meu, fet que llavors faria desaparèixer de la meva imaginació tot aquella mena de símptoma esquizofrènic. I em delia per saber què passaria quan aquella tarda que vaig començar a escriure el conte del mite del doble i amb aquestes condicions, revisés les (meves o seves) paraules que poblaven el .doc que guardava al disc dur de la CPU. Fos com fos sentia un cert alleujament davant la possibilitat que hagués descobert la forma d’esbrinar la veritat.


“L’Xfar va respirar tranquil. Després de deixar passar un dia, i en tornar com sempre de la feina, va obrir la carpeta de documents que estava a l’escriptori del seu ordinador, i amb l’ànsia d’un animal atemorit que vol quelcom però que no sap si ho aconseguirà, va repassar les paraules que havia anat escrivint la tarda del dia anterior. I si bé en un principi, i en deixar-se anar per les sensacions, va patir la mateixa sensació de despersonalització, al recórrer a la seva llibreta vermella va apropar-se més i més al record de l’elecció dels mots que havia enregistrat a la pàgina en blanc del document que havia encetat amb temor feia unes hores. I aleshores va sentir que allò ho havia fet ell. I ningú més que ell”.

Sóc jo”, vaig pensar. “I tot plegat ha de ser una causa de l’estrès de la meva feina, del cansament. Com podia ser que hagués pensat totes aquelles bajanades??”, i vaig començar a riure per sota del nas. Jo sol, a casa. Rient sol vaig trobar la satisfacció de qui es veu alleujat d’un pes obscur i informe que molesta i fa mal, molt de mal, perquè no et deixa pensar. Perquè no et deixa respirar. I el riure va acabar d’espantar totes les meves pors.

Van passar força dies, i amb ells la tendresa i la violència de moments de naturalesa molt diferents, que són sempre els que conformen la nostra rutina de cada dia. Arribava de la meva feina amb més o menys cansament, i engegava l’ordinador disposat a escriure com feia ja mesos que anava fent al meu bloc. El Lugares tenia un cert èxit, encara que irregular, i em preguntava força vegades què era el que podia atreure a desconeguts de tot arreu a llegir el que anava penjant al meu lloc web, i en el fons sentia un cert orgull amb cada nova visita que rebia i que sabia que no provenia de gent del meu entorn. La inquietud de tot el tema del doble s’havia esvaït, encara que de tant en tant m’assetjaven pensaments estranys que em remetien a aquelles pors atàviques que em van desendreçar la vida durant gairebé una setmana, i em venia al cap el tema del Doppelgänger. I algunes nits, entre mulladísses de suor fred, em trobava envoltat d’un malsons en els que una figura conegudament desconeguda em vigilava per a substituir-me en el moment que menys m’ho esperava, prenent part de la meva vida i violant la meva intimitat. Però com en despertar només en quedava un cert punt d’angoixa, de tot allò, vaig procurar fer l’esforç de concentrar-me en els meus assumptes diaris.

Fins fa una nit.

 
 

 

 

 

 
 
 
 
 
 

 

 

 

 


( Com plastic… començo una història que encara no he enllestit i que m’està duent a explorar allò que de vegades fa més por explorar… què millor per a aquest viatge, que no sé com acabarà, que la companyia de la veu de la Beth? Estic perdut, ben perdut, enmig d’un misteri que exclou el què és raonable… http://www.youtube.com/watch?v=qm_UeM8D3PI&feature=related )

Fa uns dies, repassant certs escrits antics del bloc, em va envair una sensació estranya. Llegint totes aquelles paraules, -parrafades quilomètriques que despullen el meu interior amb més aviat poca vergonya, pensaments de matinada de cap de setmana o reflexions més o menys encertades sobre pel•lícules- vaig detectar que alguna cosa no rutllava. Allò era meu? Allò ho havia escrit jo? Una certa despersonalització es va apoderar de mi i era com si allò no tingués res a veure amb mi, com si fos obra d’algú altre que m’era proper en alguns aspectes, però allunyat i distant en molts d’altres.

Em va passar sobretot rellegint els contes. I era molt inquietant. Vaig començar a pensar, primer mig somrient i després amb més preocupació en que potser no havia estat jo qui havia escrit aquelles històries, tal com era aquella mena de atmosfera que vaig començar a respirar; i sentia que potser algú altre em posseïa quan organitzo totes aquestes paraules; i aquesta idea es va presentar al meu cap impulsada per una força poderosament desconeguda. Un altre “jo”? Un algú , qui esperaria cada dia una mica menys per a acabar d’apoderar-se de la meva persona -si no és que ho havia fet ja-…

Com em conec i tendeixo a la obsessió volia decididament pensar en altres coses. Vaig deixar, doncs, la relectura dels (meus?) textos i em vaig disposar a corregir alguns exàmens per treure’m totes aquells pensaments del cap. Però de seguida em vaig adonar que no seria tan fàcil deixar de pensar-hi: dins el meu inconscient s’hi havia plantat la llavor de la curiositat barrejada amb una inquietud que de sempre m’ha abocat a la cerca compulsiva de respostes, tot i saber que de vegades no n’hi ha, d’aquestes últimes. Tot i saber que les solucions estan sobrevalorades, i que el misteri hauria de ser prou –i molt més– interessant que la resposta; que la màgia deixar de ser-ho quan saps com apareix el colom blanc del barret d’un desvergonyit mac que et pren el pèl mentre pagues perquè ho faci, i somrius davant la teva pròpia ignorància perquè aquella tarda, i davant d’aquell home, et ve de gust que t’enganyin.

I com no podia deixar-ho estar, vaig tornar a la lectura del bloc. I en repetir-se la mateixa sensació vaig tractar de pensar de forma raonable en possibles solucions que m’aportessin una certa tranquil•litat davant d’aquell temor que es passejava pel meu interior. I aleshores em vaig formular una pregunta interessant. Qui sóc realment, jo? El que escriu cada dia davant l’ordinador cercant l’efecte catàrtic que embalsami de mel el meu dia a dia? O bé sóc el professor d’antiguitat defcon-5 que explica any rere any com entendre la literatura, amb l’ànsia de trobar en allò que explica un polsim de la genialitat que sé que no m’ha estat regalada?

Recordava, aleshores, un mite de procedència nòrdica que se’m va revelar, estranyament, com una possible explicació a totes les meves incògnites. El mite del Doppelgänger. El mite del doble. De l’altre, del qui està a tots nosaltres i que és el revers de la nostra pròpia cara. I si era (és) el meu Doppelgänger qui apareix i pitja les tecles de l’ordinador i estructura els meus escrits? I si és ell qui comprova cada dia els textos buscant errades infantils i preguntant-se si allò que ha escrit és interessant o no val res? I si és ell qui manipula les meves idees ficant els dits ben endins del meu cap i embrutant-se de la meva imaginació per a aconseguir dotar les meves històries de quelcom que d’altra manera no tindrien? I si ell és jo? I si no sóc res més que un ell desconegut que fa de mi un esclau amb la necessitat diària d’escriure el que ell -pel motiu que sigui- no pot escriure?

Tenia la impressió que si havia pensat en tot allò, i en aquell mite, era perquè hi havia alguna cosa de veritable, de certa, en aquells pensaments. I la sensació que experimentava quan més voltes hi donava era d’una terrible inseguretat, de veritable por. I fou així, atemorit per la possible simetria de la meva realitat, que vaig iniciar un document de text pensant la forma de recordar cada paraula que utilitzés, i d’aquesta manera descobrir si aquella idea del meu doble tenia cos per a esdevenir certa o si simplement era una inquietud fruit de ves a saber quin mecanisme de la meva insegura personalitat. I vaig idear una forma de deslliurar-me de tot aquell batibull de incògnites.

Pàgina següent »