fast-pics


Els Heavys, però, tenien d’altres formes de protestar. Un dia, mentre –crec recordar- veiem El hombre rata –un dels engendres cinematogràfics més absolutament patètics que mai hagi vist a la meva vida- varem sentir un soroll esgarrifós enmig dels espetecs dels riures de tothom. En girar-nos, i a la part del darrera del cinema, els seients havien estat literalment arrencats des de l’arrel del terra, i formaven una mena de barrikada (torno amb la “k”, com podeu comprovar, que emfatitza el fet) que protegia els causants d’aquell merder. Allò va ser el més proper al descontrol que vaig viure mai allà dins. Vaig començar a riure de nervis (no us ha passat mai? Fins i tot et mareges, quan es produeix…) tot pensant que algú assenyat obriria els llums i s’acabaria la festa, però.. què va! Ni de conya. No només no va acabar-se, sinó que va continuar. Increïble. Mai oblidaré aquella imatge: el cinema semblava un paisatge ciberpunk amb els seients apilonats i la llum del projector i el fum filtrant-se per la foscor… I és clar, si allò es va permetre, no vulgueu saber com va acabar la cosa… 

De tant en tant, calia anar al bar. Era un lloc fet amb el cul (disculpeu) tenint en compte que hi cabien, dretes, unes 10 persones i s’hi arribaven a trobar a les mitges parts de les pel·lícules unes setanta o vuitanta. Allà no es demanava, es xisclava, i tothom, al final, es coneixia. Veies veïns, gent jove, gent més gran.. tothom fent pinya i cridant a l’hora a un pobre cambrer palomitero que amb prou feines donava a l’abast. I és clar, més d’un no pagava ni un duro per la seva consumició… De tota manera no era el més habitual: podíem estar tots com una cabra, però pagàvem, això sí. La solidaritat abans que res! 

I des del bar també s’hi vivien certes situacions interessants. Amors a primera vista, parelletes que aprofitaven l’espai (interior i exterior) per a fer el que no podien fer perquè no tenien pis ni espai propi… allò de bar no en tenia res, al final, i del que es tractava era de sortir a respirar una mica i saludar i comentar el que s’havia vist o la barbaritat que acabava de passar dins la sala. 

I posats a rememorar els gran moments al Liceu, els “Greatest hits” de tot el recopilatori, recordo el passi de Granja maldita. Una gran pel·lícula, aquesta. Sense argument –o almenys sense massa argument-, amb unes interpretacions sota zero, amb una capacitat per aterrir igual a la del Pato Donald en calzes de purpurina… En definitiva, la candidata perfecte per a que es produïssin els fets esmentats més amunt. Doncs bé, a una de les escenes un nano, terriblement gras, i que era com el dolent de la pel·lícula, es transformava en una mena d’ésser repugnant que algú llençava per unes escales (les de la Granja susodicha) i anava a petar al terra. I quan dic petar vull dir això, petar. Rebentar. I la gent , que en principi no va reaccionar, va començar a plorar de riure en sentir una veueta que va dir “el gordo ha explotado” No sé quins mecanismes va engegar aquella frase, però us ben asseguro que van devastadors. Tothom va començar a deixar-se anar i a proferir insults cap a la cinta i el qui la projectava. Crits de “¡Esto es una vergüenza!!! ¡Menuda mierda!”, se sentien per tot arreu. Però el que és incomprensible de tot plegat era que precisament eren aquell tipus de pel·lícules les que volíem veure, perquè ens feien riure. De què ens queixàvem, aleshores?

Billar, bosses de brossa plenes de crispetes, cotxes de policia que s’enduien nanos per “miccionar en la vía pública”, sonats amb llaunes que feien soroll de gat, heavies passats de rosca amb birres i seients, grassonets protagonistes d’un episodi catàrtic de bogeria col·lectiva… No ho sé, però realment ho trobo a faltar. I alguns pensareu que sóc un descerebrat. Un malalt. Un incívic. Però aquells moments passats al Liceu van ser fantàstics no només perquè em provoquen el riure en recordar-los, sinó també perquè allà hi vaig veure, també, bones pel·lícules de terror. I sobretot, perquè allà vaig alimentar el que després seria la meva obsessió, el cinema. Per això i per tots els records, he volgut recordar el Liceu i el que significaven aquelles vuit hores. I vull dedicar a tots els que hi varem ser presents d’alguna forma (amics, familiars, freakies, però també treballadors del local, del cinema, del bar, de la sala de billar i el club de billar de Sants) aquests textos que he fet amb les ganes de que tots en tornéssim a gaudir, d’aquelles tardes i nits de cap de setmana. Perquè en el fons, quan els llums s’apaguen, la màgia que es produeix a un cinema és única. I en el meu cas, mai oblidaré la màgia ÚNICA del Liceu i les seves vuit hores. Gràcies per fer-me passar tan bones estones i fins sempre.

Miauuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu! Miauuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!  

Riures. I més “miaus”. I crits eufòrics per tota la sala. 

De nou al Liceu. Un cop dins i els llums apagats, allò era el menys semblant a un cinema que us pugueu imaginar. Per començar, el silenci era inexistent, i només s’hi percebia una constant remor que complicava –i molt- l’audició de qualsevol pel·lícula. De fet, de qualsevol cosa. La cinta que es projectés havia de ser molt, MOLT bona, o molt MOLT horrorosa si volia captar la nostra atenció. El terme mig no existia. I quan t’asseies i et trobaves enmig de tot aquell ambient psicodèlic, començava el verdader espectacle… 

La pel·lícula no era el més interessant, quan anàvem al Liceu. Desenganyem-nos. Era la resta, el que era divertit, Per a veure cinema ja teníem les nostres sessions privades a les cases dels amics, on veiem les animalades més grosses i grotesques que us pugueu imaginar (un dia us parlaré de la Troma i del seu heroi The toxic avenger), o algunes que ens marcarien –o almenys a mi- de manera definitiva. Però al Liceu no s’hi anava només per la pel·lícula. No home no. Al Liceu s’hi anava pel show. Per la bestiesa. Per la riallada desmesurada.  

Els miaus que han prologat l’inici d’aquesta nova exposició sobre aquest desaparegut edifici celestial de la Carretera de Sants eren reals, tant com si sortissin de la boca d’un gat. El cas era que no era un gat qui els produïa. No vaig –ni jo ni ningú- saber mai qui era el sonat que portava a cada sessió de les vuit hores un d’aquells aparells -com els que fabricaven uns treballadors en cadena de la pel·lícula Delicatessen– en forma de llauna que quan els hi dones la volta emeten un so determinat, d’animal, ja sigui de vaca, de toro.. o en aquell cas, de gat en zel. Estaves allà, assegut, mirant la pel·lícula, i si per casualitat resultava que no se sentia res més que l’audio de la mateixa –cosa difícil-, aleshores ja s’encarregava aquell personatge de recordar-te que estaves al Liceu, i no al Balañà o al Comèdia, fent ressonar la seva llauna cridanera per tot l’espai ple de gom a gom de freakies. 

Miaaaaauuuuuuu! I tothom pixant-se de riure. Ni una queixa. Perquè senyors, en el fons, i com he dit, nosaltres anàvem pel show, al Liceu. Allà estava, un cop més “el paio del gat”. De fet, l’esperàvem sempre, i si no venia era una total decepció. 

Si ens situem, recordo “l’estrena” (bé.. devia ser l’estrena mundial, perquè em temo que allò mai va anar a parar al circuit comercial de les sales serioses) d’una meravella anomenada Descanse en piezas. Espanyola. Mireu, no hi ha res millor que una pel·lícula de… terror? que en la seva primera seqüència fa botar a tothom del seien d’un ensurt de tres parells de nassos. Quina manera de començar! Però el problema rau en el fet que si allò es pren com el costum, com el que s’espera d’ella a partir d’aquell moment.. i això no passa, la decepció és més gran. I el soroll de la decepció, el martiri del timpà més acostumat al crit, s’iniciava als deu minuts de que s’abaixés el llistó que ens havia proporcionat la pel·lícula en començar. Podríem dir que la paciència no era la principal virtut del públic de les vuit hores… , i que quan a més comprovàvem que no hi hauria res més que aquell començament, d’interessant, doncs passava el què passava. Que començaven a rodar les Xibecas. 

I us preguntareu… què coi hi foten unes Xibeques a dins d’un cinema? Doncs encara us preguntareu més coses en saber que les Xibeques no rodaven el sentit que començàvem a beure cervesa, no. Rodaven literalment, pel terres. Baixant per la part alta de la platea i fent un soroll infernal. Eren els que anomenàvem “els heavies de la Màlaga”, que protestaven de la forma mes “radikal” (nótese el uso de la grafía “k”) amb el llançament de les ampolles de litre de birra. S’ha de dir que mai van fer mal a ningú (excepte als pobres que devien netejar el cinema al final de cada sessió), però que tot plegat resultava realment intens. I evidentment, incívic, no cal dir-ho. Així, la seqüència era aquesta: estàs veient una pel·lícula. Et fots un ensurt important. Comencen a produir-se xiscles cada cop de més volum de protesta perquè allò no aporta res més i de cop: les birres pel terra, rodant i fotent soroll. No us sona als Mosqueteros del Corral de la Pacheca? 

La veritat és que tot allò podia arribar a ser perillós, vist des de la distància. Enteneu-me. Penso que mai es va anar res de les mans en relació a baralles o a incidents d’aquesta mena, però realment allò semblava, en moltes ocasions, una espècies de ritual on tot un grup d’estressats hi feien la seva particular teràpia de desfogament col·lectiva. Una catarsi grupal que esclatava amb violència reclamant el seu protagonisme. Però quin estrès? Jo no ho estava pas d’estressat… És clar que jo no deixava anar ampolles de vidre pels terres…

(alguns tràilers del tipus de pel·lícula que volem veure… JAJAJAJAJA

a) http://www.youtube.com/watch?v=ZT7jOmxqBQI&feature=related: visca el Lamberto!

b) http://www.youtube.com/watch?v=27E4Qfj7iEY (amunt la TROMA!!!)

c) Sí nois…. el de la foto que es menja el cervell i director d’aquesta meravella de lo cutre és el Peter Jackson… Sí! El de la trilogia dels anells!!! El guanyador de l’Oscar de la acadèmia!!! http://www.youtube.com/watch?v=V1QPkx6lLAY )

Jo i el meu amic Jose, a qui conec de fa molts anys i aprecio moltíssim, ens estem especialitzant en dues coses, últimament. La primera a que el nostre gran amic i tercer en discòrdia, el Marc (a qui també conec de la mateixa època i estimo de la mateixa manera) ens deixi plantats el cap de setmana quan ja havíem quedat (pero tío, cómo puedes ser tan impresentable????). La segona, a anar a veure els pitjors espants de la cartellera, o almenys en fer una gradació en negatiu des del que té més o menys interès fins al que només es pot qualificar com a INFUMABLE. Així, primer va ser Invasión; després, al Nadal, The golden compass, la setmana passada WΔZ i ahir, la SUPERIOR The eye, una revisió -com no, ianqui- de la pel·lícula de terror asiàtica dels germans Pang d’ara fa uns anys. De millor a pitjor, sense que el que qualifico aquí com a millor fos tampoc cap meravella… Suposo que no em puc queixar, però… És culpa meva, si hem de parlar de culpes, perquè sabia perfectament al que m’exposava.

Podeu trobar els comentaris a aquestes pel·lícules al bloc, però no trobareu el corresponent a The eye, per diversos motius. Primer perquè em nego a perdre el temps a comentar una cinta que la única cosa que va aconseguir atemorir va ser a la meva cartera i al meu temps, i que a sobre està feta amb paper de calc al damunt de l’abans esmentada original japonesa.. Però quins pebrots que tenen!!! No han tingut ni la decència de fer alguna mena de variació original i s’ha limitat a copiar el que ja estava fet i no estava, a més, malament. Segon, perquè la pel·lícula és una burla a la intel·ligència. Un pastís ple de porqueria que en encetar-lo només esquitxa amb la incapacitat de rodar, la manca d’originalitat, la barroeria del plànol més mal enquadrat, i és clar, les corresponents HORROROSES interpretacions dels actors i actriu (en especial aquesta, que de cega en té el que jo de sex-symbol). Esquitxa també amb la manca de vergonya per proporcionar uns diners a un director que només ha estat capaç de parir aquesta immensa brossa, aquesta pel·lícula de fast-food (ens inventem el terme fast-pic a partir d’ara per aquesta mena d’engendres?) i que de ben segur d’altres aprofitarien per haver rodat alguna cosa més que interessant. Amb el que m’agraden a mi les pel·lícules de terror… veure això em fa mal, molt de mal.

Ara bé, el Jose i jo ens pixem de riure, la veritat. I és saludable, sobretot el diumenge a la tarda, quan el dia s’esgota i la terrible realitat del dilluns està darrera la cantonada amb el ganivet a les dents i el somriure maliciós. Frases com “no he querido decirle nada a la taquillera porque no era una taquillera, era el domingose le había metido el domingo dentro(Jose dixit) , en referència a la persona que ens venia les entrades amb cara de pomes agres… o els salvatges atacs de riure que ens agafen enmig de la projecció d’alguna de les vergonyants escenes o davant alguna de les interpretacions, són impagables (“Bruha, BRUHA!!!!!” Déu meu…)

Per això, em penso que a partir d’ara el Jose i jo farem un postgrau, el del cinema horrible, cutre, penós.. com vulgueu dir-li. Quan més dolent i groller, quan més patètic, quan més ensumi a DOLENT, doncs més possibilitats de que l’anem a veure. Així, si ens voleu trobar, proveu els diumenges de cada quinze dies a qualsevol sala on es projectin aquesta mena de pel·lícules. I no parlo necessàriament de les de terror, que n’hi ha i de molt bones, sinó de males pel·lícules. Ah Marc! Hi estàs convidat! Ens agradarà plorar de riure amb tu com ara fa anys vam fer a la projecció d’aquella meravella anomenada The exorcist III… (¿Os acordàis de la escena de las tijeras? ¿Y de las bambas Paredes?)

No, si al final el que recordem són els bons moments, sigui quina sigui la seva causa…