Fernando Meirelles


Arribo a l’Auditori i avui toca Martyrs, l’experiència definitiva del Festival, diuen; i em dic a mi mateix que no llegeixi res, que no val la pena. Que ja estic prou influenciat per tot el que s’ha dit i he sentit. Però no m’en puc escapar i entro a l’hotel a la recerca del diari del dia. Allà hi llegeixo un article, on ve a dir que la peli del Pascal Laugier és d’un radical que fins i tot se li va fer difícil a l’Àngel Sala en el seu passi a Cannes, sobretot en el seu tram final. Collons. Tanca el diari imbècil!

Passejo per la cua. No ho tinc clar. He passat experiències desagradables en un cinema que no em ve de gust repetir. Veig un amic del meu cunyat i em diu que ha parlat amb gent que ja l’ha vista i que els hi ha agradat, però no em parla de le seva violència. Continuo caminant i l’inquietud se’m va menjant… I això que n’he vistes de tots colors, dins una sala de cinema! I des de ben criatura, cony!

Òstia… Veig una ambulància? Sí: al davant de l’Auditori hi ha plantificada una ambulància. Que ha passat res? Segueixo caminant i vaig cap a les guixetes de Teleentrada. Allà parlo amb un conegut crític de la televisió, que a més és un paio encantador. M’explica que l’ha vista pel matí. Que és terriblement morbosa. Que l’impacte i la cruesa de les seves imatges ha fet vomitar al matí a algun espectador. Que la sala durant la projecció estava en un silenci sepulcral i realment impressionant. Que hi vagi, que no m’ho pensi. Que sí, que l’ambulància l’ha posada la organització del Festival per si a algú la peli se li posa “malament”, però que de ben segur que val la pena el risc. Li contesto que ara estic encara més nerviós, i em ric. I em proposa el següent:

“tu entra a la sala. La peli dura 96 minuts, i el que penso que és el millor de tot passa a l’últim tram de la cinta, els 10 últims minuts. Si no pots aguantar, marxa de la sala, però fixa’t quan resta pels 10 minuts finals, i aleshores tornes a entrar. A la sortida si em veus m’expliques el què”.

D’acord, doncs. M’hi fico.

I aleshores entra el Pascal Laugier. I explica que Martyrs és una cinta incòmode i molt negativa, que transmet males vibracions. I que si volem li tornem a ell totes les que experimentem, que ho accepta. Que tot el que s’està produint al voltant de la cinta pot fer que la veguem “contaminats” pel llegit i escoltat, i que per tant ens deixem portar oblidant-nos de tot perquè ell ens volis fer oferir, com a espectadors, uan experiència total, nova, brutal i d’un impacte visceral.

S’apaguen els llums i abans de la pel.lícula passen un curt d’un director novell argentí, Mamá. I quan acaben els breus 5 minuts que dura, comença el missil immisericorde que és Martyrs.

En sortir moltes càmeres de la tele; les esquivo: no suporto que em filmin! Preguntes típiques, sobre la violència de la cinta. Respostes de tots colors, algunes francament irritants, la veritat. Quan surto de l’Auditori i em dirigeixo a l’exterior m’acarina un aire frecot i bo, i em sento alliberat. Ja he passat l’experiència, la muntanya russa. He estat martiritzat? Em penso que sí. Tots nosaltres. Ja en parlaré en una altre post, en tot cas…

Veig al crític (disculpa el tractament, si llegeixes això!). Em diu que què tal. Li dic que bufff.. que tela marinera. Que l’he aguantada i que no m’he mort. I que és una cinta com a mínim curiosa i que encara he de païr. El deixo gaudir del seu sopar, fa cara d’agobiat. Em relaxo prenent el disseté café del dia. I penso molt en el que acabo de veure. Molt. I mentre ho faig escolto el que de ben segur el director no vloia escoltar: un xaval amb una samarreta de la Matanza de Texas li diu a un altre que “lo mejor ha sido cuando cogen a la tía y la bajan a…… (bla bla bla) y le hacen… (bla bla bla)”. Aquest és el vertader perill d’aquesta pel.lícula. Perquè escolteu, només és una pel.lícula, no un crim. No una peli qualsevol, però és el que és ni més ni menys. I potser més d’un hauria de recordar-ho. 

I evidentment, el que ve ara està molt desvirtuat. Blindness, del Meirelles, basada en una obra del Saramago, i que tenia moltes ganes de veure es converteix en una pel.líucla “a posteriori” de l’impacte de la producció francesa, que m’ha deixat en estat de xoc. Provo d’allunyar-m’hi i em centro en la cinta que ara es projecta. Quan ho faig veig quelcom que serà un éxit de taquilla… què us hi jugueu?. Quan surto del cinema i em dirigeixo al cotxe són les 00:00 tocades. Per primer cop des que sóc al festival miro enrere, cap a la foscor, quan vaig a cercar el cotxe. Somric: feia temps que una pel.lícula no em provocava tant… hi torno a sentir-me criatura.

I cap a les costes. I d’allà a casa. I demà, el vertader martiri: el despertador. Puta realitat… que algú s’encarregui d’ella, sisplau!

Anuncis

Direcció: José Padilha. 

País: Brasil.

Any: 2007.

Duració: 115 min.

GènereDrama, thriller.

Intèrprets: Wagner Moura (capità Nascimento), André Ramiro (André Matias), Caio Junqueira (Neto), Milhem Cortaz (capità Fábio), Fernanda Machado (Maria), Maria Ribeiro (Rosane), Paulo Vilela (Edu), Fernanda de Freitas (Roberta), André Mauro (Rodrigues), Fábio Lago (Baiano).

Guió: José Padilha, Rodrigo Pimentel i Bráulio Mantovani.

Producció: Marcos Prado i José Padilha.

MúsicaPedro Bromfman.

Fotografia: Lula Carvalho.

Muntatge: Daniel Rezende.

Disseny de producció: Tulé Peake.

Vestuari: Cláudia Kopke.

 

El judici que s’extreu de l’explicació del Padilha a la seva Tropa de élite explica com el millor policia és aquell més deshumanitzat, i el que s’enfronta a la deliqüència de les favel.les amb les mateixes armes i formes que els delinqüents amb els qui combat. O el què és el mateix, violència versus violència. I durant tot el metratge es carrega tot el discurs al voltant de tot el que siguin sol.lucions alternatives perquè només engeguen nous problemes i no encaren el problema de manera ni adequada ni pràctica, dins un sistema absolutament corromput i oblidat de la ma de tothom. Un sistema creat pels qui hi viuen -i hi sobreviuen- i que el realitzador no s’està de descriure amb les maneres més crues. I aquí s’ha titllat la cinta i el seu responsable de feixistes quan en realitat mostra la perversió de tot plegat de manera que més aviat produeix el rebuig a l’espectador, i no la simpatia. I això funciona amb només una esquerda:  el senyor Padilha ha escollit un narrador ben difícil per a la seva pel.lícula, i això  conté una certa trampa. Perquè a mi no m’importa si el Nascimento té problemes a casa, amb la dona i el fill o la tieta; si està estressat o si vol buscar un dels nanos als qui ha condemnat amb les seves maneres a una mort segura; simplement em fa fàstic el seu discurs i se’m reboten les seves maneres. Perquè tot el que explica al filme el Padilha fa fàstic i em provoca rebuig. Per què se l’ha volgut tractar amb més simpatia que qualsevol dels paios a qui els hi fot un tret entre cella i cella? I no voy de Madre Teresa, però no entenc la deferència, a no sé que el fet de dotar un personatge com a aquest de la veu cantant requerís un cert contrapunt d’humanitat que el justifiqués en certa manera… o que justifiqués que l’espectador el suportés impàvid sense aixecar-se del seu seient de pura mala hòstia. Imagino la mateixa pel.licula sense tota la història familiar d’aquest capità-Rambo i n’esdevé un film molt més terrible però també -crec- molt més interessant; però em penso que també massa arriscat. Doncs senyor Padilha, em penso que gran part de la polèmica ha vingut per aquí… o no s’ha situat un pèl més del bàndol del narrador amb aquesta mirada més íntima? Si hagués estat més documentalista ens trobariem de ben segur davant una de les millors cintes de l’any. I de fet em penso que ja ens hi trobem…

Una radiografia de la situació a les zones més dures d’un Rio De Janeiro terrible, garebé infernal, que a tots nosaltres ens sembla de ciència ficció. I no se’ns estalvia la dosi de violència ni tan sols en la mirada nerviosa del seu director, que ens fot un xutasso en vena de tot allò que té ganes d’explicar-nos gairebé per força, quasi ens tortura. I per collons que ho explica: el ritme i el muntatge remeten a alguns dels millors narradors cinematogràfics que recordo, com els senyors Scorsese o el mateix Fernando Meirelles de Ciudad de Dios.

Una cinta que comença fosca i acaba fosquíssima malgrat que l’última imatge que resta grabada als ulls dels espectadors és lluminosa com mirar directament un llum artificial… un homenatge al dispar que li endilga el Sean Penn al Tim RobbinsMystic River i que serveix de transició a la gairebé escena final de la pel.lícula de l’Eastwood? No ho sé, si va ser la seva referència. En tot cas aquí no hi ha transició, i rere la lluminària hi ha una bona bufetada. I després els crèdits i el cul enganxat al seient, provant de mastegar i empassar el que s’acaba de veure.

Ritme, doncs, nerviós que ens presenta un realitzador d’estómac que serà dels realment bons si s’abandona a la seva necessitat de fer-se fort amb la narració i deixa més de banda els convencionalismes del cinema americà en el que se’ns dubte s’inspira – i a la mateixa producció dels germans Weinstein em remeto-. Retrat de vegades un punt efectiste però punyent amb un problema: el que explica és tan greu que resta la impressió un cop acabada la pel.lícula que cap història podrà fer-li justícia, perquè aquesta realitat que prova de descriure té masses cares i és massa complexe com per ventilar-la en dues hores i el seguiment d’un sol personatge i el seu entorn més immediat. Però una gran pel.lícula, se’ns dubte.

Martyrs és la pel·lícula mes extrema que he vist mai”. Àngel Sala, director del Festival internacional de cinema de Catalunya ( Sitges 2008 )

 

M’encanta l’estiu. La platja que no trepitjo, els turistes que no em deixen passejar tranquil per la Rambla, la calor que se m’enganxa al cos fent una fina pel·lícula humida que és capaç d’enxampar mosques i insectes com una teranyina… MMMMmmmm… tot sembla resolt a aconseguir que perdis la paciència si no fos perquè realment M’ENCANTA l’estiu. I una de les coses que més m’agraden té a veure no tant amb el que aleshores (ara) hi passa, sinó més aviat amb les notícies del què passarà en breu. I en especial, les relacionades amb el Festival de Sitges.

Esmorzo els meus 4 euros amb 10 a la cafeteria del carrer Ferran: la meva mitja xapata de formatge i pernil a la planxa, aigua i tallat van baixant per la gola, i aleshores llegeixo a El periódico una notícia relacionada amb la 41ª edició del Festival que se celebrarà del 2 al 12 d’octubre. Comencen parlant de l’homenatge, enguany, al 40 aniversari del 2001: A Space Odissey del Kubrick i continuen amb algunes pel·lícules –ja confirmades- que entraran a concurs dins la secció Oficial fantàstic. Foto el camp de la cafeteria: allò no és prou per a mi. Necessito veure la web oficial del Festival. Necessito més informació. La xapata resta podrint-se al damunt de la taula, i només em queda temps per pagar. Res més.

 

Pujo la Rambla esquivant estàtues humanes, trileros, polis i guiris. També bicicletes mig tarades del Bicing que semblen taques vermelles movent-se amunt i avall sense gaire ordre i fent eslàloms perillosos entre les figures humanes, estàtiques o en moviment. Els temps es dilata i es fa llarg i la meva imaginació es dispara pensant en el què d’aquest any al Melià Gran Sitges

 

Arribo a casa i consulto la web. I hi veig això: http://www.cinemasitges.com/ct/index.php?a=news_fitxa&idNot=305

 

Val, no és massa. Però és un començament. I si no ho creieu, mireu aquests tràilers…

 

Vinyan, Fabrice du Welz http://www.youtube.com/watch?v=RuER0LJDZok

Martyrs, Pascal Laugier http://www.youtube.com/watch?v=9EOajUNs9gw

Surveillance, Jennyfer Lynch http://www.youtube.com/watch?v=QT2dy7WogTI

Let the right one in, Tomas Alfredson http://www.youtube.com/watch?v=vreC0pWNObU

La possibilité d’une île. Michelle Houellebecq http://www.youtube.com/watch?v=YrxtoKAvtWI

The Chaser, Hong-Jin Na http://www.youtube.com/watch?v=0obDVN36HDU&feature=related

Blindeness. Fernando Meirelles http://www.youtube.com/watch?v=iiEEcCls8AA

 

Torno a la meva rutina diària. I ja en tinc ganes, de corbes de Garraf.