gus van sant


Direcció i Guió: Alexander Sokurov.
Països:
Rússia i França.
Any: 2007.
Duració: 96 min.

Gènere: Drama
Intèrprets: Galina Vishenvskaya (Aleksandra), VAsily Shevstov (Denis), Raisa Gichaeva (Malika)
Producció: Andrei Sigle
Música: Andrei Sigle
Fotografia:
Alexander Burov
Muntatge: Sergei Ivanov
Vestuari: Lidiya Kriukova

 

Molts cineastes han estat qualificats amb l’etiqueta de la autoria, però pocs s’ho mereixen tant com l’Alexander Sokurov; i és que aquest realitzador rus ja va demostrar amb cintes com Padre e hijo, Dolorosa indiferencia o la comentada aquí fa uns mesos El arca rusa que és gairebé un miracle que el seu cinema s’hagi fet visible –almenys una part- dins d’aquesta “invisibilitat” que ara tants especialistes de cinema comenten que ha “emmalaltit el setè art. Una invisibilitat que desafortunadament marca el progrés d’un art que ens arriba com a producte i no tant com a experiència creativa per l’evolució del propi cinema, i que segons alguns pensen està desvirtuant els gustos dels espectadors i allunyant-los de la possibilitat legítima de rebre peces interessants i molt més properes a la seva intenció primordial. Una invisibilitat que està maleducant-nos i allunyant-nos de conèixer més i millor les claus d’un cinema cada cop més dirigit a l’espectacle i menys respectat com a transmissor de les idees d’un determinat realitzador. Tot són opinions, però el que sembla ben cert és que acabem veient el que apareix als circuits habituals i el que se’ns promociona, i no tant el que escollim. O més aviat escollim sobre el que se’ns proporciona, amb la qual cosa la nostra elecció és plenament condicionada per molt que un vulgui desmarcar-se d’aquest fet. On queda la resta que no arriba i que es filma any rere any, sembla que unes 4000 produccions arreu del món sencer? “Y nunca más se supo”. És el cinema invisible (dades de Cahieurs du cinema, número del juliol-agost d’aquest any).

 

De tos aquests “autors” el Sukurov manté encara un bon equilibri entre el que és capaç de crear, que no és pas cinema de factura fàcil, i la seva distribució a les sales de cinema, malgrat mai com tots desitjaríem, evidentment. I això no és habitual a un moment en que fins i tot cintes de gent com el Gus Van Sant o el Francis Ford Coppola, figures ja públiques i aparentment contrastades a la taquilla i la crítica, no tenen lloc dins aquesta distribució i dormen i es coagulen a les seves llaunes fins que algú hi aposti prou com per fer-les “existir” , fer-les “visibles”. És, per tant, el Sokurov, un autor amb majúscules que continua fent i rodant allò que li ve de gust i de la forma que li ve de gust i continua apareixent amb certa regularitat –encara que  potser no tant com voldríem- per les cartelleres, un fet que s’agraeix com a mínim per poder tastar de tant en tant un tipus de cinema que és en definitiva el que prové de la necessitat més bàsica d’un creador a comunicar i expressar-se, i potser no tant de guanyar calers de forma compulsiva.

 

Aleksandra és una cinta que se situa a la guerra a Txetxènia, però que podria situar-se a qualsevol altra guerra. I de fet, el Sokurov desvia la seva mirada d’aquest conflicte o millor dit, li concedeix el protagonisme suficient com a marc de l’actuació d’un personatge, l’Aleksandra, una senyora ja gran que va a a visitar el seu nét Denis a una de les unitats de les tropes russes; i és a través d’aquesta actuació que l’autor fa una mirada demolidora a qualsevol conflicte armat i permès per la mà de l’home.

 

A aquesta unitat que visita l’Aleksandra es desenvolupa una història, que no és exactament història tant com passeig i mostrari gairebé oníric del que allà dins succeeix, amb un punt al·legòric i crític aconseguit des d’una subtilesa i una cura poc vistes en general a una sala de cinema. L’Aleksandra, aquesta àvia del Denis que acaba essent àvia de tota la companyia militar i de tots els qui la coneixen esdevé observadora particular d’una situació vergonyosa i que no té més justificació que la del propi conflicte, que existeix perquè l’ésser humà l’ha creat encara que ni ell mateix comprengui la seva existència. Els ulls dels soldats, convertits en infants melancòlics i desitjosos de que se’ls mimi i se’ls estimi reflexan la perplexitat d’un dia a dia que els ha convertit forçosament a màquines de matar i protectors d’un no-sé-pas-què-ni-en-nom-de-qui, i d’una pàtria que a un moment especialment preciós del film es posa a debat, i que s’ha convertit més en un motiu de lluita que en un concepte entenedor o comprensible. El passeig sense rumb d’una dona ja gran que és tossuda com una mula sembla desplegar un mantell d’estimació i esperança a tot un grup d’homes-criatures que estan assolats per la por al que fan i la seva llunyania amb allò que s’estimen. Així, els qui lluiten per la “pàtria” defensen més un fet territorial que no pas espiritual, que és allò que al final desmotiva, desencisa i destrossa al soldat quan alça l’arma i dispara en nom d’aquella. La manca de proximitat amb la vertadera pàtria, l’espiritual i personal, farà que l’Aleksandra esdevingui el més proper al record afectuós que aquesta colla de gent pugui tenir en una situació com la que es planteja. I d’aquí la força del personatge i la seva figura, gairebé pietosa, que tots respectaran malgrat les seves constants protestes. L’Aleksandra és el motiu de la lluita, la sapiència d’un col·lectiu que cal respectar i que és capaç de despertar la melancolia amb una sola mirada, perquè desprèn estimació i humanitat. Dins tota aquella mentida.

 

La pel·lícula, però, no és gens fàcil, i més d’un i de dos dormien un cop finalitzada la projecció. El seu ritme és parsimoniós i el seu realitzador no es deixa portar per la necessitat bàsica d’un espectador, que demana que se li expliqui quelcom el més aviat possible i no se l’entretingui amb allò que no cal. Que se li facilitin les claus per a comprendre. Les mirades, les pauses, les cares a les fosques observant-se.. tot a Aleksandra forma part de la necessitat de comunicar sentiments i sensacions al públic més que no pas de solucionar-li les seves urgències, sobretot quan l’argument de la cinta queda més a un segon pla en ser una altra la seva principal intenció. Així, hi ha lentitud, pausa i camí de llarg recorregut però totalment justificats –i necessaris-, i el problema pot aparèixer molt més en el fet que l’espectador comprengui el què es pretén o fins i tot ho accepti. I això no són judicis de valor, no serà millor ni pitjor persona per a acceptar-ho… però sí potser millor espectador: perquè val la pena plantejar-se quin tipus de cinema estàs disposat a visionar i per què, sense culpabilitats i tenint ben clar el que es busca quan es va al cinema. Pot no agradar-te alguna cosa, però el que és interessant és saber el perquè i els motius pels quals no t’ha agradat, i no perdre mai la capacitat crítica (ni autocrítica).

 

Amb Aleksandra el Sokurov torna a demostrar via pràctica el que és capaç de fer el cinema quan es construeix des de perspectives personals, úniques i compromeses. De tota manera, no ens enganyem: només crea qui pot fer-ho, i només uns pocs estan a l’abast de fer-ho amb els mitjans del Sokurov, per desgràcia. Aprofitem-nos, doncs, i anem a veure les seves pel·lícules sempre que puguem, perquè potser algunes d’elles no les veurem mai, i per desgràcia  acabaran convertint-se en part d’aquest cinema invisible que tan injustament està tractant tothom, des de realitzadors a públic en general.

Direcció i guió: Michael Haneke.

Països: Àustria.

Any: 1997.

Durada: 108 min.

Gènere: Thriller.

Intèrprets: Susanne Lothar, Ulrich Mühe, Arno Frisch, Frank Giering, Stefan Clapczynski, Doris Kunstmann

Producció: Veit Heiduschka.

Fotografia: Jürgen Jürges.

(aquí teniu el tràiler… http://es.youtube.com/watch?v=rzpzpe_8gHQ no us recorda l’estil d’algú altre, igualment genial? No us talleu: digueu el qui penseu, si us ve al cap)

 

 

En previsió de l’estrena, aquest divendres, dels Funny Games “versió americana” del Michael Haneke, i tenint en compte que molt em temo que estem davant un nou “remake/calc” del tipus Psycho del Gus Van Sant –amb la diferència que en aquest cas és el mateix realitzador de l’original, el Haneke, qui l’ha dut a terme-, he trobat la necessitat d’escriure sobre aquesta pel·lícula tremenda, ansiosa, genial, que respira i sua tensió per totes bandes i que –penso- no necessita més revisió que la del propi visionat de l’original.

Hi ha moltes cintes de gènere que han volgut encarar i revisar els mecanismes de la por i el terror, i n’hi ha d’entre elles també moltes que van encertar fent-ho, ja fos per l’adequada execució de la seva intenció o per la transmissió, més formal, del “mal rotllo” a l’espectador.

D’aquestes últimes en destacaria l’Alien del Ridley Scott -un monument al ritme pausat de l’angoixa i també a la (de)mostració dels terrors més primigenis com la soledat, la foscor i el que és desconegut-, The Texas Chainsaw Massacre del Tobe Hopper –que mostrava amb sequedat documental la violencia més instintiva  amb una narració  des de l’estómac que tallava la respiració-, el Henry, Portrait of a Serial Killer del John McNaughton –obra gairebé naturalista i bruta, i manual absolut de la psicopatia desbordada- o, més contemporàniament, l’A l’interieur, una obra pendent d’estrena de la que ja havia parlat a un post de l’octubre.

Però aquests Funny Games del 1997 aconseguien quelcom que les altres films esmentats no aconseguien, o almenys no de la mateixa manera. Presentava –i presenta- unes propostes noves i arriscadíssimes que la feien especial i diferent. I ho aconseguien gràcies a aspectes curiosos com el de la comunicació que s’estableix entre entre la història narrada i la realitat, un comunicació que esdevé un joc pervers i malaltís que ens proposa el seu director i que es basa en un diàleg visual –en certs moments- entre algun del seus personatges i l’espectador, fent lo a aquest últim partícip d’una barbàrie descomunal envers una família feliç i aburgesada que només volia passar unes vacances tranqui-la; una barbàrie què, per cert, va in crescendo fins a desembocar en un desenllaç sec i directe que et travessa l’estómac sense contemplacions .

Gràcies a aquest diàleg es molesta, es destorba i fins i tot s’indigna a un espectador que normalment participa de forma passiva en l’espectacle del cinema, un espectacle que normalment ja està “dat i beneït” via guió i que en el seu desenvolupament normal cauria a l’oblit en acabar l’escena última de la cinta que es visiona. Però no és el cas a Funny Games. Aquí, aquest encertat i obscur joc que pica l’ullet (mai millor dit) a l’espectador en els moments de màxima tensió aconsegueix que faci que no es pugui trobar còmode respecte allò que ha contemplat horroritzat, fomentant entre d’altres coses- una reflexió posterior al voltant d’allò que s’ha vist –o viscut- minuts abans durant la projecció.

Funny Games no permet la distància amb el que s’està observant, un fet de vegades imprescindible dins el cinema de gènere per poder suportar el patiment i la tensió que genera aquest tipus de films, i amb això s’apropa com cap d’altre a la seriositat i al rigor convertint el seu producte en quelcom molt més enllà que la simple pel·lícula de terror o thriller psicològic.  És, doncs, una cinta molt incòmode i de fet el seu triomf rau a provocar aquesta incomoditat a l’espectador, que el que busca amb aquest cinema és precisament això. Però aquí no es gaudeix perquè el realitzador converteix l’objectiu de la seva càmera en el forat d’un pany per on l’espectador observarà quelcom que podria ser real, i a més amb una certa complicitat amb els “dolents” de la pel·lícula. Sense to artificiós, ni acudits que compensin la tensió: buscant esbudellar a aquell qui vulgui més i donant una lliçó pràctica a aquest mateix sobre el fet violent i la violència en general. Podríem dir que ens proposa un repte que consistiria en suportar el seu “joc divertit”, el del Michael Haneke i després parlar del què s’ha vist, potser amb un nou punt de vista sobre la brutalitat vessada a la pantalla, real o irreal.

El Haneke potencia a més la sensació d’horror en estat pur deixant-se de raonaments sobre la naturalesa de les accions del seus personatges, molt de moda en aquest tipus de cintes. El que fa és limitar-se a ensenyar com qualsevol de nosaltres pot acabar dinos una situació engegada pel pur atzar i per algú que decideix convertir la teva existència en un infern, sense més ni més. La por en la quotidianitat que tant ens protegeix per l’efecte de la rutina, una rutina que es veu assaltada per allò que no es compren perquè no té explicació. La por, també, a la indefensió i al sentir-se despullat i ser víctima dels botxins del sense-sentit, perquè no es pot lluitar amb el que no té ni cap ni peus. Una por de l’espectador que a més es veu agreujada pel fet de sentir-se còmplice -per observador- de tot allò que es projecta a la pantalla.

Ni no vols passar-ho malament, no vegis Funny Games. Si vols, però , experimentar – com a mínim- la incomoditat, mira-te-la. Però si ho fas, no vegis la versió americana i pateix amb l’obra que fou l’origen de tot el que va plantejar aquest eficaç, sorprenent i genial autor de cinema alemany. Veurem si en acabar han estat uns jocs prou divertits per a tu…