Hunter S. Thompson


(post pensat per ser penjat ahir dimarts)

 

Estic fins el collons de bocatas. No puc començar d’una altra manera aquest post, o article, o com se li digui que d’aquesta forma, tenint en compte que porto cinc dies alimentant-me de pa, embotit i un altre cop pa. Patètic. Però és que això no s’atura, i jo vaig tant de cul que ja no sé ni qui coi sóc. De fet, ahir escrivint sobre el biopic del Thompson em va semblar al.lucinar de manera considerable i em penso que d’alguna manera això s’hi veurà reflectit en el comentari; ara falta veure quan coi l’acabo i el publico.

Disculpeu la vulgaritat, però és que avui m’he adonat que no tinc temps ni de rendir comptes amb la meva pròpia natura. I m’he adonat de la pitjor de les formes: només arribar a casa de la feina he notat que l’estòmac reclamava el seu propi espai per tenir una conversa seriosa amb la tassa, la seva amiga i confident de sempre; i m’he adonat que feia uns quants dies que aquesta conversa, sempre interessant i constructiva, feia temps que no es desenvolupava de forma regular. Això m’ha fet posar-me alerta i he decidit que calia parar un segon i respirar. I un cop havent respirat profundament, preparat un bon cafetó (el que em faltava, diria més d’un que em coneix) i relaxat m’he dirigit cap a Sitges un cop més. Ciop de cotxe, de volant, i música del Damien Rice clavant-me ósties. Pel mirall només el mar, i sempre fugint de tot allò que sempre provo de deixar enrere… 

Arribo. I estic de mala lluna, ho reconec. Avui és dilluns i la màgia que tots aquests dies envoltava la meva existència s’ha convertit en qualsevol cosa excepte això. La tornada a la rutina és com la bufetada de realitat que marca el final del somni i el principi de la realitat, encara que de vegades aquesta realitat sigui interessant i constructiva. El cas és que essent comés avui dilluns, m’és força difícil determinar què té d’interessant qualsevol cosa que tingui a veure amb responsabilitats i compromisos. Suposo que demà veuré les coses d’una altra manera. O això, o inauguraré una nova forma de depressió, no tant postvacacional -no estic pas de vacances quan vaig al Festival– com postil.lusòria.

Com sempre el primer que veig són les cares dels friquis de sempre -els mateixos que deuen pensar el mateix de mi- i m’adono que últimament la meva vida sembla encerclada en una repetició de l’estil del dia de la marmota a la pel.lícula del Harold Ramis: cinema, cua, jalància, cinema, cua, jalància.. i així fins a quatre vegades en un sol dia… Enteneu-me: no em queixo pas, m’ho passo molt bé, tant sols penso en com un cosa tant absurda em pot arribar a fer tan sumament feliç… ja ho pensen, alguns dels meus alumnes, que estic com una cabra. No m’estranya. Jo ho pensaria.

El dia comença amb La possibilité d’una ile de l’escriptor i ara també realitzador Michelle Houellebecq. I vinga, serem sincers: dels 90 minuts i escaig que ha durat la projecció una part considerable me la he passada clapant com una marmota. No sona massa elegant, ja ho sé, però tampoc és elegant mentir, i preferixo ser sincer amb volsaltres. I el fet és que la part més interessant de la cinta la vaig viure en despertar, quan la cosa va de capa caiguda… una pel.lícula força pesada i prou espessa com perquè la gent xiulés al final de la projecció, un fet que aquest any encara no havia observat malgrat més d’una de les produccions vistes fins aleshores s’ho mereixés…

I quan tot semblava perdut, patapam! Arriba la salvació. Jo ja m’estava plantejant fotre el camp, degut al cansament que m’estava envaïnt. I em temia el pitjor amb The good, the bad and the weird, l’última de les pel.lícules que veuria aquesta nit. Però finalment decideixo quedar-me i sort que ho vaig fer! Primer perquè quan accedeixo a la sala topo amb un paio que prèviament havia vist al bar col.locant-se de cerveseta una darrera de l’altre. I com el paio estav envoltat de càmeres, doncs la suposició que és algú conegut és ara una evidència… I a més es que em sona, però no el situo…

Un cop dins l’Auditori m’assec i les càmeres el tornen a perseguir. És obvi que li faran un homenatge, i que és algú clarament relacionat amb el món de la direcció… Qui coi és? I de cop i volta, quan ja sóc a la meva butaca, em ve al cap: és el Ferrara??? Doncs sí. Li donen la famosa Màquina del temps com a reconeixement a la seva obra i el tio que s’apropa a l’escenari i la rep, borratxo com una cuba. I si no el reconeixiaera perquè el tio s’ha engreixat  i està com un bacó!

I comença i no para: que si ell es deu al Buñuel, que si el premi és fantàstic (encara que pregunti què coi és, que no ho sap reconèixer…) i evidentment, jo demà penco. I tinc pressa! M’impaciento i espero que el paio calli d’una vegada perquè sé que la peli coreana dura 130 minuts… I quan finalment calla, comença.

I el que comença és la cinta més divertida que fins ara he vist al Festival. Sense ser una meravella, en gaudeixo moltíssim, dels personatges i de l’animalada que ens proposa aquesta mena d’spaghetti western a la coreana, i es converteix així en el millor que he vist fins ara a la secció oficial. Trist, però és el que hi ha.

Faig a més conversa amb els del costat i ens ho passem com criatures veient-la. Quan acaba estic desvetllat i això em salva la vida: i és que en tornar per les meves estimades costes aquest fet fa que no em mati quan gairebé topo amb unes inoportunes obres que fan aturar el vehicles gairebé sense avisar. La mare que us va parir…. Mentre espero fixo els ulls a la llum vermella del semàfor que té a la ma un dels operaris i penso que demà veuré la que diuen és la cinta més polèmica del Festival: Martyrs. Ja em té fascinat – i acollonit- d’entrada, per tot el que s’ha dit. Estarà a l’alçada?

Quan torno a engegar el motor torno a batre el meu récord de temps per travessar les 101. I el somni esdevé carn trepitjant l’asfalt de la carretera que més m’estimo.

 

(Demà Martyrs i Blindness)

Anuncis

De dia, Sitges és encara més maco; sobretot si el blau del cel i el del mar conflueixen prou com per fer adormir els malsons i fer-te veure que pots gaudir de l’espectacle dels colors naturals. Avui Sitges m’ha esperat amb la seva millor cara, però per desgràcia no puc dir el mateix del Festival: mal dia per l’aficionat, el dia d’avui. Almenys si parlem del meu dia.

A les 15 hores he estrenat l’anomenada sala Tramuntana. No mata, l’espai, i no el recomenaria per anar a veure qualsevol pel.lícula: hi entra massa llum i tot plegat recorda una mica a un cinema de barri, que seria vàlid per al visionat de certes produccions però no pas de totes. Afortunadament el que allà he vist no necessitava massa de les virtuds tecnològiques de les modernes sales de cinema, només requeria les ganes de saber-ne més del creador de l’anomenat periodisme Gonzo, el grandiós Hunter S. Thompson, un dels ídols de la meva adolescència. Només adelantar-vos que el biopic val molt la pena i que fa un repàs al.lucinant -i al.lucinat- no només de la vida d’aquest animal salvatge del periodisme, sinó també de la història més recent dels USA, i no precisament per fer-ne una propaganda del tot positiva. Ha estat magnífic començar així el dia, però no tant continuar-lo ni acabar-lo.

La següent producció que m’he empassat a vui s’anomena The Sky Crawlers, i la veritat és que m’ha resultat una vertadera empanada mental. Mireu, no m’importa gens que les pel.lícules siguin lentes o molt lentes quan la història ho reclama, però no entenc que això sigui així en aquest cas, i només ho comprenc assumint que han volgut transcendir no només amb el que a la cinta s’hi explicava, sinó també resultant pedants i tediosos amb les seves explicacions. El creador de Ghost in the Shell tenia ganes d’explicar-nos una història que des del meu punt de vista ja s’ha explicat força vegades amb un embolcall magnífic, això sí, el d’un manga preciós i d’estética impecable. Més enllà d’això no he sabut veure gaire més, encara que potser és que tenia un mal dia… I si a aquest fet li afegeixes que al meu davant hi tenia el capgros més impresentable i arrissat de tot el cinema, doncs la cosa encara es posa pitjor… Sisplau, quan aneu a veure una pel.líucla a una sala procureu no molestar massa al de darrera movent-vos i fent l’imbècil: jo ho faig i si no ets un autèntic retardat no costa massa. 

Però la veritable decepció ha estat Vinyan, la nova produció del Fabrice Du Welz, el responsable fa uns anys de Calvaire. Envoltada d’una mena d’aura de misteri s’ha presentat aquesta producció que compta amb dos bons actors (el Sewell i la Béart, magnífics) i que no ha pogut escapar de resultar avorrida i fins i tot pedant quan tot feia preveure una bona estona de mal rotllo ben filmada i millor interpretada. Tot, però, es perd en la mateixa espiral que la pròpia cinta crea i no sap cap a on navega per acabar ofegant literalment a l’espectador, que no sap ben bé què està contemplant ni per on navega la història . Llàstima, perquè l’inici i certs moments de la peli són francament bons, però…

En fi, no ha estat un bon dia. I demà a currar i a iniciar una setmana on hauré de passejar-me amunt i avall tirant de cotxe i de costes per gaudir diàriament de la sensació de felicitat que em proporciona aquest Festival, per molt que de vegades la qualitat de les pel.líucles que hi projecta provin de prendre-me-la. De fet, les pel.lícules que veig al festival i que no m’agraden són menys dolentes per a mi, perquè tenen un plus: sempre les recordaré dins el marc que més em fa somiar.

Fins demà!

(demà La possibilité d’una Ile i The good, the Bad and ten Weird)

Passo de conversa surrealista a conversa estúpida en sortir de la sessió de la filla del Lynch, i escolto com un aspirant a ves a saber què comenta amb un gafapasta alguna cosa semblant al següent: “que què m’ha semblat la peli? Doncs depèn. Com a peli normal, vols dir?” No he escoltat més. No sé si el següent adjectiu qualificava algun altre tipus de cinema “no normal” que desconeixia fins el dia d’avui. O a un cinema “del Festival”. No ho sé. Però malgrat aquesta bajanada, la palma se l’ha endut el coleguilla que s’ha assegut a la meva esquerra durant la projecció amb els seus comentaris i els de la seva parella sobre la cinta que acabàvem de veure, que us asseguro que eren, com a mínim, demencials. No us els desvetllo perquè tenien massa a veure amb el final d’una cinta, aquesta Surveillance produida pel senyor David Lynch, que molt em temo que arribarà a les cartelleres, i no us voldria esguerrar el final…

 

Un dia interessant, malgrat el que he dit més amunt. Per començar el meu puto refredat pràcticament m’ha abandonat i per continuar tres de les quatre vistes han estat, com a mínim, interessants, i en un crescendo francament d’agraïr després de tanta pel.lícula. De tot plegat n’extrec algunes conclusions. Una, que per aguantar aquest ritme de visionat cal ser espavilat i comprar pel.lícules amb horaris que et permetin certs moments de descans. I avui, malgrat no he sopat (i ara són les 3:30 de la matinada, no crec ja que ho faci) sí he pogut dinar amb tranquil.litat i després fins i tot fer una volteta pel Brigadoon. La segona, que potser valdria la pena passar de la secció oficial fantàstica i anar directe a allò que es projecta fora de concurs, perquè fins ara és aquí on m’he topat amb les produccions més interessants. En concret dues que m’han entusiasmat i de les què espero poder -quan tingui una mica de temps- fer-ne esment al blog. Parlo de la torbadora i magnètica Deadgirl, dirigida per dos ninyatos amb el que he pogut xerrar un parell de minuts ara que encara no són coneguts i es passegen per Sitges sense ser reconeguts, i la terriblement perversa Home Movie, que ha aconseguit posar-nos dels nervis a mi i a tot el Prado. Cap de les dues exempte de polèmiques, puc dir amb força garanties de no equivocar-me que seran dues de les grans d’aquest any, encara que essent, com són, cintes petites. Bones notícies sempre des de la veu del cinema més independent i conseqüentment, més arriscat.

 

La decepció d’avui ha estat Your Name Here que malgrat ens ha deixat una bona interpretació d’un Bill Pullman que avui repetia (no us ha semblat un doble del Michael Douglas?) no ha fet res més que confondre a un públic que sembla que en part ha assistit gratuitament -gentilesa del Festival- probablement perquè la sala semblés més plena. Una sort per a ells, una feinada pels que ens havíem deixat els quartos per veure aquest absolut despropòsit. Llàstima perquè prometia. Com gairebé sempre tot el que fa fallida.

 

Per contra, la visió poètica del dia l’ha protagonitzat una noia amb un vestit lila a la platja de Sant Sebastià. Jo baixava de l’Auditori amb el cap a la cinta de la Jennifer Lynch i repassant mentalment el possible comentari que acabaré fent sobre el que m’ha semblat. Mentre observava el tall de l’horitzó, mig ennuvolat i tacant la perspectiva d’un fosc cendrós adient amb el que acabava de veure, he vist una noia que ballava enmig de la sorra, aliena a tot i a tothom. La fresca de la tarda no semblava afectar-li massa, i tampoc el fet que desenes de caminants i curiosos s’haguessin posat a mirar-se-la encuriosits. Primer rient; després, com jo, gaudint de la imatge d’algú que es deixava anar per allò que li demanava el cos. El ball m’ha seduit fins el punt d’aturar-me i seguir amb atenció la seva estranya dansa, mentre pensava amb allò que es deien capcots el Kyle MacLachlan i la Laura Dern a Blue Velvet i que subratllà tan bé el mestre Badalamenti amb la seva banda sonora original: “que n’és, d’estrany, aquest món”. Afegiria que durant el mes d’octubre, a aquesta localitat costanera anomenada Sitges, i en el meu cas des de ja fa 17 anys, també és un món meravellós i del que val la pena gaudir-ne. I no paro d’agrair que això continuï essent així.

(demà Gonzo, The Life and Work Of Dr. Hunter S. Thompson, The Sky Crawlers i Vinyan)

http://www.portishead.co.uk/


Acollonit. Així és com m’ha deixat la primera escolta de l’últim disc dels de Bristol, que feia 10 anys que no publicaven. I si jutgem pel resultat final, em penso que de vegades la opció de deixar passar el temps abans que un artista torni a expressar-se mercès a la seva obra serveix per a reinventar-se i aconseguir travessar els seus propis límits.

Si us he de dir la veritat, mentre escric aquest post escolto The Rip, una de les peces d’aquest Third que acaba de sortir al mercat, I se’m posa la pell de gallina. La barreja de sons i ritmes i la veu profunda i trencada de la Beth Gibbons floten literalment pel menjador de casa meva i la sensació de inquietud és tan palpable com la que puc sentir quan veig, escolto o admiro alguna peça d’art que connecta amb la meva forma de veure i interpretar les coses. I quan acaba aquesta, aleshores sona Plastic, encara més evocadora i estranya. Però és després (bé, ara, ja que m’havia aturat fins al següent tema que aconseguís tallar-me la respiració) amb Machine Gun, -probablement el tall més terriblement sec i aterridor que he escoltat en anys i que va més enllà del que és per a mi una simple cançó-, quan m’adono que això que escolto no és normal (podeu escoltar-lo al vídeo penjat més adalt). Patint dins meu aquesta metralladora sento vertader pànic i em pregunto si els Portishead han fet alguna mena de pacte amb el diable per a aconseguir crear aquest so tan capaç de dur-me a sentir coses que fins ara només la imatge havia aconseguit fer-me sentir.

No és, però, un disc fàcil. No ho és gens. Però em penso que cal fer l’esforç de tractar de comprendre’l, de intentar ser partícip del que pretén i de deixar-se anar, encara que sigui en una primera i única escolta, perquè és tan diferent als productes que estem acostumats a escoltar que és gairebé depurador per a les oïdes; un filtre del fet rutinari, de la repetició insulsa, que ens cola la porqueria i la despulla per a mostrar novetat. Escolteu-lo. Encara que l’acabeu detestant. Encara que l’acabeu odiant.

Us deixo aquí dos vídeos: un, de la cançó Only You del seu primer disc, Dummy, dirigit per un Cunningham excel•lent i del que ja he parlat en algun moment en aquest bloc però a qui no he acabat mai de fer justícia (ho faré, ho juro!). L’altre, l’All Mine, del seu segon CD, l’anomenat Portishead, i presentat amb un videoclip que… no puc definir amb paraules (veieu-lo i ja em direu).
Del seu tercer, aquest Third, només us demano que procureu escoltar-lo pels motius d’abans, i acabo fent-vos una confidència que justifica el meu consell: sempre he dit que si fos director de cinema m’agradaria dirigir el que dirigeix el Lynch. Que si fos escriptor, m’agradaria escriure el que escriu el Millàs, el Welsh o el Hunter S. Thompson. Bé. Si hagués de posar música a certs moments de la meva vida, o fes el cinema que m’agradaria fer… o mentre escrivís el que m’agradaria escriure, em penso que escoltaria els Portishead. Aconsegueixen arribar tan lluny amb els seu so com la imatge o la paraula. Ara mateix, i sol som soc a casa, només us puc dir que hauré d’apagar immediatament el reproductor de música. Estic certament acollonit i en algun moment he sentit sensació d’ofec, de vertadera angoixa. Malparits… com us ho heu fet?