José Padilha


Direcció: José Padilha. 

País: Brasil.

Any: 2007.

Duració: 115 min.

GènereDrama, thriller.

Intèrprets: Wagner Moura (capità Nascimento), André Ramiro (André Matias), Caio Junqueira (Neto), Milhem Cortaz (capità Fábio), Fernanda Machado (Maria), Maria Ribeiro (Rosane), Paulo Vilela (Edu), Fernanda de Freitas (Roberta), André Mauro (Rodrigues), Fábio Lago (Baiano).

Guió: José Padilha, Rodrigo Pimentel i Bráulio Mantovani.

Producció: Marcos Prado i José Padilha.

MúsicaPedro Bromfman.

Fotografia: Lula Carvalho.

Muntatge: Daniel Rezende.

Disseny de producció: Tulé Peake.

Vestuari: Cláudia Kopke.

 

El judici que s’extreu de l’explicació del Padilha a la seva Tropa de élite explica com el millor policia és aquell més deshumanitzat, i el que s’enfronta a la deliqüència de les favel.les amb les mateixes armes i formes que els delinqüents amb els qui combat. O el què és el mateix, violència versus violència. I durant tot el metratge es carrega tot el discurs al voltant de tot el que siguin sol.lucions alternatives perquè només engeguen nous problemes i no encaren el problema de manera ni adequada ni pràctica, dins un sistema absolutament corromput i oblidat de la ma de tothom. Un sistema creat pels qui hi viuen -i hi sobreviuen- i que el realitzador no s’està de descriure amb les maneres més crues. I aquí s’ha titllat la cinta i el seu responsable de feixistes quan en realitat mostra la perversió de tot plegat de manera que més aviat produeix el rebuig a l’espectador, i no la simpatia. I això funciona amb només una esquerda:  el senyor Padilha ha escollit un narrador ben difícil per a la seva pel.lícula, i això  conté una certa trampa. Perquè a mi no m’importa si el Nascimento té problemes a casa, amb la dona i el fill o la tieta; si està estressat o si vol buscar un dels nanos als qui ha condemnat amb les seves maneres a una mort segura; simplement em fa fàstic el seu discurs i se’m reboten les seves maneres. Perquè tot el que explica al filme el Padilha fa fàstic i em provoca rebuig. Per què se l’ha volgut tractar amb més simpatia que qualsevol dels paios a qui els hi fot un tret entre cella i cella? I no voy de Madre Teresa, però no entenc la deferència, a no sé que el fet de dotar un personatge com a aquest de la veu cantant requerís un cert contrapunt d’humanitat que el justifiqués en certa manera… o que justifiqués que l’espectador el suportés impàvid sense aixecar-se del seu seient de pura mala hòstia. Imagino la mateixa pel.licula sense tota la història familiar d’aquest capità-Rambo i n’esdevé un film molt més terrible però també -crec- molt més interessant; però em penso que també massa arriscat. Doncs senyor Padilha, em penso que gran part de la polèmica ha vingut per aquí… o no s’ha situat un pèl més del bàndol del narrador amb aquesta mirada més íntima? Si hagués estat més documentalista ens trobariem de ben segur davant una de les millors cintes de l’any. I de fet em penso que ja ens hi trobem…

Una radiografia de la situació a les zones més dures d’un Rio De Janeiro terrible, garebé infernal, que a tots nosaltres ens sembla de ciència ficció. I no se’ns estalvia la dosi de violència ni tan sols en la mirada nerviosa del seu director, que ens fot un xutasso en vena de tot allò que té ganes d’explicar-nos gairebé per força, quasi ens tortura. I per collons que ho explica: el ritme i el muntatge remeten a alguns dels millors narradors cinematogràfics que recordo, com els senyors Scorsese o el mateix Fernando Meirelles de Ciudad de Dios.

Una cinta que comença fosca i acaba fosquíssima malgrat que l’última imatge que resta grabada als ulls dels espectadors és lluminosa com mirar directament un llum artificial… un homenatge al dispar que li endilga el Sean Penn al Tim RobbinsMystic River i que serveix de transició a la gairebé escena final de la pel.lícula de l’Eastwood? No ho sé, si va ser la seva referència. En tot cas aquí no hi ha transició, i rere la lluminària hi ha una bona bufetada. I després els crèdits i el cul enganxat al seient, provant de mastegar i empassar el que s’acaba de veure.

Ritme, doncs, nerviós que ens presenta un realitzador d’estómac que serà dels realment bons si s’abandona a la seva necessitat de fer-se fort amb la narració i deixa més de banda els convencionalismes del cinema americà en el que se’ns dubte s’inspira – i a la mateixa producció dels germans Weinstein em remeto-. Retrat de vegades un punt efectiste però punyent amb un problema: el que explica és tan greu que resta la impressió un cop acabada la pel.lícula que cap història podrà fer-li justícia, perquè aquesta realitat que prova de descriure té masses cares i és massa complexe com per ventilar-la en dues hores i el seguiment d’un sol personatge i el seu entorn més immediat. Però una gran pel.lícula, se’ns dubte.

Anuncis

(què bons, què bons… : http://youtube.com/watch?v=qF6C_zZOrdE )

 

Bentornats, pares, fills i esperits sants! Fàcilment reconeixibles pels seus somriures infinits, els habitants estivals de les vacances cerquen embogits minuts que siguin minuts i no hores per la pressió de l’avorriment. Platja, passeig i rebaixes marquen el frívol pas del temps d’aquells que ja poden dormir fins les dues i ja han cremat els vestits foscos com els seus estats anímics. Bentornats, de nou, al circ de l’oci! No estossegueu massa de desídia, i si ho feu procureu posar-vos un mocador a la boca!

 

Aquest divendres il·luminarà les cares dels més somniadors, els més violents i fins i tot d’aquells que vulguin comprovar la subversió dels valors del terror via producció espanyola, tot esperant que quedi almenys a l’alçada d’aquelles fantàstiques cintes que poblaven el seu imaginari més jovenívol! I la prosa surt de la meva imaginació gairebé més plàcida que la pròpia esperança d’aturar-la! Atura-la, Xfar! Tros de pesat!

 

Bé, anem per feina: un Park Chan-wook així com per començar esperava de fa temps la seva oportunitat. I si fins ara el creador d’Old Boy sempre sorprenia per la seva posada en escena de la violència més desencisadora, compte amb els que esperin d’ell aquí el mateix que va calmar els més assedegats amb la seva arxipopular Trilogia de la venjança: res a veure, nens! Vista pels meus ulls al Sitges passat aquest realitzador asiàtic ens proposa una mena de conte de fades (he llegit “por ahí” una Ameliè a la coreana) on una cyborg preciosa roman tancada a un psiquiàtric preguntant-se què és real i què no ho és. I’m a cyborg, but that’s OK és la menys Park-wookaniana de les pel·lícules fetes per aquest potent realitzador, però que no perd en cap moment la seva força visual i a més demostra que és capaç de fer molt més que posar-nos la pell de gallina de pura bufetada. Ara la poesia visual i un estrany sentit de l’humor –que els seus fans reconeixereu- són el pal que sustenta aquesta hora i escaig d’espectacle pels sentits. Així, estranya com és, es presenta com una estrena interessant que jo mateix revisaré perquè al seu moment la vaig veure rere dues cintes més i no vaig poder suportar la passió de son… Ai, Xfar! Què et fots iaio i que poc que ho sembla!!! JA!

 

La segona estrena és Hancock, i ens mostra un superheroi (un altre??? colllonssssssss) que aquest cop sembla més superANTIheroi que una altra cosa. El senyor és alcohòlic, gasta mala llet i tothom sembla que l’odia perquè s’ho carrega tot. La ciutat li té botada i ara voldrà canviar la seva imatge mercès a un a qui salva la vida. Ell? El Will Smith. La cinta? Jo què sé: sembla que entretindrà, però no patiu, que rebreu prou informació d’ella com per acabar EXTASIATS. Ja ho sabeu, aquells qui vulgueu veure com la machine money-maker actual de Hollywood va fent-se més ultramillonari, no ho dubteu i calceu-vos el vestit de crispeta més espectacular. Segur que passareu una bona estona. O no. Ah! El director és el Peter Berg! Sí! El de Very Bad Things! Hi ha esperança!

 

Anem a la tercera. I aquesta promet molt i ja veurem el què. Precedida per la polèmica. Precedida per la comparació amb Ciudad de Dios. Precedida per rius de tinta que parlen d’un narrador en primera persona pervers i indecent i que ha provocat la indignació a tot arreu on s’ha projectat, i sobretot al Brasil que vol retratar… Ja ho sabeu oi? Si, per fi. Ja ha arribat. Ja és aquí. I no és l’Arale: és Tropa de élite, d’un José Padilha que reivindica per la seva pel·lícula una segona oportunitat que no la prejutgi per tot allò que he esmentat més amunt. Quins pebrots, el tio: si és un taquillazo!!! Jo hi penso anar, a veure aquesta història que parla de la BOPE (Batallón de Operaciones Especiales Policiales), una mena de cèl·lula quasi militar i sectària apart de la bòfia integrada per rambos que semblaven incorruptibles al càrrec d’un capità, el Nascimento, que s’enfronta a una situació personal i professional totalment noves. Una BOPE que reuneix lo mejor de cada casa y de mètodes gairebé feixistes (o sense el gairebé) davant la corrupció i el narcotràfic i que actuava de formes més que sospitoses. Una BOPE que sembla fou responsable de fets indesitjables i un retrat, novament, d’un Brasil ultraviolent i descontrolat que tothom sembla rebutjar però que, paradoxalment atrau moltíssim a tots i tothom. BUffaaaaa ja veurem, ja, com ha resolt aquesta papereta el Padilha, de parlar de corrupció i mètodes ultres sense caure al de sempre i l’exageració… Als de Berlín els va semblar més que ve: varen donar-li el premi a la millor pel·lícula, així que…

 

A la quarta posició (que malament, Xfar, se t’esgoten els inicis discursius o què?) trobaríem Escondidos en Brujas (ai ai ai quin títol), cinta que barreja acció i riure a parts iguals i protagonitzada per cracs com el Ralph Fiennes i el Colin Farrell. Comèdia que parla de dos assassins a sou que va a petar a Bruixes després de fotre la gamba a una feineta a Londres, i que probablement deixaran d’exercir de matons després d’aquest encàrrec a l’anomenada Venècia del Nord. Decideixen, doncs, fer turisme, i un d’ells començarà a desbarrar de tal forma contra la seva situació i la ciutat que farà que entre l’un i l’altre les coses es posin cada cop més passades de voltes. No ho sé, vistos tràiler i intèrprets, potser fins i tot és divertida. Passaré d’ella de moment, però potser més endavant a una d’aquelles tardes que esdevenen eternes… a veure que hi diu la crítica que segueixo habitualment.

 

La penúltima es Eskalofrío, la que més em ve de gust veure. Per què? Doncs mira, terror, boscos i tòpics que poden sempre deixar de ser-ho (aquesta és l’esperança) a una història dirigida per un paio que, com a mínim, sembla tenir un gust estètic important –que ja és molt-; parlo de l’Isidro Ortiz, realitzador de Somne i sobretot del Faust 5.0 que si bé no mataven sí que tenien alguna cosa que les feia especials, diferents. Ja veurem. A mi es que em tiren les històries d’aquestes, que parlen de nanos amb al·lèrgies estranyes a la llum, o que prometen posar de l’inrevés els tòpics del gènere que més m’ha fet gaudir des que sóc una criatura. N’espero molt, Ortiz! No me jodas, ahora!

 

Deixo pel final el Garage del Leonard Abrahamson. El creador d’Adam & Paul es despenja aquí amb una història que parla d’un tonto del pueblo que treballa a una gasolinera perduda a Irlanda i que trobarà en el David – un noi que començarà a treballar amb ell durant les vacances d’estiu- algú amb qui podrà iniciar una relació d’amistat, que trontollarà amb l’aparició d’un personatge femení… No sé que dir-vos… potser és “untuición” (com deia un alumne que vaig tenir fa un temps) però me huele mal el asunto. No sé si m’arriscaré. Ja us ho faré saber.

 

Acabo amb una recomanació d’un lector del bloc: sembla ser que només aquest cap de setmana del 18/19/20 al Lliure fan una obra anomenada A disapearing Number, un espectacle que pel que ell comenta sembla que conjuga poesia i matemàtiques. Ai senyor, segur que està molt bé, però jo passo. El teatre, ho confesso, no és lo meu. I les matemàtiques diguem que tampoc. Per dir-ho suau. Si ho digués greu, diríem que “me traen al pairo”, potser perquè mai les he enteses i em van martiritzar anys i panys. Encara hi somio, amb les malparides… I és que jo sóc de lletres. O no es nota?

Au, que us aprofiti! I bon cap de setmana!

 

pd: em penso que també estrenaran Yo serví al rey de Inglaterra, pero com no es posen d’acord amb les dates no n’he parlat… Si s’estrenés les meves disculpes…