Les vuit hores del terror


Martyrs és la pel·lícula mes extrema que he vist mai”. Àngel Sala, director del Festival internacional de cinema de Catalunya ( Sitges 2008 )

 

M’encanta l’estiu. La platja que no trepitjo, els turistes que no em deixen passejar tranquil per la Rambla, la calor que se m’enganxa al cos fent una fina pel·lícula humida que és capaç d’enxampar mosques i insectes com una teranyina… MMMMmmmm… tot sembla resolt a aconseguir que perdis la paciència si no fos perquè realment M’ENCANTA l’estiu. I una de les coses que més m’agraden té a veure no tant amb el que aleshores (ara) hi passa, sinó més aviat amb les notícies del què passarà en breu. I en especial, les relacionades amb el Festival de Sitges.

Esmorzo els meus 4 euros amb 10 a la cafeteria del carrer Ferran: la meva mitja xapata de formatge i pernil a la planxa, aigua i tallat van baixant per la gola, i aleshores llegeixo a El periódico una notícia relacionada amb la 41ª edició del Festival que se celebrarà del 2 al 12 d’octubre. Comencen parlant de l’homenatge, enguany, al 40 aniversari del 2001: A Space Odissey del Kubrick i continuen amb algunes pel·lícules –ja confirmades- que entraran a concurs dins la secció Oficial fantàstic. Foto el camp de la cafeteria: allò no és prou per a mi. Necessito veure la web oficial del Festival. Necessito més informació. La xapata resta podrint-se al damunt de la taula, i només em queda temps per pagar. Res més.

 

Pujo la Rambla esquivant estàtues humanes, trileros, polis i guiris. També bicicletes mig tarades del Bicing que semblen taques vermelles movent-se amunt i avall sense gaire ordre i fent eslàloms perillosos entre les figures humanes, estàtiques o en moviment. Els temps es dilata i es fa llarg i la meva imaginació es dispara pensant en el què d’aquest any al Melià Gran Sitges

 

Arribo a casa i consulto la web. I hi veig això: http://www.cinemasitges.com/ct/index.php?a=news_fitxa&idNot=305

 

Val, no és massa. Però és un començament. I si no ho creieu, mireu aquests tràilers…

 

Vinyan, Fabrice du Welz http://www.youtube.com/watch?v=RuER0LJDZok

Martyrs, Pascal Laugier http://www.youtube.com/watch?v=9EOajUNs9gw

Surveillance, Jennyfer Lynch http://www.youtube.com/watch?v=QT2dy7WogTI

Let the right one in, Tomas Alfredson http://www.youtube.com/watch?v=vreC0pWNObU

La possibilité d’une île. Michelle Houellebecq http://www.youtube.com/watch?v=YrxtoKAvtWI

The Chaser, Hong-Jin Na http://www.youtube.com/watch?v=0obDVN36HDU&feature=related

Blindeness. Fernando Meirelles http://www.youtube.com/watch?v=iiEEcCls8AA

 

Torno a la meva rutina diària. I ja en tinc ganes, de corbes de Garraf.

(què bons, què bons… : http://youtube.com/watch?v=qF6C_zZOrdE )

 

Bentornats, pares, fills i esperits sants! Fàcilment reconeixibles pels seus somriures infinits, els habitants estivals de les vacances cerquen embogits minuts que siguin minuts i no hores per la pressió de l’avorriment. Platja, passeig i rebaixes marquen el frívol pas del temps d’aquells que ja poden dormir fins les dues i ja han cremat els vestits foscos com els seus estats anímics. Bentornats, de nou, al circ de l’oci! No estossegueu massa de desídia, i si ho feu procureu posar-vos un mocador a la boca!

 

Aquest divendres il·luminarà les cares dels més somniadors, els més violents i fins i tot d’aquells que vulguin comprovar la subversió dels valors del terror via producció espanyola, tot esperant que quedi almenys a l’alçada d’aquelles fantàstiques cintes que poblaven el seu imaginari més jovenívol! I la prosa surt de la meva imaginació gairebé més plàcida que la pròpia esperança d’aturar-la! Atura-la, Xfar! Tros de pesat!

 

Bé, anem per feina: un Park Chan-wook així com per començar esperava de fa temps la seva oportunitat. I si fins ara el creador d’Old Boy sempre sorprenia per la seva posada en escena de la violència més desencisadora, compte amb els que esperin d’ell aquí el mateix que va calmar els més assedegats amb la seva arxipopular Trilogia de la venjança: res a veure, nens! Vista pels meus ulls al Sitges passat aquest realitzador asiàtic ens proposa una mena de conte de fades (he llegit “por ahí” una Ameliè a la coreana) on una cyborg preciosa roman tancada a un psiquiàtric preguntant-se què és real i què no ho és. I’m a cyborg, but that’s OK és la menys Park-wookaniana de les pel·lícules fetes per aquest potent realitzador, però que no perd en cap moment la seva força visual i a més demostra que és capaç de fer molt més que posar-nos la pell de gallina de pura bufetada. Ara la poesia visual i un estrany sentit de l’humor –que els seus fans reconeixereu- són el pal que sustenta aquesta hora i escaig d’espectacle pels sentits. Així, estranya com és, es presenta com una estrena interessant que jo mateix revisaré perquè al seu moment la vaig veure rere dues cintes més i no vaig poder suportar la passió de son… Ai, Xfar! Què et fots iaio i que poc que ho sembla!!! JA!

 

La segona estrena és Hancock, i ens mostra un superheroi (un altre??? colllonssssssss) que aquest cop sembla més superANTIheroi que una altra cosa. El senyor és alcohòlic, gasta mala llet i tothom sembla que l’odia perquè s’ho carrega tot. La ciutat li té botada i ara voldrà canviar la seva imatge mercès a un a qui salva la vida. Ell? El Will Smith. La cinta? Jo què sé: sembla que entretindrà, però no patiu, que rebreu prou informació d’ella com per acabar EXTASIATS. Ja ho sabeu, aquells qui vulgueu veure com la machine money-maker actual de Hollywood va fent-se més ultramillonari, no ho dubteu i calceu-vos el vestit de crispeta més espectacular. Segur que passareu una bona estona. O no. Ah! El director és el Peter Berg! Sí! El de Very Bad Things! Hi ha esperança!

 

Anem a la tercera. I aquesta promet molt i ja veurem el què. Precedida per la polèmica. Precedida per la comparació amb Ciudad de Dios. Precedida per rius de tinta que parlen d’un narrador en primera persona pervers i indecent i que ha provocat la indignació a tot arreu on s’ha projectat, i sobretot al Brasil que vol retratar… Ja ho sabeu oi? Si, per fi. Ja ha arribat. Ja és aquí. I no és l’Arale: és Tropa de élite, d’un José Padilha que reivindica per la seva pel·lícula una segona oportunitat que no la prejutgi per tot allò que he esmentat més amunt. Quins pebrots, el tio: si és un taquillazo!!! Jo hi penso anar, a veure aquesta història que parla de la BOPE (Batallón de Operaciones Especiales Policiales), una mena de cèl·lula quasi militar i sectària apart de la bòfia integrada per rambos que semblaven incorruptibles al càrrec d’un capità, el Nascimento, que s’enfronta a una situació personal i professional totalment noves. Una BOPE que reuneix lo mejor de cada casa y de mètodes gairebé feixistes (o sense el gairebé) davant la corrupció i el narcotràfic i que actuava de formes més que sospitoses. Una BOPE que sembla fou responsable de fets indesitjables i un retrat, novament, d’un Brasil ultraviolent i descontrolat que tothom sembla rebutjar però que, paradoxalment atrau moltíssim a tots i tothom. BUffaaaaa ja veurem, ja, com ha resolt aquesta papereta el Padilha, de parlar de corrupció i mètodes ultres sense caure al de sempre i l’exageració… Als de Berlín els va semblar més que ve: varen donar-li el premi a la millor pel·lícula, així que…

 

A la quarta posició (que malament, Xfar, se t’esgoten els inicis discursius o què?) trobaríem Escondidos en Brujas (ai ai ai quin títol), cinta que barreja acció i riure a parts iguals i protagonitzada per cracs com el Ralph Fiennes i el Colin Farrell. Comèdia que parla de dos assassins a sou que va a petar a Bruixes després de fotre la gamba a una feineta a Londres, i que probablement deixaran d’exercir de matons després d’aquest encàrrec a l’anomenada Venècia del Nord. Decideixen, doncs, fer turisme, i un d’ells començarà a desbarrar de tal forma contra la seva situació i la ciutat que farà que entre l’un i l’altre les coses es posin cada cop més passades de voltes. No ho sé, vistos tràiler i intèrprets, potser fins i tot és divertida. Passaré d’ella de moment, però potser més endavant a una d’aquelles tardes que esdevenen eternes… a veure que hi diu la crítica que segueixo habitualment.

 

La penúltima es Eskalofrío, la que més em ve de gust veure. Per què? Doncs mira, terror, boscos i tòpics que poden sempre deixar de ser-ho (aquesta és l’esperança) a una història dirigida per un paio que, com a mínim, sembla tenir un gust estètic important –que ja és molt-; parlo de l’Isidro Ortiz, realitzador de Somne i sobretot del Faust 5.0 que si bé no mataven sí que tenien alguna cosa que les feia especials, diferents. Ja veurem. A mi es que em tiren les històries d’aquestes, que parlen de nanos amb al·lèrgies estranyes a la llum, o que prometen posar de l’inrevés els tòpics del gènere que més m’ha fet gaudir des que sóc una criatura. N’espero molt, Ortiz! No me jodas, ahora!

 

Deixo pel final el Garage del Leonard Abrahamson. El creador d’Adam & Paul es despenja aquí amb una història que parla d’un tonto del pueblo que treballa a una gasolinera perduda a Irlanda i que trobarà en el David – un noi que començarà a treballar amb ell durant les vacances d’estiu- algú amb qui podrà iniciar una relació d’amistat, que trontollarà amb l’aparició d’un personatge femení… No sé que dir-vos… potser és “untuición” (com deia un alumne que vaig tenir fa un temps) però me huele mal el asunto. No sé si m’arriscaré. Ja us ho faré saber.

 

Acabo amb una recomanació d’un lector del bloc: sembla ser que només aquest cap de setmana del 18/19/20 al Lliure fan una obra anomenada A disapearing Number, un espectacle que pel que ell comenta sembla que conjuga poesia i matemàtiques. Ai senyor, segur que està molt bé, però jo passo. El teatre, ho confesso, no és lo meu. I les matemàtiques diguem que tampoc. Per dir-ho suau. Si ho digués greu, diríem que “me traen al pairo”, potser perquè mai les he enteses i em van martiritzar anys i panys. Encara hi somio, amb les malparides… I és que jo sóc de lletres. O no es nota?

Au, que us aprofiti! I bon cap de setmana!

 

pd: em penso que també estrenaran Yo serví al rey de Inglaterra, pero com no es posen d’acord amb les dates no n’he parlat… Si s’estrenés les meves disculpes…

Direcció i guió: Michael Haneke.

Països: Àustria.

Any: 1997.

Durada: 108 min.

Gènere: Thriller.

Intèrprets: Susanne Lothar, Ulrich Mühe, Arno Frisch, Frank Giering, Stefan Clapczynski, Doris Kunstmann

Producció: Veit Heiduschka.

Fotografia: Jürgen Jürges.

(aquí teniu el tràiler… http://es.youtube.com/watch?v=rzpzpe_8gHQ no us recorda l’estil d’algú altre, igualment genial? No us talleu: digueu el qui penseu, si us ve al cap)

 

 

En previsió de l’estrena, aquest divendres, dels Funny Games “versió americana” del Michael Haneke, i tenint en compte que molt em temo que estem davant un nou “remake/calc” del tipus Psycho del Gus Van Sant –amb la diferència que en aquest cas és el mateix realitzador de l’original, el Haneke, qui l’ha dut a terme-, he trobat la necessitat d’escriure sobre aquesta pel·lícula tremenda, ansiosa, genial, que respira i sua tensió per totes bandes i que –penso- no necessita més revisió que la del propi visionat de l’original.

Hi ha moltes cintes de gènere que han volgut encarar i revisar els mecanismes de la por i el terror, i n’hi ha d’entre elles també moltes que van encertar fent-ho, ja fos per l’adequada execució de la seva intenció o per la transmissió, més formal, del “mal rotllo” a l’espectador.

D’aquestes últimes en destacaria l’Alien del Ridley Scott -un monument al ritme pausat de l’angoixa i també a la (de)mostració dels terrors més primigenis com la soledat, la foscor i el que és desconegut-, The Texas Chainsaw Massacre del Tobe Hopper –que mostrava amb sequedat documental la violencia més instintiva  amb una narració  des de l’estómac que tallava la respiració-, el Henry, Portrait of a Serial Killer del John McNaughton –obra gairebé naturalista i bruta, i manual absolut de la psicopatia desbordada- o, més contemporàniament, l’A l’interieur, una obra pendent d’estrena de la que ja havia parlat a un post de l’octubre.

Però aquests Funny Games del 1997 aconseguien quelcom que les altres films esmentats no aconseguien, o almenys no de la mateixa manera. Presentava –i presenta- unes propostes noves i arriscadíssimes que la feien especial i diferent. I ho aconseguien gràcies a aspectes curiosos com el de la comunicació que s’estableix entre entre la història narrada i la realitat, un comunicació que esdevé un joc pervers i malaltís que ens proposa el seu director i que es basa en un diàleg visual –en certs moments- entre algun del seus personatges i l’espectador, fent lo a aquest últim partícip d’una barbàrie descomunal envers una família feliç i aburgesada que només volia passar unes vacances tranqui-la; una barbàrie què, per cert, va in crescendo fins a desembocar en un desenllaç sec i directe que et travessa l’estómac sense contemplacions .

Gràcies a aquest diàleg es molesta, es destorba i fins i tot s’indigna a un espectador que normalment participa de forma passiva en l’espectacle del cinema, un espectacle que normalment ja està “dat i beneït” via guió i que en el seu desenvolupament normal cauria a l’oblit en acabar l’escena última de la cinta que es visiona. Però no és el cas a Funny Games. Aquí, aquest encertat i obscur joc que pica l’ullet (mai millor dit) a l’espectador en els moments de màxima tensió aconsegueix que faci que no es pugui trobar còmode respecte allò que ha contemplat horroritzat, fomentant entre d’altres coses- una reflexió posterior al voltant d’allò que s’ha vist –o viscut- minuts abans durant la projecció.

Funny Games no permet la distància amb el que s’està observant, un fet de vegades imprescindible dins el cinema de gènere per poder suportar el patiment i la tensió que genera aquest tipus de films, i amb això s’apropa com cap d’altre a la seriositat i al rigor convertint el seu producte en quelcom molt més enllà que la simple pel·lícula de terror o thriller psicològic.  És, doncs, una cinta molt incòmode i de fet el seu triomf rau a provocar aquesta incomoditat a l’espectador, que el que busca amb aquest cinema és precisament això. Però aquí no es gaudeix perquè el realitzador converteix l’objectiu de la seva càmera en el forat d’un pany per on l’espectador observarà quelcom que podria ser real, i a més amb una certa complicitat amb els “dolents” de la pel·lícula. Sense to artificiós, ni acudits que compensin la tensió: buscant esbudellar a aquell qui vulgui més i donant una lliçó pràctica a aquest mateix sobre el fet violent i la violència en general. Podríem dir que ens proposa un repte que consistiria en suportar el seu “joc divertit”, el del Michael Haneke i després parlar del què s’ha vist, potser amb un nou punt de vista sobre la brutalitat vessada a la pantalla, real o irreal.

El Haneke potencia a més la sensació d’horror en estat pur deixant-se de raonaments sobre la naturalesa de les accions del seus personatges, molt de moda en aquest tipus de cintes. El que fa és limitar-se a ensenyar com qualsevol de nosaltres pot acabar dinos una situació engegada pel pur atzar i per algú que decideix convertir la teva existència en un infern, sense més ni més. La por en la quotidianitat que tant ens protegeix per l’efecte de la rutina, una rutina que es veu assaltada per allò que no es compren perquè no té explicació. La por, també, a la indefensió i al sentir-se despullat i ser víctima dels botxins del sense-sentit, perquè no es pot lluitar amb el que no té ni cap ni peus. Una por de l’espectador que a més es veu agreujada pel fet de sentir-se còmplice -per observador- de tot allò que es projecta a la pantalla.

Ni no vols passar-ho malament, no vegis Funny Games. Si vols, però , experimentar – com a mínim- la incomoditat, mira-te-la. Però si ho fas, no vegis la versió americana i pateix amb l’obra que fou l’origen de tot el que va plantejar aquest eficaç, sorprenent i genial autor de cinema alemany. Veurem si en acabar han estat uns jocs prou divertits per a tu…

Comença la setmana Vigalondo . Divendres el senyor de la màscara rosa envairà els nostres cinemes…

 

7:35 de la mañana 

 

 

(coi, com m’agrada aquesta gent… : http://es.youtube.com/watch?v=kNUm0sxbjD0 )

 

Direcció  i guió: M. Night Shyamalan.

Països: USA i India.

Any: 2008.

Durada: 91 min.

Gènere: Drama, thriller.

Intèrprets: Mark Wahlberg (Elliot Moore), Zooey Deschanel (Alma Moore), John Leguizamo (Julian), Betty Buckley (Sra. Jones), Ashlyn Sanchez (Jess), Spencer Breslin (Josh), Frank Collison, Victoria Clark, Alan Ruck, Robert Bailey Jr. (Jared).

Producció: Sam Mercer, Barry Mendel i M. Night Shyamalan.

Música: James Newton Howard.

Fotografia: Tak Fujimoto.

Muntatge: Conrad Buff.

Disseny de producció: Jeannine Oppewall.

Vestuari: Betsy Heimann.

 

Mireu, jo puc arribar a ser el major fan del Shyamalan. Em semblan magnífiques The Sixth Sense, The Unbreakable i majestuosa The Village. Però aquest home està començant a donar símptomes d’esgotament preocupants a l’hora de plantejar les seves històries. I en el cas d’aquesta última, The happenning, m’ha tornat a col.locar el director en l’órbita que ja me’l va deixar la seva penúltima obra (Lady in the water): la de la decepció.

Sense allargar-me massa, us diré que la pel.lícula té un bon inici. Visualment impactant i tremendament efectiu se-n’s mostra una colla de gent al mig de la ciutat que s’atura de cop i comença a suicidar-se, sense motiu aparent. I les imatges es succeeixen una darrera l’altre amb una fantàstica narrativa visual i originalitat convertint el primer tram de la història en quelcom interessant i estranyament poètic –només cal recordar la pluja de cossos caient des de l’obra-, a més d’inquietant – com ara el plànol dels cotxes aturats amb la càmera enganxada a l’asfalt mostrant el suicidi massiu de tot aquell qui es troba en aquella situació-. 

El problema és el moment en que aquest impacte ha de desenvolupar-se. I això ho va fent molt bé fins a arribar a una última part del film on deixa d’interessar el que s’està mostrant i tot es va esvaint de la mateixa forma que es van oblidant, per desgràcia, les primeres i excel.lents imatges… El missatge del Shyamalan pot ser molt colpidor però la seva intenció queda desdibuixada per una mala gestió d’una història (i del seu desenllaç), i em penso que aquest cop tenia un bon inici per a un mal desenvolupament i un pitjor final, que sembla de pamflet de fireta. Juga, a més, amb un element que irrita perquè pertany a la història de la seva filmografia: com a espectadors de les seves pel.lícules sabem que els finals del Shyamalan són diferents, especials. I durant tota la cinta ens mostra elements (que no desvetllaré) que fan pensar que tot tindrà un determinat desenllaç molt característic de la seva obra. En aquest cas, però, la decepció també torna a ser majúscula; i el fet no és que hagi d’estar obligat a fer el de sempre, però el que fa és joc brut jugant amb l’espectador d’una forma mentidera i falsa. I molt em temo que per falta d’idees.

Un altre element que cada cop em convenç menys són els personatges de les seves històries, que en molts casos sembla que interpretin fatal els seus papers a causa d’uns diàlegs que semblen idiotes i brometes o actituts que separen l’espectador de la narració de la història. No acabo d’entendre la seva manera de dirigir els actors, i si no va amb compte aquests li acaben desgraciant encara més allò que vol explicar, un fet que ja passava a la seva anterior proposta i que aquí torna a reproduir-se de forma inevitable. Una verdadera pena, i més veient que a d’altres cintes havia aconseguit més que bones interpretacions per part dels seus actors…

Així i tot encara és capaç de crear, dins la mediocritat de les seves últimes pel.lícules, moments d’inquietud elevadíssims, i té la capacitat d’inquietar amb una posada en escena acurada i original. També s’atreveix a filmar moments preciosos –el plànol de la noia misrant-se el mòbil sonant, com atemorida- i d’una qualitat que no està a l’abast de qualsevol realitzador –el moviment del vent “perseguint” els actors és fantàstic, i aconsegueix crear una tensió subtil força ben resolta a la majoria dels casos-. En sap, de filmar, és indubtable. Però abans a més de saber filmar també rodava bones històries, i això ara com a espectador i amant del cinema ho trobo molt a faltar.

 

Un autor, doncs, que si no va en compte deixarà de ser interessant per repetitiu i per la seva desmesurada –penso- producció: potser vadria la pena que s’ho pensés més i trigués una mica més a fer les seves pel.lícules. No cal fer-ne una per any, Shyamalan, si el resultat és el que ens mostres últimament. I tot i que en saps força i has estat capaç de regalar-nos autèntiques meravelles, encara no ets el Woody Allen de la tensió. I potser ho series si escullissis millor les teves idees alhora de filmar-les. Vosté mateix.

 

Sempre hi ha sorpreses, per sort. Ja en vaig tenir una de grossa en el seu moment quan vaig veure, fa una pila d’anys, una fantàstica pel•lícula que parlava d’uns nanos preadolescents que topaven amb una història de detectius els últims dies d’un estiu per al record de tota una infància. Aquella excepcional cinta es deia Stand by Me (Cuenta conmigo) i, sorpresa!, es basava en una relat curt de l’Stephen King, “el mestre del terror” literari. El mateix de Cujos, Carries, Christines, Its, Pets Samataries i demés, que demostrava com n’era de capaç de combinar drama, inquietud i intriga i esdevenia molt millor escriptor del que molts creien amb aquell “The body” que fou la inspiració per al Rob Reiner i els seus petits actors.

Després en vingueren més, de sorpreses, relacionades amb aquest paio de cara trencada i mirada perduda. I parlo de més adaptacions encertades que em van fer passar alguns moment de plena satisfacció veient en carn i os i de forma més que decent com es feia justícia a algunes novel•les que sempre vaig considerar molt més que simple literatura de gènere. Parlo de Misery, amb una Kathy Bates guanyadora d’un Oscar i que atemoria amb la seva interpretació; parlo també de Dolores Clairbourne (Eclipse total),novament amb la Bates, al voltant de la qual es va construir una pel•lícula per a mi poc valorada i d’una riquesa de matisos i sensibilitat extraordinàries… i és clar, parlo de la tremendament efectiva i fantàsticament realitzada The Shawshank Redemption (Cadena perpetua), on es narrava la història d’un pres innocent que mai perd l’esperança i acaba donant una lliçó de força i ganes de viure a tots els personatges –i espectadors- d’aquella mena de conte meravellós increïble i emocionant.

Aquesta última, juntament amb The green Mile (per mi no tant interessant com l’anterior) estaven signades pel mateix paio que ara dirigeix aquesta The mist (la niebla), el Frank Darabont, una producció que es desmarca de l’actual degoteig insuls i decrèpit de realitzacions mal dites de terror que envaeixen amb poques llums i menys idees l’actual cartellera. Les continuades revisions i remakes de cintes asiàtiques per part dels ianquis, unes revisions que només conviden al riure davant la total incapacitat de aconseguir res més que no sigui fer sentir a l’espectador vergonya aliena, han aconseguit que qualsevol afeccionat al gènere (per exemple jo mateix) no s’atreveixi a pagar una entrada per por a trobar-se amb alguna mena de subproducte de baratillo que fa ganes d’apretar a córrer. I així anem amb el tema. O anàvem. Perquè amb The mist les coses canvien, i ens trobem de nou amb una pel•lícula que torna l’esperança a la gent que, com jo, defenem a capa i espasa un gènere que quan està ben treballat és capaç d’explorar com pocs d’altres els comportaments humans i les relacions interpersonals en situacions extremes. Almenys quan aquesta és la pretensió de la cinta, que és el cas.

Que té The Mist d’especial? Aparentment res: la història parla d’una estranya nebulosa que apareix a l’horitzó d’un petit poble de –com no- Maine; la seva presència desvetllarà aleshores un terror amagat que traspassarà els límits de la raó humana. I això, que en un principi fa com mandra, es converteix amb l’excusa per a fabricar un entorn on una colla de persones tancades i sota pressió representaran tota una societat, l’americana, que sembla que en mans del King va caient i esmicolant-se poc a poc i de la forma més terrorífica. El que fa por, de fet, a The mist, no és la boira ni el que s’amaga al darrera. O almenys no només això, no es basa només en això. El que fa por és la gent, la incomprensió, i sobretot el fanatisme i el poder d’aquest en mans d’una supèrbia Marcia Gay Harden que fa posar la pell de gallina amb la seva composició histèrica i descontrolada –i gairebé diria que al•legòrica- de la idea de bogeria. El que fa por és la sensació de destrucció creada per la incapacitat davant el diàleg i el sentit comú i la força de la por per a destruir la voluntat humana i convertir-la en la seva titella desesperada. El que fa por és la gent, no el monstre que atemoreix la gent, i les conseqüències de l’actitud d’un grup de persones molt diferents i aparentment intel•ligents que en nom d’aquest mateix grup acaben convertint-se en una metàfora trista del que de vegades sembla que passi a la nostra societat.

La ràbia que acabes sentint veient la pel•lícula en comprovar com l’ésser humà es deixa arrossegar per l’extremisme i la irracionalitat del pànic degudament conduits per un personatge que és boig és equiparable a la que podem sentir, per exemple, quan analitzem els mandataris que estan al càrrec del poder internacional i en nom de la nostra seguretat actuen des del més absurd dels fanatismes i la més fastigosa de les conveniències, tapades rere el discurs de la moralitat i justificant el que és del tot injustificable. Aquest fàstic es fa explícit durant el visionat d’una cinta molt intel•ligent que combina elements de drama i de terror a parts iguals i que funciona en tots dos sentis de la mateixa manera, regalant-nos a més imatges d’una poesia visual increïbles que normalment no pertanyerien al gènere de terror. I parlo sobretot d’unes imatges finals, dins l’últim quart de film, que posen la pell de gallina. I en especial d’un pla fascinant -i gairebé oníric- que recordaré durant força temps: molt estrany dins una pel•lícula d’aquestes característiques i que demostra que dins el cinema de terror o fantàstic hi ha realitzadors d’una competència fora de tot dubte.

Interpretacions excel•lents, història efectiva i molt ben narrada, tensió i terror, reflexió… i entreteniment! Què més es pot demanar? Faig una crida a tots els afeccionats al gènere de terror i als que no ho són perquè facin un cop de cap i s’atreveixin a fer una visita a aquesta boira fabulosa que estic convençut us envairà i fascinarà de la mateixa forma que va fer amb mi. I si no és el cas, almenys no us avorrireu, que ja es prou pel preu que es paga avui dia per una entrada.


(aquí teniu un dels culpables de la èpica que transmet la saga del doctor Jones… el John Williams i una de les seves partitures més conegudes: http://www.youtube.com/watch?v=OCgJACYsOSo&feature=related )

Direcció: Steven Spielberg.
País: USA.
Any: 2008.
Durada: 124 min.
Gènere: Acció, aventures.
Intèrprets: Harrison Ford (Indiana Jones), Cate Blanchett (Irina Spalko), Karen Allen (Marion Ravenwood), Ray Winstone (Mac), John Hurt (profesor Oxley), Jim Broadbent (Dean Charles Stanforth), Shia LaBeouf (Mutt Williams).
Guió: David Koepp; basada en l’argument del George Lucas i el Jeff Nathanson.
Producció: Frank Marshall.
Música: John Williams.
Fotografia: Janusz Kaminski.
Muntatge: Michael Kahn.
Disseny de producció: Guy Hendrix Dyas.
Vestuari: Mary Zophres.

A mida que em foto gran m’agrada més sentir-me, de tant en tant, com una criatura. I amb dos dies de diferència i per dos motius que tenen a veure amb el mateix, el doctor Jones i les seves aventures, això és exactament el què m’ha passat.

Aquest dijous 22 de maig vaig anar al cinema a gaudir de l’ultima de les aventures de l’Indiana Jones, i com podeu imaginar aquest és el primer motiu de la meva primera regressió infantil –en positiu- de la setmana; fins aquí cap problema. La segona, però, ha estat avui al tren quan el meu bon amic Benet m’ha comentat que llegint sobre aquesta estrena es va adonar que ja havien passat 19 anys des de l’ultima aparició d’aquest heroi a la gran pantalla. No m’ho podia creure. Del 89??? Tant és així que li deia, al respecte de la observació i equivocant-me totalment que no, que ho havia llegit malament. SEGUR. Que no podia ser, home! Que l’ultima de l’Indiana, The Last Crusade, no podia fer dinou anys que s’havia estrenat, que en feia menys. “És de mitjans dels 90”, li deia jo, per convèncer-lo (i convèncer-me a mi mateix) que no feia tant de temps, i que no ens estàvem fent tot lo vells que en realitat sí ens estem fent. Potser no iaios, però sí més grans. I lo fumut del cas és que sí que havia llegit bé i que tenia raó: sí que en fan 19, de la peli amb el Ford i el Connery, per a mi la millor de -l’ara i de moment- tetralogia Indianòloga… i amb diferència.

I és que per a tots i tothom passen els anys. Per a mi, per al Benet, per al paio que duia un barret marró a l’estrena de la peli i que tenia almenys 10 més que jo, per al Jose, que em va acompanyar, per al Marc, el més gran dels seus admiradors que jo conegui… Per a tots. I ja podia el personatge beure del calze sagrat al final de la seva última aventura, o solvatar totes les seves corredisses amb el somriure enganxat a la cara, que aquest fet és inevitable. I és que el doctor Jones, como todo hijo de vecino, s’ha fet gran.

Així que tot content, desitjant durant tot el dia que arribessin les 22 hores i amb aquelles ganes de criatura que em dominaven sempre abans d’una d’aquelles estrenes que sempre em posaven la pell de gallina, em vaig disposar a aposentar-me amb un paquet de crispetes a la meva butaca, tot esperant fer-me un cop més, deu anys –o 19- més jove del que ara mateix sóc. Pretenent que la màgia del cinema que tantes vegades m’ha dut a la felicitat i m’ha fet somriure i gaudir anés una mica més enllà i em convertís en el ninyato que devia ser quan vaig anar a veure al Palau Balanyal’ultima de les seves aventures. I ho volia de debò, això. I en tenia tantes ganes i estava tant emocionat que vaig esbombar per tot arreu que aquell vespre aniria a l’estrena de la nova de l’arqueòleg del barret perquè em tornés a dur a l’interior de tota una mitologia fantàstica que aconsegueix amb la seva sola existència definir sense paraules el que vol dir el cinema d’entreteniment i de qualitat, és clar.

I en començar, allò semblava el Liceu de Sants. I m’encanta: tot el cinema Aribau, dels pocs de sala gran que per desgràcia queden a Barcelona, destil•la un ambient de festa que només es pot comprendre quan s’estimen de debò les pel•lícules perquè han estat capaces de donar-te molt més que una simple història. Aplaudiments espontanis de la gent només aparèixer a la pantalla la tipografia verda que anuncia que immediatament s’iniciarà una projecció de la Lucasfilm i bogeria total quan l’ombra de l’heroi es col•loca per primer cop el barret, amb crits i –estic convençut- alguna que una altra llàgrima de qui es deixa anar dins el joc de l’engany que poques coses com el cinema és capaç de produir en l’ésser humà. I amb els primers compassos de la partitura del Williams, la cosa ja està desbordada, i tot i que la gent es va controlant s’hi detecta aquell entusiasme del cinema de barri que s’ha perdut i que només en poquetes ocasions (com aquesta) es pot tornar a recuperar de manera momentània.

La pel•lícula es desenvolupa i ens mostra un Indiana Jones cínic, com sempre, ben plantat i amb –encara- un físic que li permet fer certes accions sense que resultin ridícules; i el guió ens va explicant una història que et manté enganxat a la butaca amb la força de les imatges que tradueixen les paraules del Koepp i el carisma d’uns actors que aconsegueixen enxampar-te i semblen com el veí de casa teva. Però alguna cosa no acaba de rutllar…

I no, no acabo de rutllar del tot. Perquè malgrat quan surto del cinema la sensació és positiva, sento una fiblada de decepció. Una decepció que en analitzar-la és conseqüència d’algunes coses: en primer lloc, la sensació que el producte artesà del cinema d’acció ben parit i ben produït dels vuitanta i noranta – o abans- s’ha esvaït una mica darrera un cert abús del medi digital –sobretot a la última part de la cinta- que li ha robat enginy a la manera de plantejar la posada en escena i sensació de versemblança al que a les altres pel•lícules del Jones era inversemblant, però que et creies perquè era la màgia del cinema. I del cinema artesà, del manufacturat, encara que fos amb quantitats industrials de dòlars al darrera.

Després està la història. No acaba mai de ser interessant, i enganxa perquè està ben narrada i millor desenvolupada barrejant-hi en ella acció i diàlegs amb ganxo, i el carisma tot-terreny d’un Harrison Ford que encara aguanta la mirada amb decència i dignitat. Enganxa perquè quan es baralla sembla que encara facin mal els seus cops de puny –els que dona i els que rep-, i enganxa perquè tot el que hi ha al darrera de la producció sap fer molt bé la seva feina. Però la història, repeteixo, és molt i molt fluixa. I sense desvetllar el final –ni se m’acudiria- us diré que el que aconsegueix el seu desenllaç és allunyar encara més l’espectador (o a mi, en aquest cas) de les històries anteriors del Jones, arrelades al terra de fang d’algun territori perdut que el seu personatge s’havia entestat a conèixer o a on havia arribat perseguint l’objecte de torn que s’havia proposat aconseguir.

Un altre punt de distància amb la pel•lícula m’l va produir, em penso, la falta d’un dolent temible, carismàtic i amb la mateixa intensitat dramàtica i el mateix interès que el que és el seu antagonista positiu, l’Indiana Jones. I és que quan tens un personatge com ell, i amb la presència, força i tirada que s’amaga rere tot el que significa -i ha significat- per a generacions senceres de cinèfils malalts de cinema de tot arreu, cal posar-hi un adversari a la mateixa alçada; i això la Cate Blanchett –que és una de les meves actrius preferides, sinó la que més- no ho aconsegueix per moltes mirades fredes i ganes que hi posi. Aquí “el dolent” no està a l’alçada, i a qui representa tampoc, o almenys no de la mateixa forma que ho estava el Hitler i el nazisme a les seves predecessores.

I és clar, tot plegat se’n ressenteix, d’aquestes coses. I si hi afegim que la època també ha variat i que ara ens trobem als cinquanta, on certs aspectes culturals i tecnològics també han variat i contrasten penso que negativament amb el personatge principal -i tot el que significa- i la seva forma d’actuar, entre d’altres coses perquè resulta un pèl desfasat sobretot en calçar-se el fuet, doncs ens trobem que es perd una mica la força de l’original de fa uns anys i la bomba de rellotgeria perfectament organitzada que és la pel•lícula es desactiva una mica, cosa que no passava a les anteriors entregues de la saga –o si més no, a la primera i la tercera-.

Malgrat tot, parlem de l’Indiana Jones. I la seva estela de mite és tan incomparable dins el món del cinema que podem parlar, com estic escoltant aquests dies, de l’últim gran heroi contemporani que ens queda. I això té un pes específic tan fort que seria complicadíssim que la decepció anés més enllà que això que he explicat, amb la qual cosa ens trobem, en el pitjor dels casos, amb una pel•lícula que et fa gaudir de principi a final, que no fa que miris el rellotge, que riguis –potser no tant que t’emocionis com amb les altres tres- i que tornis de nou a convertir-te en un marrec amb somnis d’aventura que quan sortia del cinema desitjava ser director de cinema per a fer amb tothom el que l’Spielberg acabava de fer amb mi: que el somni de la irrealitat et transportés a un món on tot era possible, malgrat la merda t’arribes fins les orelles. I per tot això sempre li deuré un respecte, a les aventures del doctor Jones. Tant de bo el pas del temps –i les més que probables futures seqüeles- també el respectin a ell i al que signifiquen les seves pel•lícules.

I a l’endemà a treballar. I amb 20 anys més a l’esquena.

Indiana, cabronàs: passa’m el calze, que vull ser immortal!

Pàgina següent »