llocs web


 

P H E N O M E N A

Lose lose lose lose lose lose lose lose YOU LOSE


– Ara Juli, ara!

La llum travessava la runa de la casa abandonada. Dins d’ella, el Juli competia i per primer cop, estava a punt de vèncer. I per aquest motiu, la seva mare no podia deixar de cridar-li, articulant mots encadenats fruits de passions reprimides rere la catàstrofe, la d’un fill incapaz de vèncer.


– Ara Juli, ara!

No ho sabia. Aleshores. Que les paraules eren feridores. No va entendre que els seus mots podien desencadenar la catàstrofe de la competivitat. No podia competir perquè se sabia perdedor, i ara havia de fer-ho pel desig d’una mare desesperada. I atés per la seva indecisió, el Juli va deixar de competir. Va aturar-se.


– Ara Juli, ara!

No va deixar de dir aquelles paraules ni tant sols quan el Juli va travessar aquell paisatge devastat per les pors d’altres inmaculats perdedors, de la mateixa manera que va deixar de dir-les quan les mans del seu fill van escanyar el coll d’una mare que va saber el que volia dir, i ara de debó, “competir” pel seu fill.

 

– Ara calla, mare. Ara calla.

(tasteu una mica i veureu…: http://youtube.com/watch?v=3cVzHeJ0Z3I  )

 

Direcció: Rian Johnson.
País: USA.
Any: 2005
Durada: 110 min.
Gènere: Drama
Intèrprets:
Producció: Ram Bergman i Mark G. Mathis.
Música: Nathan Johnson

Fotografia:
Steven Yedlin
Disseny de producció: Jodie Tillen
Vestuari: Michelle Posch

 

El Rian Johnson va encarar el seu projecte amb l’encert que de vegades enlluernen les òperes primeres dels que al futur immediat seran el millors realitzadors. I la seva Brick va fer tremolar els cinemes del Sitges de fa dues temporades amb una capacitat per sorprendre molt inesperada, vistes l’edat i l’experiència del director, i a mi em va fer tapar la boca que sovint els descreguts obrim per pur caprici i fins i tot per desencant, davant la visió reiterada de films, un rere l’altre, durant els 10 dies que arriba a durar un Festival. Perquè és en aquest marc que els ulls se t’obren de bat a bat i tornes a creure amb el cinema i la seva capacitat per transportar-te als llocs més interessants quan apareix una joia com aquesta cinta, per molt comuns que aquests llocs  siguin dins el setè art.

 

I això és el primer destacable a Brick: els llocs comuns que no importa que ho siguin. Els tòpics que no molesten. La reivindicació d’un gènere, el negre, l’anomenat cinema noir, mercès a la imaginació d’un artista que ha sabut recrear tot l’esperit de les produccions que comptaven amb gent com el Bogart, la Grahame, o la Lara Turner, i móns com el del Raymond Chandler (autor de El sueño eterno i guionista, entre d’altres, de Extraños en un tren) i el Dashiell Hammet (novelista de Cosecha roja o el halcón maltés). I més cap aquí en el temps, fins i tot fa pensar en grans pel·lícules com el Miller’s crossing dels Cohen o el Blue Velvet (o els Twin Peaks televisius) del Lynch. Destaca, a més, per la seva capacitat d’embolcallar una acció dins una mena de microcosmos atemporal on no importa tant la versemblança del seu funcionament com el desenvolupament d’una història que cinematogràficament funcioni i produeixi el plaer de l’espectador. I és molt, el plaer que ens proporciona Brick.

 

El Johnson va saber construir una història de detectius cedint el protagonisme als adolescents d’un institut de tocs gairebé irreals i obviant tot un món, el món exterior, el món adult –només present en comptades i ridícules ocasions-, per descarregar tot una cortina aïllant al seu voltant i tancar l’espectador a un univers nou i excitant i de poques referències reals. Aquest món estrany i diferent capacita el seu protagonista -dur com el diamant i perspicaç com el mateix Sherlock Holmes-, el Brendan, de la força i la intel·ligència necessàries per resoldre un assassinat i tota una trama de droga i corrupció en mans d’un grandíssim Lukas Haas, actor que dóna vida a un The Pin que circula entre el mite i la realitat. Un argument simple que va recargolant-se –i aquí hi destacaria l’únic però del film, que a alguns moments complica massa la trama- fins a arribar a una conclusió que molts ja voldrien per les seves mal acabades pel·lícules. Una història plena de girs argumentals i sorpreses que fan aparèixer el somriure a la cara dels espectadors en reconèixer durant el metratge de la cinta tantes i tantes històries que ja havia vist dins el cinema més clàssic però aquest cop protagonitzat per uns jovenets amb un descar impropi de la seva edat –i d’una primera pel·lícula-.

 

M’agradaria destacar pel damunt de tot la capacitat per narrar visualment i sense massa pressupost escenes d’una alta complexitat tècnica, com la persecució entre un desconegut i el Brendan, o la batalla final als baixos del pis de The Pin on molts s’hi jugaran quelcom més que la vida. També el sentit de l’humor, amb moments deliciosos com el de la mare del Lukas Haas oferint al Brendan un got de suc a casa del seu estimat fillet, o algunes de les topades entre el Tugger i el protagonista, que en cap moment deixa de mostrar una imatge de seguretat malgrat li caiguin del cel les mil i una bufetades. Però sobretot la intensitat de l’entorn que aconsegueix crear el Rian Johnson, gairebé teatral, que fa que l’espectador de The Brick no deixi mai de tenir la sensació que viu una història seriosa i complexa sense caure mai en el ridícul, quelcom que seria tremendament fàcil a mans de qualsevol altre que no dominés com aquí demostra fer-ho el realitzador la direcció d’actors (tots estan EXCEL·LENTS), la seva capacitat per a engegar uns diàlegs fantàstics i sobrats de força i l’esquelet principal de la història – un fet que no era gens fàcil d’aconseguir amb aquest material, per cert-.

 

Un film, doncs, que conté tots i cadascun dels elements necessaris per gaudir de qui es decideixi a contemplar-lo, i que està fet des de l’estómac d’un primer tast pel cinema. I un director que de ben segur ens donarà molt al futur Gaudi-lo, sisplau, que val moltíssim la pena.

 

Martyrs és la pel·lícula mes extrema que he vist mai”. Àngel Sala, director del Festival internacional de cinema de Catalunya ( Sitges 2008 )

 

M’encanta l’estiu. La platja que no trepitjo, els turistes que no em deixen passejar tranquil per la Rambla, la calor que se m’enganxa al cos fent una fina pel·lícula humida que és capaç d’enxampar mosques i insectes com una teranyina… MMMMmmmm… tot sembla resolt a aconseguir que perdis la paciència si no fos perquè realment M’ENCANTA l’estiu. I una de les coses que més m’agraden té a veure no tant amb el que aleshores (ara) hi passa, sinó més aviat amb les notícies del què passarà en breu. I en especial, les relacionades amb el Festival de Sitges.

Esmorzo els meus 4 euros amb 10 a la cafeteria del carrer Ferran: la meva mitja xapata de formatge i pernil a la planxa, aigua i tallat van baixant per la gola, i aleshores llegeixo a El periódico una notícia relacionada amb la 41ª edició del Festival que se celebrarà del 2 al 12 d’octubre. Comencen parlant de l’homenatge, enguany, al 40 aniversari del 2001: A Space Odissey del Kubrick i continuen amb algunes pel·lícules –ja confirmades- que entraran a concurs dins la secció Oficial fantàstic. Foto el camp de la cafeteria: allò no és prou per a mi. Necessito veure la web oficial del Festival. Necessito més informació. La xapata resta podrint-se al damunt de la taula, i només em queda temps per pagar. Res més.

 

Pujo la Rambla esquivant estàtues humanes, trileros, polis i guiris. També bicicletes mig tarades del Bicing que semblen taques vermelles movent-se amunt i avall sense gaire ordre i fent eslàloms perillosos entre les figures humanes, estàtiques o en moviment. Els temps es dilata i es fa llarg i la meva imaginació es dispara pensant en el què d’aquest any al Melià Gran Sitges

 

Arribo a casa i consulto la web. I hi veig això: http://www.cinemasitges.com/ct/index.php?a=news_fitxa&idNot=305

 

Val, no és massa. Però és un començament. I si no ho creieu, mireu aquests tràilers…

 

Vinyan, Fabrice du Welz http://www.youtube.com/watch?v=RuER0LJDZok

Martyrs, Pascal Laugier http://www.youtube.com/watch?v=9EOajUNs9gw

Surveillance, Jennyfer Lynch http://www.youtube.com/watch?v=QT2dy7WogTI

Let the right one in, Tomas Alfredson http://www.youtube.com/watch?v=vreC0pWNObU

La possibilité d’une île. Michelle Houellebecq http://www.youtube.com/watch?v=YrxtoKAvtWI

The Chaser, Hong-Jin Na http://www.youtube.com/watch?v=0obDVN36HDU&feature=related

Blindeness. Fernando Meirelles http://www.youtube.com/watch?v=iiEEcCls8AA

 

Torno a la meva rutina diària. I ja en tinc ganes, de corbes de Garraf.

Direcció i Guió: Alexander Sokurov.
Països:
Rússia i França.
Any: 2007.
Duració: 96 min.

Gènere: Drama
Intèrprets: Galina Vishenvskaya (Aleksandra), VAsily Shevstov (Denis), Raisa Gichaeva (Malika)
Producció: Andrei Sigle
Música: Andrei Sigle
Fotografia:
Alexander Burov
Muntatge: Sergei Ivanov
Vestuari: Lidiya Kriukova

 

Molts cineastes han estat qualificats amb l’etiqueta de la autoria, però pocs s’ho mereixen tant com l’Alexander Sokurov; i és que aquest realitzador rus ja va demostrar amb cintes com Padre e hijo, Dolorosa indiferencia o la comentada aquí fa uns mesos El arca rusa que és gairebé un miracle que el seu cinema s’hagi fet visible –almenys una part- dins d’aquesta “invisibilitat” que ara tants especialistes de cinema comenten que ha “emmalaltit el setè art. Una invisibilitat que desafortunadament marca el progrés d’un art que ens arriba com a producte i no tant com a experiència creativa per l’evolució del propi cinema, i que segons alguns pensen està desvirtuant els gustos dels espectadors i allunyant-los de la possibilitat legítima de rebre peces interessants i molt més properes a la seva intenció primordial. Una invisibilitat que està maleducant-nos i allunyant-nos de conèixer més i millor les claus d’un cinema cada cop més dirigit a l’espectacle i menys respectat com a transmissor de les idees d’un determinat realitzador. Tot són opinions, però el que sembla ben cert és que acabem veient el que apareix als circuits habituals i el que se’ns promociona, i no tant el que escollim. O més aviat escollim sobre el que se’ns proporciona, amb la qual cosa la nostra elecció és plenament condicionada per molt que un vulgui desmarcar-se d’aquest fet. On queda la resta que no arriba i que es filma any rere any, sembla que unes 4000 produccions arreu del món sencer? “Y nunca más se supo”. És el cinema invisible (dades de Cahieurs du cinema, número del juliol-agost d’aquest any).

 

De tos aquests “autors” el Sukurov manté encara un bon equilibri entre el que és capaç de crear, que no és pas cinema de factura fàcil, i la seva distribució a les sales de cinema, malgrat mai com tots desitjaríem, evidentment. I això no és habitual a un moment en que fins i tot cintes de gent com el Gus Van Sant o el Francis Ford Coppola, figures ja públiques i aparentment contrastades a la taquilla i la crítica, no tenen lloc dins aquesta distribució i dormen i es coagulen a les seves llaunes fins que algú hi aposti prou com per fer-les “existir” , fer-les “visibles”. És, per tant, el Sokurov, un autor amb majúscules que continua fent i rodant allò que li ve de gust i de la forma que li ve de gust i continua apareixent amb certa regularitat –encara que  potser no tant com voldríem- per les cartelleres, un fet que s’agraeix com a mínim per poder tastar de tant en tant un tipus de cinema que és en definitiva el que prové de la necessitat més bàsica d’un creador a comunicar i expressar-se, i potser no tant de guanyar calers de forma compulsiva.

 

Aleksandra és una cinta que se situa a la guerra a Txetxènia, però que podria situar-se a qualsevol altra guerra. I de fet, el Sokurov desvia la seva mirada d’aquest conflicte o millor dit, li concedeix el protagonisme suficient com a marc de l’actuació d’un personatge, l’Aleksandra, una senyora ja gran que va a a visitar el seu nét Denis a una de les unitats de les tropes russes; i és a través d’aquesta actuació que l’autor fa una mirada demolidora a qualsevol conflicte armat i permès per la mà de l’home.

 

A aquesta unitat que visita l’Aleksandra es desenvolupa una història, que no és exactament història tant com passeig i mostrari gairebé oníric del que allà dins succeeix, amb un punt al·legòric i crític aconseguit des d’una subtilesa i una cura poc vistes en general a una sala de cinema. L’Aleksandra, aquesta àvia del Denis que acaba essent àvia de tota la companyia militar i de tots els qui la coneixen esdevé observadora particular d’una situació vergonyosa i que no té més justificació que la del propi conflicte, que existeix perquè l’ésser humà l’ha creat encara que ni ell mateix comprengui la seva existència. Els ulls dels soldats, convertits en infants melancòlics i desitjosos de que se’ls mimi i se’ls estimi reflexan la perplexitat d’un dia a dia que els ha convertit forçosament a màquines de matar i protectors d’un no-sé-pas-què-ni-en-nom-de-qui, i d’una pàtria que a un moment especialment preciós del film es posa a debat, i que s’ha convertit més en un motiu de lluita que en un concepte entenedor o comprensible. El passeig sense rumb d’una dona ja gran que és tossuda com una mula sembla desplegar un mantell d’estimació i esperança a tot un grup d’homes-criatures que estan assolats per la por al que fan i la seva llunyania amb allò que s’estimen. Així, els qui lluiten per la “pàtria” defensen més un fet territorial que no pas espiritual, que és allò que al final desmotiva, desencisa i destrossa al soldat quan alça l’arma i dispara en nom d’aquella. La manca de proximitat amb la vertadera pàtria, l’espiritual i personal, farà que l’Aleksandra esdevingui el més proper al record afectuós que aquesta colla de gent pugui tenir en una situació com la que es planteja. I d’aquí la força del personatge i la seva figura, gairebé pietosa, que tots respectaran malgrat les seves constants protestes. L’Aleksandra és el motiu de la lluita, la sapiència d’un col·lectiu que cal respectar i que és capaç de despertar la melancolia amb una sola mirada, perquè desprèn estimació i humanitat. Dins tota aquella mentida.

 

La pel·lícula, però, no és gens fàcil, i més d’un i de dos dormien un cop finalitzada la projecció. El seu ritme és parsimoniós i el seu realitzador no es deixa portar per la necessitat bàsica d’un espectador, que demana que se li expliqui quelcom el més aviat possible i no se l’entretingui amb allò que no cal. Que se li facilitin les claus per a comprendre. Les mirades, les pauses, les cares a les fosques observant-se.. tot a Aleksandra forma part de la necessitat de comunicar sentiments i sensacions al públic més que no pas de solucionar-li les seves urgències, sobretot quan l’argument de la cinta queda més a un segon pla en ser una altra la seva principal intenció. Així, hi ha lentitud, pausa i camí de llarg recorregut però totalment justificats –i necessaris-, i el problema pot aparèixer molt més en el fet que l’espectador comprengui el què es pretén o fins i tot ho accepti. I això no són judicis de valor, no serà millor ni pitjor persona per a acceptar-ho… però sí potser millor espectador: perquè val la pena plantejar-se quin tipus de cinema estàs disposat a visionar i per què, sense culpabilitats i tenint ben clar el que es busca quan es va al cinema. Pot no agradar-te alguna cosa, però el que és interessant és saber el perquè i els motius pels quals no t’ha agradat, i no perdre mai la capacitat crítica (ni autocrítica).

 

Amb Aleksandra el Sokurov torna a demostrar via pràctica el que és capaç de fer el cinema quan es construeix des de perspectives personals, úniques i compromeses. De tota manera, no ens enganyem: només crea qui pot fer-ho, i només uns pocs estan a l’abast de fer-ho amb els mitjans del Sokurov, per desgràcia. Aprofitem-nos, doncs, i anem a veure les seves pel·lícules sempre que puguem, perquè potser algunes d’elles no les veurem mai, i per desgràcia  acabaran convertint-se en part d’aquest cinema invisible que tan injustament està tractant tothom, des de realitzadors a públic en general.

Atreviu-vos…….

 

 

Direcció i guió: Michael Haneke.

Països: Àustria i  Alemanya.

Any: 1994.

Durada: 95 min.

Gènere:

Intèrprets: Gabriel Cosmin Urdes, Lukas Miko, Otto Grünmandl, Anne Bennent, Udo Samel, Branko Samarovski, Claudia Martini, Georg Friedrich y Klaus Händl

Producció: Veit Heiduschka

Fotografia: Christian Berger

Muntatge: Marie Homolkova

Disseny de producció: Christoph Kanter.

Vestuari: Erika Navas

Premis: Sitges 1994: Pel·lícula i Guió

 

 

Un noi copeja amb la seva pala de pingpong les pilotes que va enviant-li una màquina sense parar durant tres minuts. El pla és fix, el noi, la seva pala i una xarxa mal col·locada. I la màquina escopint pilotes blanques. Ja està: tres minuts que semblen 20. I tres minuts que posteriorment mostraran com el mateix noi comet tres assassinats en un banc, amb una càmera que el seguirà sempre sense ensenyar el que passa fora de l’enfoc del mateix nano i la seva acció. De nou tres minuts, però tres minuts que semblan un de sol. El Haneke dilata i contrau el temps i certifica la seva capacitat per transgredir les normes de la lògica narrativa, proporcionant a l’espectador 71 fragments d’una realitat que són varies –tantes com possibles espectadors de la mateixa hi podrien haver-, i que conflueixen  a una de sola, que és l’única concessió que pertany a la narrativa cinematogràfica que es permet el director de fer perquè sinó fos així no existiria com a pel·lícula. Tot plegat una mirada al dia a dia des de l’òptica del fora de camp i la descontextualització primera per arribar a la contextualització segona, una contextualització que no agrada per la seva cruesa i per exigir de la nostra reflexió a posteriori.  Un… dos… tres minuts. Heu vist res més angoixant?

 

L’abandó del sentit, primer, del concepte de la catarsi col·lectiva -que provoca qualsevol espectacle que funcioni per ser observat per molts- per arribar a la catarsi personal, no compartida, aquella que prové de la reflexió pura i dura sense contrast amb la de ningú altre. L’espectador de les pel·lícules del Michael Haneke pot acabar renegant del que veu precisament per trobar-se sol i desemparat davant la imatge que no existeix tant com a motor d’una determinada narrativa cinematogràfica com la coneixem en la seva vessant més habitual, sinó que existeix com a pretext per a intuir el que hi passa fora d’ella, més enllà de l’enquadrament de l’objectiu de la càmera. Per insinuar el que de debó és important. L’espectador contempla escenes llargues com les que observaria al seu dia a dia i el cinema deixa de ser un instrument d’entreteniment o d’informació per passar a ser un element més que pertany a la nostra manera de veure la realitat, de la nostra rutinària i poc emocionant manera d’observar els fets que ens envolten. El rebuig primer de l’espectador és, doncs, més que evident: no pretén anar al cinema a veure allò que veu des del sofà de casa seva o de camí de la feina, pretén que el cinema reconstrueixi un fil narratiu perquè ell pugui ser partícip passiu del que se li mostra. I pretén un punt de vista, un reflexió que pugui ser rebatuda o criticada. Amb el Haneke desapareix la participació passiva i el que mostra no deixa de ser una de les moltes realitats que qualsevol de nosaltres podria decidir observar, amb la diferència que aquí que escull és el realitzador. I a més, no rep una explicació ni una conclusió que validin una possible reacció –favorable o desfavorable-, un fet al que no està acostumat i que pot arribar a irritar-lo. El que observarà aquí l’espectador serà una escena determinada amb el mateix tempo que marcaria la pròpia realitat que qualsevol de nosaltres observés dins el seu dia a dia.

Però el que interessa és el que passa a les altres cares de la realitat, les altres mirades, les què el seu cinema només insinua. El que succeeix fora de camp. Aquí el Haneke obliga a (re)construir i l’espectador deixa de ser passiu i li cal fer l’esforç d’anar col·locant les peces d’allò que o bé no es mostra o bé s’insinua, o no tindrà resultats i el trencaclosques restarà sense resposta. I és en aquest procés on apareix la incomoditat, primer perquè no s’espera del cinema que hagis de fer tal esforç i segon perquè pot ser irritant reconèixer que el que es veu a la pantalla no és més que el que ha decidit un altre que s’ha de veure, quan el que semblaria interessant quedaria fora d’aquest pla. Es dona a l’espectador aquella informació que aparentment no necessita saber, però que és a la realitat la que tindria. El cinema del Haneke deixa de construir una història i fa que l’espectador no comprengui el que s’espera d’ell i necessiti reflexionar sobre el que ha vist, que a més no li resultarà gens agradable. I finalment no rebrà una conclusió clara.

 

Els 71 fragments d’una cronologia de l’atzar, com Caché o Funny Games, desperten sensacions contradictòries i culpabilitats a l’espectador. I en relació a la primera, ho fa perquè ens deixa mirar pel forat d’un pany el que és previ i paral·lel als fets que qualsevol altra cinta faria protagonista de la seva estructura narrativa. Se’ns mostren totes aquelles persones relacionades amb el que serà el desenllaç del motiu aparent de tot el que s’explica i la seva vida dins l’ordre que ens condiciona a tots. I observem com diferents personatges de diferents classes socials, amb diferents feines i diferents problemàtiques van engegant com poden els seus respectius dies i solventen –també com poden- els seus problemes, i de vegades no de la manera que ens agradaria. I no entenem la mirada perquè busquem sempre, com a públic, el que estem acostumats a rebre del cinema: un determinat ritme narratiu i l’elisió d’allò que no cal explicar perquè alenteix tot el procés. I , és clar, busquem sempre el fet compartit que en teoria vehicularia tota la història i ens permetria el comentari comú, perquè es pot comentar el que s’explicita, però no tant el que un s’ha imaginat o ha percebut que es volia transmetre. En comptes d’això anem entrant dins els trossets de les vides d’una sèrie de persones igual que entrem a l’explicació de les notícies quan veiem la televisió, però amb tota aquella informació que allà no se’ns mostra perquè no ens cal saber-la, tal i com decideix l’actualitat informativa. Així, els telenotícies ens diuen el què ha passat mentre que el Haneke ens omple els buits dels fets que fan que existeixi la notícia en sí mateixa. I com aquests fets no semblen rellevants en aparença i no ens interessen tendim a sentir-nos enganyats, quan el que ens mostra és més aprop que mai del que necessitem saber si realment volem saber què ha passat. I encara ens podem sentir més enganyats quan tampoc s’explica el motiu de tota la història o una determinada opinió.

 

I és en aquest últim punt on rau tota la càrrega, la més dura, del missatge del Haneke. Els que ens explica, descontextualitzat al seu inici, sense mostrar el que sembla que sigui necessari mostrar, amb constants el·lipsis temporals i talls –fragments- que passen indiscriminadament l’un després de l’altre acaba expressant el sense sentit de les accions més estranyes, depravades o injustes mogudes per l’atzar de trobar-se a un lloc determinat i a unes circumstàncies determinades. La no explicació, a més, de les causes de l’actuació dels personatges fan que l’espectador hagi de pensar a buscar-les amb el que se li ha mostrat, i aleshores queda perplex en veure que el que se li ha mostrat pertany al que seria més aviat incomprensible. I la mostració d’escenes tant senzilles com dos joves jugant al mikado mentre decideixen què s’hi juguen, o la història d’un matrimoni que no passa pel seu millor moment i prova de sortir-se’n amb l’adopció de dues criatures, la segona en no quedar contents del resultat de la primera com si aquesta hagués estat un mal experiment o un joguet defectuós, passa a ser no només important sinó necessària per entendre que ens movem dins la preocupant i atzarosa esfera del que no es pot controlar perquè no té més sentit que el simple fet d’existir, amb la preocupació obvia de recordar-nos a cada moment que si existeix és perquè nosaltres així l’hem creada i som partícips d’ella. O si més no, que actuem de vegades de formes que com a mínim serien sospitoses, o deutores de la desesperació i l’egoisme i la manca de reflexió. És la por a sentir-nos responsables de viure a una societat que contempla, mentre sopa, llegeix o practica sexe les escenes més vils i reprovables a una caixa quadrada que “informa” dels successos rellevants del dia, i que no deixa de ser només una mirada a un fet determinat i al seu desenllaç, sense més necessitat que la de ser informativa. Sense fer-nos reflexionar, com ho fa el Haneke amb les seves pel·lícules.

Pàgina següent »