llocs web


Direcció i guió: Michael Haneke.

Països: Àustria.

Any: 1997.

Durada: 108 min.

Gènere: Thriller.

Intèrprets: Susanne Lothar, Ulrich Mühe, Arno Frisch, Frank Giering, Stefan Clapczynski, Doris Kunstmann

Producció: Veit Heiduschka.

Fotografia: Jürgen Jürges.

(aquí teniu el tràiler… http://es.youtube.com/watch?v=rzpzpe_8gHQ no us recorda l’estil d’algú altre, igualment genial? No us talleu: digueu el qui penseu, si us ve al cap)

 

 

En previsió de l’estrena, aquest divendres, dels Funny Games “versió americana” del Michael Haneke, i tenint en compte que molt em temo que estem davant un nou “remake/calc” del tipus Psycho del Gus Van Sant –amb la diferència que en aquest cas és el mateix realitzador de l’original, el Haneke, qui l’ha dut a terme-, he trobat la necessitat d’escriure sobre aquesta pel·lícula tremenda, ansiosa, genial, que respira i sua tensió per totes bandes i que –penso- no necessita més revisió que la del propi visionat de l’original.

Hi ha moltes cintes de gènere que han volgut encarar i revisar els mecanismes de la por i el terror, i n’hi ha d’entre elles també moltes que van encertar fent-ho, ja fos per l’adequada execució de la seva intenció o per la transmissió, més formal, del “mal rotllo” a l’espectador.

D’aquestes últimes en destacaria l’Alien del Ridley Scott -un monument al ritme pausat de l’angoixa i també a la (de)mostració dels terrors més primigenis com la soledat, la foscor i el que és desconegut-, The Texas Chainsaw Massacre del Tobe Hopper –que mostrava amb sequedat documental la violencia més instintiva  amb una narració  des de l’estómac que tallava la respiració-, el Henry, Portrait of a Serial Killer del John McNaughton –obra gairebé naturalista i bruta, i manual absolut de la psicopatia desbordada- o, més contemporàniament, l’A l’interieur, una obra pendent d’estrena de la que ja havia parlat a un post de l’octubre.

Però aquests Funny Games del 1997 aconseguien quelcom que les altres films esmentats no aconseguien, o almenys no de la mateixa manera. Presentava –i presenta- unes propostes noves i arriscadíssimes que la feien especial i diferent. I ho aconseguien gràcies a aspectes curiosos com el de la comunicació que s’estableix entre entre la història narrada i la realitat, un comunicació que esdevé un joc pervers i malaltís que ens proposa el seu director i que es basa en un diàleg visual –en certs moments- entre algun del seus personatges i l’espectador, fent lo a aquest últim partícip d’una barbàrie descomunal envers una família feliç i aburgesada que només volia passar unes vacances tranqui-la; una barbàrie què, per cert, va in crescendo fins a desembocar en un desenllaç sec i directe que et travessa l’estómac sense contemplacions .

Gràcies a aquest diàleg es molesta, es destorba i fins i tot s’indigna a un espectador que normalment participa de forma passiva en l’espectacle del cinema, un espectacle que normalment ja està “dat i beneït” via guió i que en el seu desenvolupament normal cauria a l’oblit en acabar l’escena última de la cinta que es visiona. Però no és el cas a Funny Games. Aquí, aquest encertat i obscur joc que pica l’ullet (mai millor dit) a l’espectador en els moments de màxima tensió aconsegueix que faci que no es pugui trobar còmode respecte allò que ha contemplat horroritzat, fomentant entre d’altres coses- una reflexió posterior al voltant d’allò que s’ha vist –o viscut- minuts abans durant la projecció.

Funny Games no permet la distància amb el que s’està observant, un fet de vegades imprescindible dins el cinema de gènere per poder suportar el patiment i la tensió que genera aquest tipus de films, i amb això s’apropa com cap d’altre a la seriositat i al rigor convertint el seu producte en quelcom molt més enllà que la simple pel·lícula de terror o thriller psicològic.  És, doncs, una cinta molt incòmode i de fet el seu triomf rau a provocar aquesta incomoditat a l’espectador, que el que busca amb aquest cinema és precisament això. Però aquí no es gaudeix perquè el realitzador converteix l’objectiu de la seva càmera en el forat d’un pany per on l’espectador observarà quelcom que podria ser real, i a més amb una certa complicitat amb els “dolents” de la pel·lícula. Sense to artificiós, ni acudits que compensin la tensió: buscant esbudellar a aquell qui vulgui més i donant una lliçó pràctica a aquest mateix sobre el fet violent i la violència en general. Podríem dir que ens proposa un repte que consistiria en suportar el seu “joc divertit”, el del Michael Haneke i després parlar del què s’ha vist, potser amb un nou punt de vista sobre la brutalitat vessada a la pantalla, real o irreal.

El Haneke potencia a més la sensació d’horror en estat pur deixant-se de raonaments sobre la naturalesa de les accions del seus personatges, molt de moda en aquest tipus de cintes. El que fa és limitar-se a ensenyar com qualsevol de nosaltres pot acabar dinos una situació engegada pel pur atzar i per algú que decideix convertir la teva existència en un infern, sense més ni més. La por en la quotidianitat que tant ens protegeix per l’efecte de la rutina, una rutina que es veu assaltada per allò que no es compren perquè no té explicació. La por, també, a la indefensió i al sentir-se despullat i ser víctima dels botxins del sense-sentit, perquè no es pot lluitar amb el que no té ni cap ni peus. Una por de l’espectador que a més es veu agreujada pel fet de sentir-se còmplice -per observador- de tot allò que es projecta a la pantalla.

Ni no vols passar-ho malament, no vegis Funny Games. Si vols, però , experimentar – com a mínim- la incomoditat, mira-te-la. Però si ho fas, no vegis la versió americana i pateix amb l’obra que fou l’origen de tot el que va plantejar aquest eficaç, sorprenent i genial autor de cinema alemany. Veurem si en acabar han estat uns jocs prou divertits per a tu…

Anuncis

Erre que Erre Danza

 

Creació i interpretació: M. Ángeles Angulo, Mario G. Sáez, Teresa Navarrete i Ricardo Salas.

Direcció escènica i dramatúrgia: Antonio Calvo

Il.luminació: Carles Rigual

Imatge i grafisme: Kike Segurola

Música en directe: Miguel Aguilar, David Crespo i Roger Crespo

 

(una petita mostra…: http://es.youtube.com/watch?v=-n_TIGp-rNs

L’aire acondicionat del Nacional està massa fort i com la parella a qui espero no destaca per la seva puntualitat espero fora del recinte o agafaré una pulmonia. Aprofito per arrepenjar-me a l’escala i contemplar l’edifici, l’entorn que l’encercla i respirar les vacances que m’estan esperant en breu, després del tràmit de la conferència d’ética i cinema de dimarts i de la setmana de l’escola d’estiu.

Recordo que aquí vaig tenir la sort de viure un dels moments més preciosos dins un teatre que recordo, sinó el més preciós. Fou, com ara, un juny de fa uns 3 anys, que vaig contemplar bocabadat com un senyor anomenat Heiner Goebbels feia amb uns textos de l’Elias Canetti, una càmera de vídeo, uns instruments senzills i una escenografia minimalista un espectacle meravellós anomenat ‘Eraritjaritjaka’ (en llengua aborigen australiana “nostàlgia d’alguna cosa que s’ha perdut”) i em demostrava que un teatre també podia sotregar-me de la mateixa manera que ho fa el cinema o la lectura d’un bon llibre.  Aquest record d’un muntatge que mai més he vist ni he pogut recuperar en DVD (i això que l’he buscat amb ànsia) em fa somriure: tant de bo el que veurem avui estigui a un sol quart de la vàlua d’aquell espectacle. Amb això estaria més que satisfet.

Baixem. Ens sentem (per cert, ens toca a primera fila, i això m’angoixa una mica) i esperem. Veig una làmpara enmig de l’escenari i uns instruments al terra. No he volgut saber res ni llegir gairebé res del què veurem per no anar condicionat, i només tinc clar que és una espectacle de dansa. Apaguen els llums. I comença a haver moviment al damunt de l’escenari. 

M’agrada l’inici. Quatre persones, dos nois i dues noies, reposen al damunt d’una catifa il.luminada per una sola llum de salò de pis modernillo. Un noi s’apropa i se’ls mira. Gira amb parsimònia i torna enrere i s’apropa a la zona on hi ha els instruments i dos nois més, que engeguen un particular concert de música ambiental en directe i de molt bona qualitat. Em venen al cap les paraules del Mike de Twin Peaks : “y allí siempre hay música en el aire”. Somric perquè el que veig comença a motivar-me. 

I comença la dansa. Els ballarins s’entortolliguen i sembla que es busquen però sense trobar-se. No vull extreure una explicació del seus moviments perquè desvirtuaria el moment que estic vivint i prefereixo deixar-me portar. Observo que somriuen però no estan contents, com ninots sense vida moguts pels fils de les emocions, de les sensacions. I mentre duren aquestes sensacions tot va bé. Quan acaben, quan es troben, quan s’apropen per a fer de la seva trobada un cara a cara mirant-se als ulls deixen de somriure i els ninots ballarins sembla que només pateixen perquè no saben enfrontar el que es troben al seu davant, que és qui desitgen –o rebutgen-. El pols de l’instint és el motor d’uns moviments cada cop més enrevessats i perfectament sincronitzats i em sembla talment que veig uns animals seduint-se amb el seu ball infinit i en un entorn oníric on la música fa que puguis desconectar durant els 65 minuts que dura l’espectacle.

Moments preciosos, com els que protagonitzen els dos ninots ballarins a un banc, o els del ball d’un d’ells i una de les nines mentre “bateguen” les seves galtes convertint-se en el reflex de les seves intencions… I en general la proposta em satisfà força -malgrat en algun moment hi ha una certa reiteració de motius- i això m’alegra. És allò de que tot s’ho val quan el que es vol comunicar arriba d’alguna manera al receptor. I m’han arribat un vertader cúmul de sensacions veient aquests cossos embogits  transmeten i expressant-se amb el seu moviment.

En sortir, opinions de tots el colors. Escolto i aprenc, perquè en aquest camp (com a la majoria) no hi entenc massa, però tinc la impressió que com més veus més es perd el fet d’experimentar la novetat i gaudir d’un territori verge desconegut capaç de fer del teus minuts i les teves hores quelcom interessant, i això em preocupa. Potser el fet de veure tant de cinema esborra la capacitat per gaudir-ne completament en anar coneixent cada cop més els mecanismes del seu llenguatge… Potser per això la majoria de les crítiques que llegeixo d’aquest espectacle són dolentes.

Però tinc molt clar que avui he gaudit i que malgrat pugui ser per la meva poca experiència com a espectador d’aquest tipus de muntatge, és un fet a agrair a aquesta gent anomenada Erre que Erre. A partir d’ara els seguiré la pista.

Per cert: no ha estat a un quart d’aquella meravella del Goebbels, perquè hi ha coses incomparables. Però a nivell de sensacions, ha arribat una mica més lluny que a un sol quart. I no deixo d’escoltar la música del muntatge mentre caminem cap al cotxe, i al dia següent. Ni mentre escric això. Bona senyal.

 

Gràcies per la recomenació a qui ja sap.

DOMINGO

 

(jejejeje http://es.youtube.com/watch?v=KxwqRVvQugg

http://es.youtube.com/watch?v=tWmHEF_PT8E&feature=related )

 

Direcció: Louis Leterrier.

Pais: USA.

Any: 2008.

Durada: 114 min.

Génere: Acció, ciència-ficció.

Interprets: Edward Norton (Bruce Banner), Liv Tyler (Dra. Elizabeth “Betty” Ross), Tim Roth (Emil Blonsky), Tim Blake Nelson (Samuel Sterns), Ty Burrell (Leonard), William Hurt (general Thaddeus “Thunderbolt” Ross).

Guió: Zak Penn; basada en els personatges de l’Stan Lee i el Jack Kirby.

Producció: Avi Arad, Gale Anne Hurd i Kevin Feige.

Música: Craig Armstrong.

Fotografia: Peter Menzies Jr.

Muntatge: John Wright, Rick Shaine i Vincent Tabaillon.

Disseny de producció: Kirk M. Petruccelli.

Vestuari: Denise Cronenberg.

 

Un gegant verd s’estira, salta, etziva cops de puny i el públic xiscla d’emoció, entre efecte digitalitzat i efecte digitalitzat!!!

O això és que que hauria de ser. No ho sé.

Darrera nostre, un pare i un fill xerren de ves a saber què. No m’importa pas massa perquè el que estic veient al meu davant tampoc exigeix massa de la meva atenció. En tot cas només dels meus ulls I timpans. I ell, el nano, sembla realment absent. Aliè a ell i segurament emprenyat per no ser el centre d’atenció, el Norton obre un PC amb un antivirus que du el seu nom, que omplena la pantalla; de fet, el seu nom, Edward Norton, ja havia aparegut abans fins I tot que aparegués el mateix títol de la pel.lícula, en començar… Si ruixèssin l’ego d’aquest noi amb els raigs verds que contaminen el protagonista i s’emprenyés no seria ni Masa ni Abominación, esdevindria quelcom molt pitjor

I al mateix temps però a la pantalla, la història d’un doctor que vol controlar una sobrecàrrega de raigs Gamma que el van deixar incapacitat per a l’experimentació de les emocions. El control mente/cuerpo en plan Karate Kid al Brasil , els primers tres quarts d’hora més o menys, són el millor d’una cinta avorrida al seu tram final que et condueix per camins que aparentment cerquen molt més que la simple confrontació última entre el que és bo i el que és dolent. Però no: l’engany és tan flagrant que quan acaba convertint-se en això encara tot et fa més ràbia i l’estafa es manifesta. I jo ara si que m’assemblo al Hulk, de la mala gaita que m’agafa quan em fan empassar sopars de duro. I vinga militars per tot arreu. I vinga els ianquis amb els seus supersoldados. I a la merda l’essència de tot plegat i del que els lectors de còmics consideren una gran història: no anem bé quan el que es transmet es fa pretensió i poca sinceritat…

El nen mira a son pare i a mi m’agradaria dir-li que no s’amoïni, que aquella cosa verda i grossa sense cap mena de carisma és gairebé tan mentidera com el realitzador de la cinta que acabem de veure, però em penso que malgrat tot ha passat una bona estona. Molt pesada en alguns moments, però plena d’explosions, lluminàries i làsers de colors.

I de fons, em queda la sensació que el personatge del Bruce Banner crida que el que té d’interessant el seu alter ego no és el que podria provocar un dels seus pets –la meva obssessió durant el 70 % de la durada de la pel.lícula- sinó el que va provar de explicar-nos, i força millor, l’Ang Lee en la seva versió de fa uns anys. Té raó el Norton quan es troba amb el Lou Ferrigno i li diu allò de “eres autèntico tío”: tot el que voldria ser ell a la cinta i no és, ara com ara. 

 


 


 

Comença la setmana Vigalondo . Divendres el senyor de la màscara rosa envairà els nostres cinemes…

 

7:35 de la mañana 

 

(cançó preciosa, la del Mayer… atura’l!: http://es.youtube.com/watch?v=Sdmk-UF5ffM )

 

Direcció: Sílvia Munt.

País: Espanya.

Any: 2008.

Durada: 90 min.

Gènere: Drama.

Intèrprets: Sílvia Munt (Viena), Ramon Madaula (Daniel), Laia Marull (Eva), Francesc Garrido (Ricardo), Mercè Llorens (Marta), Álvaro Cervantes (Lucas), Àlex Brendemühl (Rodolfo), María José Alfonso (mare de la Viena), Manuel Alexandre (Claudio).

Guió: Silvia Munt i Eva Baeza.

Producció executiva: Quique Camín.

Música: Eduardo Arbide.

Fotografia: David Omedes.

Muntatge: David Gallart.

Direcció artística: Xavier Millan.

Vestuari: María Gil.

 

La Sílvia Munt és directora de teatre, està casada amb el Madaula i no té fills propis. Li agrada el Garrido, que treballa a la seva obra, però no vol ser infidel. Estima el seu marit però no el suporta. No li agrada la seva vida. Està deprimida.

El Ramón Madaula és metge d’un geriàtric. Està casat amb la Munt i té un fill propi. No ho diu, però voldria anar-se’n al llit amb una altra. No suporta la seva dona però se l’estima. No li agrada la seva vida. Està deprimit. 

La Laia Marull treballa al geriàtric del Madaula, d’infermera. Té insomni i estima molt els seus malalts. Fa mots encreuats i fa cara de pal tota l’estona. Voldria fer alguna cosa, perquè no li agrada la seva vida. Està deprimida.

El Francesc Garrido treballa a la obra de teatre de la Munt. És mig alcohòlic, o va camí de ser-ho. No li agrada la seva companya de feina. Li agrada molt la Munt, la directora de teatre per la qui treballa. No li agrada la seva vida. Està deprimit.

 

I jo que un dissabte surto de casa. Vaig als Casablanca a veure la del Shyamalan però de camí topo amb els Alexandra. Em crida l’atenció perquè hi estan fent el DiBa. IV Digital Barcelona Film Festival. Trec el cap  i veig que en aquest marc hi projecten aquesta pel·lícula, encara que no sé si pertany al Festival. No m’hi capfico perquè em ve de gust veure-la i hi entro.

Quan surto, no reflexiono massa. No estic ni més ni menys deprimit que abans, ni m’agrada més ni menys la meva vida.

Perquè malgrat he vist una pel·lícula ben interpretada i amb una textura, la digital, que cada cop m’atrau més, també he topat amb el to més pretensiós que m’hagués pogut imaginar, un to irritant i més que pedant. I per postres, quan ha acabat la projecció i després dels crèdits, a la pantalla s’hi ha projectat el logo de Pioneer: hem vist una pel·lícula en DVD a una sala microscòpica. Això és nou, mai m’havia passat. Això del Pioneer, vull dir, la resta no és tanta novetat.

 

Ho sento, Munt. Però m’ha importat una merda el que acabo de veure.

 

M’aixeco i camino. Penso, desitjo que passi el dia. Net i polit cap el ferrocarril. Camí de la feina penso en ells, m’esperen al capvespre. Somric, jo també els espero.

“please could you stop the noise… i’m trying to get some rest…” 

Dia de nervis. Doble notícia: allò de Catalunya Ràdio surt bé. La professional.. no tant. Diguem… que es trenca un matrimoni de tres anys, jejeje. En Jordi em comprendrà. Trobaré a faltar treballar amb ell. Benvingut, primer cicle. Benvingut?

“this is really happening, happening…”  

Continuo el dia. M’estalvio de parlar de converses absurdes amb gent que no comprenc ni comprendré mai. Us tolero, però ni us entenc ni ganes de fer-ho. Em feu mandra, la veritat. Em fa mandra el que no entenc, i en el vostre cas no em preocuparé mai d’entendre-us. Adéu a tot el que em rellisca, i hola a la transparència de les bones ànimes. I així abandono el meu monument personal i diari a la meva connexió amb la realitat: alleujat per haver-me’n sortit, una setmana més. Entristit perquè malgrat sé que les coses de tant en tant han de canviar sap greu quan saps que s’acaben. I la meva aventura amb quart s’allunya ara i me la miro des de la finestra d’un tramvia anomenat incertesa. Què poètic. Què fals. Quin fàstic.

“I keep the Wolf from the door but he calls me up… calls me on the phone, tells me all the ways that he’s gonna mess me up… Steal all my children if i don’t pay the ransom…”  

Al cau. Corregeixo. Els escolto. Hi vaig ja? Millor espero. I m’espero. Dues hores. I surto: ja els busco, ja hi vaig, ja m’hi apropo. De cap al carrer, de cap cap el cotxe. El Llop em saluda, em llepa, l’acarono. “Hola maco, tinc pressa. Hola Xfar, em pixo. Adèu guapo, he d’anar-me’n. Adèu, ex amo, no facis veure que m’estimes.” No em llepa, m’ignora.

 

(t’estimo)

 

“But i’m a Creep… I’m a Weirdo… What the hell i’m doing here? I don’t belong here…”

Quan arribo tinc gana. Gent, i gent, i gent, i gent. I mandra. I por. I més por. Aquí els he de veure?  Massa llum del sol, massa veus. Massa gent, massa paraules. Massa converses, massa el que no vull per poc el que vull. Vull estirar-me i cridar que marxin. Pizza i coca-cola. I gent que ensopega amb la pròpia necessitat. Au! Aneu a prendre pel cul, penso. I de pas ensopego jo també. Vull que comencin, Vull fugir de tot i tothom. Vull….

  

Sensació  1:  Les quinze passes.

“One by One, One by one. It comes to us all… it’s as soft as your pillow.” 

Per què parlen, aquests desfets del meu darrera? No els vull sentir pas, a ells. Vull deixar-los enrere.. no ho aconseguiré… no ho aconseguiran? No em faran el que em fan quan soc a casa i estic només per ells? No em faran volar, avui?

 

Sensació 2. Tot el què necessito.

“You are all I need.. Yo’re all I need… I’m in the middle of the Picture…” 

Començo a adonar-me del que passa. Deixa-l’s, va vinga… I ho faig. I prescindint dels anormals de llavi fàcil i crit intolerable abandono l’instint assassí i començo a passar de bèstia continguda a  manyoc d’emocions. Estan al davant meu, de tots, i despleguen el seu ventall de so més immens. Em tornen del revés i no puc parar de somriure. Imagino el que em diuen, amb la seva música. I el so més excel·lent em comporta els primers moments d’alta  intensitat. De ben segur que el Llop està a casa i em troba a faltar. Per què sóc aquí sol? Vull compartir l’excel·lència d’aquest moment. No permetré que mai res ni ningú em furti la meva pell fina: vull emocionar-me i viatjar per sempre.

 

Sensació 3. Peixos estranys. 

“I Get eaten by the warms… and weird fishes… Picked over by the warms… and weird fishes…”

I em deixo anar. Tothom s’extasia, I a això havia vingut, aquí. Perdut d’un dia estrany I a mitges feliç, a mitges infeliç, volia que se’m duguessin cap a tots aquells llocs que ho perdonen tot. Fins i tot el que és mediocre i fa tant de mal. Estem envoltats del que no ens agrada, però em de destriar el que ens agrada. I amb ells transmetent des de la galàxia de la música és molt més fàcil. Ells estan fent d’aquest moment allò que els artistes han de fer amb els moments de la gent: fer-los inoblidables. Sense ells de vegades tot seria insuportable. I ara… ja ho noto: comença passar.

 

Sensació 4. Idioteca.

Who’s in a Bunker? Who’s in a Bunker? Women and children first, and the children first, and the children…

Em paralitzo quan comença, I tot roda perquè ara m’és tot ben igual. La música… m’aixeca, No veig el grup, està ple de caps. No em molesten : m’alço. M’elevo i volo mentre un avió em sobrepassa. El fum que deixa anar no em fa estossegar. A sota, a mils, a milions de quilòmetres continuen tocant, I els escolto. No puc deixar d’escoltar-los.

 

L’Xfar reconeixia molt bé els moments pels que valia la pensa viure. I aquell era un d’ells. El Yorke cridava esgarrapant cada nota d’aquelles meravelles que havien composat i la transmissió era clara i l’enlluernava. A cada tema que tocaven li esperava un de millor, i de millor interpretat. Amb un joc de llums de psicodèlia taronja la seva mirada enterbolida somreia…

i ja no recordava res que no volgués recordar perquè tot era aquell moment i llavors i res més i les cançons anaven caient una darrera de l’altra sense més necessitat que la d’agradar i agradar-se, i fer que tothom abandonés la seva avorrida vida durant un parell d’hores i mitja. I van ser moltes: les campanes va trencar-li la veu. L’androide paranoic  el va extasiar. La cinta de vídeo el va entristir i va repetir que érem accidents a punt de succeir tantes vegades com el vocalista d’un dels grups més importants que existeixen ho va fer. I finalment va desitjar que allò no acabés mai perquè volia continuar volant

…fins que va deixar de fer-ho. I va baixar I va tocar de peus a terra. Tot s’acaba, es deia. I ara al pàrquing, al cotxe, i en un camí de càmera lenta es trobava novament intentant assimilar que per apreciar les coses has de viure-les, i no es viuen del tot fins que arriben al final. I tot s’acaba.

 

I tampoc cal fer un drama d’això. O sí?

 

« Pàgina prèviaPàgina següent »