Park Chan-wook


(tasteu una mica i veureu…: http://youtube.com/watch?v=3cVzHeJ0Z3I  )

 

Direcció: Rian Johnson.
País: USA.
Any: 2005
Durada: 110 min.
Gènere: Drama
Intèrprets:
Producció: Ram Bergman i Mark G. Mathis.
Música: Nathan Johnson

Fotografia:
Steven Yedlin
Disseny de producció: Jodie Tillen
Vestuari: Michelle Posch

 

El Rian Johnson va encarar el seu projecte amb l’encert que de vegades enlluernen les òperes primeres dels que al futur immediat seran el millors realitzadors. I la seva Brick va fer tremolar els cinemes del Sitges de fa dues temporades amb una capacitat per sorprendre molt inesperada, vistes l’edat i l’experiència del director, i a mi em va fer tapar la boca que sovint els descreguts obrim per pur caprici i fins i tot per desencant, davant la visió reiterada de films, un rere l’altre, durant els 10 dies que arriba a durar un Festival. Perquè és en aquest marc que els ulls se t’obren de bat a bat i tornes a creure amb el cinema i la seva capacitat per transportar-te als llocs més interessants quan apareix una joia com aquesta cinta, per molt comuns que aquests llocs  siguin dins el setè art.

 

I això és el primer destacable a Brick: els llocs comuns que no importa que ho siguin. Els tòpics que no molesten. La reivindicació d’un gènere, el negre, l’anomenat cinema noir, mercès a la imaginació d’un artista que ha sabut recrear tot l’esperit de les produccions que comptaven amb gent com el Bogart, la Grahame, o la Lara Turner, i móns com el del Raymond Chandler (autor de El sueño eterno i guionista, entre d’altres, de Extraños en un tren) i el Dashiell Hammet (novelista de Cosecha roja o el halcón maltés). I més cap aquí en el temps, fins i tot fa pensar en grans pel·lícules com el Miller’s crossing dels Cohen o el Blue Velvet (o els Twin Peaks televisius) del Lynch. Destaca, a més, per la seva capacitat d’embolcallar una acció dins una mena de microcosmos atemporal on no importa tant la versemblança del seu funcionament com el desenvolupament d’una història que cinematogràficament funcioni i produeixi el plaer de l’espectador. I és molt, el plaer que ens proporciona Brick.

 

El Johnson va saber construir una història de detectius cedint el protagonisme als adolescents d’un institut de tocs gairebé irreals i obviant tot un món, el món exterior, el món adult –només present en comptades i ridícules ocasions-, per descarregar tot una cortina aïllant al seu voltant i tancar l’espectador a un univers nou i excitant i de poques referències reals. Aquest món estrany i diferent capacita el seu protagonista -dur com el diamant i perspicaç com el mateix Sherlock Holmes-, el Brendan, de la força i la intel·ligència necessàries per resoldre un assassinat i tota una trama de droga i corrupció en mans d’un grandíssim Lukas Haas, actor que dóna vida a un The Pin que circula entre el mite i la realitat. Un argument simple que va recargolant-se –i aquí hi destacaria l’únic però del film, que a alguns moments complica massa la trama- fins a arribar a una conclusió que molts ja voldrien per les seves mal acabades pel·lícules. Una història plena de girs argumentals i sorpreses que fan aparèixer el somriure a la cara dels espectadors en reconèixer durant el metratge de la cinta tantes i tantes històries que ja havia vist dins el cinema més clàssic però aquest cop protagonitzat per uns jovenets amb un descar impropi de la seva edat –i d’una primera pel·lícula-.

 

M’agradaria destacar pel damunt de tot la capacitat per narrar visualment i sense massa pressupost escenes d’una alta complexitat tècnica, com la persecució entre un desconegut i el Brendan, o la batalla final als baixos del pis de The Pin on molts s’hi jugaran quelcom més que la vida. També el sentit de l’humor, amb moments deliciosos com el de la mare del Lukas Haas oferint al Brendan un got de suc a casa del seu estimat fillet, o algunes de les topades entre el Tugger i el protagonista, que en cap moment deixa de mostrar una imatge de seguretat malgrat li caiguin del cel les mil i una bufetades. Però sobretot la intensitat de l’entorn que aconsegueix crear el Rian Johnson, gairebé teatral, que fa que l’espectador de The Brick no deixi mai de tenir la sensació que viu una història seriosa i complexa sense caure mai en el ridícul, quelcom que seria tremendament fàcil a mans de qualsevol altre que no dominés com aquí demostra fer-ho el realitzador la direcció d’actors (tots estan EXCEL·LENTS), la seva capacitat per a engegar uns diàlegs fantàstics i sobrats de força i l’esquelet principal de la història – un fet que no era gens fàcil d’aconseguir amb aquest material, per cert-.

 

Un film, doncs, que conté tots i cadascun dels elements necessaris per gaudir de qui es decideixi a contemplar-lo, i que està fet des de l’estómac d’un primer tast pel cinema. I un director que de ben segur ens donarà molt al futur Gaudi-lo, sisplau, que val moltíssim la pena.

(què bons, què bons… : http://youtube.com/watch?v=qF6C_zZOrdE )

 

Bentornats, pares, fills i esperits sants! Fàcilment reconeixibles pels seus somriures infinits, els habitants estivals de les vacances cerquen embogits minuts que siguin minuts i no hores per la pressió de l’avorriment. Platja, passeig i rebaixes marquen el frívol pas del temps d’aquells que ja poden dormir fins les dues i ja han cremat els vestits foscos com els seus estats anímics. Bentornats, de nou, al circ de l’oci! No estossegueu massa de desídia, i si ho feu procureu posar-vos un mocador a la boca!

 

Aquest divendres il·luminarà les cares dels més somniadors, els més violents i fins i tot d’aquells que vulguin comprovar la subversió dels valors del terror via producció espanyola, tot esperant que quedi almenys a l’alçada d’aquelles fantàstiques cintes que poblaven el seu imaginari més jovenívol! I la prosa surt de la meva imaginació gairebé més plàcida que la pròpia esperança d’aturar-la! Atura-la, Xfar! Tros de pesat!

 

Bé, anem per feina: un Park Chan-wook així com per començar esperava de fa temps la seva oportunitat. I si fins ara el creador d’Old Boy sempre sorprenia per la seva posada en escena de la violència més desencisadora, compte amb els que esperin d’ell aquí el mateix que va calmar els més assedegats amb la seva arxipopular Trilogia de la venjança: res a veure, nens! Vista pels meus ulls al Sitges passat aquest realitzador asiàtic ens proposa una mena de conte de fades (he llegit “por ahí” una Ameliè a la coreana) on una cyborg preciosa roman tancada a un psiquiàtric preguntant-se què és real i què no ho és. I’m a cyborg, but that’s OK és la menys Park-wookaniana de les pel·lícules fetes per aquest potent realitzador, però que no perd en cap moment la seva força visual i a més demostra que és capaç de fer molt més que posar-nos la pell de gallina de pura bufetada. Ara la poesia visual i un estrany sentit de l’humor –que els seus fans reconeixereu- són el pal que sustenta aquesta hora i escaig d’espectacle pels sentits. Així, estranya com és, es presenta com una estrena interessant que jo mateix revisaré perquè al seu moment la vaig veure rere dues cintes més i no vaig poder suportar la passió de son… Ai, Xfar! Què et fots iaio i que poc que ho sembla!!! JA!

 

La segona estrena és Hancock, i ens mostra un superheroi (un altre??? colllonssssssss) que aquest cop sembla més superANTIheroi que una altra cosa. El senyor és alcohòlic, gasta mala llet i tothom sembla que l’odia perquè s’ho carrega tot. La ciutat li té botada i ara voldrà canviar la seva imatge mercès a un a qui salva la vida. Ell? El Will Smith. La cinta? Jo què sé: sembla que entretindrà, però no patiu, que rebreu prou informació d’ella com per acabar EXTASIATS. Ja ho sabeu, aquells qui vulgueu veure com la machine money-maker actual de Hollywood va fent-se més ultramillonari, no ho dubteu i calceu-vos el vestit de crispeta més espectacular. Segur que passareu una bona estona. O no. Ah! El director és el Peter Berg! Sí! El de Very Bad Things! Hi ha esperança!

 

Anem a la tercera. I aquesta promet molt i ja veurem el què. Precedida per la polèmica. Precedida per la comparació amb Ciudad de Dios. Precedida per rius de tinta que parlen d’un narrador en primera persona pervers i indecent i que ha provocat la indignació a tot arreu on s’ha projectat, i sobretot al Brasil que vol retratar… Ja ho sabeu oi? Si, per fi. Ja ha arribat. Ja és aquí. I no és l’Arale: és Tropa de élite, d’un José Padilha que reivindica per la seva pel·lícula una segona oportunitat que no la prejutgi per tot allò que he esmentat més amunt. Quins pebrots, el tio: si és un taquillazo!!! Jo hi penso anar, a veure aquesta història que parla de la BOPE (Batallón de Operaciones Especiales Policiales), una mena de cèl·lula quasi militar i sectària apart de la bòfia integrada per rambos que semblaven incorruptibles al càrrec d’un capità, el Nascimento, que s’enfronta a una situació personal i professional totalment noves. Una BOPE que reuneix lo mejor de cada casa y de mètodes gairebé feixistes (o sense el gairebé) davant la corrupció i el narcotràfic i que actuava de formes més que sospitoses. Una BOPE que sembla fou responsable de fets indesitjables i un retrat, novament, d’un Brasil ultraviolent i descontrolat que tothom sembla rebutjar però que, paradoxalment atrau moltíssim a tots i tothom. BUffaaaaa ja veurem, ja, com ha resolt aquesta papereta el Padilha, de parlar de corrupció i mètodes ultres sense caure al de sempre i l’exageració… Als de Berlín els va semblar més que ve: varen donar-li el premi a la millor pel·lícula, així que…

 

A la quarta posició (que malament, Xfar, se t’esgoten els inicis discursius o què?) trobaríem Escondidos en Brujas (ai ai ai quin títol), cinta que barreja acció i riure a parts iguals i protagonitzada per cracs com el Ralph Fiennes i el Colin Farrell. Comèdia que parla de dos assassins a sou que va a petar a Bruixes després de fotre la gamba a una feineta a Londres, i que probablement deixaran d’exercir de matons després d’aquest encàrrec a l’anomenada Venècia del Nord. Decideixen, doncs, fer turisme, i un d’ells començarà a desbarrar de tal forma contra la seva situació i la ciutat que farà que entre l’un i l’altre les coses es posin cada cop més passades de voltes. No ho sé, vistos tràiler i intèrprets, potser fins i tot és divertida. Passaré d’ella de moment, però potser més endavant a una d’aquelles tardes que esdevenen eternes… a veure que hi diu la crítica que segueixo habitualment.

 

La penúltima es Eskalofrío, la que més em ve de gust veure. Per què? Doncs mira, terror, boscos i tòpics que poden sempre deixar de ser-ho (aquesta és l’esperança) a una història dirigida per un paio que, com a mínim, sembla tenir un gust estètic important –que ja és molt-; parlo de l’Isidro Ortiz, realitzador de Somne i sobretot del Faust 5.0 que si bé no mataven sí que tenien alguna cosa que les feia especials, diferents. Ja veurem. A mi es que em tiren les històries d’aquestes, que parlen de nanos amb al·lèrgies estranyes a la llum, o que prometen posar de l’inrevés els tòpics del gènere que més m’ha fet gaudir des que sóc una criatura. N’espero molt, Ortiz! No me jodas, ahora!

 

Deixo pel final el Garage del Leonard Abrahamson. El creador d’Adam & Paul es despenja aquí amb una història que parla d’un tonto del pueblo que treballa a una gasolinera perduda a Irlanda i que trobarà en el David – un noi que començarà a treballar amb ell durant les vacances d’estiu- algú amb qui podrà iniciar una relació d’amistat, que trontollarà amb l’aparició d’un personatge femení… No sé que dir-vos… potser és “untuición” (com deia un alumne que vaig tenir fa un temps) però me huele mal el asunto. No sé si m’arriscaré. Ja us ho faré saber.

 

Acabo amb una recomanació d’un lector del bloc: sembla ser que només aquest cap de setmana del 18/19/20 al Lliure fan una obra anomenada A disapearing Number, un espectacle que pel que ell comenta sembla que conjuga poesia i matemàtiques. Ai senyor, segur que està molt bé, però jo passo. El teatre, ho confesso, no és lo meu. I les matemàtiques diguem que tampoc. Per dir-ho suau. Si ho digués greu, diríem que “me traen al pairo”, potser perquè mai les he enteses i em van martiritzar anys i panys. Encara hi somio, amb les malparides… I és que jo sóc de lletres. O no es nota?

Au, que us aprofiti! I bon cap de setmana!

 

pd: em penso que també estrenaran Yo serví al rey de Inglaterra, pero com no es posen d’acord amb les dates no n’he parlat… Si s’estrenés les meves disculpes…