Quim Son


(recupero el Quim Son amb més ganes que mai acompanyat del Mountains falling, del Bluebob de l’amic Lynch…. no en feu cas, de les imatges del vídeo, només de la música… http://www.youtube.com/watch?v=7Ml2JQKYMK4 )

Al seu davant hi havia un paio que se’l mirava. El primer que va veure és que no tenia ulls, i que estava espantat. Tremolava com una fulla. I ell ara també ho feia. I després estava aquella llum… quin dolor li provocava… I el fet de veure-hi era.. estrany. No era del tot agradable perquè feia mal, sentia punxades. Sentia agulles. Sentia tantes coses.. i el fet de sentir el foragitava però també el complaïa, no com el cas d’aquell foraster que ara estava palplantat al seu davant. 

I aleshores, la criatura sense ulls va cridar. Un crit terrible, acompanyat d’uns sons estrambòtics va sorgir d’aquella boca bruta. El soroll li recordava al d’un bosc per la nit, al dels grills que canten esverats tot esperant un no se sap ben bé que, però en aquest cas no era tant agradable com punyent. Feia mal. Els contorns de l’aparició es van anar manifestant poc a poc i alhora que això succeïa les flames creixien i els sons que se sentien a l’habitació s’anaven transformant, canviaven. El crit emès per allò el travessava amb tanta força que va desitjar morir en aquell mateix moment. Estava tan espantat que no gosava pensar en res que no fos fugir, però els peus no se li aixecaven del terra. I de cop, en fer una ullada cap abaix va veure desenes que es van fer centenes i després milers i milions de boques que conformaven una superfície inestable on ell era dret i tractava de mantenir-se ferm.  

Era terrible. I ho era perquè no tenia ni cap ni peus. Però en realitat sabia que allò passava per algun motiu, i no volia deixar de pensar que malgrat aquell era el moment més terrorífic de la seva vida, havia de tenir alguna mena de sentit. Tant de patiment… no podia ser en va. No podia no significar alguna cosa.  

Quan tot es va aturar, de cop, va respirar. I fou exactament així com va passar: de cop. Com en una pel·lícula que es rebobina, les coses van anar cap enrere, com si tornessin al seu origen, i a un ritme molt més ralentitzat del que és habitual. Es va trobar de nou a les fosques, ja sense flames, i amb aquella mena de monstre enigmàtic dret al seu davant. Ara no li veia la cara i no podia endevinar el seu gènere, però allà es trobava. L’intuïa, més que no pas la veia. I l’olor a fum era tan evident que semblava que es cremés fusta dins el cos d’aquell absurd projecte de bípeda sorgit del no-res. En Quim, atemorit, se-l mirava, i va decidir dirigir-se a ell. 

Qui ets? Què està passant?” 

Va veure llums i va escoltar els gemecs d’una vaca. 

Qui ets?”, va insistir. 

Va quedar a les fosques. Un be va travessar l’habitació i es va aturar al seu davant. De la seva boca sorgien formigues que parlaven un estrany idioma. Li deien coses però no li deien res. Aquella cosa se li anava apropant cada cop més, però alhora semblava que s’allunyés, sobretot quan la mirava fixament. Les formigues ara sorgien dels ulls del be que ara era un gos fet de tèrmits vermells. I el Quim coneixia tot allò, i es va adonar que malgrat no haver vist mai res, ho reconeixia tot a la perfecció. I semblava… semblava que hi havia algú dins els seu cap. O era ell qui estava dins d’algú? 

Les llums es van apagar de nou i el Quim va sentir la veu més profunda i alhora espantada que mai havia sentit a la seva vida.  

“Tic-tac-tic-tac-tic-tac ara un, ara dos, ara vull, ara ho deixo, ara el persegueixo que coi faig? ara tu, ara jo, ara et llenço als voltors, són ells els que cremen bèsties necessito veure llum…”  

Malgrat no entendre res reconeixia la cadència. Estava escoltant, era evident, però al mateix temps no escoltava. Més aviat… més aviat entenia que escoltava algú.  

“NovullNovullNovullNovullNovullaramésenllànovullanarperquèemfapor

elqueallàserésitravessolalíniasitravessolalíniasilatravessofarémalfarémal…” 

El Quim va començar a sentir un mal de cap terrible, i de cop, com una fuetada, va veure el flaix més espantós que mai hagués pogut imaginar: una mena d’altar fet de sorra i que contenia una pila de cossos humans despullats i morts s’alçava al seu davant. I l’angoixa davant aquell espectacle inhumà fou tan gran que va cridar. El crit va començar a destruir la criatura que tenia al davant, i va ser quan es va adonar que aquesta dirigia el seu cap en la seva direcció, com intentant veure’l. La bèstia va començar a xisclar amb una veu aguda que tallava el que es trobava pel davant. 

“QUI ETSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSS?????????” 

I a mida que el sentia començava a perdre novament la capacitat de veure-hi. Primer va ser un ull. El dret. Es va tocar i va notar que, a més, ja no hi era. I en mirar la cara de l’aparició va veure com un dels seus ulls apareixia al mateix temps que el seu havia desaparegut. Aleshores i en un instant que va semblar una eternitat es van mirar, i es van veure per dins, no només per fora. I el Quim es va aterrir tant que va caure de genolls. I la bèstia cridava cada cop més. 

SURT DE DINS MEU!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!” 

Fou aleshores que el Quim va deixar de veure, i fou aleshores que el Quim es va despertar, tot suat, envoltat d’un núvol de sensacions i una ceguesa que l’havia acompanyat des que era un nadó. I tot suat i espantat, va quedar-se assegut al terra intentant comprendre el que li havia passat. Però no ho entendria aquell dia, ni aquella setmana. El procés de d’aprenentatge del Quim Son, tot just acabava de començar. 

Anuncis

(Anem ara endavant en la història amb el Bela Bartok, responsable de la terrorífica banda sonora de la película The Shining. No sentiu una esgarrifança per l’esquena? http://www.youtube.com/watch?v=-R3Tu7A_HYY&feature=related)

Era un dilluns fosc de primavera i recordava perfectament com la noia del quiosc, aquells últims dies, s’havia dirigit a ell, i com havia pensat que últimament s’estava passant  amb el perfum. Recordava també com el gos del porter de l’escala feia més pudor del que era habitual i havia detectat una irregularitat en la superfície de l’ascensor que va pensar que podria provocar algun accident a la senyora Maria, la vídua del tercer primera. Després de comprar el pa va començar a notar una estranya sensació que anava creixent molt dins seu i va decidir anar-se’n cap a casa, una mica espantat. Se sentia amenaçat, d’alguna manera. El seu estómac semblava ple de papallones i cada cop li costava més respirar, i tot allò era nou per a ell, i gens agradable. Sentia com si el vigilessin. Va començar a apretar el pas i en arribar a la porta de casa seva va veure que no calia que hi posés la clau al pany, perquè ja era oberta. Sabia que la seva mare no podia ser perquè era de viatge amb els tiets i unes amigues, i aleshores li va entrar el pànic.

I tot d’un plegat va caure adormit. 

En despertar, sentia pudor de cremat. I casa seva estava envoltada de flames. Però no li feien cap mal, només… existien, estaven al seu voltant. Semblaven amenaçar-lo però a l’hora eren inofensives. Es va adonar que poc a poc, creixia en el seu cap una sensació horrible de dolor, i era una sensació cada cop més i més poderosa. Estava, a més, molt excitat perquè havia aconseguit adormir-se i ara despertar, però no estava feliç com s’hagués sentit si tot plegat no s’hagués desenvolupat d’aquella manera. I no havia somiat, o almenys no ho recordava. Curiosament, i malgrat totes aquelles sensacions negatives i el fet de sentir-se dominat del pànic, no s’havia adonat que el que li estava provocant dolor era una llum intensíssima que no el deixava pensar, gairebé no el deixava ni respirar. La llum blanca va passar a enfosquir i aleshores a canviar de tonalitat, i després de la llum una sèrie de figures van començar a adquirir formes, i les formes a descriure objectes que ocupaven espais; i els espais tenien ombres i les ombres sorgien de la projecció de la llum de les flames, que eren blaves i intenses. Estava tan excitat que no va començar a adonar-se del que li estava passant fins que ja li havia passat. Semblava que anés intuint coses, semblava que apareixien contorns, que es definien figures… i després les visualitzava. El passadís amb les parets plenes de marques provocades pel seus jocs d’infantesa, el globus de llum que gairebé va trencar el dia del seu desè aniversari, o aquell horrorós paper pintat que empaperava tot el vestidor i que tantes vegades havia volgut treure la seva mare, amb la negativa constant del seu pare. Després va comprovar que el que fins ara sentia era semblant al que ara podia veure, i va començar a riure de manera descontrolada i nerviosa davant tot allò que li estava passant. I malgrat sentir por, ràbia, dolor, alegria, excitació, i milers d’emocions que perforaven les seves percepcions, va decidir que volia saber que coi estava passant.

I aleshores el va veure.

(per la primera part, Massive Attackhttp://www.youtube.com/watch?v=o0C_O_3Jfvg ) 

Des que es va llevar a la vida sorgit del més profund de la seva mare només havia volgut una cosa: dormir.

Mai havia aconseguit fer-ho i malgrat els seus intents més desesperats no havia pogut aclucat prou els ulls com per a caure en el son profund que veia que atrapava sempre als del seu voltant. I dic veia quan hauria de dir intuïa, perquè el Quim Son, a més d’aquesta peculiaritat, patia ceguesa des que va néixer. 

Sabia pels demés tot allò que se suposava que havia de saber. Quins eren els colors de l’arc de Sant Martí i els de la taula on dinava cada dia des de feia 23 anys perquè entre tots li havien proporcionat aquesta informació i ell l’havia assumida com a pròpia. I ja no la intuïa, sinó que la coneixia. Sabia com desenvolupar-se a la vida com qualsevol altra persona i fins i tot, i millor que ningú, sabia com desempallegar-se d’aquells qui el compadien de manera vetllada, que era un fet que ell mai havia pogut suportar. Però el que no sabia, per molt que li ho havien explicat i descrit, era què i com era això de dormir… i evidentment què coi volia dir somiar. 

Havia escoltat alguns, molts de fet, que deien que somiant s’acomplien els més grans desitjos; i així, mentre alguns es veien sobrevolant els carrers de la seva ciutat sense l’ajuda de cap màquina, d’altres aconseguien l’invisibilitat i feien els que els donava la gana. També hi havia el que somiava amb ser immensament ric i deixar de treballar i els que aconseguien, mentre descansaven, posseir la veïna del sisè, objecte de desig de la majoria dels que residien en el bloc dels seus pares.

Tot això, doncs, el Quim Son s’ho havia perdut. I semblava que mai podria recuperar-ho. Els metges a qui van recórrer els pares des de petit mai van poder explicar aquella estranya peculiaritat que patia, i arrel de la mort del seu pare va deixar d’insistir en el tema, abandonant-se a la sensació de que no hi havia res a fer. Havia claudicat davant la idea d’aconseguir el somni que el transportés a la normalitat. De fet, es trobava sempre molt bé, i malgrat no acabava de comprendre la noció de descans entenia que havia de ser contrària a les sensacions que tenia després de fer un esforç físic, i mai es sentia així excepte després de fer exercici, és clar. 

Tenia una vida curiosa, en Quim; i també rebia visites curioses. Estava acostumat a tot tipus de gent des que era una criatura, perquè tot tipus de gent havia volgut sempre saber-ne més, d’ell. I això feia temps que havia deixat de molestar-lo. De fet, ja concedia entrevistes estúpides fins i tot a revistes d’alumnes de les escoles del voltant de casa seva, perquè sobre ell ja s’havia escrit de tot i més tant a la premsa escrita com a les revistes especialitzades. I no en parlem de la televisió o la ràdio: hi va haver una època que fins i tot li van oferir convertir-se en el símbol d’allà on ell residia, i el mateix alcalde en un acte polític força interessat i reprovable va oferir-li les claus de la ciutat. Ja no podia fer més que mirar-se tot allò amb sentit de l’humor i fins i tot havia aprés a aprofitar-se’n, de tot plegat.  

El Quim Son, a més, només treballava en allò que li venia de gust i normalment eren feines que no cobrava i de caire altruista. No necessitava treballar de la manera que qualsevol de nosaltres ho hem de fer perquè se li havia concedit una pensió vitalícia degut a la seva curiosa particularitat i també perquè enlloc se’l volia contractar: en el fons, tenien por a que un dia el fet de no dormir li provoqués, tot d’un plegat, una reacció estranya i inesperada o un accident, i això feia enrere a tothom qui es plantejava la opció de donar-li una oportunitat laboral. En aquestes condicions, doncs, el Quim Son disposava de molt de temps lliure i les butxaques plenes per a fer el que li venia de gust, però també sovint per avorrir-se. Va adquirir l’hàbit de fer-se molt amb la gent que el visitava i de fet li agradava que això passés perquè li concedia l’opció de conèixer el món des dels ulls de gent amb qui no tenia cap mena de vincle, un fet que per a ell era molt valuós. Era dels que creia que en els punts de vista diversos s’hi pot trobar el més proper al concepte de veritat.

Era d’aquesta manera que els dies anaven passant i amb ells els mesos i els anys. I tot plegat va estar molt bé fins que un dia va rebre una estranya visita.