radiohead


(si l’aneu a veure, escoltareu aquesta meravella.. i sabreu que és un moment molt important de la pel.lícula… http://es.youtube.com/watch?v=cqP0WNpojFM )

Direcció: Antonello Grimaldi.

Països: Itàlia i Regne Unit

Any: 2008

Durada: 112 min.

Gènere: Drama.

Intèrprets: Nanni Moretti (Pietro Paladini), Valeria Golino (Marta), Isabella Ferrari (Eleonora Simoncini), Alessandro Gassman (Carlo), Blu Yoshimi (Claudia), Hippolyte Girardot (Jean-Claude), Kasia Smutniak (Yolanda), Denis Podalydès (Thierry), Charles Berling (Boesson), Silvio Orlando (Samuele), Manuela Morabito (Maria).

Guió: Nanni Moretti, Laura Paolucci i Francesco Piccolo; basat en la novel.la “Caos calmo” del Sandro Veronesi.

Producció: Domenico Procacci.

Música: Paolo Buonvino.

Fotografia: Alessandro Pesci.

Muntatge: Angelo Nicolini.

Direcció artística: Giada Calabria.

Vestuari: Alexandra Toesca.

Perseguint la necessitat íntima de sentir-me protegit -ves a saber per quins set sous- aquesta nit he anat a parar al cinema i he topat amb la pel.lícula més adequada. Una estona després de veure-la, ara, i malgrat estic esgotat, sento la necessitat de dir-ne alguna cosa, d’ella… per tant m’aixeco i faig com el Moretti fa a la pel.lícula: provar de fer de l’anècdota la meva estructura, i deixar de banda el que era la meva estructura per absurda i gairebé menyspreable.

On eres, pare? T’he estat trucant al telèfon! La mare ha relliscat” li diu la petita Clàudia a son pare, el Pietro, mentre la seva mare és a terra i la tapen amb un llençol. Doncs el pare era salvant la vida a dues banyistes a una platja. Es podria dir allò de que una vida treu l’altre, i també que la frase de la Clàudia quedarà impresa a l’inconscient d’un pare que no voldrà allunyar-se de la seva filla. I no ho farà pas. Però no com un acte de fidelitat o lleialtat a la nena, no només per això. Com un acte de necessitat dins el caos on ara s’ha instaurat, de cop i injustament, a la seva vida. El sense sentit de tot plegat passa a ser el que abans tenia sentit i a l’inrevés i l’acte de dol es converteix en una necessitat brutal –i bestial- per a qui pateix la pèrdua més atzarosa i estúpida.

I neix de tot això una història que comença amb la barroera filmació d’unes onades de mar i uns crèdits lletjos de pel.lícula de terror italiana dels anys 70 per a desenvolupar-se amb la necessitat de qui vol transmetre el que forma part de tots nosaltres. I d’aquí neix igualment el millor retrat del dol que hagi vist en molt de temps per la seva senzillesa i manca de futilitat, i també –afortunadament- de sensibleria. La conducció del realitzador és ferma i permet que en tot moment el passatger pugui veure un paisatge preciós però a més el dugui allà on vol fer-lo arribar. I el destí és tocar-lo tan endins que sigui difícil no sentir durant tot el metratge de la cinta.

Moments memorables? Molts. Al parc, tot esperant –el primer cop- que surti la Clàudia de l’escola amb l’ansietat del primerenc, mentre tothom coneix un procés desconegut per ell. I aquell munt de gent que s’apropa a la porta per a recollir els nois i les noies… O l’impagable plor desesperat d’un personatge turmentat per un dolor que encara no sembla haver fet acte de presència i que l’enxampa d’improvist mentre escolta –toca’t els collons, a sobre això- la Pyramid Song dels Radiohead. Com si l’hagués escolit jo mateix, com si m’hagués llegit el pensament i posés la banda sonora allà on jo l’hagués posat.

Un viatge en cotxe tristíssim que fa que esclati conscientment un dolor setmanes després que aparagués el motiu del mateix. I la sensació que allò que no es valora és el més valuós, i que només serem capaços de veure això veient-ho a una pel.lícula o escrit a un llibre… o pintat a un quadre… o ves a saber com ni quan, si mai ens deixem anar!

Lliçó magistral de narració de la història més difícil, la que no té més fil argumental que allò que se sent; i triomf d’un missatge que comunica dolor sense ser dolorós, excepte en els moments justos. Fascinant història i fascinant personatge… i fascinant interpretació d’un Nani Moretti que s’ha guanyat per sempre la meva simpatia.

I després del caos, la calma. I després…? Ni puta idea. Potser una barreja de tos dos conceptes, en una mida justa. El que sigui, però sisplau no us perdeu aquesta meravella.

Anuncis

M’aixeco i camino. Penso, desitjo que passi el dia. Net i polit cap el ferrocarril. Camí de la feina penso en ells, m’esperen al capvespre. Somric, jo també els espero.

“please could you stop the noise… i’m trying to get some rest…” 

Dia de nervis. Doble notícia: allò de Catalunya Ràdio surt bé. La professional.. no tant. Diguem… que es trenca un matrimoni de tres anys, jejeje. En Jordi em comprendrà. Trobaré a faltar treballar amb ell. Benvingut, primer cicle. Benvingut?

“this is really happening, happening…”  

Continuo el dia. M’estalvio de parlar de converses absurdes amb gent que no comprenc ni comprendré mai. Us tolero, però ni us entenc ni ganes de fer-ho. Em feu mandra, la veritat. Em fa mandra el que no entenc, i en el vostre cas no em preocuparé mai d’entendre-us. Adéu a tot el que em rellisca, i hola a la transparència de les bones ànimes. I així abandono el meu monument personal i diari a la meva connexió amb la realitat: alleujat per haver-me’n sortit, una setmana més. Entristit perquè malgrat sé que les coses de tant en tant han de canviar sap greu quan saps que s’acaben. I la meva aventura amb quart s’allunya ara i me la miro des de la finestra d’un tramvia anomenat incertesa. Què poètic. Què fals. Quin fàstic.

“I keep the Wolf from the door but he calls me up… calls me on the phone, tells me all the ways that he’s gonna mess me up… Steal all my children if i don’t pay the ransom…”  

Al cau. Corregeixo. Els escolto. Hi vaig ja? Millor espero. I m’espero. Dues hores. I surto: ja els busco, ja hi vaig, ja m’hi apropo. De cap al carrer, de cap cap el cotxe. El Llop em saluda, em llepa, l’acarono. “Hola maco, tinc pressa. Hola Xfar, em pixo. Adèu guapo, he d’anar-me’n. Adèu, ex amo, no facis veure que m’estimes.” No em llepa, m’ignora.

 

(t’estimo)

 

“But i’m a Creep… I’m a Weirdo… What the hell i’m doing here? I don’t belong here…”

Quan arribo tinc gana. Gent, i gent, i gent, i gent. I mandra. I por. I més por. Aquí els he de veure?  Massa llum del sol, massa veus. Massa gent, massa paraules. Massa converses, massa el que no vull per poc el que vull. Vull estirar-me i cridar que marxin. Pizza i coca-cola. I gent que ensopega amb la pròpia necessitat. Au! Aneu a prendre pel cul, penso. I de pas ensopego jo també. Vull que comencin, Vull fugir de tot i tothom. Vull….

  

Sensació  1:  Les quinze passes.

“One by One, One by one. It comes to us all… it’s as soft as your pillow.” 

Per què parlen, aquests desfets del meu darrera? No els vull sentir pas, a ells. Vull deixar-los enrere.. no ho aconseguiré… no ho aconseguiran? No em faran el que em fan quan soc a casa i estic només per ells? No em faran volar, avui?

 

Sensació 2. Tot el què necessito.

“You are all I need.. Yo’re all I need… I’m in the middle of the Picture…” 

Començo a adonar-me del que passa. Deixa-l’s, va vinga… I ho faig. I prescindint dels anormals de llavi fàcil i crit intolerable abandono l’instint assassí i començo a passar de bèstia continguda a  manyoc d’emocions. Estan al davant meu, de tots, i despleguen el seu ventall de so més immens. Em tornen del revés i no puc parar de somriure. Imagino el que em diuen, amb la seva música. I el so més excel·lent em comporta els primers moments d’alta  intensitat. De ben segur que el Llop està a casa i em troba a faltar. Per què sóc aquí sol? Vull compartir l’excel·lència d’aquest moment. No permetré que mai res ni ningú em furti la meva pell fina: vull emocionar-me i viatjar per sempre.

 

Sensació 3. Peixos estranys. 

“I Get eaten by the warms… and weird fishes… Picked over by the warms… and weird fishes…”

I em deixo anar. Tothom s’extasia, I a això havia vingut, aquí. Perdut d’un dia estrany I a mitges feliç, a mitges infeliç, volia que se’m duguessin cap a tots aquells llocs que ho perdonen tot. Fins i tot el que és mediocre i fa tant de mal. Estem envoltats del que no ens agrada, però em de destriar el que ens agrada. I amb ells transmetent des de la galàxia de la música és molt més fàcil. Ells estan fent d’aquest moment allò que els artistes han de fer amb els moments de la gent: fer-los inoblidables. Sense ells de vegades tot seria insuportable. I ara… ja ho noto: comença passar.

 

Sensació 4. Idioteca.

Who’s in a Bunker? Who’s in a Bunker? Women and children first, and the children first, and the children…

Em paralitzo quan comença, I tot roda perquè ara m’és tot ben igual. La música… m’aixeca, No veig el grup, està ple de caps. No em molesten : m’alço. M’elevo i volo mentre un avió em sobrepassa. El fum que deixa anar no em fa estossegar. A sota, a mils, a milions de quilòmetres continuen tocant, I els escolto. No puc deixar d’escoltar-los.

 

L’Xfar reconeixia molt bé els moments pels que valia la pensa viure. I aquell era un d’ells. El Yorke cridava esgarrapant cada nota d’aquelles meravelles que havien composat i la transmissió era clara i l’enlluernava. A cada tema que tocaven li esperava un de millor, i de millor interpretat. Amb un joc de llums de psicodèlia taronja la seva mirada enterbolida somreia…

i ja no recordava res que no volgués recordar perquè tot era aquell moment i llavors i res més i les cançons anaven caient una darrera de l’altra sense més necessitat que la d’agradar i agradar-se, i fer que tothom abandonés la seva avorrida vida durant un parell d’hores i mitja. I van ser moltes: les campanes va trencar-li la veu. L’androide paranoic  el va extasiar. La cinta de vídeo el va entristir i va repetir que érem accidents a punt de succeir tantes vegades com el vocalista d’un dels grups més importants que existeixen ho va fer. I finalment va desitjar que allò no acabés mai perquè volia continuar volant

…fins que va deixar de fer-ho. I va baixar I va tocar de peus a terra. Tot s’acaba, es deia. I ara al pàrquing, al cotxe, i en un camí de càmera lenta es trobava novament intentant assimilar que per apreciar les coses has de viure-les, i no es viuen del tot fins que arriben al final. I tot s’acaba.

 

I tampoc cal fer un drama d’això. O sí?