Televisió


La fiebre, conocida a veces como temperatura o calentura, es un aumento en la temperatura corporal por encima de lo que se considera normal. La temperatura normal del cuerpo humano fluctúa entre 36’5º y 37’5º. La fiebre actúa como respuesta adaptativa que ayuda al cuerpo a combatir los organismos que causan enfermedades y surge en respuesta a unas sustancias llamadas pirógenos que derivan de bacterias o virus que invaden el cuerpo”. Wikipedia. Gran font d’informació. Juas.

Si senyors. He patit el que més amunt algú il.luminat va anomenar com a calentura, i aquest cop no pas en el sentit agradable del mot. I aquest fet m’ha obligat a restar a casa tancat durant un parell i mig de dies i a haver d’anul.lar el viatge a Madrid, que no sé pas si em replantajaré. És allò de la meva bona sort, ja ja ja.

En fi, que almenys he anat fent cosetes, aquests dies, quan el mal de cap i de coll m’ho permetien. I sobretot quan les dues taronges que va aparèixer sota les cantonades de la meva mandíbula van marxar definitivament, o almenys van convertir-se en quelcom molt més petit. I així us passo la informació que he anat recopilant sobre aquest cap de setmana proper. Allá va.

Comencem amb Doomsday, una cinta del sempre interessant Neil Marshall. Dic això sempre pensant amb els seguidors del cinema fantàstic i de terror, i tinc en compte les seves dues últimes produccions, molt celebrades dins el gènere: Dog soldiers i sobretot la terrorífica The Descent. La Rhona Mitra, el Bob Hoskins, l’Adrian Lester, l’Alexander Siddig, el Malcolm McDowell, i el David O’Hara protagonitzen aquest ja anomenat per alguns Thriller futurista apocalíptic, en el qual un mur aixecat per aillar la població britànica d’un virus letal és la causa que durà als fets que es narren al film. Mmmm no sé no sé… no n’hi masses, últimament, de cintes que sonen al mateix? En fi, que és una qüestió de confiar amb el seu director.. o de passar de tot. Què faré jo? No ho sé, perquè ara mateix anar al cinema amb el fred que hi foten els aires acondicionats és més que un risc, per mi, així que…

La segona gran estrena de la setmana seria Superagente 86. De película del Peter Segal. I dic això perquè sembla ser que n’hi ha molts que l’esperen, aquesta. Jo no.

Interpretada per l’Steve Carell (Maxwell Smart) i l’Anne Hathaway (Agent 99) ens trobem davant la revisió cómica del clàssic televisiu del Mel Brooks dels anys 60, que pel que sembla té el seu principal punt interessant precisament al protagonista. Sobre la resta no en parlen massa bé i de fet el que he pogut llegir (3 fonts d’informació diferents) no és precisament massa prometedor. Jo aquesta ja la volia esquivar, però és que després d’haver llegit el que he llegit em penso que encara més… A veure si algú de vosaltres en diu alguna cosa. 

La tercera gran aposta blockbusteriana de la setmana és X-Files: I Want to believe del Chris Carter, responsable ja al seu moment de la història que va dur a la pantalla al 1998 el Rob Bowman (The X-Files: Fight the future) i de la mateixa sèrie del Mulder i l‘Scully que tant d’èxit va tenir als anys 90. Els seus intérpretes són els mateixos Mulder i Scully (David Duchovny i Gillian Anderson), que aquest cop sembla que s’allunyen dels OVNI’s i els fenòmens paranormals per investigar el cas d’un assassí en sèrie. Els que l’han vist diuen que s’ha volgut tornar a l’esperit de les dues primeres temporades de la sèrie, però a mi tot plegat em sona a màquina de fer diners venida a menos que vol gaudir de los tiempos pasados que fueron mejores. De tota manera, a mi m’agradava més Millenium, del mateix Carter. I se la van carregar molt més ràpidament, així que no crec que s’hagi volgut arriscar com -penso- ho va començar a fer amb aquella sèrie protagonitzada per un omnipresent Lance Henriksen/Franck Black. Algú la recorda?

Amb Sueños del desierto entrem a la part més allunyada del glamour de les estrenas d’aquesta setmana, però no per això (tot el contrari) menys importants. La història que ens explica aquí el Zhang Lu ens trasllada a l’estepa de Mongòlia mitjançant la narració pausada de les relacions entre tres personatges, un home, una dona i el seu fill. Sembla que parlem, doncs, d’una cinta introspectiva i d’una forta càrrega emotiva, i dirigida per un Zhang que al seu moment va rebre el premi ACID a Cannes 2005 per Grain In Ear. Se’ns dubte, un cinema diferent a l’esmentat més amunt i precisament per això podria ser interessant. Compte, que no desaparegui!  

Líbranos del mal, de l’Amy Berg és una d’aquelles cintes dures però necessàries que de vegades arriben a les pantalles.  I si bé el plantejament no és precisament “alegre” (documental basat en el cas del sacerdot católic irlandès Oliver O’Grady, un pedòfil que sembla va abusar de multitud d’infants durant els 70 a Califòrnia, i a més amb una Esglèsia que li tapava les vergonyes) estic convençut que valdrpa molt la pena de veure. En recordo alguns de molt bons, de documentals que parlen de temes “difícils” (un d’ells el Capturing the Friedmans, que recomano a tothom que estigui pel damunt dels 16 com a mínim, però) i normalment són tremendament efectius i directes com una bala. Aquesta jo no me la perdo. A més sembla que s’entrevista directament a aquest O’Grady i les seves victimes, i només espero que no converteixi un tema com aquest en un espectacle. Ho comprovaré per mi mateix.

Per acabar està RIF 1921 (Una historia olvidada), un altre documental que aquest cop parla d’una guerra molt poc recordada entre Espanya i França a inicis del segle XX (Guerra de Marroc o d’Àfrica) i que prova precisament d’explicar que va existir i que va suposar -com totes les guerres- una gran quantitat de pèrduas humanes. La recuperació de la memòria històrica en aquest cas és el motiu que ha trobat el Manuel Hornillo per a dirigir aquest document amb una veu en off a càrrec de l’Imanol Arias. Un gènere, el del documental, que com he dit abans sempre resulta enriquidor i interessant. 

 

Bé, em penso que no em deixo cap, i com ja torna el mal de coco potser que m’aturi. That’s all folks, i gaudiu dels vostres caps de setmana de llibertat i luxúria desenfrenats! (ai perdó: això és el que jo voldria per mi… arghhh)

 

 


Jejeje… quin gran moment…

El caprici de l’atzar (bé, o potser no tant) va fer que divendres passat conegués algú que surt per la televisió, allò que anomenem”una persona coneguda”. I malgrat diu que no té res a veure amb la gent famosa amb qui tracta gairebé a diari el què és molt cert és que caminar al seu costat és sinónim de mirades de reüll, comentaris en veu baixa i objectiu de crítiques estúpides per part d’aquells que s’hi creuen, pel simple fet d’haver aparegut a les seves vides a través de la pantalla de la tele, dels diaris o la ràdio.

No vull fer explícit el seu nom, aquí, perquè aquest serà el meu homenatge particular a algú que penso que mereix una petita mossegada d’anonimat que ara com ara no té a excepció de comptades vegades. I és que malgrat -com sabeu qui em llegiu- durant el Festival de Sitges m’he anat topant amb gent que també és el que s’anomenaria “famosa“, totes aquelles vegades no havia tingut la oportunitat de parlar-hi, de compartir una estona de conversa ni de riure de les animalades que com qualsevol altre hijo de vecino podien explicar-me. Aquest cop, doncs, això sí que s’ha produït. I la veritat és que ha estat fantàstic: no hi ha res tan allissonador per a qualsevol que comprovar en primera persona que el que pensaves de la gent pública, de tal o qual “personatge” té cara, ulls i un tros de cor de tamany considerable, sobretot tenint en compte les injustes i constants crítiques que estan acostumats a escoltar -almenys en aquest cas- i a les que aquesta persona procura no donar massa importància. Coses de l’estil d’estar sopant a un restaurant amb una espelma encesa  i que la taula del costat exigeixi al cambrer que se’ls hi encengui la seva, d’espelma, perquè “en la mesa de “tal” la vela está encendida“; i és clar, ells no poden ser menys. En fi…

El cap de setmana que vaig tenir la sort de compartir amb aquesta persona i algunes de les seves amistats hagués pogut ser complicat, per mi. Gens acostumat a tractar amb assumptes que tenen a veure amb aquesta gent “pública”, dins converses al voltant d’aquesta mateixa gent -de qui només tinc l’informació d’haver-los vist a la pantalla o als medis de comunicació- que són l’entorn que els envolten, podria haver-me fet sentir despenjat i força aïllat, allunyat de tot plegat. Però aquí vaig descobrir com ni teles, ni ràdios, ni diaris, ni res del que fa que tothom pugui opinar de qui no coneix amb la lleugeresa més injusta han fet que perdés ni un gram de la seva humanitat, i estigués constantment patint per com m’estava trobant. Conscient de la meva possible llunyania de les seves converses i de la meva manca de connexió amb tot allò de que parlaven mentre sopavem, a tot moment vaig sentir el suport d’algú que volia que estigués bé  i s’esforçava per donar a entendre que res ni ningú li havia erosionat la seva capacitat de ser agraït, i molt menys la seva imatge ni le seva feina públiques -que per cert, realitza de forma impecable-. En cap moment vaig veure la xuleria, la prepotència, l’estupidesa de qui alguns l’acusen i en canvi vaig veure algú amb qui val la pena passar una estona de la teva vida. I simplement perquè és una bona persona.

Tot això em va fer preguntar-me els resorts que fan que tots nosaltres opinem i prejutgem sempre allò que considerem que ens pertany encara que no sigui així. En el cas dels medis de comunicació, i em penso que sobretot al de la televisió, la impressió que fa és que tot el que hi apareix és susceptible de ser analitzat, criticat i destrossat per nosaltres simplement perquè esmorzem, dinem o sopem “amb ells”. I sembla que ens encanti descobrir com es mouen, dinen, sopen, es diverteixen o el que sigui que facin per exagerar allò que no és res més que el comportament que tindria qualsevol de nosaltres, però que semblen diferents en pertànyer a aquestes entitats “públiques“. I és tremendament injust, i ho és en tots els casos però sobretot quan resulta que són tot el contrari del que la gent es pensa. Com era el cas aquest cop. Un autèntica injustícia que he de dir que jo no crec que pogués portar-la amb la tranquilitat que vaig veure que la portava, encara que vull que sapigueu que amb la preocupació íntima de saber què havien dit a les seves esquenes. Normal: és, abans de res, persona que personatge, i com a tal no li agrada sentir-se despreciat ni maltractat encara que no conegui de res aquells qui el critiquen. Enlloc d’emprenyar-se dibuixa un somriure mentre em diu allò de “ho veus, el que hem d’aguantar? I a sobre no podem expressar la nostra desavinença perquè ens titllarien encara més de bordes…“. Quina putada no? I ho és perquè això no hauria de passar-li mai ni a ningú. I molt menys per fer la seva feina.

Quan una persona és encantadora ho és malgrat el que de vegades s’opini d’ella, i només vull agrair-li la seva constant preocupació i la seva el.legància alhora de transmetre’m aquesta preocupació. Coi, mai m’hagués pogut imaginar que algú podia superar amb aquesta marca “de record” tot un entorn que a qualsevol altre l’hagués convertit en una altra cosa, probablement avorrida i poc interessant. Felicitats, bona persona. Pertanys al que jo anomeno la gent maca, la que val la pena, i tant de bo a partir d’ara als que anomeno els meus amics. I no pel fet de ser famós, o conegut, o com collons se li digui, a això de què et reconeguin… sinó per ser com ets. I per cert, en saps un colló de cinema, no ho hagués dit pas! 

Perquè en el fons aquest és el problema, que no ho hagués dit mai perquè no et coneixia. I quan no es coneix es difícil poder jutjar. O no?

 

(jejejeje http://es.youtube.com/watch?v=KxwqRVvQugg

http://es.youtube.com/watch?v=tWmHEF_PT8E&feature=related )

 

Direcció: Louis Leterrier.

Pais: USA.

Any: 2008.

Durada: 114 min.

Génere: Acció, ciència-ficció.

Interprets: Edward Norton (Bruce Banner), Liv Tyler (Dra. Elizabeth “Betty” Ross), Tim Roth (Emil Blonsky), Tim Blake Nelson (Samuel Sterns), Ty Burrell (Leonard), William Hurt (general Thaddeus “Thunderbolt” Ross).

Guió: Zak Penn; basada en els personatges de l’Stan Lee i el Jack Kirby.

Producció: Avi Arad, Gale Anne Hurd i Kevin Feige.

Música: Craig Armstrong.

Fotografia: Peter Menzies Jr.

Muntatge: John Wright, Rick Shaine i Vincent Tabaillon.

Disseny de producció: Kirk M. Petruccelli.

Vestuari: Denise Cronenberg.

 

Un gegant verd s’estira, salta, etziva cops de puny i el públic xiscla d’emoció, entre efecte digitalitzat i efecte digitalitzat!!!

O això és que que hauria de ser. No ho sé.

Darrera nostre, un pare i un fill xerren de ves a saber què. No m’importa pas massa perquè el que estic veient al meu davant tampoc exigeix massa de la meva atenció. En tot cas només dels meus ulls I timpans. I ell, el nano, sembla realment absent. Aliè a ell i segurament emprenyat per no ser el centre d’atenció, el Norton obre un PC amb un antivirus que du el seu nom, que omplena la pantalla; de fet, el seu nom, Edward Norton, ja havia aparegut abans fins I tot que aparegués el mateix títol de la pel.lícula, en començar… Si ruixèssin l’ego d’aquest noi amb els raigs verds que contaminen el protagonista i s’emprenyés no seria ni Masa ni Abominación, esdevindria quelcom molt pitjor

I al mateix temps però a la pantalla, la història d’un doctor que vol controlar una sobrecàrrega de raigs Gamma que el van deixar incapacitat per a l’experimentació de les emocions. El control mente/cuerpo en plan Karate Kid al Brasil , els primers tres quarts d’hora més o menys, són el millor d’una cinta avorrida al seu tram final que et condueix per camins que aparentment cerquen molt més que la simple confrontació última entre el que és bo i el que és dolent. Però no: l’engany és tan flagrant que quan acaba convertint-se en això encara tot et fa més ràbia i l’estafa es manifesta. I jo ara si que m’assemblo al Hulk, de la mala gaita que m’agafa quan em fan empassar sopars de duro. I vinga militars per tot arreu. I vinga els ianquis amb els seus supersoldados. I a la merda l’essència de tot plegat i del que els lectors de còmics consideren una gran història: no anem bé quan el que es transmet es fa pretensió i poca sinceritat…

El nen mira a son pare i a mi m’agradaria dir-li que no s’amoïni, que aquella cosa verda i grossa sense cap mena de carisma és gairebé tan mentidera com el realitzador de la cinta que acabem de veure, però em penso que malgrat tot ha passat una bona estona. Molt pesada en alguns moments, però plena d’explosions, lluminàries i làsers de colors.

I de fons, em queda la sensació que el personatge del Bruce Banner crida que el que té d’interessant el seu alter ego no és el que podria provocar un dels seus pets –la meva obssessió durant el 70 % de la durada de la pel.lícula- sinó el que va provar de explicar-nos, i força millor, l’Ang Lee en la seva versió de fa uns anys. Té raó el Norton quan es troba amb el Lou Ferrigno i li diu allò de “eres autèntico tío”: tot el que voldria ser ell a la cinta i no és, ara com ara. 

 


 


 


(I si la peli no val massa, i la crítica tampoc… sempre ens quedaran els Coldplay explicant com Deu posa somriures a les nostres cares…:http://www.youtube.com/watch?v=0O_Sg0oUJ-4 )

Direcció y guió: Karen Moncrieff.
País: USA.
Any: 2006.
Durada: 93 min.
Gènere: Drama, thriller.
Intèrprets: Toni Collette (Arden), Rose Byrne (Leah), Mary Beth Hurt (Ruth), Marcia Gay Harden (Melora), Brittany Murphy (Krista), Kerry Washington (Rosetta), Josh Brolin (Tarlow), Giovanni Ribisi (Rudy), James Franco (Derek), Mary Steenburgen (Beverly).
Producció: Tom Rosenberg, Henry Winterstern, Gary Lucchesi, Eric Karten, Richard Wright i Kevin Turen.
Música: Adam Gorgoni.
Fotografia: Michael Grady.
Muntatge: Toby Yates.
Disseny de producció: Kristan Andrews.
Vestuari: Susie DeSanto.

Aparentment és una nit tranqui-la, i jo que em trobo la mar de bé. Surto envoltat d’una temperatura agradable i malgrat sembla que de tant en tant espetega i el cel sembla voler regar el que hi té a sota tot plegat no és prou com per a que el dissabte a la nit em quedi amb el cul enganxat al sofà. Des de fa un temps que ho trobo un sacrilegi, això, encara que sé perfectament que no ho és i que canviaré d’opinió un dia d’aquests, potser quan la urgència del tapadillo de la soledat del cap de setmana quedi superada.

I si surto és per anar al cinema. I de pas fer temps, no ens enganyem, que cal sortir de visita per la nit de Barcelona i tastar el que pot oferir… però no es tracta pas de veure qualsevol cosa, es tracta de provar de veure una de bona, que per a parides ja n’he tingut prou i masses i no és el moment. Així que després d’un cop d’ull a les novetats de la setmana em fixo amb aquesta Dead Girl que malgrat no sembla ser un gran pel•lícula sembla que desprengui cert regust de qualitat quan comprovo els intèrprets que hi participen. I tot i que això no ha estat mai ni serà una garantia de res, almenys penso que veuré unes bones interpretacions.

I no m’equivoco. I de fet, és el millor que té la pel•lícula. Però mira, no acabo de comprendre l’aposta de tota aquesta gent dins una cinta que promet molt més del que ofereix al final. I no perquè sigui una mala pel•lícula, sinó perquè no assoleix les expectatives, amb tanta figura donant la cara. Entre tant d’esforç per a fer creïbles personatges. I és que quan més hi penso, en la història, més s’assembla a qualsevol episodi de CSI (això si, Las Vegas, mai del insofrible Horatio) rodat amb format per la pantalla gran i amb ganes d’explicar una bona història. I la veritat és que jo no havia sortit a veure el CSI. I a més aquí no hi surt el Grissom.

Cinc històries al voltant de la mort d’una noia. Cinc vides que canviaran arrel del descobriment del cos mort i mig nu d’una noia. I una cinta realment fosca, que aconsegueix fer sentir molta angoixa perquè juga molt amb la nocturnitat, amb el mal rotllo i amb les bones interpretacions i la bona posada en escena. Però que tal com acaba, desapareix. Que és buida. Que no es de les que retens a la memòria perquè el que t’ofereix, d’una banda, no és prou com per a que s’ho valgui. I de l’altra, perquè quan aconsegueix inquietar ho fa amb prou força com per a que no et vingui massa de gust recordar-la. I aquí està el seu mèrit.. però també el gran perill de la pel•lícula. A mi, en certa manera ja m’està bé, el mal rotllo… el que passa és que molt em temo que a molts espectadors això els farà parlar malament d’ella i acabarà passant factura a la seva vida comercial que em penso no serà massa llarga.

I tot s’ha de dir: el fet d’aconseguir transmetre males vibracions amb una ambientació penso que força aconseguida i una bona utilització de la llum i la foscor entre d’altres coses, no la fa bona pel•lícula. Només per això, no. Perquè quelcom romangui dins teu i no s’apagui s’ha d’anar més enllà del simple impacte; el contingut ha d’estar a l’alçada per a equilibrar aquest aspecte. I aquí això no passa. I al final, i després de superar l’angúnia, la frase que et surt és la que em va sortir a mi: “val nen; i ara on coi vaig a passar la resta de la nit?”. O el que és el mateix: “M’importa una merda el que acabo de veure”.

pd: em penso que estic mirant massa cinema ianqui… hauré de fer net aviat!

I aquí, la web del programa… Val la pena de debò, visitar-la… http://www.hbo.com/sixfeetunder/

De sobte, l’Xfar va començar a emocionar-se. Es trobava sol a casa, davant la pantalla de la televisió, i sabia perfectament que allò passaria. I que passaria mentre la veiés. I la barreja de desig i rebuig davant aquest fet era tan forta que malgrat aquella tarda de diumenge havia decidit que no veuria aquell episodi, l’últim, de Six Feet Under, no va poder controlar la seva renúncia; i de renúncia va a passar a necessitat, i la necessitat va dur-lo a decidir el contrari al seu primer desig. I és que en volia saber més.

Volia saber el final, de tota aquella història. Conèixer més, dels Fisher, de la família “rara” de la funerària, volia continuar jugant al joc voyeur d’observador i patidor de la desgràcia i l’alegria aliena que a cada episodi que passava l’havia conduit per alguns dels millors moments que havia experimentat mai davant una pantalla, en aquest cas de televisió. I el fet real, la vertadera veritat era que estava enamorat dels Fisher. S’havia enamorat d’una família irreal i d’uns personatges irreals que malgrat només havien estat producte de la imaginació d’uns guionistes genials se li havien acabat ficant a dins de tal forma que era impossible que mai més pogués oblidar-los, de tot el que havia passat mentre vivia amb ells.

I el verb, no m’equivoco, és viure. “Mentre vivia amb ells”, de manera inequívoca. L’Xfar no hauria pogut imaginar mesos abans el que acabaria passant-li amb aquella família, amb aquella sèrie… i els plors que van ennuegar-lo per sorpresa aquelles últimes tardes on havia anat veient els últims moments de la vida dels que ara ja eren els seus nous coneguts, veïns, amics, filtrats pel cristall líquid de la seva pantalla de 28 polzades eren només un aperitiu del que aquell últim episodi li va fer. Les llàgrimes eren incontrolables, i no eren de tristesa, només. I malgrat tot allò li feia vergonya i no ho entenia, li era ben igual: part de la seva vida, i alguns moments fotuts, difícils, els havia passat sol a casa amb la única companyia d’aquella família. I d’alguna manera li era molt difícil acceptar que mai més serien al seu costat, de la mateixa forma que costa acceptar que les coses, totes les coses i tots els llocs, tenen un final.

Perquè hi ha vegades que una obra d’art transcendeix tota la seva intenció. La supera i supera un cop i un altre deixant sense alè als afortunats que tenen el privilegi d’observar-la, d’admirar-la. Hi ha vegades que l’art no és només art i que una pel•lícula deixa de ser cinema, un quadre deixa de ser pintura i un llibre deixar de ser literatura per a ser molt més que això, per a esdevenir una experiència, plàcida de vegades, anguniosa d’altres, de la que cadascú en pot extreure alguna cosa positiva que l’enriquirà d’alguna forma. Aquí la sèrie de televisió, el producte, va deixar de ser producte per a fer-se gran, molt gran, i acabar envaint el cos i les emocions d’algú com ell, que havia vist milers de pel•lícules i centenars d’episodis de desenes de sèries. I si bé n’havia vist de fantàstiques i que en el seu moment li van semblar insuperables, des de Twin Peaks a Return to Brishead, allò era diferent. El que va sentir amb Six feet under fou diferent. I ara restava un buit rere la revelació que mai més en sabria res, de tota aquella colla de gent que l’havien acompanyat en aquells moments de soledat i melancolia. Que l’havien ajudat a passar-los una mica menys sol i que l’havien fet tan feliç –i infeliç-, amb les seves complexes però alhora senzilles vides.. I el secret de tot plegat és que probablement totes les vides ho són, de complexes i simples. Potser perquè aquests personatges eren com ell, com qualsevol de nosaltres, i no calia res més que seguir-los en el seu viatge personal per a comprendre-l’s i identificar-se amb ells. Potser perquè, finalment, algú havia aconseguit ser realment sincer amb un guió despullat i que havia aconseguit arrossegar-lo pels camins d’unes vides que li van resultar interessants precisament perquè eren com les de qualsevol altre. Sense més secret que això.

Ara l’Xfar se sentiria sol. Perquè probablement mai més tindria notícies del Nate i la Brenda, encara que fossin els personatges que més endins van arribar-li en alguns moments de la sèrie. No sabria si la carrera de la Claire podria arribar a ser la que ella, idealista i rebel, hauria volgut que fos. No tornaria a escoltar la veu cridanera de la mare de tots ells, la Ruth, ni els seus gemecs desesperats en desacord amb tota una vida, la seva, plena d’insatisfaccions i mancada d’uns estímuls que havia estat buscant desesperadament per a fer de la seva existència un mínim del que hauria desitjat. No sabria si el Keith i el David acabarien tenint una vida normal en comú, ni si aconseguirien que els dimonis interns de cadascun d’ells deixessin de turmentar-los per a ser feliços d’una punyetera vegada en un món on t’has de guanyar la normalitat amb la coherència dels teus actes i la força de les teves conviccions. Com ells havien estat fent, malgrat tot el que tenien en contra.

O potser sí, que ho sabria?

La dissecció de totes aquelles relacions personals a un nivell extremat d’emocionalitat havia estat la marca de la casa que va seduir l’Xfar. Això i la sensació que allò era irrepetible, que cada segon que passava era un segon menys cap al final de la mateixa forma que cada cop que respires és un cop més que t’apropa al teu destí últim, el de tots i que ningú de nosaltres pot evitar.

Allò el va seduir. I també que els Fisher li havien ensenyat a celebrar.

A celebrar la vida, el fet d’estar vius, de sentir, d’aprofitar el moment, de deixar-se de bajanades, d’aprendre a base de bufetades i sense vergonya d’admetre-ho. La celebració de que tenim un espai de temps en el que hem de fer de la nostra història el millor del que siguem capaços de fer i del mirar endavant, potser sense oblidar el passat però abandonant l’amargor que ens fa passar amb algunes de les nostres experiències. La celebració del “de tot s’aprèn”, del val la pena viure.. i sobretot del que més frepava l’Xfar: la de la normalitat. Que tots i tothom destaquem perquè som vius i que això cal apreciar-ho. Que no calen illes, ni presons, ni assassinats, ni metges. Ni ser policies, ni mestres, ni advocats, ni constructors d’èxit. Que no cal ser grans estreteges, ni grans historiadors, ni polítics, ni presidents dels Estats Units. Ni dones desesperades, ni homes desesperats, ni frikis dels ordinadors, ni membres de la màfia. Que no cal, per a ser interessant. Que només cal viure la vida… i recordar molt bé que la grandesa de tot està en aquesta celebració.

Perquè sense ella… en què cony ens acabaríem convertint?

I així, mentre escrivia un post d’homenatge als Fisher, mentre escoltava uns Coldplay que semblaven subratllar sempre la banda sonora de les seves vides -mentideres per imaginades, no per inversemblants-, mentre es preguntava si ell també era un personatge escrit per algú altre per a fer feliços –o infeliços-els altres… mentre pensava en tot això i vivia tot això, alhora estava content.

Perquè en el fons sabia que mai s’oblidaria, d’ells ni de tot el que li havien ensenyat. De la mateixa forma que sabia, que ara sé, que existeixen coses i persones que mai s’obliden. Aquelles coses que com bé sabeu, mai s’obliden.

I sobretot, i per sobre de tot, perquè la vida segueix. I cal viure-la.