un dia… i després un altre…



 

“Vols parlar del núvols oi? Del cel, de la terra, de tot el que t’envolta… Vols que parlem del teu avorriment…”

Un calfred em va travessar l’espinada. Havia pensat més d’un cop durant el viatge d’aquell dia quina seria la perspectiva de la realitat d’algú com l’Àngel, que duia tancat 25 anys de la seva existència. De fet, ho havia pensat mentre mirava el cel i els núvols, tot recorrent el camí que duia fins les cent una “corbes del dolor”.

– Tu vols que parlem?- Vaig voler ser educat cedint-li la possibilitat d’engegar-me, buscant transmetre una certa humilitat per trobar-me a una casa que no era la meva, que era la seva. –Si et ve de gust a mi m’encantaria. Per això he vingut-.

– Ho imagino. Però no entenc l’interés… què pot tenir un pobre diable com jo que dir-li a algú tan (des)ocupat com tu?

Havia dit ocupat o desocupat?

– De què vols parlar?- va insistir…

Vaig empassar una bossa de saliva que s’avia anat acumulant a la meva gola. Estava nerviós, però ho atribuïa no tant a les paraules de l’Àngel, sinó més aviat a l’excitació de trobar-me davant algú tan interessant…

Jajaja. No saps de què vols parlar oi? De fet sempre passa el mateix. Veniu aquí i us assenteu al meu davant, buscant respostes… que jo no us en dono mai. La majoria triguen menys de dues hores minuts a marxar, perquè no els concedeixo el que busquen. Però de tant en tant.. de tant en tant algú decideix quedar-se aquí amb mi una mica més de temps, el suficient com per a coneixem realment bé… Seràs d’aquests, tu?

Seràs d’aquests?

Ho sóc?

La sensació d’asfíxia que vaig sentir aleshores fou terrible. Estava atemorit davant els ulls d’aquell home petit i calb que em mirava amb ulls negres de tauró, inexpressius però alhora desperts i francament humans.. I malgrat la seva presència no semblava que hagués de tenir por, però d’alguna forma en tenia.

– Val, doncs diguem tu de què estàs disposat a parlar?

Va rumiar un moment abans de contestar.

– Si tu veiessis amb els meus ulls, entendries perquè sóc aquí. De veritat que sí. I m’agradaria que hi veiessis tot, amb els meus ulls…

Vaig contestar-li dos segons més tard, embolicat d’emoció.

– Sí, a mi també m’agradaria, però això no és possible. Per què no fem alguna cosa més pràctica i…

No em va deixar acabar la frase.

– Per què no és possible? Em penso que hi ha una manera…- va replicar.

– Doncs explica’m com i estaré encantat, de veure-hi amb els teus ulls…

L’Àngel em va mirar d’adalt a abaix. M’estava com enregistrant. Semblava que volés mirar més enllà de la meva fisonomia, del meu físic, per a tocar el meu interior i assaborir-lo per fer-se amb ell però sense fer-me mal, sense violència… Semblava que em volés comprendre, que tractés d’entendre qui era jo i què feia allà. I ni jo mateix ho sabia. Estava allà per avorriment? Per a acabar un reportatge que m’havia interessat durant molts mesos, quan treballava, i abans que la meva vida es convertís en una absoluta monotonia? Ni jo mateix sabia la resposta. Però era allà. I semblava que tota la meva vida hagués estat esperant aquell moment, aquell viatge, aquelles cent una corbes… Aquella cara de l’Àngel mirant amb els seus ull negres…

– Deixa’m fer a mi, no et preocupis- va dir.

I va començar a parlar.

“Deixa’m que t’expliqui com és el cel. El cel és un cúmul de agulles d’aigua blaves i fredes que s’acumulen i ens transmeten que estem embolicats en una esfera preciosa que ens protegeix de tot i tothom. Però no és ferm: és un bombolla que envolta d’altres bombolles que s’encaren les unes davant les altres formant rengleres de petits cels que s’amaguen cercant un lloc darrera els astres humits que no podem arribar a contemplar”.

“I els núvols?” Vaig preguntar.

“Els núvols, són insectes. Insectes negres que s’ajunten i representen formes que en realitat no tenen més forma que la que s’imaginen els mateixos insectes, fruit de la por a construir-se per pur atzar. No deixis mai que un núvol s’apropi massa al teu voltant, o els insectes que hi ha a dins aconseguiran que formis part de la seva colònia. Això, és clar, si no vols ser part de la seva colònia… Jo vaig voler ser-ho, fa temps. Però ara ja no”

L’Àngel s’alçava, a cada paraula, a una distància cada cop més elevada de la meva. No sabia quin era exactament el propòsit de tot allò que em deia, però jo no deixava de prendre notes frenèticament, absorbit per les seves paraules. Volia saber com pensava, apropar-me a la seva manera de veure el món, amb els seus ulls.

Fins que tot va desaparèixer. I vaig veure amb els seus ulls.

 

Anuncis

 

( Bull in the Heather… uns Sonic Youth per a veure les coses des d’una perspectiva.. diferent?…http://www.youtube.com/watch?v=2T4BsnXmJaI )

 

Vaig arribar a l’hospital unes hores després d’enfilar el camí de muntanya més recargolat que mai hagués pogut pensar que existiria. Les corbes, les cent una famoses “corbes del dolor” eren el preu que s’havia de pagar per a penetrar en aquell camí que havia decidit recórrer degut a l’avorriment i la falta d’estímul al que m’havia portat la meva nova vida. I de seguida vaig comprendre que aquella mena d’aventura que m’esperava havia de ser especial i diferent, perquè des de bon començament m’havia transmès aquella inquietud que transmet l’esperança davant els esdeveniments destinats a ser importants. Especial i potser, només potser, perillosa. Això últim ho sentia també, però no sabia el perquè.

 

 
Darrera meu es tancaven les portes blanques, i els metges interns n’obrien d’altres al meu davant que m’anaven conduint a nous espais que encerclaven més espais, cada cop més allunyats de la porta exterior que ja havia deixat molt enrere. A l’aire s’hi respirava una remor inequívocament desencisadora, i tenia la sensació que allà ningú hi anava mai a passar un dia d’esbarjo com jo havia decidit fer. De fet, aconseguir la visita amb aquell malalt va ser realment complicat, però ja se sap que quan es vol s’aconsegueix gairebé tot. I allò ho volia amb totes les meves forces. No sabia ben bé per què, però ho volia. Es podria dir que ho necessitava. Gairebé, perquè tot allò que havia estat fent durant les últimes tres setmanes d’aquell estrany mes d’agost no havia aconseguit treure’m del cos la sensació que tot s’estava esgotant: que el temps m’estava munyint, que l’ànima s’esvaïa lentament mentre l’esgotament m’estrenyia fins a no deixar-me respirar. La sensació que la meva vida no es dirigia cap un lloc concret des que vaig tenir la sort de ser tocat pels dits de l’atzar i vaig poder deixar de treballar m’estava turmentant i per aquest motiu vaig decidir apropar-me a aquell maleït recinte de bojos. Suposo que volia enllestir un reportatge que m’havia estat xuclant l’energia durant els meus anys de feina, que ara quedaven tant lluny com semblava que ho estava qualsevol lloc real d’aquell imponent –i inquietant- edifici.

Volia parlar amb el més malalt de tots els malalts que poblaven l’Hospital Psiquiàtric de la Mare de Dèu del Dolor. Volia parlar amb l’Àngel. I ara podia fer-ho.

L’última porta. El zelador em va mirar d’adalt a abaix i després de respirar profundament, va permetre que la travessés. Recordo sentir-lo dir que si necessitava res pitgés el botó d’una mena de comandament a distància que duia a la bata i que ara em va facilitar. Vaig assentir.

“No pateixi: està controlat. Però no se l’escolti massa; té verí a les paraules”.

Però jo havia fet tot aquell viatge precisament per a escoltar-lo, per a escoltar tot el que m’hagués de dir l’Àngel, l’intern que havia aparegut un dia misteriosament a l’Hospital del Dolor i del que no se’n sabia res més que el que ell havia decidit explicar. Volia conèixer la seva història i volia escoltar de la seva boca la seva personal visió del món.

Allà es trobava, assegut i mirant-me. Ni somreia ni estava seriós. Podria dir que era inexpressiu, però mentiria: transmetia tranquil•litat però també intranquil•litat, i en la seva presència tot semblava tenyit d’una forta sensació d’irrealitat. Començava a comprendre com la Núria, la meva antiga companya del diari, no havia aconseguit estar-se a la mateixa habitació que ell durant més de dos minuts, en els que sembla ser que ell ni tan sols va obrir la boca. Només se la mirava. Començava a comprendre perquè aquell ésser humà havia estat reclòs allà dins sense que ningú es preguntés massa com hi havia anat a parar, ni què havia fet. Començava a entendre allò que la opinió pública mai va entendre: que un desconegut sense cap referència de cap tipus fos acceptat en un dels hospitals de salut mental de més prestigi del país quan hi havia gent que no podia ni somniar a pagar un sol dia d’estada entre els seus murs. Els metges van parlar de “pacient especial”, de “curiositat mèdica”, de “font de coneixement de la ment humana”, mentre els veïns del que havia estat una comunitat pròspera parlaven de maledicció, terror i “presència diabòlica”. Tot rumors. Tot històries de poca fiabilitat. Llegendes urbanes estúpides inventades per a justificar els mals moments que tota vil•la pot passar quan es desgasta i no s’adequa als nous temps.

El vaig mirar. M’hi vaig dirigir. “Hola Àngel. Vull parlar amb tu”.

(escrit per ser publicat el passat dissabte dia 11)

 

Avui no vinc sol a Sitges. Finalment, i després de molts anys de veure com jo marxava sol amb el tren al voltant de l’octubre per veure un seguit demesurat de pel.lícules, dos dels meus amics s’han decidit a acompayanar-me i veure amb els seus propis ulls què coi és això del Festival. Encara que això era l’excusa, perquè el que ens venia de gust a tots tres era trobar-nos i passar unes bones estones dinant, sopant o al cinema. Però tots tres junts i rient-nos de tot i tothom, inclosos nosaltres mateixos.

I ha estat realment agradable. Amb ells el Festival lluia més perquè ja sabeu el què diuen: tot existeix en el moment en que algú més t’acompanya i les coses només es carreguen de sentit quan algú més participa de les teves vivències. I és molt cert. I si aquest algú són dues de les persones que més t’aprecies, doncs el resultat és una experiència el doble de maca i satisfactòria del que normalment ja és.

El que no sé és com haurà estat per a ells. Em consta que s’ho han passat de conya i han rigut molt, però la qüestió cinematogràfica no ha estat la més encertada, en el seu cas. I això que els cabronassos han vist la que es diu serà la gran triomfadora del Festival, la sueca Let the right one in. Una història preciosa entre un nen que no troba el seu lloc i una nena vampiressa que li fa la vida més fàcil i agradable. Una posada al dia i una nova perspectiva del tema del vampirisme al cinema, i una bufada d’aire nou a tots aquells que de vegades creiem que determinats temes poden estar morts i enterrats. El problema, però, pels meus amics Jose i Marc ha estat que es tracta d’una cinta de ritme lent i que s’ha passat a una hora complicada i a més un divendres, el dia que tothom està més cansat. I no els hi ha agradat. Què hi farem! M’ha sabut greu, però el que és maco del cinema és la varietat de gustos i opinions, i el fet de compartir una pel.lícula i poder comentar-la amb ells ja ha estat prou regal per mi, que de vegades tendeixo, en això del cinema, a un cert aillament.

Ja en parlaré, d’aquesta història de vampirs tan peculiar en el seu moment. Però ara vull acabar de comentar el dia. Perquè la cosa s’ha posat realment divertida quan un cop dins de la sala he sentit que algú cridava el meu nom. I jo que em giro i veig a dos ex alumnes de l’any passat, el Pol i el David, cridant-me a uns metres nostres. M’apropo. Estaven exultants. Les seves cares brillaven. Em recordaven a mi fa molts anys, quan anava pel Festival al.lucinant amb tot el que veia, i fent els possibles per entrar a la sessió que fos, si podia ser pel morro. Exactament el que els dos peces aquests han estat fent: els paios s’han fabricat una acreditació de… promotors??? i amb ella han entrar per la cara a un parell de sessions, inclosa la vampírica que esmentava abans. Nada más y nada menos! La peli que tohom volia veure! I els animals han aconseguit passar! Impressionant!

No podia parar de riure, i em semblava genial. I no com a demèrit del Festival, ni molt menys. De fet, estic convençut que els han deixat passar de pura simpatia i pel morro que li han fotut al tema, sobretot desprñes que m’expliquéssin amb més detall com ho havíen aconseguit… Em sembla genial per l’entusiasme, per les ganes, per la cara i per l’expressió que feien tots dos en veure la sala i on eren, en estar al Festival. En gaudir del cinema, en definitiva. Pol, David, ja us he dit pero ara ho repetixo públicament: el vostre ex tutor i professor de castellà és el vostre fan número 1! I l’any que vé espero tornar-me a trobar amb vosaltres!

M’he deixat de comentar que abans de tot això s’ha passat Prime Time, una òpera prima d’un director espanyol força fluixeta i que abans d’ella, s’ha projectat un curt -anomenat SNIP-, que ha fet regirar l’estòmac a més d’un i de dos… Aquest Sala és un terrorista! I cada cop em fa més al pes com a director del Festival, la veritat…

Demà s’acaba el tema, nois. I ja veig a venir la meva reacció. Però de moment gaudim de les hores que falten, i afortunadament, aquest cop en bona companyia… Que duri!

 

(demà Long Weekend, Sessió sopresa i The city of Ember)

Arribo a l’Auditori i avui toca Martyrs, l’experiència definitiva del Festival, diuen; i em dic a mi mateix que no llegeixi res, que no val la pena. Que ja estic prou influenciat per tot el que s’ha dit i he sentit. Però no m’en puc escapar i entro a l’hotel a la recerca del diari del dia. Allà hi llegeixo un article, on ve a dir que la peli del Pascal Laugier és d’un radical que fins i tot se li va fer difícil a l’Àngel Sala en el seu passi a Cannes, sobretot en el seu tram final. Collons. Tanca el diari imbècil!

Passejo per la cua. No ho tinc clar. He passat experiències desagradables en un cinema que no em ve de gust repetir. Veig un amic del meu cunyat i em diu que ha parlat amb gent que ja l’ha vista i que els hi ha agradat, però no em parla de le seva violència. Continuo caminant i l’inquietud se’m va menjant… I això que n’he vistes de tots colors, dins una sala de cinema! I des de ben criatura, cony!

Òstia… Veig una ambulància? Sí: al davant de l’Auditori hi ha plantificada una ambulància. Que ha passat res? Segueixo caminant i vaig cap a les guixetes de Teleentrada. Allà parlo amb un conegut crític de la televisió, que a més és un paio encantador. M’explica que l’ha vista pel matí. Que és terriblement morbosa. Que l’impacte i la cruesa de les seves imatges ha fet vomitar al matí a algun espectador. Que la sala durant la projecció estava en un silenci sepulcral i realment impressionant. Que hi vagi, que no m’ho pensi. Que sí, que l’ambulància l’ha posada la organització del Festival per si a algú la peli se li posa “malament”, però que de ben segur que val la pena el risc. Li contesto que ara estic encara més nerviós, i em ric. I em proposa el següent:

“tu entra a la sala. La peli dura 96 minuts, i el que penso que és el millor de tot passa a l’últim tram de la cinta, els 10 últims minuts. Si no pots aguantar, marxa de la sala, però fixa’t quan resta pels 10 minuts finals, i aleshores tornes a entrar. A la sortida si em veus m’expliques el què”.

D’acord, doncs. M’hi fico.

I aleshores entra el Pascal Laugier. I explica que Martyrs és una cinta incòmode i molt negativa, que transmet males vibracions. I que si volem li tornem a ell totes les que experimentem, que ho accepta. Que tot el que s’està produint al voltant de la cinta pot fer que la veguem “contaminats” pel llegit i escoltat, i que per tant ens deixem portar oblidant-nos de tot perquè ell ens volis fer oferir, com a espectadors, uan experiència total, nova, brutal i d’un impacte visceral.

S’apaguen els llums i abans de la pel.lícula passen un curt d’un director novell argentí, Mamá. I quan acaben els breus 5 minuts que dura, comença el missil immisericorde que és Martyrs.

En sortir moltes càmeres de la tele; les esquivo: no suporto que em filmin! Preguntes típiques, sobre la violència de la cinta. Respostes de tots colors, algunes francament irritants, la veritat. Quan surto de l’Auditori i em dirigeixo a l’exterior m’acarina un aire frecot i bo, i em sento alliberat. Ja he passat l’experiència, la muntanya russa. He estat martiritzat? Em penso que sí. Tots nosaltres. Ja en parlaré en una altre post, en tot cas…

Veig al crític (disculpa el tractament, si llegeixes això!). Em diu que què tal. Li dic que bufff.. que tela marinera. Que l’he aguantada i que no m’he mort. I que és una cinta com a mínim curiosa i que encara he de païr. El deixo gaudir del seu sopar, fa cara d’agobiat. Em relaxo prenent el disseté café del dia. I penso molt en el que acabo de veure. Molt. I mentre ho faig escolto el que de ben segur el director no vloia escoltar: un xaval amb una samarreta de la Matanza de Texas li diu a un altre que “lo mejor ha sido cuando cogen a la tía y la bajan a…… (bla bla bla) y le hacen… (bla bla bla)”. Aquest és el vertader perill d’aquesta pel.lícula. Perquè escolteu, només és una pel.lícula, no un crim. No una peli qualsevol, però és el que és ni més ni menys. I potser més d’un hauria de recordar-ho. 

I evidentment, el que ve ara està molt desvirtuat. Blindness, del Meirelles, basada en una obra del Saramago, i que tenia moltes ganes de veure es converteix en una pel.líucla “a posteriori” de l’impacte de la producció francesa, que m’ha deixat en estat de xoc. Provo d’allunyar-m’hi i em centro en la cinta que ara es projecta. Quan ho faig veig quelcom que serà un éxit de taquilla… què us hi jugueu?. Quan surto del cinema i em dirigeixo al cotxe són les 00:00 tocades. Per primer cop des que sóc al festival miro enrere, cap a la foscor, quan vaig a cercar el cotxe. Somric: feia temps que una pel.lícula no em provocava tant… hi torno a sentir-me criatura.

I cap a les costes. I d’allà a casa. I demà, el vertader martiri: el despertador. Puta realitat… que algú s’encarregui d’ella, sisplau!

El dia comença amb una excursió i una picor a la gola fent de guàrdia civil. El cos com esgotat i la sensació que res ni ningú aturarà allò que és inevitable: la terrible sensació d’estar a l’empar d’un inoportú refredat.

Agafo les costes amb el cotxe com qui s’agafa a la seva última oportunitat i mentre circulo canto cançons estúpides que em passen pel cap. En les seves lletres m’adono que hi repasso el dia i somric davant la inexcusable font d’animalades que brollen de la meva podrida imaginació. Més que somriure esclato de riure i prego perquè cap conductor em prengui per un boig massa estona de la necessària. Durant les 101 tot s’oblida i la sensació del vol sense gravetat, de patir l’atac de la violència de la fantasia es fa explícita. És el segon dia, i fixa’t tu com sóc de pesimista que penso que en queden 8 i no que només n’ha passat un. Com m’agrada anticipar angúnies… incorregible.

 

Arribo i avui m’esperen. Només he trigat 15 minuts en trobar lloc per aparcar, i em trobo realment malament quan ensumo l’aire fred de Sitges. Truco i em trobo amb la nena i el Nat i junts enfilem una cua indecent que ens durà a la nostra primera pel.lícula del dia: Transsiberian. Repasso els qui estan al davant i al darrera nostra cercant cares conegudes d’altres edicions i com sempre hi veig la mateixa gent. No sé com es diuen, què fan ni a què cony es dediquen, però tots estan aquí a mateixa setmana d’octubre per dur a terme el mateix ritual. Vaig a buscar un tallat calent que m’adormi les punxades del coll i veig la gorra del Figueres al davant de l’Auditori: bona gent, aquest paio. I en sap sense fer-ne sang, com caldria que fos sempre. Empasso el cafetó i torno al meu lloc. Miro al voltant. Gaudeixo: no necessito gaire més per ser feliç.

 

Entrem i ens hem de separar: està ple de gom a gom. I entre la gent s’hi colen uns quants personatges peculiars: un paio alt a qui anomenen Brad Anderson, un noi amb barba que  feia el cabró a un orfelinat a una cinta fabulosa del Benicio del Toro, i sobretot, veig al tonto, el Buddy de Cheers. S’asseuen i abans de que siguin presentats i montin el xou entre ells i el traductor donen una Maria d’honor a un productor que ens va fer somiar i tenir malsons. Diu que a la sala hi ha un tal Paül Naschy.La gent es torna boja. Això continua essent el festival dels frikis. I m’encanta, què voleu que us digui.

 

Quan acaba la pel.lícula sopo un petit entrepà i em quedo sol. Com la cinta d’abans a començar una hora més tard, la següent, Crows Zero, també. I així anem. Surt a l’escenari un passat de voltes que ens explica a crits la seva passió pel Miike. M’esgoten aquestes mostres falses d’admiració i que són pura publicitat encoberta. M’esgoten però no tant com la pel.lícula, amb la que reconec caure un parell d’instants als braços d’una son profunda. Malgrat els crits i les bufes, és clar…

 

Una Transsiberian molt ben rodada –però un pèl fallida- i una Crows Zero tan estúpida com avorrida em passen factura però l’encostipat sembla que ha abaixat la guàrdia i marxo de farreta… Ara són les 4:28 del matí, i acabo aquesta segona crònica de la meva particular setmana meravellosa…

Demà més, molt més.. i quan pugui els comentaris de les pelis.

 

(demà Your name here, Surveillance, Home movie i Deadgirl)

Sensacions…. bufff com m’agrada que esclatin…

 

Ja estem, com sempre. Au! Ja ha començat el xou i la mare que ens va matricular! Ha engegat el projecte anual de compromís per fer-me feliç d’entre tots els projectes que es fan i es desfàn, I venga! Vámonos de nuevo amb els cerimonials i les corbates, i els frikis disfressats de persones que durant una setmana viuen la festa de la sintonia amb l’espai exterior, els monstres de sèrie B (o Z) i els assassins en série. I jo allà enmig, entre els uns i els altres procurant encara definir el meu paper entre tota la moguda.

Molt ben acompanyat i amb mal de gola arribo al Sitges més buit dels últims anys, i també al més edificat. Els voltants de l’Auditori estan massacrats de tant ciment i costa de percebre l’olor de mar que abans s’ensumava a banda i banda dels carrers més poc transitats. El deliri del Festival de fa 17 anys que vaig viure per primer cop ha anat desapareixent per donar pas a d’altres deliris, ni pitjors ni millors, depenent de l’estat d’ànim del consumidor. I la veritat és que quan m’apropo durant el mes d’octubre aa aquesta vila costanera se’m fa difícil estar de mala gaita, i per tant la meva objectivitat pot posar-se molt en dubte.

Provaré, però, de definir el que dic amb la distància prudencial de qui se sap tan aprop d’allò que observa que sap que no serà fàcil dir més veritat que la pròpia. I del primer dia començaré dient allò de “nada nuevo bajo el sol”. La bona notícia seria que la cerimónia no ha estat tant pedant, avorrida i llarga com en d’altres vegades. I això sempre cal agrair-ho.

La Brunet ja no hi és. Trobarem a faltar les seves respostes directes a un públic ansiós i de vegades ultra. Però l’Auditori espetega com sempre i una música horrorosa que es repeteix a intervals de 2 minuts i ens destrossa les oides ens ho confirma de forma radical. La pantalla, majestuosa, convida any rere any a gaudir de l’espectacle que hi projectarà sigui quina sigui la seva qualitat, i em trobo (ens trobem) davant la millor sala de cinema que mai he trepitjat. Tot això no és nou, i molt que ho agraeixo.

I aleshores la desfilada de corbates i corbatons,  dels personatges estrambótics que han estat convidats per somriure mentre donen la ma a les cares conegudes, i suposo que els que tenen entrada perquè hi posen la pasta i sense ells el merder no rutllaria. No ho sé. Però any rere any veig butaques buides i aquest any encara més que l’any passat. I és trist començar així un Festival que sé que té molts, moltíssims seguidors, que entrarien si posessin les entrades dels qui no assisteixen -gratuitament- a la venda. Què hi farem!

Uns homenatges: primer al Paul Newman, projectat en Cinemascope davant un públic entregat, torna a la vida en el passi entretallat de parts d’algunes de les seves pel.lícules. El segon a un Stanley Kubrick que va crear la pel.lícula que aquest any és el motiu del Festival, el 2001. I després del videoclip de rigor de lo mejor de lo que veremos estos días i un curt basat en un conte del Cortàzar arrenca l’últim Alexandre Aja: Mirrors. Moltes ganes i, per tant, molta decepció. Com explicaré en el proper article sobre la pel.lícula. 

En definitiva: sóc feliç. Sóc feliç perquè estic al poble que més alegries m´ha donat per centímetre quadrat des de fa molts anys. Feliç perquè sempre sento que és dissabte durant el Festival. Feliç perquè durant 10 dies el temps i les preocupacions sembla que s’aturin (rectifico: s’aturen) i feliç de comprovar que passi el temps que passi, jo continuo essent la mateixa criatura que ara fa uns quants anys va trepitjar per primer cop El Retiro per veure Akira en anglès i sense subtítols, i va sortir demanant que allò no s’acabés mai. Que allò era el que volia sentir sempre. Que allò era tot el que necessitava per fer que la seva vida fos collonuda.

I on són les cares conegudes que esmentava adalt? 

Doncs mira, sabeu què? Que preferixo no esmentar-les. Amb el pas del temps, fins i tot els desgraciats m’estampen un somriure a la cara. Sobretot quan Sitges és testimoni dels desafortunats reeencontres.

Nens, això acaba de començar. Visca la mare que va parir el Festival!

 

(demà Transsiberian i Crows Zero)

Reinicio el xip amb Sitges 2008. Penso que el que vaig dir aquí un dia ho he de complir, i el fet que em va fer començar a escriure torna a ser el mateix que ara m’impulsa a fer-ho novament. I això és coherent i honest, almenys per a mi. I estic il.lusionat; prou motius tots com per tornar-ho a intentar almenys de forma momentània.

A partir del 2 d’octubre dijous començaré a fer crònica del que passi al Festival. He decidit endur-me un portàtil -gràcies Jordi– per fer el friky possiblement cada dia des de la cafeteria del Melià, i qui sap si fins i tot tindré els nassos com per parlar amb algú que tingui a veure amb la producció d’alguna de les -de moment- 21 cintes que veuré. Depén de com ho vegi i de la meva descomunal “jeta“, és clar. No seria el primer cop que li foto cara al tema, i la diferència pot trobar-se en que ara ho posaria per escrit.

 

No prometo res per dos motius: primer perquè no faig el blog amb cap obligació que m’autoinfingeixi, i molt menys després del desgast que em va suposar tot plegat ara fa un parell de mesos. Segon perquè mentre vagi a Sitges 2008 també estaré treballant i cada dia m’aixecaré a les 6:45, amb tot l’esgotament que això comporta. Amb prou feines si aconsegueixo arribar viu a casa, tenint en compte que penso agafar les famoses 101 cada dia! I el que sí que us asseguro és que no pretenc ni recomenar ni fer sang de res, perquè em penso que no serà tant crítica com comentari del dia a dia i del que per allà vegi: n’he quedat una mica tip d’això de criticar i malgrat de tant en tant suposo que alguna cosa diré, no és la meva intenció fer veritats absolutes de res.

No crec que contesti massa comentaris, no us ho prengueu malament; però és que és una d’aquelles coses que més nerviós em van posar en el seu moment. Tampoc penso fer cas de determinats mails que pugui rebre. I qui busqui cap mena de polèmica que s’oblidi de llegir res per aquí perquè no en vull pas, de polèmiques. Vull passar-ho bé i si potser fer-ho passar bé a aquelles persones que segueixin el que vagi dient. Ni més ni menys. La resta, me la porta força fluixa… amb perdó sempre, és clar, que per aquí hi ha gent amb la pell realment fina…

Quan s’acabi tot el Festival no sé què passarà, però em penso que tornaré a desaparèixer, i més si tinc en compte que a partir del 20 d’octubre em veuré ficat dins d’un altre bon embolic, però aquest positiu i que estic convençut que em donarà moltes alegries. A veure si d’un cop aconsegueixo dur a terme almenys part del somni que sempre m’ha il.lusionat, encara que sigui amb una part molt minúscula. Ja en tindria prou.

Així, us dono la benvinguda a tots aquells que vulgueu. I us demano a tots el que estigueu pel Sitges 2008 que si veieu un paio amb barba -més o menys llarga- amb un portàtil i amb cara de pocs amics no dubteu a saludar-lo, sempre que no sigueu l’impresentable dels mails dels mesos de maig i juny passats. Si sou qualsevol altre lector del blog saludeu-me, sobretot si el què voleu es comentar la jugada.

Ens llegim.

Pàgina següent »