Zoofollia


Part cinquena

(els gossos negres… transiten per la nit… t’ensumen, et cerquen… i et troben. http://www.youtube.com/watch?v=2vcxqWxMCZk )

   

Quan va decidir buscar una gata pel seu gat va procurar oblidar la seva experiència personal en parella, perquè era evident que no volia reproduir en l’animal el dolor que ell havia sentit 

(una altra mentida… et tranquil·litza que algú senti el mateix dolor que tu… o més intens, a poder ser.) 

“No és cert” 

(si ho és…)                                        

en el passat.  

La llum del sol d’aquell matí de dimarts era tan lluenta que contrastava amb el color fosc brut de la seva bata d’estar per casa, que era com havia sortit al carrer. Feia uns dies que no es dutxava i la pudor que emetia era tan intensa que un gos se li va apropar i va començar a alçar la cama per a pixar-li el peu dret, fins que li va impedir d’una cossa. El propietari va apropar-se ràpidament per a demanar-li explicacions per aquella agressió tan reprovable, però en veure l’estat de la roba d’aquella mena d’indigent en que s’havia convertit i ensumar la pudor que feia, va decidir no fer gran cosa més que arrufar el nas. Ell es va quedar palplantat i se’l mirava amb un ulls terribles, amenaçadors i amb un fons de desesperació tan intens que ja semblava que perdien el seu color blau original. Aleshores es va dirigir a ell. 

“Què cony et passa tio? Per què has fotut un cop de peu al Lladre” 

“Lladre? LLADRE? JAJAJAJAJAJAJA” 

El riure era malaltís i semblava que es propagués per l’aire com una tropa d’insectes verinosos que cercaven una víctima dels seus esmolats punxons. El seu riure era com un microbi, com un virus ple de connexions amb les pitjors malalties que ningú es pogués imaginar. Aquell pobre desgraciat que li havia volgut donar una lliçó va començar a entendre que plantar cara a allò que tenia al davant no havia estat una bona idea.  

“Per què li has dit Lladre a un gos, fill de la gran puta?”  

El seu interlocutor va decidir callar i enretirar-se en comprovar la malaltia que s’amagava rere els ulls cremats d’aquella bèstia.  

“Per què li has dit Lladre a un gos? Contesta’m?”  

Aleshores va passar. Va llençar els braços cap al vianant propietari del gos que responia al nom de Lladre i el va agafar pel coll. Estava tant espantat que aquell pobre desgraciat no havia pogut reaccionar fins que era massa tard. I de cop, i mentre les mans suades i llefiscoses d’ell s’enroscaven pel coll d’aquell individu desconegut, va començar a plorar. El Lladre, que al principi només bordava, va començar a mossegar-li el pantaló per tractar d’impedir aquella agressió al seu amo, però ell no deixava de sacsejar aquell cos espantat i ara feble fins que li va engegar un petó a la boca, una boca que es tancava amb totes les forces inimaginables per impedir el pas d’una llengua calenta i fastigosament humida d’una salivera pudenta i unes dents que amagaven tot tipus de residus de feia ja uns dies. Quan se’n va cansar, va deixar d’apretar la seva boca oberta contra la boca mig tancada de l’amo del Lladre i, ara tots dos amb llàgrimes als ulls, es van mirar fixament. L’un amb un terror dins el cos proper al que mai hauria pogut creure’s capaç d’assimilar, i amb la sensació d’haver estat violat per la cosa més poderosament bruta del món, per una infecció de dolor. L’altra, no podia deixar de patir uns enormes espasmes per la etzibada de plors que el seu interior estava deixant anar cap a l’exterior. Mentre tot això passava, els vianants, allunyats de tota la situació per pura prudència, feien veure que no havien vist res quan ho havien vist tot, i sense perdre’s detall. El Lladre, fora de combat, estava enmig de la carretera i el risc de que l’aixafés un cotxe era tan evident que va voler agafar-lo, traient per primer cop els ulls de la seva víctima, una víctima que no va deixar de córrer fins que va desaparèixer pel darrera de l’avinguda més llarga de la ciutat. 

Va decidir que aquella bèstia, el Lladre, vindria a casa   

(gat i gos! Jajaja quina forma de tornar als grans moments del passat)   

                                                       per a fer companyia al gat i entre tots dos, iniciar una nova vida, ara molt més estructurada i familiar.   

“Això mateix. El lladre vindrà amb mi. Vindràs amb nosaltres oi Lladre? I ens convertirem en una família”  

Però el Lladre, de moment, no responia. 

 

Anuncis

Part quarta

( http://www.youtube.com/watch?v=GN3Gd_pjHAQ&feature=related   Angelo Badalamanti + David Lynch + Twin Peaks, Fire walk with me = Pink Room… la percussió et treballa el dolor poc a poc però amb fermesa.. i quan te n’adonis, estaràs dins l’habitació rosa…)

Un so, com d’un nadó ploriquejant, retorçant-se de mal, pregant un ajut de forma indescriptible, envaïa l’habitació. Un so, com del terror més intern que pot sorgir de la cantonada més fosca de cadascun de nosaltres, d’ell, s’alçava entremig de les pudors a deixalla que començava a travessar parets i portes en la que ja semblava la casa de mils de dimonis. Un so que no pertanyia a cap boca humana encara que ho semblava, que no podia emetre’l res que no fos d’un regne diferent al de la nostra espècie.  

Els ulls se li va obrir com taronges quan va endevinar, entre la brossa que feia pudor de pixats i aquell trasto en forma de cadira que de vegades li recordava la silueta d’un vell decrèpit i mig moribund, la presència del maleït gat bufant cap a la direcció on es trobava. L’esperava amb l’esquena tant tibada que una ganyota de pànic va establir-se de forma immediata a la seva avorrida i desapassionada cara. I va pensar

                      (para-li els peus! Que sàpiga qui ets!)

                                                               que si no li parava els peus, aquell diable, aquell monstre que poc a poc havia anat reclamant el seu espai amb més i més insistència, creuria per sempre més que era l’amo d’un territori que                              

    (ara)                                  

          era                                         

             (la seva)                                                      

                       possessió d’ell… només d’ell.       

(què més vols? sol i amb un pis graaaaaan, ple de brossa acumulada i preparat per a inaugurar un munt de noves malalties que duran el teu nom… tot per tu, tros de perdedor tocat del bolet… sonat de merda!)   

CALLAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!   

Va embogir. El gat va saltar de la taula quan va comprovar que anava de debò. Van saltar espurnes per tot el pis amb el que va passar els minuts següents, entre ell i el seu nou company de pis. El gat anava saltant en una mena de ball ridícul i fugia desesperadament del seu perseguidor, que encès com el foc volia, ara com ara, esbudellar-lo. Aquella criatura fastigosa… aquell monstre de mirada entendridora… l’havia enganyat un cop però ja n’hi havia prou… 

“Mira! Mira’m, gat! T’he portat menjar! Què més vols??? Sempre ha de ser igual? SEMPRE S’HA DE REPETIR LA MATEIXA HISTÒRIA??? Quan més m’esforço, més càstig he de rebre????” 

         

                                 (jajajajajajajaja)

“Mira’m, criatura! Mira dins el meu interior i comprova el mal que et puc arribar a fer! Ésser despietat! Monstre repugnant disfressat de carinyo! Mira’m!!!! MIRA’M!!!!!” El gat, en detectar la poderosa ma que l’apressava pel coll, va deixar de córrer i va començar a esgarrapar-lo amb força; però no sentia pas el dolor, de fet, d’un temps cap aquí                             

        (saps EXACTAMENT DES DE QUAN,OI?)                                      

                                                     no sentia, no era capaç de sentir cap dolor, només una mena de sensació feixuga a la mateixa boca de l’estomac, que de vegades no el deixava respirar. D’un temps cap aquí, no podia veure gairebé res perquè una mena de ceguesa interna li impedia alçar-se i caminar per aquell infern que alguns definien com a vida. No era capaç de… fer res… i allò era el més humà que havia sentit en setmanes: captava la força d’una bèstia amenaçadora que lluitava per la seva subsistència.              

                   

          (no com tu, fill de puta… no com tu…) 

La sang brollava de dues ferides del seu braç també des del front, i es dipositava gota a gota al damunt d’aquell terra brut que empestava a amoníac i excrements d’animal. El gat, espantat, ja no es movia; era viu, però no es movia. I aleshores, en ser conscient del dolor que havia estat infringint a la bèstia, va tornar del seu enfurismat estat i dels seus ulls van començar a sorgir llàgrimes, que es barrejaven amb el color vermell de la sang de les seves ferides. Va deixar d’apretar l’animal. 

“Ho… ho…. sento. Què t’he… Què t’he fet?” 

La tenalla va afluixar. I va ser aleshores quan va saltar i va fugir com va poder en direcció al sofà. Sabia que sota les seves potes es trobaria guarit del seu perseguidor, i evitaria un altre embranzida d’aquell que es feia dir el seu amo. I mentre es ficava allà sota, l’ésser que es feia dir humà va caure al terra plorant amb tanta força que semblava que volgués esclatar.  

“No volia fer-te mal… No volia fer-te mal…”  

                            

                      (mai vols fer-ne… oi? Mai vols fer-ne…)   

Calia prendre una sèrie de decisions. I a fe de Déu que ho faria. Però no ara. Estava massa cansat… i volia curar-se les ferides.   

(això, cura les ferides, perquè aquestes pots curar-les… aquestes pots, no com d’altres…) 

Dolor. Sento dolor. Les teves paraules em provoquen dolor. Perquè no em deixes en pau?” 

Demà faria el que calia fer, fossin quins fossin els resultats finals. En el camí es trobava la resposta, n’estava convençut. I si s’havia equivocat amb aquell animal, trobaria la forma d’arreglar el problema. La trobaria per força. No podia fer més que trobar-la, perquè ara com ara, el dolor que experimentava arrel de la seva existència era agut com la punxa d’un ganivet esmolat. I calia protegir-se d’ell de la manera més immediata possible. 

I mentre es netejava el front i els braços de sang, mentre el gat se’l mirava amb terror però desafiant des de sota del sofà, i mentre a qualsevol altre habitacle d’aquell bloc d’apartaments tot discorria amb la més absoluta de les normalitats, se li va acudir el que pensava seria el pas que ara calia fer perquè les coses fessin un tomb cap a millor…

(J.Scott: Sorry seems to be the hardest word http://www.youtube.com/watch?v=pQYVTq0ay-U&feature=related )

Part tercera  

Allà, amb els peus al damunt d’aquell puff vell i ple d’unes imperfeccions que no feien més que recordar-li les seves, el pobre diable es va adormir. I tot seria perfecte, mentre dormís. Tot seria meravellós, mentre respirés inconscient i profundament sense esperar res més que un somni millor. Res era prou aclaparador com per arravatar-li  el seu descans… o almenys això era el que es pensava. I una hora rere l’altra, les parets del pis van anar canviant de color a mida que la llum del dia es filtrava per la finestra mentre creava ombres i matisos prou evidents, tan com perquè els detectés fins i tot l’animal fosc i brut que ara es passejava com si fos l’amo pel seu apartament. I les hores passaven a convertir-se en dies i el temps s’estirava i gemegava amb tristor a les seves orelles, infectades d’avorriment per falta d’estímuls explícits.  

Uns dies després de “l’adopció”, el nou inquilí va començar a donar força senyals de desavinença amb el seu propietari, en veure que aquest no se’n cuidava prou, d’ell. Primer van ser uns gemecs nocturns que molestaven al veïnat, i després van arribar conflictes més profunds, discussions que de vegades acabaven amb esgarrapades.  

Fuig d’aquí, animal repugnant…”, deia de vegades per sota del nas… “No t’enfadis, he perdut el control…”, responia en veu alta ell mateix uns minuts després, mirant-se’l amb els ulls ofegats en llàgrimes… I a tot això la casa s’anava fent sinistre i els trucs al telèfon i a la porta es van anar espaiant, fins que un dia van acabar-se definitivament amb un parell d’aquelles respostes seques, desencisadores, que només ell semblava capaç d’inventar. Ara ja ningú el trucaria, i podria dedicar-se a allò que volgués amb tranquil·litat.

                       (a l’art de l’autocomplaença…)  

Es va alçar violent del llit i en despertar tenia el gat a un pam de la seva cara. Reclamava la seva atenció. El va espantar molt, així que li va etzibar un crit i el…  

                                     (porc)                  

… pobrissó va fugir corrents. Després com sempre es va penedir, i va anar al frigorífic a buscar quelcom per donar-li, per a fer les paus,  

                           (ets patètic, de veritat…)       

però ja no hi quedava res. I aleshores va decidir anar a comprar alguna cosa perquè tots dos poguessin alimentar-se. De fet, menjaven de tant en tant, i la irregularitat en els àpats no semblava a afectar-li a ell, però sí a aquella  

                                      (cosa)        

bèstia negre que un dia va decidir endur-se cap a casa.  

                          (un mal dia, voldràs dir…)  

No, no.. m’estimo el gat. Me l’estimo! Em fa companyia…”  

(l’odies, però ni la meitat que ell a tu… no et sona la situació?)

“CALLA!”

Enfadat va posar-se les xancles i va baixar al súper de la cantonada. Feia fred i era el dia de Nadal, i va entrar directe buscant la secció de menjar per a animals. Tothom se’l mirava amb recel, i ell només feia que riure’s a la cara d’aquells que l’estudiaven amb més curiositat. No el molestava que se’l miressin, però sí que no li contestessin si decidia dirigir-se a ells.  

“Bon dia, senyora… Quin vestit més maco.. L’ha fet amb la pell del seu marit? O potser de la seva dona… té vosté, amb tots els respectes, pinta de lesbiana…” 

                                           (jajajajjaa)   

Quan es quedava sense resposta decidia aixecar-se la bata i ensenyar els genitals als seus mal educats interlocutors, i això aquell dia li va costar l’expulsió del recinte. Va veure com els de seguretat trucaven a la policia i va decidir marxar d’allà, no sense abans dedicar-se a insultar a tota aquella colla de degenerats.  

I com seguia sense aconseguir el menjar, va anar a un cau de merda que regentava un xinés amb aspecte malaltís que hi havia al costat del seu apartament. Els armaris feien pudor de socarrimat i colònia barata, però no podien competir amb la ferum llefiscosa que sorgia de la boca d’aquell asiàtic. Va escollir la bossa més grossa de pinso per a gossos i se la va endur després de discutir amb el dependent si hi havia alguna mena de rebaixa, perquè el producte estava caducat. En veure que no s’entenien, i que allò li apropava massa el forat bucal al nas, va fer el més intel·ligent que se li va acudir: va aixecar-se la bata, li va ensenyar els collons i va marxar, després de deixar a sobre del mostrador un bitllet de vint euros. Com el pinso en valia quatre i mig, el xinés va entendre que la resta havia de tenir a veure amb l’espectacle, i el va deixar marxar sense massa sorpresa. I en el fons, això el va molestar.  

       

        (saps? estàs perdent el papers… ho saps oi? o ni te n’adones?)  

I no va parar de riure sol fins que va posar la clau a la porta i va veure el que li esperava dins.

 

(J. Scott: Sometimes a feell like a motherless child. http://www.youtube.com/watch?v=-4aHWG7aqPM&feature=related )

Part segona  

Quan va arribar estava cansat i insatisfet, malgrat la seva recent adquisició. Un cop posada al bell mig del menjador, va comprovar com la seva tristesa augmentava. No ho volia reconèixer, però se sentia una mica sol, i allò no era més que un moble, un moble vell i brut que tot d’un plegat, li semblava una paròdia de sí mateix. Una caricatura de moble  

   (com tu ho ets d’home)                                              

que ara dominava la part més important del seu pis. I va començar a plorar 

                                        (imbècil) 

Calla!!!”                                               

                                                                          mentre s’apropava a la finestra i tapava els vidres amb la cortina. Va estirar-se al llit i mentre mirava aquella porqueria que havia recollit del parc i l’ensumava va notar un pessigolleig per tot el cos.

(ara queia i provava d’evitar-ho clavant-hi les ungles a les cortines vermelles, però només aconseguia deixar-se-les a la roba, totes sanguinolentes. Un riure familiar el turmentava i el terra on ara es trobava era ple de miralls fets a bocins que el tallaven i reflectien uns ulls que desconeixia…)

Va obrir el ulls amb violència i de sobte era de nit; el telèfon del veí (el seu l’havia desconnectat) l’havia importunat. Es va mirar el moble mentre estava encara estirat al sofà. No el reconfortava ni significava per a ell cap canvi en la seva vida, com hauria volgut experimentar. I va ser aleshores quan van començar a trucar a la porta. 

                                    (no penses obrir?)  

No pensava obrir. No volia saber res de ningú. I uns segons més tard dels primeres trucs van començar les veus, que ni comprenia ni  

                             (pregunten per tu,. sac de merda…)                                                   

                                          entenia. Sisena decisió del dia: mentre estàs aquí escoltant l’escàndol, et serveixes un glop ben gustós d’aquella malta tan collonuda que… 

          (no t’atreviràs… no recordes qui la va portar aquí?)                                                                   

      …que…

                 (quin fàstic, no t’atreveixis, no claudiquis)

               

                 … mai va saber d’on havia sortit.

                           

                    (mentider de merda, jajajaja)

Probablement era el regal d’algun aniversari que no recordava.  

Va deixar que l’inoportú visitant toqués el dos i mentre assaboria aquell dolç pecat de color d’or, va tornar-se a estirar. I uns segons més tard ho va veure tot clar. No volia estar acompanyat, però tampoc volia estar sol. I podia fer-ho.

                                   (ara pots fer-ho oi?)

Volia fer-ho. Volia un animal que li fes companyia. Volia un ésser a qui pogués estimar 

     (un substitut a l’alçada de les circumstàncies oi?)              

i cuidar. Un inquilí de qui no hagués de suportar bromes, ni neures… Allò, aquella merda del parc, era un objecte. No respirava. No sentia. Volia quelcom que sentís, que el sentís a ell. I podia 

                                          (ara sí)

               i volia tenir-lo.  Es va aixecar. El got i la malta van anar a petar al terra, brut de feia dies. Va agafar les claus. Era tard i feia fred, però va dirigir-se de nou cap al parc, amb el banc que havia recollit al migdia. Quan va arribar no hi havia ningú, i les portes eres tancades.  

                                     (què, saltes o no?) 

Va llençar el banc pel damunt de la tanca i immediatament després va enfilar-s’hi; un cop dalt va saltar i va caure al terra de manera barroera, i va anar d’un pél que no es torcés el turmell. De tant en tant tenia la sensació que no sabia que estava fent ni perquè, 

                                     (tractes d’oblidar-ho?)

                                                                                      però la impressió era momentània, i tal com arribava se n’anava, amb la mateixa velocitat. Per tant, li era igual. Un cop dins del parc, el fred va començar a fer-li efecte, però se sentia bé, se sentia diferent, que era el que buscava.  

          (que és el que buscaves, estúpida barreja de merda) 

“No ho sóc, una barreja de merda” “Deixa’m”.

Plorava. Plorar, plorar, plorar. Quin coi de sentit tenia, tot allò? Només plorava, mort de fred i sol dins un parc infantil ple de records dolorosos. Un parc ple de sorra que 

(s’encongia. Una vegada i una altra sentia el dolor de la veritat que, mentidera, li bufetejava la cara. L’alé de la puta li esclatava a la cara) 

El cor li anava a tot tren quan el gat gris de la cua tallada ja era a l’alçada del seu entrecuix. Devia haver ensumat la pudor que feia aquella part del seu cos, i estava miolant com demanant permís per fotre-hi una llepada. L’ensurt va ser molt gros, i a més el va despertar, encara que això últim ho va agrair, donada la naturalesa del seu últim malson. No sabia 

                         (no vols saber, voldràs dir, mentider fastigós)

                què coi havia estat somiant exactament, però era evident que l’alterava. Va estar temptat de fotre una coça instintiva a aquella bèstia fastigosa, però aleshores va recordar que era precisament una bèstia la que havia anat a buscar. Els ulls se li van omplir de llàgrimes quan va entendre que aquell gat estava allà per obra d’alguna força misteriosa que el volia ajudar. 

                         (estàs com una puta cabra, retardat)                                        

I el va agafar. El gat li va etzibar una esgarrepada i el va ferir al braç, que ràpidament va començar a sagnar. Però li era igual. Volia aquella bèstia a casa. Necessitava que hi fos. Necessitava… 

                         (companyia? Jajajaja)                     

                    … que depengués d’ell, necessitava cuidar-lo. No sabia… perquè…  

                                           (mentider)                   

          …però ho volia amb totes les seves forces. I amb tota la seva força física va agafar el gat i malgrat aquest lluitava per fugir, va aconseguir endur-se’l cap al seu pis. “Demà al matí”, pensava, “ja no estaré sol; i a més no m’atabalarà ningú. Ningú.”

  (el problema dels mentiders es que es creguin les seves pròpies mentides) 

Allò no era cap mentida 

                       (sí que ho era)                 

i començava a veure que hi havia llum darrera tota aquella… merda. Va pujar les escales i va obrir la porta, i el gat va saltar per amagar-se sota la televisió. Ara volia dormir, Demà analitzaria tota la situació amb calma… amb molta calma… Quan el seu cul va tocar la butaca vella plena de pols va tancar els ulls mentre el nou inquilí de quatre potes el mirava amb traïdoria i semblava que rigués, despietat.

( un tribut al Jimmy Scott, de qui només cal escoltar la veu per sentir un calfred per tot el cos… sisplau, si no voleu llegir la història no ho feu, però no deixeu d’escoltar aquesta peça magistral… http://www.youtube.com/watch?v=ZA-9b69mLCA )

Part primera

No era persona de prendre massa decisions. No obstant, aquell dia en prendria unes quantes, i la primera va ser no anar a treballar. La segona, presa gairebé al mateix temps que l’anterior consistiria en no contestar al telèfon ni a ningú que truqués a la porta i la tercera, deixar que aquestes decisions fossin tant llargues en el temps com fos possible. No tenia cap pressa, i de fet ja feia dies que tot el que rondava al seu voltant i que conformava el seu univers personal deixava de tenir, per a ell, la més mínima importància, fins el punt de constituir més una càrrega que una altra cosa. La diferència, doncs, entre qualsevol altre dia de la seva vida i aquell 21 de desembre era que ara havia decidit no fotre res, o més aviat, deixar de fer el que fins ara feia un dia rere l’altre.  

Així, el temps va transcórrer entre el soroll dels veïns d’adalt , que no van deixar d’arrossegar els mobles en tot el matí, i el de la seva pròpia respiració, sorolls gairebé tan molestos com el fet de pensar en qualsevol cosa que no fos dormir. I ja no parlem del telèfon, que no va deixar de sonar insistentment des de l’hora en la que se suposava que havia d’arribar a l’hospital… primer un cop, després un altre, i un altre… ja podia sonar, ja, aquella merda d’aparell, que tant se li fotia. Ja es cansarien. Només volia sentir el calor dels llençols i les coixineres a la seva pell, a la seva cara. Només li importava aquella sensació, ara com ara.   

(semblava que queia però només pujava, i el cel era de color vermell fosc, com la sang que tantes vegades l’havia marejat a l’hospital els primers dies d’aquell 2001…)

“Sisplau… sisplau…” 

Es va despertar plorant. La roba li feia pudor i estava humida de la suada que havia patit, i ara no se sentia especialment bé. Sabia que tenia el cos enganxifós i l’habitació feia pudor de tancat. No volia alçar-se però va fer-ho, i va anar cap al lavabo per eixugar-se el cos i les llàgrimes amb una tovallola, bruta de feia uns quants dies. No tenia cap ganes de dutxar-se i malgrat feia una forta ferum que hagués resultat molesta per a qualsevol, no ho va fer. Ja era almenys la una del migdia, i s’havia passat el matí dormint. No tenia gana i malgrat sabia que calia menjar alguna cosa, va prendre una nova decisió: aquell dia, almenys aquell, tampoc menjaria.   

Va posar-se el primer que va trobar al damunt. Des de feia uns minuts patia un mal de cap terrible, però va sortir al carrer. I apart del dolor, pel cap també li rondava una estranya idea: volia tornar a casa amb alguna cosa, algun objecte o el que fos que portés a la seva vida a fer un tomb, a que es diferenciés del que fins ara havia estat. I amb aquest propòsit va enfilar el carrer de l’avinguda principal de la ciutat i va començar a caminar. Va trigar uns deu minuts a adonar-se que havia sortit al carrer amb les sabatilles, però la següent decisió del dia fou que li importava una merda el que la gent pensés d’ell i de la seva manera de vestir. Va ser aleshores quan va veure aquella estructura de fusta al terra del parc infantil, i vas er llavors quan va adonar-se que havia trobat el que estava cercant. Era una mena de banc molt vell que estava ple de pintades i de pixarades d’animals. També algú s’hi havia cagat al damunt, probablement un gat o un gos d’aquells que no tenien amo, però li era igual, perquè a casa hi faria molt de goig. Era el que necessitava, un objecte que canviés el panorama, la rutina… El “redecora tu vida” que proposava aquell anunci infecte… Va entrar al parc i enmig de les mirades de suspicàcia dels pares que acompanyaven als seus fills, va fer-se camí fins a arribar al seu tresor. “Què coi mireu, imbècils?” va dir mentre ho recollia del terra. “Us agradaria que em mirés als vostres fills amb la mateixa cara?”. Sabia que la gent, en principi, s’allunyava dels conflictes i les provocacions, i que per tant el deixarien en pau. I així va ser: passada la primera sorpresa inicial, tothom va fer veure que no havia sentit res i ara només se’l miraven de reüll. Quina colla de merdes seques, pensava. Així es podreixin tots. “Així us podriu tots, malparits!”, va engegar ben fort quan sortia del parc. Li va saber una mica de greu dir allò perquè entre els pares que estaven al parc s’hi trobava la noia del quiosc a qui havia estat comprant el diari des de feia tants anys i a la que algun cop li havia dit “t’estimo”, o “et necessito” mentre li mossegava els mugrons i la muntava amb totes les seves forces, però després també va pensar que s’ho mereixia, per ficar-se on ningú li demanava.

I amb aquella porqueria sota el braç, plena de merda i brutícia, va enfilar el camí de tornada cap a casa. Ara sentia que potser les coses 

(jajaja… imbècil…)

serien diferents.