( Compareu-los!!!
http://www.youtube.com/watch?v=4lW0F1sccqk tràiler antic
http://www.youtube.com/watch?v=Km1CP69b2Vo&feature=related tràiler nou )
Últimament passejo força pel carrer Ferran. Encara no m’han passat prou coses perquè el consideri un dels carrers que més em pugui estimar (com ho són alguns del meu antic barri), però malgrat tot, els esmorzars de cap de setmana a una de les seves cafeteries més emblemàtiques, les pujades i baixades envoltat de la riada humana moguda per l’ànsia de visitar Les Rambles o la Plaça Sant Jaume i d’altres fets l’estan convertint en un carrer important a la meva història personal. I en aquest marc l’altre dia vaig anar a petar amb un cartell que anunciava el passi, als Maldà, de la pel·lícula Blade Runner. O millor dit, de la versió restaurada en motiu del 25é aniversari de la seva estrena.
De cop vaig començar a somriure, i ho feia perquè recordava que va ser precisament el Maldà el cinema on dins una sessió doble vaig veure per primer cop aquesta pel·lícula. I recordava l’immens impacte que em va causar veure-la quan probablement comptava només amb uns 12 o 13 anys. I també recordava que si hi vaig anar va ser per veure El exorcista, del Friedkin, i no per a veure Blade Runner, que en aquells moments no era una pel·lícula que m’interessés especialment. Quina sessió doble! El exorcista i Blade Runner…
Evidentment hi vaig anar acompanyat. En aquest cas d’una de les meves germanes, que no sé com va tenir el valor d’acompanyar-m’hi tenint en compte el mal rotllo que li provocaven aleshores les pelis de terror que a mi tan m’agradaven… El cas és que un cop allà, i després que el meu pare m’inflés el cap dient-me “ja veuràs, ja, lo malament que ho passaràs” a peu d’escala, el que va passar és que aquell dia El exorcista no em va fer ni fred ni calor -tot i que em va agradar el suficient com per a revisar-la posteriorment amb més anys i comprovar les seves vertaderes virtuts- i en canvi la que em va deixar en estat de shock fou la del Ridley Scott. I sobretot per tres motius: el primer, perquè vaig passar por de debò en una de les escenes. El segon perquè no vaig entendre gairebé res del que havia vist i el tercer perquè sense haver entès massa, sabia que el que havia vist era una gran pel·lícula i diferent, i que allà s’hi volien dir moltes coses. Sí, els efectes especials eren espectaculars, l’ambientació fabulosa, la estètica impressionant.. però al darrera hi havia alguna cosa més. I era alguna cosa seriosa, el motiu de tota aquella història. Alguna cosa que hauria de descobrir més endavant, perquè durant força anys la imatge del Roy Batty matant al seu creador tot esclafant-li els ulls amb els polzes, després d’haver besat la seva boca, em va perseguir a més d’un malson i va fer que em mantingués allunyat de la pel·lícula.
Vist des del moment present, i després de pensar molt en com enfocar aquest homenatge a una de les pel·lícules que més m’estimo, podria dir que, literalment, aquell dia vaig quedar superat per moltes coses, però bàsicament vaig ser superat per la imatge. Bé, per unes imatges, en plural, plenes de bellesa, però plenes també de tristesa, por, melancolia…
Aquell va ser el primer cop que em passava, però no seria pas l’últim. Afortunadament!
Lugares por los que transito (les coses que mai s'obliden...) 
Març 24, 2008 at 3:44 pm
El primer cop que vaig veure Blade Runner em va agradar molt, però uns anys després la vaig tornar a veure i algunes coses no quadraven. Després em vaig enterar que era la versió re-editada i, entre d’altre coses, el final no era el mateix! És una llàstima perquè en la primera versió el final és incert i dóna peu a un futur poc prometedor per a Deckard i la replicant, però en la segona versió tot està bastant lligat i “finalfeliçat”.
Què han canviat ara en aquesta edició de 25è aniverari? Perquè aquesta obsessió d’anar revisant i reeditant grans pel·lícules? Per culpa d’objectius purament comercials es posa sovint en perill l’integritat artística de moltes obres.
Blade Runner hauria d’haver-se quedat en aquella gran peli del 82 que va impressionar tanta gent, amb les seves “pajarites”, els ulls artificials, els dits trencats i les portes de Tannhäuser.
Març 24, 2008 at 7:02 pm
Doncs no ho entenc, perquè la primera versió, la que tots varem veure al cinema, és la del “final feliç”, la dels nuvols blancs i el cel blau i la veu en off del Deckard. Aquesta és la que es coneix com a primera versió. L segona és la “director’s cut” del Scott, i la que hi ha ara la del 25é aniversari. Per tant, la gran pel.lícula del 82 que tu epxliques que et va enamorar és… la del final feliç!!! I que és, de fet, la que sempre m’ha agradat més, sobretot per la veu en off del Deckard que li donava un punt a tot el film de cinema negre que es va perdre amb la “director’s cut”… pa’ gustos…
Març 24, 2008 at 7:57 pm
Doncs tens tota la raó, l’he cagat. La primera és la de final feliç i veus en off, la segona és la de sense final feliç i sense veus en off. Ho tenia tot confós… i he estat equivocat durant molt temps. De fet jo no l’he vista mai al cine, les he vistes les dues a la tele, i suposo que vaig veure la “director’s” cut abans que l’original, no ho sé. Acabo de llegir que també s’hi va incloure l’escena de l’unicorn (que no recordo), i s’hi van eliminar algunes escenes de violència.
Tot això m’ha donat ganes de tornar a mirar-la, cosa que vaig a fer ara mateix.
P.S. el proper cop em documentaré abans d’escriure…
Març 24, 2008 at 8:07 pm
No es trata de fer una tesi!!! Jajaja no passa res home, no l’has cagat, tampoc! simplement tenies una certa confusió i és normal, amb tantes versions.. del que sí que me n’alegro és que t’hagin vingut ganes de veure-la un altre cop! Gaudeix-la!
Març 25, 2008 at 9:29 pm
Saps que? Precisament ahr vaig deixar a mig veure aquets film.
Sempre lavia tingut pendent i ahir m’hi vaig animar.
A veure quan tinc una estona epr acabar-lo, de moment se m’està fent una mica aburridillu, el Harrisson Frod no es gaire sant d ela meva devoció, però en fi, a veure si s’anima!
Març 25, 2008 at 9:43 pm
Jajaja ànim! de Debó que te molts elements que val la pena analitzar.. però cadascú acaba gaudint -o no- de les pel.lícules a la seva manera, i per molt entusiasme que jo l’hi posi si no t’agrada o se’t fa pesada… d’aqui a poc posaré la segona part del que opino d’ella… o millor dit del que em transmet! una abraçada nen!