Direcció i guió: Michael Haneke.

Països: Àustria.

Any: 1997.

Durada: 108 min.

Gènere: Thriller.

Intèrprets: Susanne Lothar, Ulrich Mühe, Arno Frisch, Frank Giering, Stefan Clapczynski, Doris Kunstmann

Producció: Veit Heiduschka.

Fotografia: Jürgen Jürges.

(aquí teniu el tràiler… http://es.youtube.com/watch?v=rzpzpe_8gHQ no us recorda l’estil d’algú altre, igualment genial? No us talleu: digueu el qui penseu, si us ve al cap)

 

 

En previsió de l’estrena, aquest divendres, dels Funny Games “versió americana” del Michael Haneke, i tenint en compte que molt em temo que estem davant un nou “remake/calc” del tipus Psycho del Gus Van Sant –amb la diferència que en aquest cas és el mateix realitzador de l’original, el Haneke, qui l’ha dut a terme-, he trobat la necessitat d’escriure sobre aquesta pel·lícula tremenda, ansiosa, genial, que respira i sua tensió per totes bandes i que –penso- no necessita més revisió que la del propi visionat de l’original.

Hi ha moltes cintes de gènere que han volgut encarar i revisar els mecanismes de la por i el terror, i n’hi ha d’entre elles també moltes que van encertar fent-ho, ja fos per l’adequada execució de la seva intenció o per la transmissió, més formal, del “mal rotllo” a l’espectador.

D’aquestes últimes en destacaria l’Alien del Ridley Scott -un monument al ritme pausat de l’angoixa i també a la (de)mostració dels terrors més primigenis com la soledat, la foscor i el que és desconegut-, The Texas Chainsaw Massacre del Tobe Hopper –que mostrava amb sequedat documental la violencia més instintiva  amb una narració  des de l’estómac que tallava la respiració-, el Henry, Portrait of a Serial Killer del John McNaughton –obra gairebé naturalista i bruta, i manual absolut de la psicopatia desbordada- o, més contemporàniament, l’A l’interieur, una obra pendent d’estrena de la que ja havia parlat a un post de l’octubre.

Però aquests Funny Games del 1997 aconseguien quelcom que les altres films esmentats no aconseguien, o almenys no de la mateixa manera. Presentava –i presenta- unes propostes noves i arriscadíssimes que la feien especial i diferent. I ho aconseguien gràcies a aspectes curiosos com el de la comunicació que s’estableix entre entre la història narrada i la realitat, un comunicació que esdevé un joc pervers i malaltís que ens proposa el seu director i que es basa en un diàleg visual –en certs moments- entre algun del seus personatges i l’espectador, fent lo a aquest últim partícip d’una barbàrie descomunal envers una família feliç i aburgesada que només volia passar unes vacances tranqui-la; una barbàrie què, per cert, va in crescendo fins a desembocar en un desenllaç sec i directe que et travessa l’estómac sense contemplacions .

Gràcies a aquest diàleg es molesta, es destorba i fins i tot s’indigna a un espectador que normalment participa de forma passiva en l’espectacle del cinema, un espectacle que normalment ja està “dat i beneït” via guió i que en el seu desenvolupament normal cauria a l’oblit en acabar l’escena última de la cinta que es visiona. Però no és el cas a Funny Games. Aquí, aquest encertat i obscur joc que pica l’ullet (mai millor dit) a l’espectador en els moments de màxima tensió aconsegueix que faci que no es pugui trobar còmode respecte allò que ha contemplat horroritzat, fomentant entre d’altres coses- una reflexió posterior al voltant d’allò que s’ha vist –o viscut- minuts abans durant la projecció.

Funny Games no permet la distància amb el que s’està observant, un fet de vegades imprescindible dins el cinema de gènere per poder suportar el patiment i la tensió que genera aquest tipus de films, i amb això s’apropa com cap d’altre a la seriositat i al rigor convertint el seu producte en quelcom molt més enllà que la simple pel·lícula de terror o thriller psicològic.  És, doncs, una cinta molt incòmode i de fet el seu triomf rau a provocar aquesta incomoditat a l’espectador, que el que busca amb aquest cinema és precisament això. Però aquí no es gaudeix perquè el realitzador converteix l’objectiu de la seva càmera en el forat d’un pany per on l’espectador observarà quelcom que podria ser real, i a més amb una certa complicitat amb els “dolents” de la pel·lícula. Sense to artificiós, ni acudits que compensin la tensió: buscant esbudellar a aquell qui vulgui més i donant una lliçó pràctica a aquest mateix sobre el fet violent i la violència en general. Podríem dir que ens proposa un repte que consistiria en suportar el seu “joc divertit”, el del Michael Haneke i després parlar del què s’ha vist, potser amb un nou punt de vista sobre la brutalitat vessada a la pantalla, real o irreal.

El Haneke potencia a més la sensació d’horror en estat pur deixant-se de raonaments sobre la naturalesa de les accions del seus personatges, molt de moda en aquest tipus de cintes. El que fa és limitar-se a ensenyar com qualsevol de nosaltres pot acabar dinos una situació engegada pel pur atzar i per algú que decideix convertir la teva existència en un infern, sense més ni més. La por en la quotidianitat que tant ens protegeix per l’efecte de la rutina, una rutina que es veu assaltada per allò que no es compren perquè no té explicació. La por, també, a la indefensió i al sentir-se despullat i ser víctima dels botxins del sense-sentit, perquè no es pot lluitar amb el que no té ni cap ni peus. Una por de l’espectador que a més es veu agreujada pel fet de sentir-se còmplice -per observador- de tot allò que es projecta a la pantalla.

Ni no vols passar-ho malament, no vegis Funny Games. Si vols, però , experimentar – com a mínim- la incomoditat, mira-te-la. Però si ho fas, no vegis la versió americana i pateix amb l’obra que fou l’origen de tot el que va plantejar aquest eficaç, sorprenent i genial autor de cinema alemany. Veurem si en acabar han estat uns jocs prou divertits per a tu…