71 fragmentos de una cronología del azar

Atreviu-vos…….

 

 

Direcció i guió: Michael Haneke.

Països: Àustria i  Alemanya.

Any: 1994.

Durada: 95 min.

Gènere:

Intèrprets: Gabriel Cosmin Urdes, Lukas Miko, Otto Grünmandl, Anne Bennent, Udo Samel, Branko Samarovski, Claudia Martini, Georg Friedrich y Klaus Händl

Producció: Veit Heiduschka

Fotografia: Christian Berger

Muntatge: Marie Homolkova

Disseny de producció: Christoph Kanter.

Vestuari: Erika Navas

Premis: Sitges 1994: Pel·lícula i Guió

 

 

Un noi copeja amb la seva pala de pingpong les pilotes que va enviant-li una màquina sense parar durant tres minuts. El pla és fix, el noi, la seva pala i una xarxa mal col·locada. I la màquina escopint pilotes blanques. Ja està: tres minuts que semblen 20. I tres minuts que posteriorment mostraran com el mateix noi comet tres assassinats en un banc, amb una càmera que el seguirà sempre sense ensenyar el que passa fora de l’enfoc del mateix nano i la seva acció. De nou tres minuts, però tres minuts que semblan un de sol. El Haneke dilata i contrau el temps i certifica la seva capacitat per transgredir les normes de la lògica narrativa, proporcionant a l’espectador 71 fragments d’una realitat que són varies –tantes com possibles espectadors de la mateixa hi podrien haver-, i que conflueixen  a una de sola, que és l’única concessió que pertany a la narrativa cinematogràfica que es permet el director de fer perquè sinó fos així no existiria com a pel·lícula. Tot plegat una mirada al dia a dia des de l’òptica del fora de camp i la descontextualització primera per arribar a la contextualització segona, una contextualització que no agrada per la seva cruesa i per exigir de la nostra reflexió a posteriori.  Un… dos… tres minuts. Heu vist res més angoixant?

 

L’abandó del sentit, primer, del concepte de la catarsi col·lectiva -que provoca qualsevol espectacle que funcioni per ser observat per molts- per arribar a la catarsi personal, no compartida, aquella que prové de la reflexió pura i dura sense contrast amb la de ningú altre. L’espectador de les pel·lícules del Michael Haneke pot acabar renegant del que veu precisament per trobar-se sol i desemparat davant la imatge que no existeix tant com a motor d’una determinada narrativa cinematogràfica com la coneixem en la seva vessant més habitual, sinó que existeix com a pretext per a intuir el que hi passa fora d’ella, més enllà de l’enquadrament de l’objectiu de la càmera. Per insinuar el que de debó és important. L’espectador contempla escenes llargues com les que observaria al seu dia a dia i el cinema deixa de ser un instrument d’entreteniment o d’informació per passar a ser un element més que pertany a la nostra manera de veure la realitat, de la nostra rutinària i poc emocionant manera d’observar els fets que ens envolten. El rebuig primer de l’espectador és, doncs, més que evident: no pretén anar al cinema a veure allò que veu des del sofà de casa seva o de camí de la feina, pretén que el cinema reconstrueixi un fil narratiu perquè ell pugui ser partícip passiu del que se li mostra. I pretén un punt de vista, un reflexió que pugui ser rebatuda o criticada. Amb el Haneke desapareix la participació passiva i el que mostra no deixa de ser una de les moltes realitats que qualsevol de nosaltres podria decidir observar, amb la diferència que aquí que escull és el realitzador. I a més, no rep una explicació ni una conclusió que validin una possible reacció –favorable o desfavorable-, un fet al que no està acostumat i que pot arribar a irritar-lo. El que observarà aquí l’espectador serà una escena determinada amb el mateix tempo que marcaria la pròpia realitat que qualsevol de nosaltres observés dins el seu dia a dia.

Però el que interessa és el que passa a les altres cares de la realitat, les altres mirades, les què el seu cinema només insinua. El que succeeix fora de camp. Aquí el Haneke obliga a (re)construir i l’espectador deixa de ser passiu i li cal fer l’esforç d’anar col·locant les peces d’allò que o bé no es mostra o bé s’insinua, o no tindrà resultats i el trencaclosques restarà sense resposta. I és en aquest procés on apareix la incomoditat, primer perquè no s’espera del cinema que hagis de fer tal esforç i segon perquè pot ser irritant reconèixer que el que es veu a la pantalla no és més que el que ha decidit un altre que s’ha de veure, quan el que semblaria interessant quedaria fora d’aquest pla. Es dona a l’espectador aquella informació que aparentment no necessita saber, però que és a la realitat la que tindria. El cinema del Haneke deixa de construir una història i fa que l’espectador no comprengui el que s’espera d’ell i necessiti reflexionar sobre el que ha vist, que a més no li resultarà gens agradable. I finalment no rebrà una conclusió clara.

 

Els 71 fragments d’una cronologia de l’atzar, com Caché o Funny Games, desperten sensacions contradictòries i culpabilitats a l’espectador. I en relació a la primera, ho fa perquè ens deixa mirar pel forat d’un pany el que és previ i paral·lel als fets que qualsevol altra cinta faria protagonista de la seva estructura narrativa. Se’ns mostren totes aquelles persones relacionades amb el que serà el desenllaç del motiu aparent de tot el que s’explica i la seva vida dins l’ordre que ens condiciona a tots. I observem com diferents personatges de diferents classes socials, amb diferents feines i diferents problemàtiques van engegant com poden els seus respectius dies i solventen –també com poden- els seus problemes, i de vegades no de la manera que ens agradaria. I no entenem la mirada perquè busquem sempre, com a públic, el que estem acostumats a rebre del cinema: un determinat ritme narratiu i l’elisió d’allò que no cal explicar perquè alenteix tot el procés. I , és clar, busquem sempre el fet compartit que en teoria vehicularia tota la història i ens permetria el comentari comú, perquè es pot comentar el que s’explicita, però no tant el que un s’ha imaginat o ha percebut que es volia transmetre. En comptes d’això anem entrant dins els trossets de les vides d’una sèrie de persones igual que entrem a l’explicació de les notícies quan veiem la televisió, però amb tota aquella informació que allà no se’ns mostra perquè no ens cal saber-la, tal i com decideix l’actualitat informativa. Així, els telenotícies ens diuen el què ha passat mentre que el Haneke ens omple els buits dels fets que fan que existeixi la notícia en sí mateixa. I com aquests fets no semblen rellevants en aparença i no ens interessen tendim a sentir-nos enganyats, quan el que ens mostra és més aprop que mai del que necessitem saber si realment volem saber què ha passat. I encara ens podem sentir més enganyats quan tampoc s’explica el motiu de tota la història o una determinada opinió.

 

I és en aquest últim punt on rau tota la càrrega, la més dura, del missatge del Haneke. Els que ens explica, descontextualitzat al seu inici, sense mostrar el que sembla que sigui necessari mostrar, amb constants el·lipsis temporals i talls –fragments- que passen indiscriminadament l’un després de l’altre acaba expressant el sense sentit de les accions més estranyes, depravades o injustes mogudes per l’atzar de trobar-se a un lloc determinat i a unes circumstàncies determinades. La no explicació, a més, de les causes de l’actuació dels personatges fan que l’espectador hagi de pensar a buscar-les amb el que se li ha mostrat, i aleshores queda perplex en veure que el que se li ha mostrat pertany al que seria més aviat incomprensible. I la mostració d’escenes tant senzilles com dos joves jugant al mikado mentre decideixen què s’hi juguen, o la història d’un matrimoni que no passa pel seu millor moment i prova de sortir-se’n amb l’adopció de dues criatures, la segona en no quedar contents del resultat de la primera com si aquesta hagués estat un mal experiment o un joguet defectuós, passa a ser no només important sinó necessària per entendre que ens movem dins la preocupant i atzarosa esfera del que no es pot controlar perquè no té més sentit que el simple fet d’existir, amb la preocupació obvia de recordar-nos a cada moment que si existeix és perquè nosaltres així l’hem creada i som partícips d’ella. O si més no, que actuem de vegades de formes que com a mínim serien sospitoses, o deutores de la desesperació i l’egoisme i la manca de reflexió. És la por a sentir-nos responsables de viure a una societat que contempla, mentre sopa, llegeix o practica sexe les escenes més vils i reprovables a una caixa quadrada que “informa” dels successos rellevants del dia, i que no deixa de ser només una mirada a un fet determinat i al seu desenllaç, sense més necessitat que la de ser informativa. Sense fer-nos reflexionar, com ho fa el Haneke amb les seves pel·lícules.

 

Funny Games

Direcció i guió: Michael Haneke.

Països: Àustria.

Any: 1997.

Durada: 108 min.

Gènere: Thriller.

Intèrprets: Susanne Lothar, Ulrich Mühe, Arno Frisch, Frank Giering, Stefan Clapczynski, Doris Kunstmann

Producció: Veit Heiduschka.

Fotografia: Jürgen Jürges.

(aquí teniu el tràiler… http://es.youtube.com/watch?v=rzpzpe_8gHQ no us recorda l’estil d’algú altre, igualment genial? No us talleu: digueu el qui penseu, si us ve al cap)

 

 

En previsió de l’estrena, aquest divendres, dels Funny Games “versió americana” del Michael Haneke, i tenint en compte que molt em temo que estem davant un nou “remake/calc” del tipus Psycho del Gus Van Sant –amb la diferència que en aquest cas és el mateix realitzador de l’original, el Haneke, qui l’ha dut a terme-, he trobat la necessitat d’escriure sobre aquesta pel·lícula tremenda, ansiosa, genial, que respira i sua tensió per totes bandes i que –penso- no necessita més revisió que la del propi visionat de l’original.

Hi ha moltes cintes de gènere que han volgut encarar i revisar els mecanismes de la por i el terror, i n’hi ha d’entre elles també moltes que van encertar fent-ho, ja fos per l’adequada execució de la seva intenció o per la transmissió, més formal, del “mal rotllo” a l’espectador.

D’aquestes últimes en destacaria l’Alien del Ridley Scott -un monument al ritme pausat de l’angoixa i també a la (de)mostració dels terrors més primigenis com la soledat, la foscor i el que és desconegut-, The Texas Chainsaw Massacre del Tobe Hopper –que mostrava amb sequedat documental la violencia més instintiva  amb una narració  des de l’estómac que tallava la respiració-, el Henry, Portrait of a Serial Killer del John McNaughton –obra gairebé naturalista i bruta, i manual absolut de la psicopatia desbordada- o, més contemporàniament, l’A l’interieur, una obra pendent d’estrena de la que ja havia parlat a un post de l’octubre.

Però aquests Funny Games del 1997 aconseguien quelcom que les altres films esmentats no aconseguien, o almenys no de la mateixa manera. Presentava –i presenta- unes propostes noves i arriscadíssimes que la feien especial i diferent. I ho aconseguien gràcies a aspectes curiosos com el de la comunicació que s’estableix entre entre la història narrada i la realitat, un comunicació que esdevé un joc pervers i malaltís que ens proposa el seu director i que es basa en un diàleg visual –en certs moments- entre algun del seus personatges i l’espectador, fent lo a aquest últim partícip d’una barbàrie descomunal envers una família feliç i aburgesada que només volia passar unes vacances tranqui-la; una barbàrie què, per cert, va in crescendo fins a desembocar en un desenllaç sec i directe que et travessa l’estómac sense contemplacions .

Gràcies a aquest diàleg es molesta, es destorba i fins i tot s’indigna a un espectador que normalment participa de forma passiva en l’espectacle del cinema, un espectacle que normalment ja està “dat i beneït” via guió i que en el seu desenvolupament normal cauria a l’oblit en acabar l’escena última de la cinta que es visiona. Però no és el cas a Funny Games. Aquí, aquest encertat i obscur joc que pica l’ullet (mai millor dit) a l’espectador en els moments de màxima tensió aconsegueix que faci que no es pugui trobar còmode respecte allò que ha contemplat horroritzat, fomentant entre d’altres coses- una reflexió posterior al voltant d’allò que s’ha vist –o viscut- minuts abans durant la projecció.

Funny Games no permet la distància amb el que s’està observant, un fet de vegades imprescindible dins el cinema de gènere per poder suportar el patiment i la tensió que genera aquest tipus de films, i amb això s’apropa com cap d’altre a la seriositat i al rigor convertint el seu producte en quelcom molt més enllà que la simple pel·lícula de terror o thriller psicològic.  És, doncs, una cinta molt incòmode i de fet el seu triomf rau a provocar aquesta incomoditat a l’espectador, que el que busca amb aquest cinema és precisament això. Però aquí no es gaudeix perquè el realitzador converteix l’objectiu de la seva càmera en el forat d’un pany per on l’espectador observarà quelcom que podria ser real, i a més amb una certa complicitat amb els “dolents” de la pel·lícula. Sense to artificiós, ni acudits que compensin la tensió: buscant esbudellar a aquell qui vulgui més i donant una lliçó pràctica a aquest mateix sobre el fet violent i la violència en general. Podríem dir que ens proposa un repte que consistiria en suportar el seu “joc divertit”, el del Michael Haneke i després parlar del què s’ha vist, potser amb un nou punt de vista sobre la brutalitat vessada a la pantalla, real o irreal.

El Haneke potencia a més la sensació d’horror en estat pur deixant-se de raonaments sobre la naturalesa de les accions del seus personatges, molt de moda en aquest tipus de cintes. El que fa és limitar-se a ensenyar com qualsevol de nosaltres pot acabar dinos una situació engegada pel pur atzar i per algú que decideix convertir la teva existència en un infern, sense més ni més. La por en la quotidianitat que tant ens protegeix per l’efecte de la rutina, una rutina que es veu assaltada per allò que no es compren perquè no té explicació. La por, també, a la indefensió i al sentir-se despullat i ser víctima dels botxins del sense-sentit, perquè no es pot lluitar amb el que no té ni cap ni peus. Una por de l’espectador que a més es veu agreujada pel fet de sentir-se còmplice -per observador- de tot allò que es projecta a la pantalla.

Ni no vols passar-ho malament, no vegis Funny Games. Si vols, però , experimentar – com a mínim- la incomoditat, mira-te-la. Però si ho fas, no vegis la versió americana i pateix amb l’obra que fou l’origen de tot el que va plantejar aquest eficaç, sorprenent i genial autor de cinema alemany. Veurem si en acabar han estat uns jocs prou divertits per a tu…