“La fiebre, conocida a veces como temperatura o calentura, es un aumento en la temperatura corporal por encima de lo que se considera normal. La temperatura normal del cuerpo humano fluctúa entre 36’5º y 37’5º. La fiebre actúa como respuesta adaptativa que ayuda al cuerpo a combatir los organismos que causan enfermedades y surge en respuesta a unas sustancias llamadas pirógenos que derivan de bacterias o virus que invaden el cuerpo”. Wikipedia. Gran font d’informació. Juas.

Si senyors. He patit el que més amunt algú il.luminat va anomenar com a calentura, i aquest cop no pas en el sentit agradable del mot. I aquest fet m’ha obligat a restar a casa tancat durant un parell i mig de dies i a haver d’anul.lar el viatge a Madrid, que no sé pas si em replantajaré. És allò de la meva bona sort, ja ja ja.

En fi, que almenys he anat fent cosetes, aquests dies, quan el mal de cap i de coll m’ho permetien. I sobretot quan les dues taronges que va aparèixer sota les cantonades de la meva mandíbula van marxar definitivament, o almenys van convertir-se en quelcom molt més petit. I així us passo la informació que he anat recopilant sobre aquest cap de setmana proper. Allá va.

Comencem amb Doomsday, una cinta del sempre interessant Neil Marshall. Dic això sempre pensant amb els seguidors del cinema fantàstic i de terror, i tinc en compte les seves dues últimes produccions, molt celebrades dins el gènere: Dog soldiers i sobretot la terrorífica The Descent. La Rhona Mitra, el Bob Hoskins, l’Adrian Lester, l’Alexander Siddig, el Malcolm McDowell, i el David O’Hara protagonitzen aquest ja anomenat per alguns Thriller futurista apocalíptic, en el qual un mur aixecat per aillar la població britànica d’un virus letal és la causa que durà als fets que es narren al film. Mmmm no sé no sé… no n’hi masses, últimament, de cintes que sonen al mateix? En fi, que és una qüestió de confiar amb el seu director.. o de passar de tot. Què faré jo? No ho sé, perquè ara mateix anar al cinema amb el fred que hi foten els aires acondicionats és més que un risc, per mi, així que…

La segona gran estrena de la setmana seria Superagente 86. De película del Peter Segal. I dic això perquè sembla ser que n’hi ha molts que l’esperen, aquesta. Jo no.

Interpretada per l’Steve Carell (Maxwell Smart) i l’Anne Hathaway (Agent 99) ens trobem davant la revisió cómica del clàssic televisiu del Mel Brooks dels anys 60, que pel que sembla té el seu principal punt interessant precisament al protagonista. Sobre la resta no en parlen massa bé i de fet el que he pogut llegir (3 fonts d’informació diferents) no és precisament massa prometedor. Jo aquesta ja la volia esquivar, però és que després d’haver llegit el que he llegit em penso que encara més… A veure si algú de vosaltres en diu alguna cosa. 

La tercera gran aposta blockbusteriana de la setmana és X-Files: I Want to believe del Chris Carter, responsable ja al seu moment de la història que va dur a la pantalla al 1998 el Rob Bowman (The X-Files: Fight the future) i de la mateixa sèrie del Mulder i l‘Scully que tant d’èxit va tenir als anys 90. Els seus intérpretes són els mateixos Mulder i Scully (David Duchovny i Gillian Anderson), que aquest cop sembla que s’allunyen dels OVNI’s i els fenòmens paranormals per investigar el cas d’un assassí en sèrie. Els que l’han vist diuen que s’ha volgut tornar a l’esperit de les dues primeres temporades de la sèrie, però a mi tot plegat em sona a màquina de fer diners venida a menos que vol gaudir de los tiempos pasados que fueron mejores. De tota manera, a mi m’agradava més Millenium, del mateix Carter. I se la van carregar molt més ràpidament, així que no crec que s’hagi volgut arriscar com -penso- ho va començar a fer amb aquella sèrie protagonitzada per un omnipresent Lance Henriksen/Franck Black. Algú la recorda?

Amb Sueños del desierto entrem a la part més allunyada del glamour de les estrenas d’aquesta setmana, però no per això (tot el contrari) menys importants. La història que ens explica aquí el Zhang Lu ens trasllada a l’estepa de Mongòlia mitjançant la narració pausada de les relacions entre tres personatges, un home, una dona i el seu fill. Sembla que parlem, doncs, d’una cinta introspectiva i d’una forta càrrega emotiva, i dirigida per un Zhang que al seu moment va rebre el premi ACID a Cannes 2005 per Grain In Ear. Se’ns dubte, un cinema diferent a l’esmentat més amunt i precisament per això podria ser interessant. Compte, que no desaparegui!  

Líbranos del mal, de l’Amy Berg és una d’aquelles cintes dures però necessàries que de vegades arriben a les pantalles.  I si bé el plantejament no és precisament “alegre” (documental basat en el cas del sacerdot católic irlandès Oliver O’Grady, un pedòfil que sembla va abusar de multitud d’infants durant els 70 a Califòrnia, i a més amb una Esglèsia que li tapava les vergonyes) estic convençut que valdrpa molt la pena de veure. En recordo alguns de molt bons, de documentals que parlen de temes “difícils” (un d’ells el Capturing the Friedmans, que recomano a tothom que estigui pel damunt dels 16 com a mínim, però) i normalment són tremendament efectius i directes com una bala. Aquesta jo no me la perdo. A més sembla que s’entrevista directament a aquest O’Grady i les seves victimes, i només espero que no converteixi un tema com aquest en un espectacle. Ho comprovaré per mi mateix.

Per acabar està RIF 1921 (Una historia olvidada), un altre documental que aquest cop parla d’una guerra molt poc recordada entre Espanya i França a inicis del segle XX (Guerra de Marroc o d’Àfrica) i que prova precisament d’explicar que va existir i que va suposar -com totes les guerres- una gran quantitat de pèrduas humanes. La recuperació de la memòria històrica en aquest cas és el motiu que ha trobat el Manuel Hornillo per a dirigir aquest document amb una veu en off a càrrec de l’Imanol Arias. Un gènere, el del documental, que com he dit abans sempre resulta enriquidor i interessant. 

 

Bé, em penso que no em deixo cap, i com ja torna el mal de coco potser que m’aturi. That’s all folks, i gaudiu dels vostres caps de setmana de llibertat i luxúria desenfrenats! (ai perdó: això és el que jo voldria per mi… arghhh)