cinema digital


(escrit per ser publicat el passat dissabte dia 11)

 

Avui no vinc sol a Sitges. Finalment, i després de molts anys de veure com jo marxava sol amb el tren al voltant de l’octubre per veure un seguit demesurat de pel.lícules, dos dels meus amics s’han decidit a acompayanar-me i veure amb els seus propis ulls què coi és això del Festival. Encara que això era l’excusa, perquè el que ens venia de gust a tots tres era trobar-nos i passar unes bones estones dinant, sopant o al cinema. Però tots tres junts i rient-nos de tot i tothom, inclosos nosaltres mateixos.

I ha estat realment agradable. Amb ells el Festival lluia més perquè ja sabeu el què diuen: tot existeix en el moment en que algú més t’acompanya i les coses només es carreguen de sentit quan algú més participa de les teves vivències. I és molt cert. I si aquest algú són dues de les persones que més t’aprecies, doncs el resultat és una experiència el doble de maca i satisfactòria del que normalment ja és.

El que no sé és com haurà estat per a ells. Em consta que s’ho han passat de conya i han rigut molt, però la qüestió cinematogràfica no ha estat la més encertada, en el seu cas. I això que els cabronassos han vist la que es diu serà la gran triomfadora del Festival, la sueca Let the right one in. Una història preciosa entre un nen que no troba el seu lloc i una nena vampiressa que li fa la vida més fàcil i agradable. Una posada al dia i una nova perspectiva del tema del vampirisme al cinema, i una bufada d’aire nou a tots aquells que de vegades creiem que determinats temes poden estar morts i enterrats. El problema, però, pels meus amics Jose i Marc ha estat que es tracta d’una cinta de ritme lent i que s’ha passat a una hora complicada i a més un divendres, el dia que tothom està més cansat. I no els hi ha agradat. Què hi farem! M’ha sabut greu, però el que és maco del cinema és la varietat de gustos i opinions, i el fet de compartir una pel.lícula i poder comentar-la amb ells ja ha estat prou regal per mi, que de vegades tendeixo, en això del cinema, a un cert aillament.

Ja en parlaré, d’aquesta història de vampirs tan peculiar en el seu moment. Però ara vull acabar de comentar el dia. Perquè la cosa s’ha posat realment divertida quan un cop dins de la sala he sentit que algú cridava el meu nom. I jo que em giro i veig a dos ex alumnes de l’any passat, el Pol i el David, cridant-me a uns metres nostres. M’apropo. Estaven exultants. Les seves cares brillaven. Em recordaven a mi fa molts anys, quan anava pel Festival al.lucinant amb tot el que veia, i fent els possibles per entrar a la sessió que fos, si podia ser pel morro. Exactament el que els dos peces aquests han estat fent: els paios s’han fabricat una acreditació de… promotors??? i amb ella han entrar per la cara a un parell de sessions, inclosa la vampírica que esmentava abans. Nada más y nada menos! La peli que tohom volia veure! I els animals han aconseguit passar! Impressionant!

No podia parar de riure, i em semblava genial. I no com a demèrit del Festival, ni molt menys. De fet, estic convençut que els han deixat passar de pura simpatia i pel morro que li han fotut al tema, sobretot desprñes que m’expliquéssin amb més detall com ho havíen aconseguit… Em sembla genial per l’entusiasme, per les ganes, per la cara i per l’expressió que feien tots dos en veure la sala i on eren, en estar al Festival. En gaudir del cinema, en definitiva. Pol, David, ja us he dit pero ara ho repetixo públicament: el vostre ex tutor i professor de castellà és el vostre fan número 1! I l’any que vé espero tornar-me a trobar amb vosaltres!

M’he deixat de comentar que abans de tot això s’ha passat Prime Time, una òpera prima d’un director espanyol força fluixeta i que abans d’ella, s’ha projectat un curt -anomenat SNIP-, que ha fet regirar l’estòmac a més d’un i de dos… Aquest Sala és un terrorista! I cada cop em fa més al pes com a director del Festival, la veritat…

Demà s’acaba el tema, nois. I ja veig a venir la meva reacció. Però de moment gaudim de les hores que falten, i afortunadament, aquest cop en bona companyia… Que duri!

 

(demà Long Weekend, Sessió sopresa i The city of Ember)

Anuncis

Director: Pascal Laugier

Productors: Richard Grandpierre, Simon Trottier

Productors executius: Marcel Giroux, Frederic Doniguian

Guió: Pascal Laugier

Fotografia: Nathalie Moliavko-Visotzky, Stephane Martin

Muntatge: Sébastien Prangére

Música: Alex i Willie Cortes

Disseny de producció: Jean-André Carrière

Direcció artística: Louis-René Landry

So: Philippe Mercier, Germain Boulay, Jerome Wiciak

Efectes especials (supervisió): Antonio Vidosa

Efectes especials de maquillatge: Bendit Lestang, Adrien Morot

Efectes visuals: Groupe Image Buzz

Vestuari: Claire Nadon

Intèrprets: Morjana Alaoui, Myrlène Jampanöi, Catherine Bégin, Robert Toupin, Patricia Tulasne

 

(França/Canadà, 2008)

 

http://es.youtube.com/watch?v=5dXxk4pKyZU (trailer)

 

L’Àngel Sala va dir a l’estiu, tinc entés que després de veure Martyrs a Cannes, que la cinta del Pascal Laugier era la pel.lícula més extrema que havia vist mai. De fet, fou la primera notícia que vaig tenir del Festival d’enguany i em va suposar el meu primer petit dilema de la temporada; us explico el perquè.

Fa uns anys, concretament al 92 quan s’acomplien els 25 anys de Festival de Sitges, vaig veure una cinta del Peter Greenaway que va fer que em veiés obligat a abandonar la sala amb un fort atac d’angoixa. Mai m’havia passat, una cosa així, i més tenint en compte que des de ben petit havia vist i era un absolut fan de qualsevol pel.lícula de terror i sang i fetge que us poguessiu imaginar, i per tant el fet em va agafar per sorpresa. La producció es deia The Baby of Macon, i la imatge que em va fer abandonar la projecció tenia a veure amb un nino de cera que representava un bebé al qual mutil.laven amb un ganivet de cuina. Tot molt simbòlic, però a mi em va produïr un efecte absolutament devastador, ves a saber el perquè.

Després d’això la cosa es va repetir una vegada més, però a casa. I mentre veia Henry, portrait of a serial Killer del John MacNaughton. L’escena del desmembrament d’un cadaver a una banyera va ser en aquest cas la responsable, i la sensació de pànic em va tornar a envair fins el punt que vaig haver de aturar el reproductor VHS que en aquella època utilitzava per veure cinema a casa.

No sé si heu patit algun cop un atac d’angoixa, però no és gens agradable; i és clar, no volia -ni vull- que això em tornés a passar. Per això ahir al vespre, al davant del Melià Gran Sitges, davant l’Auditori, m’ho vaig repensar força, abans d’entrar a la sala per veure Martyrs. I més quan algú que en sap força més que jo de cinema i s’hi dedica en cos i ànima em va comentar que al matí s’havien endut algú en l’ambulància que l’organització del Festival havia preparat per garantir el benestar del públic i que algú altre, al passi de premsa, havia acabat vomitant. Tot plegat encara em va inquietar més. Però aquesta mateixa persona també em va dir que l’expèriència vali la pena, i que em llencés a la piscina. I li vaig acabar fent cas.

El Pascal Laugier ha construit una història que consta de diferents trams que enganyen amb intel.ligència a l’espectador amb una realització solventíssima i que subratlla la seva capacitat -indiscutible- per inquietar i fer mal a parts iguals. Així, en un inici que et clava a la butaca assistim a la fugida d’una nena mig despullada i visiblement maltractada d’un lloc indeterminat que aparentment sembla un cau de tortures disfressat de garatge. A partir d’aquí la nena provarà de recuperar-se a una llar d’acolliment i allà rebrà les visites constants d’una mena de dona esquelètica que l’ataca i l’espanta a qualsevol moment i a qualsevol lloc on pugui trobar-se, i de la que no coneixem cap informació. L’únic element positiu que té la nena al seu voltant és l’amistad que inicia amb una altra nena, i que l’ajuda a guarir-se mínimament del malson que la persegueix des que va fugir d’aquell lloc misteriós.

Passats quinze anys, una noia irromp enmig d’un esmorzar d’una família benestant i dispara i mata a tots els seus membres amb una escopeta. És la mateixa nena, ara adulta, que demana -abans de disparar- al fill de la família si sap què van fer els seus pares. Arrel d’això tot es desenvolupa, i un infern cau sobre les notres protagonistes. Un infern en forma de dolor i desesperació com poques vegades s’havia vist a una sala de cinema.

Martyrs és una cinta que navega pel damunt de força temes, o almenys intenta fer-ho. Un d’ells és el dolor i el patiment, però aquí justificats per als inductors d’aquests com a element catalitzador i constructor d’una suposada transfiguració gairebé mística. El realitzador ens dispara amb un seguit d’imatges hiperrealistes en un últim tram de metratge de difícil digestió i fa passar a l’espectador un autèntic via crucis, un martiri veritable que segons ell ha de fer-li enfadar per aconseguir l’efecte desitjat. Tortura la protagonista dela història i ens tortura a nosaltres fent que ens trobem gairebé davant un dilema moral: continuo mirant la salvatjada o desisteixo i marxo? Qui veu Martyrs està, sense potser voler-ho, descobrint el seu propi llindar de tolerància davant la violència més explícita, davant unes imatges atronadores; unes imatges que potser no mostren tant com s’ha pogut veure a d’altres pel.lícules grandguignolesques, però que sí que les mostren des d’un tempo i un visionat continuat i sense concessions.

Deia que navega sobre temes, i el fet és que tota aquesta violència -sense entrar en si és o no justificable, un debat que considero fòra de lloc i força absurd- està matitzada aparentment per  la lectura mística que deia més amunt. I per mi hi ha un petit problema: un cert apunt pedant del realitzador que voldria allissonar-nos amb una dosi de dolor en vena de la que no poguessim escapar perquè entenguem un determinat punt de vista, primer dels personatges-botxins de la història i segon del propi Pascal Laugier, a la recerca d’una certa justificació a tanta salvatjada. Si es volia fer un filme violent i copejar-nos, produir-nos una reacció, violentar-nos, estaburnir-nos, potser no calia tant trobar el motiu que justifiqués aquest aspecte. Es fa i ja està, sense més miraments. Perquè si al final el que es vol es provocar alguna cosa -ell mateix ho ha dit- em penso que no calen explicacions de pa sucat amb oli i que desarmen un argument que fins el moment de la tortura duia l’espectador pel camins més terribles del desconeixement, del no saber perquè està passant el que està passant. Per mi, no funciona el punt místic del dolor, la recerca sectària del no creient de l’aspecte del màrtir com a testimoni del més enllà. I tot i que em sembla una cinta nascuda de la honestedat d’un director fascinat per un determinat tipus de cinema, aquesta mateixa honestedat queda tacada en aquest punt, que penso és un error comés per qui desitja fer partícip a l’espectador-d’una manera una mica avergonyida- de la fascinació per la violència a la que feia referència abans. I aquí sí que ho trobo una lectura molt típica de la nostra cultura, molt culpabilitzadora. O no és cert, senyor Laugier, que sap vosté perfectament que aquesta pel.lícula s’anirà a veure pel morbo que provoca tot el que s’ha dit d’ella?  Deixem-nos de punyetes, doncs, i parlem clar: és una cinta nascuda de l’atracció per un tipus de génere a la recerca de la màxima expressió de bufetada visual.

I en això faig referència a la culpa: cal justificar-se quan es crea una obra d’aquest tipus, titllada d’immoral? Perquè que jo sàpiga, el Pascal Laugier no ha assassinat ningú… Ha dirigit una pel.lícula i l’ha posada a l’abast de qui la vulgui veure. I sí bé és cert que el visionat d’aquest manual de la crueltat no té garanties d’arribar al públic adult, i que tothom -fins i tot menors d’edat o gent sensible- i pot arribar a tenir accés, no podem començar a parlar de censura, de no distribució, de demonització. Bàsicament perquè hauríem de començar a censurar moltíssims aspectes del nostre entorn que també atemptarien, aparentment alguns i de forma indiscuitble d’altres, contra el bon gust i la sensibilitat. O no estem envoltats de violència a qualsevol hora, qualsevol dia i a qualsevol mitjà de comunicació? 

Què hagués passat si no haguéssim pogut assistir amb llibertat al descobriment de obres artístiques de tot tipus que travessaven els llindars del que es consideraria raonable, o políticament correcte? L’art és art, i si bé podem discutir què pertany al fet artístic o que no, Martyrs té al darrera moltes virtuts, apart de la de la pura mostració de la violència. Té una primera part tremenda i terrorífica, que fa posar els péls de punta i que omple el seu guió d’unes expectatives més que correctes. Té unes interpretacions a flor de pell, creïbles i sinceres, i sobretot implicades amb el projecte. Té més capacitat per dur-te més enllà que moltes d’altres cintes que han provat de fer-nos travessar els nostres límits de tolerància i que se’ns dubte eren molt més barroeres i de menys qualitat, i sobretot, i per damunt de tot, sorgeix de la ment d’un home que ha creat alguna cosa que transmet alguna cosa. Amb més o menys encert. No cal buscar més enllà d’això, que ja tenim prou dimonis a la nostra societat. Llàstima que perdi força amb el ja comentat i amb la deixadesa alhora d’aprofondir en els personatges…

Una pel.lícula, doncs, que m’ha tornat a demostrar que el cinema encara pot crear controvèrsia, i que està viu i ben viu. Que pot sorprendre i molestar, i que quan vol és un medi molt, molt gran. I també que encara em poden clavar a una butaca i no deixar que em distanciï del que estic veient, demostrant-me que si hi ha un bon realitzador al darrera, al davant hi ha, com a mínim, una pel.lícula competent. I no vaig tenir cap atac d’angoixa malgrat que en més d’un moment de la cinta volgués abandonar. Em penso que és una pel.lícula que no tornaré a veure, malgrat no em penedeixo d’haver-la vist; però si decidiu anar-hi, tingueu molt clar què és el que aneu a veure: podríeu tenir una sorpresa desagradable.

 

 

Arribo a l’Auditori i avui toca Martyrs, l’experiència definitiva del Festival, diuen; i em dic a mi mateix que no llegeixi res, que no val la pena. Que ja estic prou influenciat per tot el que s’ha dit i he sentit. Però no m’en puc escapar i entro a l’hotel a la recerca del diari del dia. Allà hi llegeixo un article, on ve a dir que la peli del Pascal Laugier és d’un radical que fins i tot se li va fer difícil a l’Àngel Sala en el seu passi a Cannes, sobretot en el seu tram final. Collons. Tanca el diari imbècil!

Passejo per la cua. No ho tinc clar. He passat experiències desagradables en un cinema que no em ve de gust repetir. Veig un amic del meu cunyat i em diu que ha parlat amb gent que ja l’ha vista i que els hi ha agradat, però no em parla de le seva violència. Continuo caminant i l’inquietud se’m va menjant… I això que n’he vistes de tots colors, dins una sala de cinema! I des de ben criatura, cony!

Òstia… Veig una ambulància? Sí: al davant de l’Auditori hi ha plantificada una ambulància. Que ha passat res? Segueixo caminant i vaig cap a les guixetes de Teleentrada. Allà parlo amb un conegut crític de la televisió, que a més és un paio encantador. M’explica que l’ha vista pel matí. Que és terriblement morbosa. Que l’impacte i la cruesa de les seves imatges ha fet vomitar al matí a algun espectador. Que la sala durant la projecció estava en un silenci sepulcral i realment impressionant. Que hi vagi, que no m’ho pensi. Que sí, que l’ambulància l’ha posada la organització del Festival per si a algú la peli se li posa “malament”, però que de ben segur que val la pena el risc. Li contesto que ara estic encara més nerviós, i em ric. I em proposa el següent:

“tu entra a la sala. La peli dura 96 minuts, i el que penso que és el millor de tot passa a l’últim tram de la cinta, els 10 últims minuts. Si no pots aguantar, marxa de la sala, però fixa’t quan resta pels 10 minuts finals, i aleshores tornes a entrar. A la sortida si em veus m’expliques el què”.

D’acord, doncs. M’hi fico.

I aleshores entra el Pascal Laugier. I explica que Martyrs és una cinta incòmode i molt negativa, que transmet males vibracions. I que si volem li tornem a ell totes les que experimentem, que ho accepta. Que tot el que s’està produint al voltant de la cinta pot fer que la veguem “contaminats” pel llegit i escoltat, i que per tant ens deixem portar oblidant-nos de tot perquè ell ens volis fer oferir, com a espectadors, uan experiència total, nova, brutal i d’un impacte visceral.

S’apaguen els llums i abans de la pel.lícula passen un curt d’un director novell argentí, Mamá. I quan acaben els breus 5 minuts que dura, comença el missil immisericorde que és Martyrs.

En sortir moltes càmeres de la tele; les esquivo: no suporto que em filmin! Preguntes típiques, sobre la violència de la cinta. Respostes de tots colors, algunes francament irritants, la veritat. Quan surto de l’Auditori i em dirigeixo a l’exterior m’acarina un aire frecot i bo, i em sento alliberat. Ja he passat l’experiència, la muntanya russa. He estat martiritzat? Em penso que sí. Tots nosaltres. Ja en parlaré en una altre post, en tot cas…

Veig al crític (disculpa el tractament, si llegeixes això!). Em diu que què tal. Li dic que bufff.. que tela marinera. Que l’he aguantada i que no m’he mort. I que és una cinta com a mínim curiosa i que encara he de païr. El deixo gaudir del seu sopar, fa cara d’agobiat. Em relaxo prenent el disseté café del dia. I penso molt en el que acabo de veure. Molt. I mentre ho faig escolto el que de ben segur el director no vloia escoltar: un xaval amb una samarreta de la Matanza de Texas li diu a un altre que “lo mejor ha sido cuando cogen a la tía y la bajan a…… (bla bla bla) y le hacen… (bla bla bla)”. Aquest és el vertader perill d’aquesta pel.lícula. Perquè escolteu, només és una pel.lícula, no un crim. No una peli qualsevol, però és el que és ni més ni menys. I potser més d’un hauria de recordar-ho. 

I evidentment, el que ve ara està molt desvirtuat. Blindness, del Meirelles, basada en una obra del Saramago, i que tenia moltes ganes de veure es converteix en una pel.líucla “a posteriori” de l’impacte de la producció francesa, que m’ha deixat en estat de xoc. Provo d’allunyar-m’hi i em centro en la cinta que ara es projecta. Quan ho faig veig quelcom que serà un éxit de taquilla… què us hi jugueu?. Quan surto del cinema i em dirigeixo al cotxe són les 00:00 tocades. Per primer cop des que sóc al festival miro enrere, cap a la foscor, quan vaig a cercar el cotxe. Somric: feia temps que una pel.lícula no em provocava tant… hi torno a sentir-me criatura.

I cap a les costes. I d’allà a casa. I demà, el vertader martiri: el despertador. Puta realitat… que algú s’encarregui d’ella, sisplau!

(post pensat per ser penjat ahir dimarts)

 

Estic fins el collons de bocatas. No puc començar d’una altra manera aquest post, o article, o com se li digui que d’aquesta forma, tenint en compte que porto cinc dies alimentant-me de pa, embotit i un altre cop pa. Patètic. Però és que això no s’atura, i jo vaig tant de cul que ja no sé ni qui coi sóc. De fet, ahir escrivint sobre el biopic del Thompson em va semblar al.lucinar de manera considerable i em penso que d’alguna manera això s’hi veurà reflectit en el comentari; ara falta veure quan coi l’acabo i el publico.

Disculpeu la vulgaritat, però és que avui m’he adonat que no tinc temps ni de rendir comptes amb la meva pròpia natura. I m’he adonat de la pitjor de les formes: només arribar a casa de la feina he notat que l’estòmac reclamava el seu propi espai per tenir una conversa seriosa amb la tassa, la seva amiga i confident de sempre; i m’he adonat que feia uns quants dies que aquesta conversa, sempre interessant i constructiva, feia temps que no es desenvolupava de forma regular. Això m’ha fet posar-me alerta i he decidit que calia parar un segon i respirar. I un cop havent respirat profundament, preparat un bon cafetó (el que em faltava, diria més d’un que em coneix) i relaxat m’he dirigit cap a Sitges un cop més. Ciop de cotxe, de volant, i música del Damien Rice clavant-me ósties. Pel mirall només el mar, i sempre fugint de tot allò que sempre provo de deixar enrere… 

Arribo. I estic de mala lluna, ho reconec. Avui és dilluns i la màgia que tots aquests dies envoltava la meva existència s’ha convertit en qualsevol cosa excepte això. La tornada a la rutina és com la bufetada de realitat que marca el final del somni i el principi de la realitat, encara que de vegades aquesta realitat sigui interessant i constructiva. El cas és que essent comés avui dilluns, m’és força difícil determinar què té d’interessant qualsevol cosa que tingui a veure amb responsabilitats i compromisos. Suposo que demà veuré les coses d’una altra manera. O això, o inauguraré una nova forma de depressió, no tant postvacacional -no estic pas de vacances quan vaig al Festival– com postil.lusòria.

Com sempre el primer que veig són les cares dels friquis de sempre -els mateixos que deuen pensar el mateix de mi- i m’adono que últimament la meva vida sembla encerclada en una repetició de l’estil del dia de la marmota a la pel.lícula del Harold Ramis: cinema, cua, jalància, cinema, cua, jalància.. i així fins a quatre vegades en un sol dia… Enteneu-me: no em queixo pas, m’ho passo molt bé, tant sols penso en com un cosa tant absurda em pot arribar a fer tan sumament feliç… ja ho pensen, alguns dels meus alumnes, que estic com una cabra. No m’estranya. Jo ho pensaria.

El dia comença amb La possibilité d’una ile de l’escriptor i ara també realitzador Michelle Houellebecq. I vinga, serem sincers: dels 90 minuts i escaig que ha durat la projecció una part considerable me la he passada clapant com una marmota. No sona massa elegant, ja ho sé, però tampoc és elegant mentir, i preferixo ser sincer amb volsaltres. I el fet és que la part més interessant de la cinta la vaig viure en despertar, quan la cosa va de capa caiguda… una pel.lícula força pesada i prou espessa com perquè la gent xiulés al final de la projecció, un fet que aquest any encara no havia observat malgrat més d’una de les produccions vistes fins aleshores s’ho mereixés…

I quan tot semblava perdut, patapam! Arriba la salvació. Jo ja m’estava plantejant fotre el camp, degut al cansament que m’estava envaïnt. I em temia el pitjor amb The good, the bad and the weird, l’última de les pel.lícules que veuria aquesta nit. Però finalment decideixo quedar-me i sort que ho vaig fer! Primer perquè quan accedeixo a la sala topo amb un paio que prèviament havia vist al bar col.locant-se de cerveseta una darrera de l’altre. I com el paio estav envoltat de càmeres, doncs la suposició que és algú conegut és ara una evidència… I a més es que em sona, però no el situo…

Un cop dins l’Auditori m’assec i les càmeres el tornen a perseguir. És obvi que li faran un homenatge, i que és algú clarament relacionat amb el món de la direcció… Qui coi és? I de cop i volta, quan ja sóc a la meva butaca, em ve al cap: és el Ferrara??? Doncs sí. Li donen la famosa Màquina del temps com a reconeixement a la seva obra i el tio que s’apropa a l’escenari i la rep, borratxo com una cuba. I si no el reconeixiaera perquè el tio s’ha engreixat  i està com un bacó!

I comença i no para: que si ell es deu al Buñuel, que si el premi és fantàstic (encara que pregunti què coi és, que no ho sap reconèixer…) i evidentment, jo demà penco. I tinc pressa! M’impaciento i espero que el paio calli d’una vegada perquè sé que la peli coreana dura 130 minuts… I quan finalment calla, comença.

I el que comença és la cinta més divertida que fins ara he vist al Festival. Sense ser una meravella, en gaudeixo moltíssim, dels personatges i de l’animalada que ens proposa aquesta mena d’spaghetti western a la coreana, i es converteix així en el millor que he vist fins ara a la secció oficial. Trist, però és el que hi ha.

Faig a més conversa amb els del costat i ens ho passem com criatures veient-la. Quan acaba estic desvetllat i això em salva la vida: i és que en tornar per les meves estimades costes aquest fet fa que no em mati quan gairebé topo amb unes inoportunes obres que fan aturar el vehicles gairebé sense avisar. La mare que us va parir…. Mentre espero fixo els ulls a la llum vermella del semàfor que té a la ma un dels operaris i penso que demà veuré la que diuen és la cinta més polèmica del Festival: Martyrs. Ja em té fascinat – i acollonit- d’entrada, per tot el que s’ha dit. Estarà a l’alçada?

Quan torno a engegar el motor torno a batre el meu récord de temps per travessar les 101. I el somni esdevé carn trepitjant l’asfalt de la carretera que més m’estimo.

 

(Demà Martyrs i Blindness)

De dia, Sitges és encara més maco; sobretot si el blau del cel i el del mar conflueixen prou com per fer adormir els malsons i fer-te veure que pots gaudir de l’espectacle dels colors naturals. Avui Sitges m’ha esperat amb la seva millor cara, però per desgràcia no puc dir el mateix del Festival: mal dia per l’aficionat, el dia d’avui. Almenys si parlem del meu dia.

A les 15 hores he estrenat l’anomenada sala Tramuntana. No mata, l’espai, i no el recomenaria per anar a veure qualsevol pel.lícula: hi entra massa llum i tot plegat recorda una mica a un cinema de barri, que seria vàlid per al visionat de certes produccions però no pas de totes. Afortunadament el que allà he vist no necessitava massa de les virtuds tecnològiques de les modernes sales de cinema, només requeria les ganes de saber-ne més del creador de l’anomenat periodisme Gonzo, el grandiós Hunter S. Thompson, un dels ídols de la meva adolescència. Només adelantar-vos que el biopic val molt la pena i que fa un repàs al.lucinant -i al.lucinat- no només de la vida d’aquest animal salvatge del periodisme, sinó també de la història més recent dels USA, i no precisament per fer-ne una propaganda del tot positiva. Ha estat magnífic començar així el dia, però no tant continuar-lo ni acabar-lo.

La següent producció que m’he empassat a vui s’anomena The Sky Crawlers, i la veritat és que m’ha resultat una vertadera empanada mental. Mireu, no m’importa gens que les pel.lícules siguin lentes o molt lentes quan la història ho reclama, però no entenc que això sigui així en aquest cas, i només ho comprenc assumint que han volgut transcendir no només amb el que a la cinta s’hi explicava, sinó també resultant pedants i tediosos amb les seves explicacions. El creador de Ghost in the Shell tenia ganes d’explicar-nos una història que des del meu punt de vista ja s’ha explicat força vegades amb un embolcall magnífic, això sí, el d’un manga preciós i d’estética impecable. Més enllà d’això no he sabut veure gaire més, encara que potser és que tenia un mal dia… I si a aquest fet li afegeixes que al meu davant hi tenia el capgros més impresentable i arrissat de tot el cinema, doncs la cosa encara es posa pitjor… Sisplau, quan aneu a veure una pel.líucla a una sala procureu no molestar massa al de darrera movent-vos i fent l’imbècil: jo ho faig i si no ets un autèntic retardat no costa massa. 

Però la veritable decepció ha estat Vinyan, la nova produció del Fabrice Du Welz, el responsable fa uns anys de Calvaire. Envoltada d’una mena d’aura de misteri s’ha presentat aquesta producció que compta amb dos bons actors (el Sewell i la Béart, magnífics) i que no ha pogut escapar de resultar avorrida i fins i tot pedant quan tot feia preveure una bona estona de mal rotllo ben filmada i millor interpretada. Tot, però, es perd en la mateixa espiral que la pròpia cinta crea i no sap cap a on navega per acabar ofegant literalment a l’espectador, que no sap ben bé què està contemplant ni per on navega la història . Llàstima, perquè l’inici i certs moments de la peli són francament bons, però…

En fi, no ha estat un bon dia. I demà a currar i a iniciar una setmana on hauré de passejar-me amunt i avall tirant de cotxe i de costes per gaudir diàriament de la sensació de felicitat que em proporciona aquest Festival, per molt que de vegades la qualitat de les pel.líucles que hi projecta provin de prendre-me-la. De fet, les pel.lícules que veig al festival i que no m’agraden són menys dolentes per a mi, perquè tenen un plus: sempre les recordaré dins el marc que més em fa somiar.

Fins demà!

(demà La possibilité d’una Ile i The good, the Bad and ten Weird)

Passo de conversa surrealista a conversa estúpida en sortir de la sessió de la filla del Lynch, i escolto com un aspirant a ves a saber què comenta amb un gafapasta alguna cosa semblant al següent: “que què m’ha semblat la peli? Doncs depèn. Com a peli normal, vols dir?” No he escoltat més. No sé si el següent adjectiu qualificava algun altre tipus de cinema “no normal” que desconeixia fins el dia d’avui. O a un cinema “del Festival”. No ho sé. Però malgrat aquesta bajanada, la palma se l’ha endut el coleguilla que s’ha assegut a la meva esquerra durant la projecció amb els seus comentaris i els de la seva parella sobre la cinta que acabàvem de veure, que us asseguro que eren, com a mínim, demencials. No us els desvetllo perquè tenien massa a veure amb el final d’una cinta, aquesta Surveillance produida pel senyor David Lynch, que molt em temo que arribarà a les cartelleres, i no us voldria esguerrar el final…

 

Un dia interessant, malgrat el que he dit més amunt. Per començar el meu puto refredat pràcticament m’ha abandonat i per continuar tres de les quatre vistes han estat, com a mínim, interessants, i en un crescendo francament d’agraïr després de tanta pel.lícula. De tot plegat n’extrec algunes conclusions. Una, que per aguantar aquest ritme de visionat cal ser espavilat i comprar pel.lícules amb horaris que et permetin certs moments de descans. I avui, malgrat no he sopat (i ara són les 3:30 de la matinada, no crec ja que ho faci) sí he pogut dinar amb tranquil.litat i després fins i tot fer una volteta pel Brigadoon. La segona, que potser valdria la pena passar de la secció oficial fantàstica i anar directe a allò que es projecta fora de concurs, perquè fins ara és aquí on m’he topat amb les produccions més interessants. En concret dues que m’han entusiasmat i de les què espero poder -quan tingui una mica de temps- fer-ne esment al blog. Parlo de la torbadora i magnètica Deadgirl, dirigida per dos ninyatos amb el que he pogut xerrar un parell de minuts ara que encara no són coneguts i es passegen per Sitges sense ser reconeguts, i la terriblement perversa Home Movie, que ha aconseguit posar-nos dels nervis a mi i a tot el Prado. Cap de les dues exempte de polèmiques, puc dir amb força garanties de no equivocar-me que seran dues de les grans d’aquest any, encara que essent, com són, cintes petites. Bones notícies sempre des de la veu del cinema més independent i conseqüentment, més arriscat.

 

La decepció d’avui ha estat Your Name Here que malgrat ens ha deixat una bona interpretació d’un Bill Pullman que avui repetia (no us ha semblat un doble del Michael Douglas?) no ha fet res més que confondre a un públic que sembla que en part ha assistit gratuitament -gentilesa del Festival- probablement perquè la sala semblés més plena. Una sort per a ells, una feinada pels que ens havíem deixat els quartos per veure aquest absolut despropòsit. Llàstima perquè prometia. Com gairebé sempre tot el que fa fallida.

 

Per contra, la visió poètica del dia l’ha protagonitzat una noia amb un vestit lila a la platja de Sant Sebastià. Jo baixava de l’Auditori amb el cap a la cinta de la Jennifer Lynch i repassant mentalment el possible comentari que acabaré fent sobre el que m’ha semblat. Mentre observava el tall de l’horitzó, mig ennuvolat i tacant la perspectiva d’un fosc cendrós adient amb el que acabava de veure, he vist una noia que ballava enmig de la sorra, aliena a tot i a tothom. La fresca de la tarda no semblava afectar-li massa, i tampoc el fet que desenes de caminants i curiosos s’haguessin posat a mirar-se-la encuriosits. Primer rient; després, com jo, gaudint de la imatge d’algú que es deixava anar per allò que li demanava el cos. El ball m’ha seduit fins el punt d’aturar-me i seguir amb atenció la seva estranya dansa, mentre pensava amb allò que es deien capcots el Kyle MacLachlan i la Laura Dern a Blue Velvet i que subratllà tan bé el mestre Badalamenti amb la seva banda sonora original: “que n’és, d’estrany, aquest món”. Afegiria que durant el mes d’octubre, a aquesta localitat costanera anomenada Sitges, i en el meu cas des de ja fa 17 anys, també és un món meravellós i del que val la pena gaudir-ne. I no paro d’agrair que això continuï essent així.

(demà Gonzo, The Life and Work Of Dr. Hunter S. Thompson, The Sky Crawlers i Vinyan)

El dia comença amb una excursió i una picor a la gola fent de guàrdia civil. El cos com esgotat i la sensació que res ni ningú aturarà allò que és inevitable: la terrible sensació d’estar a l’empar d’un inoportú refredat.

Agafo les costes amb el cotxe com qui s’agafa a la seva última oportunitat i mentre circulo canto cançons estúpides que em passen pel cap. En les seves lletres m’adono que hi repasso el dia i somric davant la inexcusable font d’animalades que brollen de la meva podrida imaginació. Més que somriure esclato de riure i prego perquè cap conductor em prengui per un boig massa estona de la necessària. Durant les 101 tot s’oblida i la sensació del vol sense gravetat, de patir l’atac de la violència de la fantasia es fa explícita. És el segon dia, i fixa’t tu com sóc de pesimista que penso que en queden 8 i no que només n’ha passat un. Com m’agrada anticipar angúnies… incorregible.

 

Arribo i avui m’esperen. Només he trigat 15 minuts en trobar lloc per aparcar, i em trobo realment malament quan ensumo l’aire fred de Sitges. Truco i em trobo amb la nena i el Nat i junts enfilem una cua indecent que ens durà a la nostra primera pel.lícula del dia: Transsiberian. Repasso els qui estan al davant i al darrera nostra cercant cares conegudes d’altres edicions i com sempre hi veig la mateixa gent. No sé com es diuen, què fan ni a què cony es dediquen, però tots estan aquí a mateixa setmana d’octubre per dur a terme el mateix ritual. Vaig a buscar un tallat calent que m’adormi les punxades del coll i veig la gorra del Figueres al davant de l’Auditori: bona gent, aquest paio. I en sap sense fer-ne sang, com caldria que fos sempre. Empasso el cafetó i torno al meu lloc. Miro al voltant. Gaudeixo: no necessito gaire més per ser feliç.

 

Entrem i ens hem de separar: està ple de gom a gom. I entre la gent s’hi colen uns quants personatges peculiars: un paio alt a qui anomenen Brad Anderson, un noi amb barba que  feia el cabró a un orfelinat a una cinta fabulosa del Benicio del Toro, i sobretot, veig al tonto, el Buddy de Cheers. S’asseuen i abans de que siguin presentats i montin el xou entre ells i el traductor donen una Maria d’honor a un productor que ens va fer somiar i tenir malsons. Diu que a la sala hi ha un tal Paül Naschy.La gent es torna boja. Això continua essent el festival dels frikis. I m’encanta, què voleu que us digui.

 

Quan acaba la pel.lícula sopo un petit entrepà i em quedo sol. Com la cinta d’abans a començar una hora més tard, la següent, Crows Zero, també. I així anem. Surt a l’escenari un passat de voltes que ens explica a crits la seva passió pel Miike. M’esgoten aquestes mostres falses d’admiració i que són pura publicitat encoberta. M’esgoten però no tant com la pel.lícula, amb la que reconec caure un parell d’instants als braços d’una son profunda. Malgrat els crits i les bufes, és clar…

 

Una Transsiberian molt ben rodada –però un pèl fallida- i una Crows Zero tan estúpida com avorrida em passen factura però l’encostipat sembla que ha abaixat la guàrdia i marxo de farreta… Ara són les 4:28 del matí, i acabo aquesta segona crònica de la meva particular setmana meravellosa…

Demà més, molt més.. i quan pugui els comentaris de les pelis.

 

(demà Your name here, Surveillance, Home movie i Deadgirl)

Pàgina següent »