Miedito…

Con poco mucho. Con mucho… a veces menos.

Atenció a aquests paios. O almensy atenció al video.

Ojito.

 

TET-SUO

Tremendo… bufetada total als sentits. Hòstia consagrada dirigida al avorriment. Míssil cap a la rutina del que es veu a la tele, al cinema o a on sigui. Lliçó magistral del que és inquietant. Peça genial del que sigui que és, que no sé ni definir-ho. Demostració, al final, de que qui en sap no necessita gaire per aconseguir. De que qui és genial ho és, independentment de la càmera que tingui, els medis dels que disposi i els entrebancs que hi trobi.

Com m’importa el cinema. I quan és capaç de donar-me.

Us la dedico, passejants del Festival de Sitges.

 

Sovint recordo l’Àngel (quan vaig deixar aquest món) (part II)

 

“Vols parlar del núvols oi? Del cel, de la terra, de tot el que t’envolta… Vols que parlem del teu avorriment…”

Un calfred em va travessar l’espinada. Havia pensat més d’un cop durant el viatge d’aquell dia quina seria la perspectiva de la realitat d’algú com l’Àngel, que duia tancat 25 anys de la seva existència. De fet, ho havia pensat mentre mirava el cel i els núvols, tot recorrent el camí que duia fins les cent una “corbes del dolor”.

– Tu vols que parlem?- Vaig voler ser educat cedint-li la possibilitat d’engegar-me, buscant transmetre una certa humilitat per trobar-me a una casa que no era la meva, que era la seva. –Si et ve de gust a mi m’encantaria. Per això he vingut-.

– Ho imagino. Però no entenc l’interés… què pot tenir un pobre diable com jo que dir-li a algú tan (des)ocupat com tu?

Havia dit ocupat o desocupat?

– De què vols parlar?- va insistir…

Vaig empassar una bossa de saliva que s’avia anat acumulant a la meva gola. Estava nerviós, però ho atribuïa no tant a les paraules de l’Àngel, sinó més aviat a l’excitació de trobar-me davant algú tan interessant…

– Jajaja. No saps de què vols parlar oi? De fet sempre passa el mateix. Veniu aquí i us assenteu al meu davant, buscant respostes… que jo no us en dono mai. La majoria triguen menys de dues hores minuts a marxar, perquè no els concedeixo el que busquen. Però de tant en tant.. de tant en tant algú decideix quedar-se aquí amb mi una mica més de temps, el suficient com per a coneixem realment bé… Seràs d’aquests, tu?

Seràs d’aquests?

Ho sóc?

La sensació d’asfíxia que vaig sentir aleshores fou terrible. Estava atemorit davant els ulls d’aquell home petit i calb que em mirava amb ulls negres de tauró, inexpressius però alhora desperts i francament humans.. I malgrat la seva presència no semblava que hagués de tenir por, però d’alguna forma en tenia.

– Val, doncs diguem tu de què estàs disposat a parlar?

Va rumiar un moment abans de contestar.

– Si tu veiessis amb els meus ulls, entendries perquè sóc aquí. De veritat que sí. I m’agradaria que hi veiessis tot, amb els meus ulls…

Vaig contestar-li dos segons més tard, embolicat d’emoció.

– Sí, a mi també m’agradaria, però això no és possible. Per què no fem alguna cosa més pràctica i…

No em va deixar acabar la frase.

– Per què no és possible? Em penso que hi ha una manera…- va replicar.

– Doncs explica’m com i estaré encantat, de veure-hi amb els teus ulls…

L’Àngel em va mirar d’adalt a abaix. M’estava com enregistrant. Semblava que volés mirar més enllà de la meva fisonomia, del meu físic, per a tocar el meu interior i assaborir-lo per fer-se amb ell però sense fer-me mal, sense violència… Semblava que em volés comprendre, que tractés d’entendre qui era jo i què feia allà. I ni jo mateix ho sabia. Estava allà per avorriment? Per a acabar un reportatge que m’havia interessat durant molts mesos, quan treballava, i abans que la meva vida es convertís en una absoluta monotonia? Ni jo mateix sabia la resposta. Però era allà. I semblava que tota la meva vida hagués estat esperant aquell moment, aquell viatge, aquelles cent una corbes… Aquella cara de l’Àngel mirant amb els seus ull negres…

– Deixa’m fer a mi, no et preocupis- va dir.

I va començar a parlar.

“Deixa’m que t’expliqui com és el cel. El cel és un cúmul de agulles d’aigua blaves i fredes que s’acumulen i ens transmeten que estem embolicats en una esfera preciosa que ens protegeix de tot i tothom. Però no és ferm: és un bombolla que envolta d’altres bombolles que s’encaren les unes davant les altres formant rengleres de petits cels que s’amaguen cercant un lloc darrera els astres humits que no podem arribar a contemplar”.

“I els núvols?” Vaig preguntar.

“Els núvols, són insectes. Insectes negres que s’ajunten i representen formes que en realitat no tenen més forma que la que s’imaginen els mateixos insectes, fruit de la por a construir-se per pur atzar. No deixis mai que un núvol s’apropi massa al teu voltant, o els insectes que hi ha a dins aconseguiran que formis part de la seva colònia. Això, és clar, si no vols ser part de la seva colònia… Jo vaig voler ser-ho, fa temps. Però ara ja no”

L’Àngel s’alçava, a cada paraula, a una distància cada cop més elevada de la meva. No sabia quin era exactament el propòsit de tot allò que em deia, però jo no deixava de prendre notes frenèticament, absorbit per les seves paraules. Volia saber com pensava, apropar-me a la seva manera de veure el món, amb els seus ulls.

Fins que tot va desaparèixer. I vaig veure amb els seus ulls.

 

 

Sovint recordo l’Àngel (quan vaig deixar aquest món) Part I.

 

( Bull in the Heather… uns Sonic Youth per a veure les coses des d’una perspectiva.. diferent?…http://www.youtube.com/watch?v=2T4BsnXmJaI )

 

Vaig arribar a l’hospital unes hores després d’enfilar el camí de muntanya més recargolat que mai hagués pogut pensar que existiria. Les corbes, les cent una famoses “corbes del dolor” eren el preu que s’havia de pagar per a penetrar en aquell camí que havia decidit recórrer degut a l’avorriment i la falta d’estímul al que m’havia portat la meva nova vida. I de seguida vaig comprendre que aquella mena d’aventura que m’esperava havia de ser especial i diferent, perquè des de bon començament m’havia transmès aquella inquietud que transmet l’esperança davant els esdeveniments destinats a ser importants. Especial i potser, només potser, perillosa. Això últim ho sentia també, però no sabia el perquè.

 

 
Darrera meu es tancaven les portes blanques, i els metges interns n’obrien d’altres al meu davant que m’anaven conduint a nous espais que encerclaven més espais, cada cop més allunyats de la porta exterior que ja havia deixat molt enrere. A l’aire s’hi respirava una remor inequívocament desencisadora, i tenia la sensació que allà ningú hi anava mai a passar un dia d’esbarjo com jo havia decidit fer. De fet, aconseguir la visita amb aquell malalt va ser realment complicat, però ja se sap que quan es vol s’aconsegueix gairebé tot. I allò ho volia amb totes les meves forces. No sabia ben bé per què, però ho volia. Es podria dir que ho necessitava. Gairebé, perquè tot allò que havia estat fent durant les últimes tres setmanes d’aquell estrany mes d’agost no havia aconseguit treure’m del cos la sensació que tot s’estava esgotant: que el temps m’estava munyint, que l’ànima s’esvaïa lentament mentre l’esgotament m’estrenyia fins a no deixar-me respirar. La sensació que la meva vida no es dirigia cap un lloc concret des que vaig tenir la sort de ser tocat pels dits de l’atzar i vaig poder deixar de treballar m’estava turmentant i per aquest motiu vaig decidir apropar-me a aquell maleït recinte de bojos. Suposo que volia enllestir un reportatge que m’havia estat xuclant l’energia durant els meus anys de feina, que ara quedaven tant lluny com semblava que ho estava qualsevol lloc real d’aquell imponent –i inquietant- edifici.

Volia parlar amb el més malalt de tots els malalts que poblaven l’Hospital Psiquiàtric de la Mare de Dèu del Dolor. Volia parlar amb l’Àngel. I ara podia fer-ho.

L’última porta. El zelador em va mirar d’adalt a abaix i després de respirar profundament, va permetre que la travessés. Recordo sentir-lo dir que si necessitava res pitgés el botó d’una mena de comandament a distància que duia a la bata i que ara em va facilitar. Vaig assentir.

“No pateixi: està controlat. Però no se l’escolti massa; té verí a les paraules”.

Però jo havia fet tot aquell viatge precisament per a escoltar-lo, per a escoltar tot el que m’hagués de dir l’Àngel, l’intern que havia aparegut un dia misteriosament a l’Hospital del Dolor i del que no se’n sabia res més que el que ell havia decidit explicar. Volia conèixer la seva història i volia escoltar de la seva boca la seva personal visió del món.

Allà es trobava, assegut i mirant-me. Ni somreia ni estava seriós. Podria dir que era inexpressiu, però mentiria: transmetia tranquil•litat però també intranquil•litat, i en la seva presència tot semblava tenyit d’una forta sensació d’irrealitat. Començava a comprendre com la Núria, la meva antiga companya del diari, no havia aconseguit estar-se a la mateixa habitació que ell durant més de dos minuts, en els que sembla ser que ell ni tan sols va obrir la boca. Només se la mirava. Començava a comprendre perquè aquell ésser humà havia estat reclòs allà dins sense que ningú es preguntés massa com hi havia anat a parar, ni què havia fet. Començava a entendre allò que la opinió pública mai va entendre: que un desconegut sense cap referència de cap tipus fos acceptat en un dels hospitals de salut mental de més prestigi del país quan hi havia gent que no podia ni somniar a pagar un sol dia d’estada entre els seus murs. Els metges van parlar de “pacient especial”, de “curiositat mèdica”, de “font de coneixement de la ment humana”, mentre els veïns del que havia estat una comunitat pròspera parlaven de maledicció, terror i “presència diabòlica”. Tot rumors. Tot històries de poca fiabilitat. Llegendes urbanes estúpides inventades per a justificar els mals moments que tota vil•la pot passar quan es desgasta i no s’adequa als nous temps.

El vaig mirar. M’hi vaig dirigir. “Hola Àngel. Vull parlar amb tu”.

 

“…Hello, Dexter Morgan…”

El professor mirava la pantalla. Aquell dia havia parlat amb els seus alumnes de correccions de comentaris, interpretacions líriques i d’altres assumptes abstractes que mai cridarien l’atenció de ningú a qui no estigués avaluant. Quan va sortir de l’escola va enfilar el camí cap a casa. I aleshores el va trobar.

Sovintejava l’espai que quedava entre el nou espai lúdic inaugurat feia un parell de setmanes i un dels carrerons més sinistres del barri. I allà mateix, en aquell context mig boirós va endevinar la figura d’algú que duia un paquet gros i pesant amb la força de les seves espatlles. Semblava talment un paquet fet d’un objecte prou gran com per considerar-lo un cos humà, i això és exactament el que va pensar.

S’hi va apropar. primer amb lentitud, després més agoseradament. I amagat darrera d’uns cotxes aparcats en doble filera va veure com aquell subjecte misteriós ficava el paque al maleter del cotxe. I acte seguit el va perdre de vista. I va decidir apropar-se més, ara directament al cotxe del desconegut.

Quan estava prou aprop va mirar al seu voltant i no hi va veure ningú. Es va decidir: “toc-toc”. Uns copets a la planxa blavosa del darrera del vehicle. i primer uns segons de silenci. Després una resposa.

“mmmmmmmmFFFFffffff”

Evidentment, allà hi havia algú ficat a la força.

Va esperar, mig empiocat, la seva pròpia reacció. Perquè inicialment els muscles i els ossos del seu cos no li responien. I va asseure’s al terra fins que va arribar el desconegut que havia estat motiu d’aquella petita aventura improvisada. I quan el va tenir al davant s’hi va dirigir.

“Em deixes obrir el maleter?”

Uns ulls freds l’escrutaven amb força. Uns ulls que sortien literalment de la foscor del carreró per endinsar-se directament a l’interior de qualsevol.

“esclar. és el TEU cotxe, professor”.

Es va girar estranyat cap el cotxe i va treure la clau del maleter. Quan el va obrir, les parpelles dels ulls morts del veí de sota de casa començaven a podrir-se. Feia massa dies.

I va decidir quina classe faria al dia següent. Això sí, amb una espurna d’esperança escrita a la cara.

 

Arenas…

Des del divendres al davant del meu balcó hi vaig un OVNI amb una cúpula plena de gent passejant i fent fotografies . I al principi em feia gràcia.

Fins que avui, mentre planxava, m’he adonat que em podien estar observant.

Després he pensat que probablement no era prou interessant, l’espectacle. Així que ho he deixat estar fins que algú ha xiulat molt fort un parell de vegades.

Inicialment creia que, evidentment, no anava per mi. Però quan el xiulet ha tornat a ressonar he sortit al balcó i me’ls he trobat.

Una colla de gent em mirava, amb uns ulls grossos i vermells, tan grans que podia veure’ls des de la distància.

M’he espantat fins que un d’ells m’ha fet un senyal. I, de sobte, ho he entés tot: a partir d’ara les coses seran diferents. Perquè uns fills de puta de l’espai exterior, pujats en la seva gran nau espacial, han decidit observar-me. I no puc fer res per evitar-ho. RES.

 

 

 

Bé, potser sí.

 

Potser li hauré de dir al veí del costat que deixi de fumar herba al balcó; o si mñes no, hauré de planxar amb el finestral tancat.

 

 

Reboot?

Em trobo força bé, avui. I sorprés. Un munt de visites inesperades al bloc em fan pensar… D’on pebrots ve, tanta gentada? En fi…

Hi ha moltes coses que voldria compartir, i entre elles, com sempre, les que tenen a veure amb el cinema. Des de l’últim Sitges -inclós tot el que en ell vaig veure i viure- hi ha moltes coses de les que valdria la pena parlar… Ara cal veure si em veig amb les ganes per fer-ho de forma rutinària.

Ara vaig a veure la Dark Water ianqui que estan passant a Tele Vasile… La japonesa era preciosa, a veure que van fer amb aquella història mig terrorífica mig dramàtica els americans.

Ens llegim… O no.

 

quant per dir…

Egipte, Gadafi, Twitter… Radiohead, Black Swan, King of the Limbs… Mark II, Vivian, Barça… Secuestrados, carreteres, explosions… Social Network, Scorsese, amics… Casa, rentadora, “acomoda, Xavi, acomoda”… sopars, trobadas, riures… plors, dinars, dilluns… Llop, Rafa, Josep… Bernat, Jose, barrufets… Mar, Xavi, Jose… Pare, mare… puto càncer de pulmó (i la seva desaparició)… Edu, Antonio, Pepi… Benet, Usoa, David…

-Quant per dir-, va dir-me a l’orella l’assassí dels dies.

Temps: “No deixis de correr. Però t’atraparé facis el que facis”.

 

Ens veiem allà.

 

P H E N O M E N A

 

A serbian film

Continuo escoltant coses al voltant d’aquesta pel.lícula, vista per última vegada al Festival de Sitges.

Algú en vol dir més?

 

Tinc un amic.

Es diu esgotament. Últimament va amb mí a tot arreu.

Es diu dolor. M’acompanya sovint quan em llevo al matí.

Es diu despedida. La més injusta que cap penjat de mala mort pogués imaginar.

Tinc un amic. Quines ganes que un dia deixi de ser-ho.

 

Kiss and kill me sweetly
Come and drive me home
Drag the miles in me
I am yours alone

Inside where its warm
Wrap myself in you
Outside where Im torn
Fight myself in two
In two
Into you

Desire me so deeply
Drain and kick me hard
Whisper secrets for me
Try to go too far

Inside where its warm
Wrap myself in you
Outside where Im torn
Fight myself in two
In two
Into…

Please dont change
Please dont change at all
Bring your rain
Bring your rain to fall

Inside where its warm
Wrap myself in you
Outside where Im torn
Fight myself in two
In two
Into you

Come and kiss me sweetly
Ride the telephone
Drag the miles to me
I am yours alone
Yours alone
On the telephone
Yours alone
Looking for a kiss kiss
Yours alone

 

Fincher: el club 2.0 dels set pecats zodiacals

Amb quatre de les teves aportacions ja m’has fet feliç. Thank you very much, mister thebest.

 

 

Condemnats

Em criden i m’apropo, sense saber per què ni quan ni com. Les llengües es masteguen en un exercici inútil d’empaties descarades, a la recerca del sensesentit més lógic mai imaginat. I esdevé allò que mai va deixar que es desenvolupessin les històries, les culpes i els programes més absurds de televisió.

Ara em vigilen, m’observen i jo que me n’adono. Recordo Sitges i el Festival… Els llums vermells d’aquella nit perillosa, a les 101 més poètiques i plenes de fantasmes… i erem tots una condemna decidida pels condemnats a riure, plorar, cantar i follar.

Al meu voltant milers de formigues salvatges mosseguen el meu inconscient fins que ja no em queda ni una engruna de vergonya, fins que cauen els mites més salvatges que parlen de com n’és de necessàri l’ordre i d’equivocat el caos… ja no hi ha amagatall possible.

Ha nascut el moment enverinat de la condemna, i han estat els  condemnats els que han decidit participar en aquest estrany acte de cultura antropófoga. Ens menjarem l’infinit perquè sinó ell se’ns cruspirà a nosaltres.

Espero de debó que l’assassí de casa deixi de rondar-me… abans que sigui massa tard i es penedeixi de fer la seva feina.

 

Nits de dia

Perdre una hora per guanyar-ne una altra. Més son, menys llum. I una perspctiva de tarda enfonsada, trista… desitjablement aterridora.

Parlar d’uns, parlar dels altres. Menjar una cosa, deixar-ne una de banda. Tancar els ulls, registrar la foscor, destriar les pors de la tarda tancat a casa…

U de novembre. Novembre. Tots Sants. Qui mor, qui neix, qui acaba, qui comença. Cinema a una sala tancada, vergonya… de no saber-ne més.

Quan te trobes tan sol, no queda més remei que assumir que no fa pas mal ser-ne conscient.

Sort del Reznor: sempre cal un geni que et desperti les emocions quan aquestes sembla que han quedat enterrades.

 

Bessones Kubrick. Mira-les, si tens pebrots.

Divendres 8.1 de la matinada. Auditori Melià Grand Sitges.

Boom Boom. Un cor batega. Volen les sensacions. Boom Boom. Desenes de cares endormiscades decideixen fer d’un divendres vulgaris un escenari per la ressurrecció de les pors més clàssiques, de la ma d’unes bessones malaltisses i eternes. Boom Bomm. “Come to play with us. Forever“, diuen les cabrones. Boom Boom. Mortes a cops de destral reivindiquen el crit d’un espectador que reconeix l’escena, que li sona a terror en estat pur. Boom Boom. Nicholson. Destral. Duval.REDRUM.

A Sitges les coses passen per algun motiu. I si jo sóc allà ara, veient de nou aquesta cinta, és perquè havia de ser així.

No podia ser que mai hagués vist aquesta meravella al cinema. No podia ser que no hagués vist els 30 minuts del director’s cut. No podia ser res de tot això, i per això, ara sóc aquí.

Miro al meu voltant, i tot es congela. Les cares dels qui m’envolten s’han aturat per contemplar allò que han vist tantes vegades. Els hi és igual. M’és ben bé igual. Tots nosaltres sabem què passarà, però tot és nou. I les bessones ens reclamen l’espai. Poc a poc.

El Kubrick se’n deu fer un tip de riure, dins la seva fotografia de l’Overlook.

I de cop el terra s’escapça i s’estén la teranyina. Un aràcnid gegantí m’observa amb les ungles dels ulls esmolades, mentre els seus ullals assenyalen allò que volen mossegar. Provo de mirar cap allà, d’evitar la tragèdia, però no puc. La pantalla m’ho impedeix. Les bessones, el cor que batega, el Kubrick, el Nicholson… m’impedeixen girar el cap. Sento l’alè de l’aràcnid. Sento els espectadors de la sala enmig del naufragi del temps, enmig de la insoportable deixadesa cap a la desaparició. Escolto crits al meu darrera, ofegats per mastegades d’una boca negra, que aixafa muscles, ossos i cartílegs. Però no puc deixar de mirar la pantalla.

Boom Boom. 20 minuts gairebé d’imatges apilonades directes al meu estòmac. Sóc a Sitges. Sóc a Sitges. Sóc a Sitges.

I quan aconsegueixo alçar-me, després del somni nocturn d’una nit de cinema d’horror que m’ha fet delirar, me n’adono.

Tant de bo tot s’acabi en una sala de cinema. I si pot ser, veient una del Kubrick.

 

33 pel.lícules. 10 dies. Les meves vacances.

Ja està, s’ha acabat. Després de moltes sessions, cues, alegries, tristeses, passions, somriures, enrabiades, angúnies… tot barrejat. Ja s’ha acabat.

I un cop més, les meves vacances -reals- s’han anat i m’han deixat orfa d’emocions un cop més a les portes d’uns dies que s’intueixen freds, complicats. Provaré de pensar en el proper octubre -que ara sembla llunyà i decidit a fer-me-les passar putes-… encara que sé que les coses que acaben només deixen viva la nostàlgia, com els personatges de l’excelent Herois es van encarregar ahir de explicar-me de la manera més directe…

Tinc ganes d’explicar com han anat les coses durant aquests dies a la ciutat més maca del món, d’explicar les emocions que he anat sentint amb les pel.lícules que he pogut veure, experimentar… sentir, en alguns casos; però no sé si aquestes ganes acabaran un cop passin els dies. Aixi, començo quelcom que potser acaba d’aquí a dues hores… o potser d’aquí a uns anys.

Mai se sap. Aquest bloc és una mena de lluita i contradicció continua. I em sembla que sempre serà així. Ves a saber: potser és la única manera que tinc d’afrontar tot allò que em fa anar més enllà de la rutina de cada dia…

Deixo a continuació els títols de tot allò vist des del 7 fins al 17 d’octubre. Ara manca saber si en tindré ganes de fer més comentaris. Els dies ho diran.

Ara estic massa ferit pel final de la ilusió.

Catfish. Los ojos de Julia. Confessions. Rubber.  A woman, a gun and a noodle shop. Agnosia. The shining. Legend of the fist. Notre Jour Viendra. Carne de neón. The Last Exorcism. Secuestrados. Fase 7. The Ward. La casa muda. Dream home. Vanishing on 7^th street. Insidious. 14 days with Victor. The new daughter. Outrage. Amphibious 3D. I want to be a soldier. We are the nights. The perfect host. Monsters. Uncle Boonmee Who can Recall his past lives. Let me in. A Serbian film.  Herois. The Housemaid. Mother’s day. I saw the devil.

 

Aprop de les seva pròpia mentida (el cel s’anomena Segtis)

El mort que intuia i que dormia a l’habitació d’adalt es va alçar ple de ganes de cuinar-se un suc de persona adormida. En fer-se real el malson va derivar en un espant profund que no va deixar-li exercitar la seva imaginació, per més que ho volgués.

Torna el maleït escriptor sonat que es desperta cada primera quinzena de setembre.

 

Gràcies, Gilbert… fantàstic!

 

; )

 

9

M’aixeco del llit, contemplo amb avorriment els diaris de marca digital mentre faig esforços per comprendre quin dia fa avui. Em menjo dos kiwis. Miro el móbil. M’assec al sofaret i deixo que la son se m’enganxifi de nou als ulls. Respiro. Sóc feliç perquè d’aquí a dues hores em fotré el millor entrepà que em podria imaginar al millor bar d’entrepans de BCN. Malgrat no hi ha massa motius per ser feliç.

Potser escriuré una nova història, que potser després filmaré, que després potser muntaré, que després potser portaré a algun concurs o a alguna productora o, potser, es quedarà fent companyia a la resta d’històries escrites, filmades, muntades i no presentades a cap concurs ni a cap productora que resten damunt la meva taula d’autopsies digitals, més blanca que una patena.

Sigui com sigui es dissabte, i malgrat ser feliç dins la més grossa de les infelicitats, provaré de comprendre per què continuo pensant, quan m’estiro al llit, que cauré al buit…  si estic totalment estirat.